Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Actualitat. Notícies curtes Òpera Música

Helena Cánovas: Premi Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance

El passat dia 9 de novembre, va ser lliurat a la compositora Helena Cánovas el premi instituït per la Fundació Castell de Peralada, Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance, en la seva segona edició.

El compromís de compondre una òpera que serà estrenada l’any 2024 dins del Festival Castell de Peralada i que posteriorment es representarà al Teatre del Liceu de Barcelona i al Teatro Real de Madrid, representa sens dubte, un gran repte per a la compositora.

Segons es destaca a l’article de Fernando Sans Rivière a la web ÓA Ópera Actual, els aspectes que va valorar el jurat per a concedir aquest premi van ser:

El jurado del II premio Carmen Mateu ha distinguido a Helena Cánovas de entre 39 candidaturas de 15 países, poniendo en valor su capacidad de generar un lenguaje compositivo original con voz propia en la ópera y específicamente en la relación con la música y el texto, así como su visión escénica y teatral. También se ha valorado su talento excepcional y un claro potencial con un planteamiento caracterizado por su sensibilidad, frescura, compromiso y carisma, considerando que, en un futuro, su manera de componer se puede convertir en una voz importante y de peso en el mundo de la ópera.

És una bona notícia pel món de la música. Anar incorporant noves composicions operístiques, contribueix a deixar enrere la idea equivocada, que l’òpera està obsoleta i és una antigalla. El que és important és que expressi a través de la música, emocions i sentiments que arribin a tothom, amb independència de l’edat. Resulta també engrescador constatar l’elevat nombre de candidatures presentades, el que porta a esperar noves obres en el futur.

Tal com explica Helena Cánovas en l’article anteriorment citat, acostuma a cercar en la història i els costums per trobar temes per les seves obres. Ja apunta alguna línia concreta sobre la que està treballant. Llàstima que caldrà esperar tres anys!

Categories
Art

La part amagada dels museus

Tothom ha visitat en un moment o altre de la seva vida un museu i, és quasi segur, que hagi preguntat, on son la resta de peces que te el museu?, on es guarden?, de quina manera?, etc.

He pogut fer una visita als fons del MNAC i se m’han resolt alguns d’aquests dubtes que tenia i m’he afegir d’altres.

Una primera dada important és que més del 90% de la seva col.lecció està en les sales de reserva i per tant el públic no te accés a ella. La conservació i manteniment de tot aquest fons museístic te un cost elevat i per tant la següent pregunta és qui i com es paga tot aquest cost. És interessant diferenciar entre el model europeu i el model anglosaxó i americà dels museus. Per norma general i si es parla de museus públics a Europa, més de meitat del pressupost és assumit per l’administració pública, variant el percentatge en cada país. Es percep un canvi d’orientació en la mesura que es busquen altres formes de finançament, on lloguer d’espais, cessió temporal d’obres a fundacions privades, campanyes per incrementar la venda directe d’entrades, etc.

MNAC. Sala oval
MNAC. Sala oval

Evidentment, la part més interessant és veure com s’actua amb les peces. Una primera cosa curiosa és que les peces, quan arriben al museu, passen “una quarantena” en un espai especial. L’objectiu d’aquesta acciónés aconseguir l’aclimatació progressiva de l’obra a la temperatura, humitat i condicions noves. Per això, ni tants sols es treuen de l’embalatge en el que arriben, sinó que aquest es va obrint poc a poc.

Un cop passat aquest període es registra la peça, assignant-li un número que l’acompanyarà per sempre més, tant si es cedeix, s’intercanvia, o s’exposa o no.

A partir d’aquí s’inicia el procés d’anàlisi de la situació de l’obra per determinar el seu estat de conservació i si requereix d’alguna actuació. Evidentment, en funció del material: fusta, paper, fotografia, pintura, moneda, pedra, etc., anirà a una sala de reserva o un altre. Les condicions de conservació son molt estrictes i segueixen un protocol establert.

  • MNAC. Fons de reserva. Obra de pedra
  • MNAC. Fons de reserva. Imatge de pedra
  • MNAC. Fons de reserva. Espai pedres
Categories
Art

Nau Gaudí. Col.lecció Bassat. 1990-1999

La visita a la Nau Gaudí de Mataró, te una doble vessant: l’espai en si mateix i les obres exposades.

La Nau Gaudí es troba en el mig d’un carrer, a un nivell més baix que aquest i es fa una mica difícil imaginar com era en els seus orígens. Aquesta nau formava part del projecte que en Salvador Pagès va encarregar al seu amic Antoni Gaudí per la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense l’any 1978. Es destaca el fet que va ser un encàrrec que no va provenir ni de part de la burgesia catalana, ni tampoc de part de l’església, sinó d’una cooperativa tèxtil. Al ser una obra primerenca de Gaudí, és important destacar com en ella ja es poden trobar elements característics de la seva obra que amb posterioritat s’aniran veient en altres obres. Destaquen els arcs com elements sustentadors. Aquesta mateixa idea es troba en les golfes de La Pedrera i sobre tot en la cripta de la Colònia Güell. És molt interessant veure un audiovisual que es passa en la mateixa Nau Gaudí, on s’explica el procés de disseny i prova de la viabilitat dels arcs. És curiós com fan una maqueta, on els arcs estan al revés i van posant saquets amb boletes de plom de diferent pes, per anar verificant la solidesa d’aquest tipus d’estructura.

En el plànol que es conserva de la nau de blanqueig a l’Arxiu Municipal de Mataró, en el projecte inicial només havia set arcs, però es va ampliar fins els tretze actuals. De tot el projecte, actualment només es conserva aquesta nau i l’edifici de les letrines a l’exterior.

El segon centre d’interès de la visita és l’exposició de obres corresponents a la Col·lecció Bassat. En els moments actuals hi ha una selecció d’obres de la dècada dels anys 90, és a dir, des de 1990 a 1999, encara que amb anterioritat ja s’havia fet un altre exposició d’aquest mateix període.

En aquesta exposició comparteixen espai tant obres pictòriques com escultures. Cal destacar també la gran presència de obres realitzades per dones.

Les obres pel sol fet d’estar fetes en un període determinat, ens parlen de la visió que tenien els artistes d’aquell moment. El text del fulletó de mà de Ricard Mas: Col·lecció Bassat. 1990-1999. Quan la modernitat esdevingué clàsica, em sembla molt aclaridor:

L’obra d’Elvira Fustero López, de l’any 1994 em va resultar molt suggerent. Des de la foscor i amb aquesta com a base, es va progressant i poc a poc entra la llum i la claror ocupa cada cop més espai. Com sempre he dit, m’agraden les obres sense títol, ja que donen llibertat per buscar i treure en cada moment, aspectes diversos

Hi ha tantes obres d’artistes que m’agraden i interessen, que no puc citar-ne només algunes. Però faig una excepció amb l’obra de Regina Giménez de l’any 1991 (i també sense títol). Aquí que cada persona inventi la seva història.

Regina Giménez. Sense títol. 1991
Categories
Cultura Música

La Shubertíada a Vilajuïga

A finals d’agost va finalitzar la Shubertíada del 2021. A hores d’ara, el comité organitzador deu estar fent balanç i treballant ja per la propera edició. Les diverses crítiques i comentaris que han anat sortint al llarg del mes, han posat de manifest l’altíssim nivell assolit i la categoria dels diferents concerts. És evident que sempre existeixen coses per millorar, però és de justícia reconèixer, que a pesar de ser una edició en unes condicions anòmales, el resultat ha sigut bo.

Una de les novetats d’aquesta edició passada, ha sigut la celebració en diversos espais i territoris: a Barcelona, al País Basc i l’Empordà. En els dos primers emplaçaments, en dates anteriors a les habituals de la Shubertiada. En el cas concret de l’Empordà, dels dinou concerts, dos es van fer a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i dos a l’Espai Misteri Deu d’Aigua de Vilajuïga.

Crec que ha sigut un gran encert aquesta obertura a altres poblacions. També ha sigut un encert la diversitat d’horaris. En el cas concret de l’Espai Misteri de Vilajuïga, un concert va ser al vespre, a les 8 i un altre al matí, a les 11:30.

L’Espai Misteri- Deu d’aigua de Vilajuïga, mereix un comentari especial. Aquest auditori es troba sota terra, on brolla l’aigua carbònica de Vilajuïga. La sensació no pot ser més especial. Les claraboies del sostre, deixen entrar el sol i la llum del dia, però al fer-ho a través de l’aigua, crea formes i dibuixos que es van movent i desplaçant. És un espai no gaire gran, de manera que els intèrprets els tens a una distància curta i pots apreciar els gestos, les expressions i la tècnica. Si es te en compte que en el concert del 29 d’agost, es van interpretar cançons relacionades amb l’aigua, el resultat final no podia ser millor.

Estic convençuda de que aquesta experiència tindrà continuïtat i podrem gaudir de molts altres concert

  • Espai Miracle. Rampa de baixada
  • Espai Miracle. Claraboies
  • Espai Miracle. Parets interiors
  • Espai Miracle. Auditori
Categories
Arts escéniques

El circ

El circ és un espectacle que s’integra dins de les arts escèniques. No sempre ha estat prou valorat, o potser millor, s’ha infravalorat.

Crec que s’ha produït una evolució i transformació del mateix, modificant la seva orientació i deixant de ser un espectacle que es considerava exclusivament infantil (aquesta afirmació caldria matitzar-la) per ser un espectacle adreçat a tots els públics.

Tant si es tracta de números individuals com d’un grup, és en el circ on es pot veure de forma palpable el que és la cultura de l’esforç, de la superació i de la constància. Si es tracta d’una actuació individual, ha de poder mostrar alguna característica que el faci diferent a d’altres semblants. Si és un número col.lectiu, els egos personals han de quedar diluïts en favor del grup. Tots s’ajuden de cara a obtenir un éxit del conjunt. Si una persona destaca molt però la resta no va alhora, el resultat és un desastre.

El circ ha estat sempre una de les meves passions. Això si, no tots els he considerat iguals. El risc pel risc, buscant l’esglai de l’espectador, no m’ha interessat mai. He valorat la seguretat dels artistes perquè així permetia gaudir i valorar la dificultat, la coordinació i l’estética del número en si mateix. En aquest sentit, els circs provenients dels anomenats antigament països de l’est, eren els que actuaven garantint sempre la seguretat dels artistes (amb arnés els trapecistes i amb xarxa). Gràcies a ells, em vaig enamorar del circ.

Es poden diferenciar els circs familiars, on el més important és el treball col.lectiu. El que es persegueix és l’éxit del conjunt, encara que algun número sigui més fluixet que els altres. Però es pot parlar dels espectacles de circs de grans figures, consagrades i amb prestigi internacional. En aquest cas, han hagut d’aconseguir un grau d’excelència que els destaca per sobre de la resta.

El circ és un espectacle per a totes les edats. Cada persona el veurà amb els seus ulls i l’emocionaran coses diferents i fins i tot pot ser que aquestes vagin canviant al llarg de la vida, o no. Les persones que vam poder veure en directe les actuacions del mític Charlie Rivel, amb una simplicitat total, sense parlar, només amb el seu údol caràcterístic i la cadira, mantenia a tothom en suspens, amb la rialla als llavis i encara que savies que passaria, era igual, t’emocionava. El circ és un espectacle d’emocions.

Va haver uns anys de sequera, no es programaven gairebé espectacles circenses. Aquesta sitació va ser provocada en part, per la desaparició dels números amb animals i va haver una cerca de noves formes. M’arriscaria a dir, que es va deixar enrera el mer espectacle per entrar de ple en el món de les arts escèniques. En aquest període es va anar consolidant el Circ du Solei. És un gran espectacle, tècnicament perfecte, pensat per a ser representat en grans espais. Personalment crec, que li falta la màgia i la proximitat del circ.

Per sort, la situació va canviant poc a poc. Hi ha espais permanents, como el Circ cric, o itinerants com el Circ Històric Raluy, o el Circ Raluy Legacy, escola de circ per a professionals o escoles per a infants i fins i tot un museu de circ a Besalú, el primer d’Europa. Segur que m’en deixo molts, però com a exemple de l’interés per aquest art escènic, crec que ja val.

En aquesta breu pinzellada pel món del circ, cal recordar també, actuacions que en els darrers anys s’han pogut veure tant dins de la programació del Festival Grec de Barcelona com en les temporades teatrals, per exemple la companyia de pallassos Rhum, amb les seves actuacions en el Teatre Lliure o actualment en el Teatre Borrás de Barcelona.

El circ és un magnífic exemple per a la vida professional. El cap o la directora d’un grup, ha de saber quedar en segon terme, perquè destaquin les persones del seu equip. Si no és així, és que no ha triat les millors o no ha sabut potenciar les seves qualitats i no els ha donat els elements de superació necessaris. Ha de saber també barrejar les persones de cara a obtenir un resultat òptim, de la mateixa manera que en un circ familiar, es busca un equilibri entre tots els seus integrants. En la vida professional, ha d’haver un suport entre totes les persones de l’equip. Si un element destaca molt però la resta no segueix, el resultat final no serà correcte. Pot haver la punta de llança que esperona a la resta, però no oblidant mai que es forma part d’un conjunt. Dins d’un número d’equilibri o de trapezi, normalment hi ha qui fa de pal de paller del grup i sense ell no es podria fer res, però si volgués anar a la seva, deixaria de ser important i caldria buscar una nova persona que asumís el paper.

Aquesta reflexiò sobre el circ i la seva importància, és conseqüència d’haver assistit a una de les sessions programades de Nits de Circ. A part de ser a l’aire lliure, sense carpa, els artistes que van intervenir son tots considerats excepcionals en la seva especialitat. Les cares de les persones, tant petits com grans, durant les actuacions, parlaven per si mateixes. Va ser una nit realment màgica.

Si aquest estiu teniu oportunitat d’assistir a un espectacle de circ, no us ho perdeu.