La isla del aire. Teatre Romea

Tot just a l’endemà d’haver assistit a la representació d’aquesta obra de teatre, escrita per Alejandro Palomas i dirigida per Mario Gas, Núria Espert afirmava en una entrevista que ja no acceptaria cap nou projecte.

És cert que el públic, ja tenia consciència de estar assistint potser a la darrera interpretació d’aquesta artista, i els aplaudiments, a més de per la representació vista, anaven adreçats a reconèixer tota una trajectòria artística.

Al cap et venien altres interpretacions, com El rey Lear o La casa de Bernarda Alba, entre d’altres o la direcció escènica de les òperes Carmen o Turandot. Només cal llegir la ressenya que sobre l’artista es fa a Wikipedia per recordar tota la aportació que ha fet a les arts escèniques.

L’obra em va suggerir diferents reflexions. En primer lloc, el contingut de la pròpia obra. Després sobre la interpretació i per últim, però no el menys important, sobre l’edatisme.

És una història de dones que com moltes vegades succeeix, amaguen la seva realitat de cara enfora. Aquests vivències no manifestades, provoquen patiment, incomprensió entre elles i mal estar. Com es diu en l’obra, son cinc dones ferides.

La intervenció de l’àvia, aparentment amb un cert grau de demència, és la que provoca la sortida a la superfície de tots els dimonis que estan corroint les vides de les seves filles i netes. I ho aconsegueix mitjançant la saviesa, l’experiència i l’observació i emprant un joc: el joc dels secrets.

Cada personatge manifesta el seu malestar però quan son capaces de posar-los sobre la taula obertament i compartir-los, és quan arriba l’acceptació, que no la negació, i s’obre la possibilitat de tirar endavant.

La interpretació és fonamental per a donar credibilitat als personatges i a les seves històries. El text pot ser molt bo, però si no va acompanyat per una bona tasca dels actors, aquell pot quedar en res. En el cas que comentem, a més del treball de la Núria Espert, estan Vicky Peña i Teresa Vallicrosa, en els papers de mare i filles i na Miranda Gas i Candela Serrat en el paper de netes. És difícil resumir la tasca que fa cada una d’elles, el que aporten al conjunt perquè el espectacle sigui rodó, i el que és cert, és que es percep la interconnexió i la complicitat.

Veure a la Núria Espert, prop dels vuitanta-vuit anys dalt de l’escenari, fa pensar en el paper de les persones grans a la societat i quin és el tracte que se’ls atorga. (Sobre tot: No perdre’s l’obra)

Per sort, el tema de l’edatisme, està començant a sortir de forma més freqüent. La infantilització sistemàtica de les persones velles és vexatòria i improcedent. Algunes d’elles poden tenir problemes d’audició, de visió o de mobilitat, però això no els hi invalida la capacitat de comprensió. Es tendeix a considerar a les persones que segueixen en actiu més enllà de l’edat de jubilació, com a excepcions, quan la realitat cada cop ens porta més a conèixer persones que escriuen, o del món de la música (tant de l’àmbit de la direcció com de la interpretació), o del món de la investigació, de la medecina, dels negocis, etc. que segueixen aportant els seus coneixements a la societat. És innegable també, que aquestes situacions es donen de forma més generalitzat en certes activitats i professions, però sigui quina sigui o hagi estat l’activitat laboral de les persones grans, això no autoritza a ningú, a adreçar-se a elles de forma improcedent.

Entrevista a Mario Gas i Miranda Gas al programa Cafè d’idees a tv2

El castell de Púbol

El mon dalinià és divers i quasi sempre sorprenent. En el cas del Castell de Púbol, l’entorn natural contribueix al gaudi de la visita. Ara, en primavera, tot el voltant està ple de colors: les flors, els cultius, els arbres, de manera que ja preparen al visitant pel que es trobarà al castell. Aquest es troba dalt d’un turó, al costat de l’Església de Sant Pere, del que formava part i que va ser construïda entre 1327 i 1341. Ambdues construccions pertanyien a la baronia de Púbol.

La idea d’amor romàntic de Dalí, el va portar a cercar un castell per regalar a la seva dama, Gala. Va buscar i després d’algunes negatives per poder adquirir algun dels castells de l’Empordà, finalment va trobar el de Púbol, que va adquirir el 1969. Aquest estava en molt males condicions, alguns sostres caiguts i tot abandonat. L’ antic jardí, estava ple de males herbes, amb una vegetació exuberant, que feia difícil l’accés. Peró aquesta situació encara va esperonar més a Gala i Dalí.

Part de la planta de l’edifici actual, els experts el situen entre el s. XIV o XV, encara que existeixen documents relacionats amb el castell del s. XI. La restauració va ser complexe i Dalí va aprofitar els desperfectes per aconseguir espais amb sostres alts. Dirigia directament les obres i el va adornar amb pintures i escultures. A destacar els elefants del jardí, amb les potes llargues i coronat un d’ells, amb l’ocell de apareix en un dels escuts que es poden veure a l’interior.

La barreja d’estils al jardí, és un reflex més dels gustos de Gala i de Dalí. L’ ornamentació interior, és una exaltació contínua de Gala. La seva inicial, apareix en moltes habitacions i en diferents suports. Es tracta del castell de Gala i ell és el cavaller que vetlla per ella. La veritat però, està més a prop de que ella era la que vetllava per ell.

És prou conegut el fet de que ella va acceptar aquest regal, però va posar la condició de que ningú, i ni tan sols ell, podia anar a visitar-la, sense haver rebut una invitació escrita.

Gala em va agafar la mà i de sobte em digué: «Gràcies un cop més. Accepto el castell de Púbol, però amb una sola condició: que només vindràs a visitar-me al castell per invitació escrita». Aquesta condició afalagà sobretot els meus sentiments masoquistes i m’entusiasmà, Gala esdevenia el castell inexpugnable que no havia deixat mai de ser. La intimitat i, sobretot, les familiaritats fan minvar totes les passions. El rigor sentimental i les distàncies, com ho demostra el cerimonial neuròtic de l’amor cortès, augmenten la passió

 Wikipedia. Dalí, Salvador. «Le point de vue de Dalí, Vogue». A: Destino. Obra completa. Barcelona: Destino, 2005, p. 821.

Aquesta imatge a l’entrada de la porta que condueix a les habitacions privades de Gala, és prou explícita: és Gala qui autoritza o no, a accedir al seu espai personal.

Està ple d’objectes que eren els regals que sempre li portava Dalí quan l’anava a veure. Alguns d’ells fan referència a la forma que utilitzava per referir-se a ella, com oreneta:

En aquesta fotografia, i amb el text escrit al front de Gala, queda reflectida un cop més, que era Gala la mestressa del castell, i al costat es veu aquest llum d’Art Noveau, ple d’orenetes.

Queda clar després de visitar el castell, que Gala va ser una dona singular. Tota la seva trajectòria vital està plena de decisions que en molts moments son difícils d’entendre. Ja en la infantessa i adolescència, va patir l’absència del pare, però que per sort per a ella, va tenir un padastre que es va cuidar d’ella i li va proporcionar els mitjans econòmics i culturals necessaris per a la seva formació. Gran amant de la música clàssica, compartia amb Dalí, el gust per les òperes de Wagner, d’aquí l’homenatge al músic que queda recollida en la font del jardí.

Està clar que ella va construir el personatge de Dalí, però també va crear el seu. Va voler mantenir-se en un segon terme, el que li permetia més llibertat i no estar tan exposada als mitjans.

Amb aquest apunt, voldria despertar el interès per conèixer una mica més a aquesta persona. Afortunadament, al setembre de 2018, es va poder visitar l’exposició titulada: Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol al MNAC i comissariada per Estrella de Diego, que ja va suposar una descoberta per molta gent. No deixava de ser una referència al llibre de Virginia Woolf, Una habitació pròpia, indicador de la necessitat de que les dones disposin d’un espai propi per a la creació.

El que si que voldria fer notar, és la sorpresa desagradable per la manca de material específic sobre Gala, a la botiga del Castell: tot és Salvador Dalí, només una samarreta i un llibre de fotografies exclusivament en francès i alemany. Ni objectes ni obres sobre ella o relacionades amb ella. No anem bé.

Per a més informació sobre les obres i objectes existents al castell, cliqueu aquí

Tancament galeries d’art

Temps enrere, solia fer una ruta per visitar galeries d’art, copsant diferents estils, descobrint nous artistes o bé, retrobant vells coneguts.

Normalment començava per la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia. Després calia baixar a Consell de Cent i arribar al carrer Balmes, per trobar la Galeria Joan Prats. Sempre m’han agradat les seves propostes, tant pels artistes que presenta, com per la disposició de les obres i la possibilitat de consultar el títol de les mateixes. Quan he tingut un dubte d’algun artista o d’un obra, he pogut preguntar i m’ho han aclarit: galeria de referència per a mi.

Després ja agafava el carrer Consell de Cent, entrant primer a la Galeria Eude, on fa mols anys vaig descobrir a Maria Girona.

Després es va afegir la Galeria Antoni Tàpies, on tenia la seguretat de poder veure uns quadres especials. En aquesta però, trobava a faltar les cartel·les explicatives de cada obra i no sempre havia un document on poder consultar.

Uns anys més tard vaig començar a visitar la Galeria Mayoral, en la que sempre es poden veure artistes de gran interès, Maruja Mallo per exemple.

La següent parada, era la Joan Gaspar, ara situada quasi davant d’on havia estat ubicada ja fa una pila d’anys.

Creuant el carrer estava la Galeria René Metras , on vaig veure l’obra de Torres-García i em va colpir tant, que encara avui, guardo la imatge en la meva memòria del quadre que havia en l’aparador.

I, una mica més enllà, la Sala Dalmau.

Després, si les cames aguantaven, tocava anar a visitar la Fundació Godia (com es troba a faltar!), i quan aquesta va tancar, la Fundació Mapfre, al carrer Diputació.

Les 7 morts de Maria Callas.

La nit de l’estrena de l’obra operística 7 DEATHS OF MARIA CALLAS al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, es notava l’expectació entre el públic, per a poder veure el treball de Marina Abramović.

És innegable que es va aconseguir apropar al Liceu persones que habitualment no hi van. Al costat de la gent atreta pel personatge de Maria Callas, hi havia un públic més interessat en la vessant de la performance i en aprofitar l’oportunitat de veure en directe a Marina Abramovic. Només per apropar a més persones a veure un espectacle operístic, valia la pena la programació.

El que no tinc clar, és com anomenar-lo. Personalment no diria que és una òpera, però és una discussió en la que no em sento implicada ni amb coneixements suficients per aportar nous arguments als que ja s’han dit.

Aquests dies han hagut opinions i crítiques diverses, fent èmfasi en un o altre aspecte de l’espectacle. En el que estic d’acord és en que la primera part va ser la més rodona, fins i tot, i si no fos per la música del compositor serbi Marko Nokpdijevic que combina instruments tradicionals amb sons generats digitalment i també incorpora elements de techno i pop, el que la fa atractiva i interessant, es podria arribar a dir que la segona part no aportava res de nou.

La part visual entre un ària i un altre, era molt bella i cuidada. Els texts introductoris preparaven pel que es veuria després. Destacaria la musicalitat de la dicció i l’entonació, a càrrec de la Marina Abramovic.

A continuació, les sopranos i una mezzo, van interpretar les àries de mort. En aquest punt, el que només hagués un focus principal mostrant el llit i el rostre de Marina Abramovic, i només una llum més apagada, sobre la cantant, deixava la música en un segon terme, tenint present les imatges que anaven apareixen en la pantalla del darrera. El vestuari també em va semblar inapropiat , juntament amb el posat estàtic de les sopranos i la mezzo.

Les àries que es van interpretar, molta gent les tenim al cap enregistrades amb la veu de la Maria Callas. Quan forman part d’una òpera complerta, no es nota tant la diferència, però interpretades de manera aïllada, és més difícil “deixar de sentir” la veu de la Callas. Així i tot, van haver interpretacions de molt bon nivell. La primera va ser Gilda Fiume cantant l’ària de La Traviata, Addio del pasato; tot seguit va ser Vanessa Goikoxea la que va cantar Vissi d’arte, vissi d’amor de Tosca; a continuació va ser Benedetta Torre l’encarregada d’interpretar l’Ave Maria d’Otello; en quart lloc va ser la soprano Ahyoung Kim la que va cantar Un bel di vendremo de Madama Butterfly; posteriorment va ser la mezzosoprano Rinat Sharan que va interpretar l’Havanera de Carmen; Leonor Bonilla va aconseguir els aplaudiments del públic després de l’Ària de la bogeria de Lucia de Lammermoor i per últim, Marta Mathéu va interpretar Casta diva de Norma

Els videos corresponents a cada una de les òperes, compten amb la presència de l’actor Willen Dafoe, amb unes interpretacions magnífiques, recolzant l’actuació de Marina Abramovic.

En la segona part, el cor va estar situat en les llotges del prosceni, el que al meu entendre, resta sonoritat i força a les veus, encara que les projectin cap a l’exterior.

El final, on es va poder sentir la veu de Maria Callas interpretant Casta Diva, va ser emotiu. El vestuari de Marina Abramovic però, estava ben lluny de la imatge que tenim de Maria Callas. Evidentment, era una posta en escena de lluïment, que no a tothom li va semblar encertada.

És molt positiu que al Liceu es programin obres diverses que sempre ajuden a tenir noves visions, a conèixer nous compositors, produccions i lectures de les obres que intenten anar més enllà de l’habitual. En aquest cas, en que aquesta producció ja havia estat presentada en altres teatres d’òpera, ja es tenien referències de l’acollida per part del públic.

Informació Teatre Liceu

Sylvia Plath

Fa uns mesos em van regalar el llibre: Elin Cullhed. Eufòria. Ed. Les Hores, 2022. Tal com posa a la portada, es tracta d’una novel·la inspirada en la vida de Sylvia Plath i que vol reflectir el darrer any de la vida de l’escriptora.

Com sol passar a vegades, just quan tens una idea o un tema al cap, vas veient referències al mateix, que en altres circumstàncies t’hauria passat desapercebut. D’aquí l’interès per a mi, del article que va aparèixer en el suplement Babelia de El País del dia 4 de març, escrit per Lucía Litjmaer i titulat: La trampa de Sylvia Plath. En aquest article es fa referència a la biografia de Heather Clark. Cometa rojo, i també permet accedir a altres articles relacionats amb Sylvia Plath.

És evident que ens trobem davant d’una figura cada cop més valorada, a pesar de les poques obres que va deixar, donada la seva mort prematura i que algun dels quaderns del diari que escrivia des de ben jove, van ser destruïts. No es pot oblidar que va rebre el Premi Pulitzer de poesia l’any 1982, de manera pòstuma, sent la primera autora a qui se li va concedir en aquestes circumstàncies. Totes les revisions que van apareixent, a més de remarcar la vàlua de la vessant literària de Sylvia Plath, es destaquen dos aspectes de rabiosa actualitat: les malalties mentals i el feminisme.

Ja des de ben joveneta, als 9 anys, va patir la primera depressió, a rel de la mort del seu pare. Aquesta primera, va anar seguida d’altres, a més d’un intent de suïcidi frustrat, però que al final va ser la seva causa de la seva mort. Fins fa relativament poc temps, no es parlava de que segurament patia un trastorn bipolar i no només això, sinó que s’ha revisat la història familiar, i ja abans d’ella, altres membres van patir problemes mentals. El primers anys després de la seva mort, s’atribuïa a la relació amb Ted Hughes el que havia succeït. Com sempre, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que hi han matisos. Segurament una persona amb certa inestabilitat emocional, pot viure determinats fets sense tenir la possibilitat d’afrontar-les i superar-les, a no ser que ja hagi hagut un suport i seguiment previ. Així i tot, no es pot garantir que no succeeixi.

El que crida l’atenció, és com ella ho reflexionava i recollia en els seus poemes i en la única novel·la que va publicar, The Bell Jar (La campana de cristal). Aquesta obra és un monòleg d’una dona que expressa la seva inestabilitat emocional i les seves depressions i al mateix temps la lluita per adaptar-se al model convencional de dona del que fuig constantment.

El que queda clar és que tota la seva vida va ser una constant lluita. Després de la mort del seu pare es va deteriorar el tracte amb la seva mare, amb la que va mantenir una relació dual: no la suportava però al mateix temps la necessitava. Va intentar complir amb les expectatives de sa mare i representar tots els tòpics i estereotips de dona que d’ella s’esperava. Va ser una estudiant brillant el que li va permetre obtenir una important beca per anar a estudiar a Anglaterra, i aspirava a poder escriure i dibuixar, tal com havia fet des de petita. Quan es va casar, aviat va començar la lluita amb el seu marit que es manifestava en una gelosia per l’obra d’ell. I aquí ves va iniciar una etapa amb dos fronts claríssims: volia escriure i volia ser una mare perfecte.

Veia la contradicció que suposava el que en Ted, es pogués retirar a escriure i que ella no ho pogués fer amb la mateixa llibertat, perquè havien temes domèstics o relacionats amb els fills que havia d’atendre. Es bolcava en els fills sense renunciar en cap moment al seu desitj de ser reconeguda com a escriptora. El seu dolor i patiment es desprèn del seus poemes, fins a un punt que li podia arribar a ser insuportable. Intentava buscar la seva pròpia veu i forma d’expressió, amb un tipus de poesia (poesia confessional) no sempre ben rebuda. És clar que no tothom estava en condicions d’acceptar aquest “despullar-se davant de tothom” i possiblement per això el seu llibre va ser publicat amb el pseudònim de Victòria Lucas.

Tal com he dit a l’inici d’aquest apunt, el tema de les malalties mentals i el feminisme, son absolutament vigents. La situació seixanta anys després del suïcidi de Sylvia Plats, és una mica diferent. Per un costat hi han fàrmacs que poden ajudar a les persones que tenen trastorn bipolar, però sobre tot, perquè se’n parla més obertament i existeix una preocupació general per comprendre i buscar sortides que millorin la qualitat de vida d’aquestes persones. La part negativa d’alguns problemes, es posa de manifest dia darrera dia, amb les xifres de suïcidis que fan que sigui la primera causa de mort no natural a Espanya.

El neguit de l’escriptora per fer compatible la vida professional amb la personal, segueix vigent. En els anys de Sylvia Plath, el fet que hi haguessin poques dones amb activitat professional reconeguda, devia suposar un handicap important. Avui en dia, on el treball de la dona està més normalitzat, no deixa de sorprendre com moltes vegades quan es parla de problemes dels infants o de la joventut, s’atribueix al fet que les dones treballin fora de la llar. Segueixen havent professions i tasques absolutament feminitzades, en el sentit negatiu de poc valorades i amb salaris baixos.

La seva lluita per trobar noves formes d’expressió, de prendre consciència que els seus poemes estaven escrits per ser dits en veu alta, i certament l’impacte que van tenir quan ella mateixa els recitava a la BBC va ser important. El primer poema va ser Tres mujeres i deixo l’enllaç a un post de la web Indiehoy, on apareix una sinopsi a més del text complet.

També es poden trobar a Youtube, poemes llegits per ella mateixa.

Macbeth

Aquests dies s’ha parlat, i encara es farà més, de la nova producció de Macbeth de Verdi estrenada el passat dijous, 16 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

He de confessar la meva sorpresa quan vaig llegir i sentir comentaris de persones que no havien assistit a l’estrena i en base a crítiques aparegudes, es sentíem capacitades a opinar. Aquestes crítiques es centraven bàsicament en la producció. Voldria aportar la meva reflexió.

De la mateixa manera que amb Tosca vaig opinar sobre el fet de que cal intentar comprendre altres visions diferents a les establertes, en el cas actual, mantinc el mateix criteri. Tothom pot tenir interpretacions diferents, perquè sempre hi ha una part subjectiva. És igual com succeeix a vegades després d’una representació teatral o d’una exposició, sorprèn sentir les interpretacions diverses , tot que l’obra o el quadre, era el mateix. Aquesta disparitat s’ha produït clarament en el cas de Macbeth.

Per tant, aquest apunt és una més d’aquestes interpretacions, feta sense cap ànim de donar cap lliçó, i recollint només, el que em va suggerir l’estrena d’aquest nova versió.

L’espai escènic tan buit, pot generar problemes en el so de les veus, però, com a recurs per donar sensació de terror, em sembla efectiu. Las cares enfrontades en la lluita final, em van semblar un bona manera d’expressar la guerra. Però d’altres elements, com el llençol blanc amb l’interrogant, per exemple, no contribuïa a reforçar l’escena. Certes crítiques parlen d’una producció massa conceptual i en canvi altres persones creuen que és millor tenir la llibertat de fer la seva interpretació i no que els hi donin tot fet.

És cert que l’obra de Jaume Plensa és ben coneguda, això te una part positiva i una més negativa, en el sentit que la figura que en aquesta òpera representa el tro, ja s’ha vist en altres contexts i dificulta una mica la ubicació correcte en aquest entorn. D’igual manera, les lletres que apareixen, crec que no aporten res. Alguns elements semblaven ficats amb calçador, sense connexió llentre ells. És com qui te una capça plena d’objectes i els utilitza encara que siguin de jocs diferents i fins i tot, puguin ser incompatibles. Faltava un fil que ho enllacés tot i li donés sentit.

Com ja he dit, totes les opinions son vàlides, per això les paraules de Jaume Plensa, referint-se a Lady Macbeth, com a dona de llum, per a mi, no implica una valoració positiva, al contrari, és la llum de l’avarícia que guia a la mort i la tragèdia.

Gran mèrit se li ha de donar a la il·luminació. Que un feix de llum, segons el color, la disposició i l’amplada, podés dir tant, era realment sorprenent. Un aplaudiment per Urs Schönebaum.

El ballet que uns titllen de massa acrobàtic, personalment em va semblar molt adient i actual. Els moviments expressaven por, angoixa, impotència. No eren moviments suaus, i la coreografia d’Antonio Ruz, potenciava expressivitat. Alguns crítics musicals, han escrit que es va fer pesat i reiteratiu,

La idea wagneriana de “l’obra d’art total: síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques” sembla que es volia aplicar a la producció de Macbeth que estem comentant, encara que el resultat no ho hagi aconseguit.

Quan es diu que no s’ha respectat el desitj de l’autor, em sorprèn. Ni els instruments son els mateixos, ni la forma de vida i de pensament coincideixen amb els que imperaven en el temps que es va composar l’òpera, per tant, podria ser ben bé, que si Verdi visqués en la actualitat, l’enfoc de l’obra fos molt diferent del que va fer.

La part musical es va portar la palma. El cor, de gran protagonisme en aquesta òpera, va estar a l’alçada. Equilibrat, ben conjuntat, recolzant-se en la música i trametent la força del llibret. La direcció del mestre Pons, es va notar. Encara que l’òpera italiana no és el seu fort, el coneixement dels músics, li permet obtenir uns bons resultats. De totes maneres, la sonoritat de l’orquestra em va semblar massa forta i poc dúctil en certs moments.

I no puc finalitzar sense parlar de Luca Salsi en el paper de Macbeth. Va anar creixent al llarg de la representació, encara que crec que no era tant un problema només de veu, sinó que l’esforç i una orquestra que en alguns moment el tapava, no va permetre apreciar el seu paper.

La soprano Sondra Radvanovsky, va aconseguir un gran èxit. Potser utilitza molt els vibratos, però la veu sonava potent i clara. No oblidem que estem davant d’un òpera de gran exigència per la soprano i en totes les àries va donar mostra del seu treball i professionalitat. L’ ària Pietà, rispetto, amore, va ser una de les que va arrencar més bravos del públic, encara que en diverses ocasions, va despertar el entusiasme dels assistents.

S’havia creat una gran expectació davant d’aquesta nova producció i ara caldrà anar-la ressituant de mica en mica en el seu lloc. Veure les possibilitats de que es presenti en altres teatres, millorar alguns aspectes, donar-li més cohesió, etc.

Segons les dades d’Operabase, l’òpera amb més representacions és La flauta mágica -18558-i amb 2876 produccions. Si es compara amb Macbeth, que ocupa el lloc 29, i amb 1361 representacions i 829 produccions diferents, ens dona idea de la importància de les produccions i de la necessitat que hi ha hagut al llarg del temps, de portar a escena, les diverses visions que suggereix aquesta òpera. Per tant, no és d’estranyar la diversitat de crítiques, unes demolidores, altres plenes de lloances, en la presentació d’aquesta producció. El temps dirà el recorregut que te.