Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.