Categories
Òpera

Tosca de Puccini

S’està parlant molt de les representacions que s’estan fent al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, de la Tosca de Puccini.

El fent de que sigui una de les òperes més conegudes i representades, fa que moltes persones tinguin en el seu imaginari, alguna de les posades en escena que s’han vist fins ara i per descomptat, també les versions cantades per tal o qual tenor o soprano, així com de les batutes que les han dirigit. Aquesta circumstància crec que està afavorint el debat actual.

Nota: Per verificar l’afirmació anterior, s’ha cercat a OperaBase. Tosca, ocupa el sisè lloc de les òperes més representades i només l’any en curs es presentarà en 47 llocs diferents. No és menys impactant el nombre de produccions, donat que només hi ha una diferència de 90 en relació a la Flauta màgica -òpera més representada- quan la diferència de representacions entre ambdues és de quasi 5.500.

Crec que és important estar obert a escoltar noves propostes o lectures que es puguin fer d’una òpera. Després es podrà estar d’acord o no, però sempre és interessant conèixer nous enfocs o noves visions, que poden aportar aspectes que s’ens poden haver passat per alt. Qualsevol obra d’art pot contenir diverses capes i potser cadascun de nosaltres ens fixem en unes determinades, diferents de les que veu un altre persona. En aquest sentit penso que sempre es pot aprendre i descobrir idees que poden ser motiu de debat.

Haver visionat abans de assistir a la representació, el video amb la conversa amb Rafael Villalobos, em va servir per posar una certa distància amb totes les crítiques que anaven apareixent als mitjans i em va predisposar a anar amb una actitud, de a veure que passa. Un cop vista Tosca, hi han coses que em sobren, que no m’aporten res. Però no deixo de trobar interessant l’exercici de confrontació dels personatges de l’obra, amb d’altres reals o amb situacions polítiques ja viscudes. En part, porta a pensar, que moltes vegades les coses es repeteixen, que semblen noves però no es cert.

En aquesta mateixa línia, incorporar les pintures de Santiago Ydáñez, és una aposta clara per donar pas a una generació, clarament més jove de la que majoritàriament assisteix al Liceu.

Un aspecte més negatiu per a mi, va ser l’orquestra. El so era tan fort, que tapava les veus dels cantants. Per aconseguir ser sentits, tenien que forçar la veu. Vittorio Grigolo, es feia sentir prescindint de tota modulació. Tot era igual, no es captaven ni feia arribar els diferents sentiments i sensacions. I la veritat una òpera que no emocioni, que no et faci sentir la ràbia, el sentiment, la rebel·lió, l’amistat, etc., queda en un pur espectacle, més o menys ben representat. Persones expertes ja han parlat tant de la direcció de l’orquestra com la d’actors, així com dels cantants que intervenen en els diferents repartiments. Per tant deixo en les seves mans, les aportacions que han fet amb millor coneixement. El que si que volia remarcar, és l’absència del cor sobre l’escenari; i no només això, sinó que al final de la representació, ni el director del cor ni els seus integrants, van sortir a rebre el reconeixement del públic.

Per sort, la soprano Maria Agresta, va ser el contrapunt que et feia retrobar tot el que conté Tosca.

Dit això, es aconsellable veure aquesta versió de Tosca: la música, a pesar de tot, sempre hi és.