Temps enrere, solia fer una ruta per visitar galeries d’art, copsant diferents estils, descobrint nous artistes o bé, retrobant vells coneguts.
Normalment començava per la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia. Després calia baixar a Consell de Cent i arribar al carrer Balmes, per trobar la Galeria Joan Prats. Sempre m’han agradat les seves propostes, tant pels artistes que presenta, com per la disposició de les obres i la possibilitat de consultar el títol de les mateixes. Quan he tingut un dubte d’algun artista o d’un obra, he pogut preguntar i m’ho han aclarit: galeria de referència per a mi.
Després ja agafava el carrer Consell de Cent, entrant primer a la Galeria Eude, on fa mols anys vaig descobrir a Maria Girona.
Després es va afegir la Galeria Antoni Tàpies, on tenia la seguretat de poder veure uns quadres especials. En aquesta però, trobava a faltar les cartel·les explicatives de cada obra i no sempre havia un document on poder consultar.
Uns anys més tard vaig començar a visitar la Galeria Mayoral, en la que sempre es poden veure artistes de gran interès, Maruja Mallo per exemple.
La següent parada, era la Joan Gaspar, ara situada quasi davant d’on havia estat ubicada ja fa una pila d’anys.
Creuant el carrer estava la Galeria René Metras , on vaig veure l’obra de Torres-García i em va colpir tant, que encara avui, guardo la imatge en la meva memòria del quadre que havia en l’aparador.
I, una mica més enllà, la Sala Dalmau.
Després, si les cames aguantaven, tocava anar a visitar la Fundació Godia (com es troba a faltar!), i quan aquesta va tancar, la Fundació Mapfre, al carrer Diputació.
Actualment, aquesta visita és diferent: la Fundació Suñol s’ha traslladat al barri de Les Corts, on segueix fent exposicions magnífiques, i que per tractar-se d’una Fundació no es regeix pels paràmetres de les galeries d’art; la SalaTàpies està tancada (no han tornat a obrir després del Covid) , així com també va tancar ja fa uns anys, la René Metras ( l’any 2013) i la Fundació Godia primer (abril del 2015) i posteriorment, la Fundació Mapfre, actualment al front marítim i especialitzada en fotografia
A canvi s’ha tornat a incorporar la Sala Gaspar (des del 2018).
Aquest apunt no vol ser només un exercici de nostàlgia, sinó posar un cop més sobre la taula, el paper de les galeries i el seu futur dins del món de l’art.
Anys enrere, recordo haver llegit articles on es reflexionava sobre aquest tema, analitzant amb xifres, la reducció del nombre de galeries, la baixada en les vendes i una major concentració en unes poques mans, de les obres que s’adquirien. La crisi econòmica i les incerteses que es generen, no son un bon terreny per al mercat de l’art. La devaluació de les obres produïdes en certes èpoques conseqüència del descens en la demanda i dels canvis en el mercat de l’art, no estan ajudant gens.
Ja abans de la pandèmica del Covid, la venda en línia d’obres d’art, ja directament per galeries, o pels propis artistes, havia impactat sobre aquest mercat. Les subhastes, que també es poden seguir directament per Internet, és un altre factor en el canvi d’orientació del negoci. És evident que el Covid va tenir un impacte del que encara no es poden avaluar els resultats. Però al mateix temps la globalització ha afavorit la difusió d’autors i obres i l’adquisició de les mateixes, es pot fer des de qualsevol punt del planeta. La localització en un mateix entorn, que abans era un factor bàsic per aconseguir economies d’escala i reduir determinats costos, ja no és un factor determinant. Aquest era un dels motius de l’existència de l’eix de galeries a l’Eixample de Barcelona.
Un aspecte que està introduint canvis importants en el sector, és la cerca de formes més sostenibles i amb menys impacte ambiental. El manteniment de les peces requereix una temperatura determinada, absència de pols, lluminositat correcte i que no te els mateixos paràmetres per tot tipus d’obres: és diferent per obra gràfica que si és pintura, per exemple. La logística necessària en els trasllats de peces, genera no només unes despeses considerables, sinó la utilització de recursos no re-aprofitables i que generen residus i un consum d’energia important. És interessant la guia: GCC Gallery Climate Coalition. Guia d’accions efectives per a galeries d’art. ICEC, 2022. per l’amplitud de temes que tracta i que ajuda a entendre el moment de canvi en el que es troben les galeries. L’ índex és prou revelador: Transports, Viatges, Energia, Embalatge, Residus, Equips verds, etc.
Encara ha passat poc temps des de que s’han normalitzat la vida de les ciutats, però la celebració el passat mes de febrer d’ARCO Madrid, amb la presència de més de 200 galeries de 30 països diferents i una xifra de visitant propera als 95.000, o la imminent celebració de la Bienal de Venècia, entre d’altres aconteixements, donen una idea de la importància i del volum de negoci que representa el mercat de l’art.
Això si, la situació d’incertesa segueix estant molt viva i no permet aventurar quina serà l’evolució immediata d’aquest sector cultural. I un aspecte que no es pot obviar, és que la situació de precarietat, d’ingressos incerts i canviants, allunyen a molta part de la població de la possibilitat d’accedir a bens artístics, no perquè no els hi agradin, sinó perquè no poden plantejar-se la seva adquisició, quan ni tan sols tenen garantits altres drets bàsics.
Nota: Aquest parell d’articles em semblen interessants, encara que per haver estat publicats abans de la pandèmia, no recullen la situació actual de les galeries d’art. Però així i tot, ja plantejaven els problemes del que hem parlat:
Des de Collserola 