Categories
Art Arts escéniques Arts plàstiques Feminisme Fotografia Pintura

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)