No era la primera vegada que assistia a la representació d’una obra per part de Rhum&Cia, era la tercera. Aquest fet ja és un indicador de la confiança que em genera aquesta companyia teatral
En aquests casos no es pot dir “vaig veure un obra”, perquè el cert es que el públic forma part de l’entramat. Des de bon començament se’l convida a participar, a integrar-se, a tenir un cert protagonisme. I la veritat és que aconsegueixen involucrar al públic, o “als becaris” com ells diuen, que no cobren, sinò que paguen per ser allà.
La trama
La companyia rep l’encàrrec de representar un obra, però ha de ser “un clàssic”. Donat que a la llibreria només hi ha un exemplar i es tracta de El diablo cojuelo de Luís Vélez de Guevara, es decideixen per aquesta obra.
El seu objectiu és passar a la posteritat i que les seves netes puguin dir que van començar com a pallassos, però que van acabar fent clàssics, “que són la cultura, la dignitat i el futur”
Desenvolupament de l’obra.
La realitat és que darrera d’aquest argument ens trobem amb una crítica al que determinats sectors anomenen “Cultura”. Qué vol dir “un clàssic”? Quí otorga apuesta categoría a un obra? Te sentit que existeixi una institució dedicada a l’anomenat teatre clàssic? Son millors actors o actrius, les persones que representen aquestes obres?, etc.
El recorregut que fa el diable amb el seu acompanyant per diverses cases, ens mostra situacions, personatges i formes de vida, que encara que en teoria corresponen a una época passada (segle XVII), la veritat és que es poden portar a la época actual, ja que es troben moltes similituds. Un cop més, amb frases ingenioses i divertides, es posa de manifest la hipocresia i la manca de moral de determinades capes socials.
Les conclusions que se’n treuen del viatge son demolidores i posen el dit en la llaga. Això si, sense que el públic perdi ni un sol moment el somriure o sense deixar anar una rialla.
Al marge del contingut, voldria destacar l’ús d’instruments musicals. No en el sentit clàssic del terme, sinò en la diversitat de formes. El tram d’una escala, de cop esdevé una flauta, o un bat de béisbol que sona meravellosament bé, per no parlar de l’aro d’unes enagües . I això és només una mostra. Però el que més sorprenia eren els sons, afinats, fantàstics.
L’escenografia aparentment simple, amaga una gran complexitat resolent els canvis de manera àgil i eficient. Cal tenir present que tota l’obra es desenvolupa de cara al públic, sense talls ni tancament de llums, per tant tot és en directe.
A tall de comentari, crec que convindria anar canviant el tópic de que una companyia de pallassos fa espectacles només pel públic infantil.
Des de Collserola 