Helena Cánovas: Premi Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance

El passat dia 9 de novembre, va ser lliurat a la compositora Helena Cánovas el premi instituït per la Fundació Castell de Peralada, Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance, en la seva segona edició.

El compromís de compondre una òpera que serà estrenada l’any 2024 dins del Festival Castell de Peralada i que posteriorment es representarà al Teatre del Liceu de Barcelona i al Teatro Real de Madrid, representa sens dubte, un gran repte per a la compositora.

Segons es destaca a l’article de Fernando Sans Rivière a la web ÓA Ópera Actual, els aspectes que va valorar el jurat per a concedir aquest premi van ser:

El jurado del II premio Carmen Mateu ha distinguido a Helena Cánovas de entre 39 candidaturas de 15 países, poniendo en valor su capacidad de generar un lenguaje compositivo original con voz propia en la ópera y específicamente en la relación con la música y el texto, así como su visión escénica y teatral. También se ha valorado su talento excepcional y un claro potencial con un planteamiento caracterizado por su sensibilidad, frescura, compromiso y carisma, considerando que, en un futuro, su manera de componer se puede convertir en una voz importante y de peso en el mundo de la ópera.

És una bona notícia pel món de la música. Anar incorporant noves composicions operístiques, contribueix a deixar enrere la idea equivocada, que l’òpera està obsoleta i és una antigalla. El que és important és que expressi a través de la música, emocions i sentiments que arribin a tothom, amb independència de l’edat. Resulta també engrescador constatar l’elevat nombre de candidatures presentades, el que porta a esperar noves obres en el futur.

Tal com explica Helena Cánovas en l’article anteriorment citat, acostuma a cercar en la història i els costums per trobar temes per les seves obres. Ja apunta alguna línia concreta sobre la que està treballant. Llàstima que caldrà esperar tres anys!

Las mujeres, las más afectadas por los problemas del medioambiente — Mujeres

Mujeres rodando bidones de agua en una zona desértica de Kenia. / Cordon Press “Cada mañana antes de ir a la escuela debo traer agua del pozo para que mi mamá pueda cocinar y limpiar la casa. Por las tardes, vamos juntas a traer leña para la estufa, para poder cocinar y para calentarnos”. Así…

via Las mujeres, las más afectadas por los problemas del medioambiente — Mujeres

 

 

No he pogut resistir la tentació de compartir aquest article. Quantes vegades no s’ha argumentat que determinades tasques no poden ser realitzades per dones perquè aquestes son débils i no tenen força. La realitat demostra que aquesta premisa no és certa. Ojalà tinguessin una bona xarxa d’abasteixemet d’aigua i mitjans per transportar la llenya, però no és així.

La història explica que les dones van descobrir i desenvolupar l’agricultura mentre els homes anaven a caçar (dit de forma molt ràpida). La capacitat d’observació, d’innovació (innovar és un dels conceptes més antics!), d’aplicar estratègies, va canviar la vida dels homes. Però sembla que no s’ha avançat tant: les dones segueixen cobrint les necessitats bàsiques que ajuden a la subsistència dels seus pobles.

L’educació com a eina de pau

Quan vaig llegir l’article aparegut a la secció de El País, Planeta futuro:

Mujeres que labran la tierra para producir paz

Han creado una cooperativa agrícola en Kenia que permite que los jóvenes estudien y se alejen de conflictos por la posesión de cabezas de ganado

automàticament vaig pensar que el volia compartir.

Hi han dos aspectes fonamentals: el paper de les dones i l’educació. En aquest cas en concret, ens parlen de l’ètnia  samburu, tradicionalment semi-nòmada, per la necessitat d’anar a buscar l’aliment en zones amb més pluja. Cal pensar en el canvi de vida que ha comportat el prendre la decisió de acabar amb el nomadisme i establir-se en un lloc per poder treballar la terra. Aquest canvi social l’han protagonitzat les dones, però han anat molt més lluny: van decidir aprendre a treballar la terra i totes les tècniques que necessitaven per fer-ho amb garanties d’èxit. Un tercer aspecte fonamental és el treball cooperatiu, en equip. Tothom fa totes les feines per torns. L’objectiu a aconseguir amb tots aquests canvis de vida, és disposar de mitjans econòmics que els permeti pagar l’escolarització i educació dels fills, i així evitar enfrontaments violents entre joves de diferents ètnies.

Posar-se en la pell d’aquestes dones i intentar comprendre els debats i raonament que van fer entre elles, buscant sortides pel futur dels seus fills i del seu poble, dóna fe de la seva visió de futur, de saber pensar a mig i llarg termini. És una lliçó de vida increïble que està revertint directament en  la seva salut i en reduir la mortalitat infantil, ja que amb el que guanyen, contribueixen a la compra de medecines o visites al metge, si alguna d’elles ho necessita.

L’educació un cop més s’ens presenta com a “eina carregada de futur”, obre les ments, ajuda a la comprensió i a la tolerància, obre nous camins per guanyar-se la vida i en definitiva pot provocar un canvi molt important en les generacions futures. L’escola es converteix en espai de convivència amb joves d’altres pobles. No sabem res dels docents que estan al front d’aquestes escoles, però queda clara la transcendència del seu paper.

Dit així, pot semblar idíl·lic, com un compte de final feliç. Però la realitat a vegades és tossuda i no es deixa domesticar de forma fàcil. L’esforç d’aquestes dones pot malbaratar-se si les altres ètnies i pobles que les envolten, no comprenen, accepten i col·laboren amb aquest esforç. Tenim l’exemple a casa nostre, de com la possibilitat d’aconseguir diner ràpid, va apartar a molts joves de l’ensenyament i ara, amb la crisi econòmica, son els que ho estan pagant amb el preu més alt. Per això si els joves keniates, per aconseguir prestigi, segueixen robant i provocant lluites amb els de les ètnies properes, han de veure i viure en pròpia pell el rebutj a aquestes pràctiques. Segurament els resultats no es veuran de forma immediata, però cal contribuir a aquestes iniciatives. No per molts cops repetida ha perdut actualitat la idea: Cal ensenyar a pescar, no donar el peix,  o la dita castellana:”Pan para hoy, hambre para mañana”

Aplaudint com aplaudeixo aquesta iniciativa, és obligat portar els ulls a casa nostra i pensar de nou sobre el valor que s’està donant a l’EDUCACIÓ. Tenim molt a aprendre.

Concerts solidaris contra la pobresa infantil

La situació econòmica que viu el país ha agreujat les diferències socials, recaient de forma directe en els més petits. Per sort, cada cop més, s’organitzen actes en favor d’un determinat col·lectiu o per una causa concreta.

Fa uns dies es van presentar els Concerts solidaris Contra la pobresa infantil que durà a terme l’Orquestra UNESCO Barcelona per tot el territori de Catalunya a favor de Càritas. Cal dir que no ens ha sorprès la iniciativa, ja que des de la seva creació, l’Orquestra UNESCO ve realitzant concerts solidaris a favor de diverses entitats que actuen a casa nostra.

Una primera cosa que vull destacar és el projecte musical que hi ha al darrera d’aquests concerts. Seguint un dels objectius que es va marcar en el seu naixement l’Orquestra UNESCO, els concerts volen acostar la música clàssica a llocs on no arriba habitualment. Estan previstos 23 concerts en total, en  poblacions i locals ben diferents, esglésies, catedrals o teatres, sempre amb el desitj de facilitar la difusió de bona música amb una bona finalitat. A tall d’exemple, els concerts es realitzaran a Tortosa, Reus, Berga, Figueres, Montserrat, La Seu d’Urgell, etc.

Com remarcava el director Gonçal Comellas, dins de la música de cambra, han buscat un repertori que ajudi a conèixer i comparar músics que moltes vegades es presenten quasi com antagònics. Aquesta idea em sembla molt bona: és fer didàctica i enriquir a les persones que assisteixen als concerts. Pots sentir Haendel i Bach plegats o Mozart i Haydn en un mateix concert,  sense deixar de costat el barroc italià que ens acosta a Corelli, Albinoni o Vivaldi.

Una segona idea que voldria destacar és l’esperit de sumar, de compartir. El resultat d’aquesta forma de fer és que en cada concert s’incorporen corals i cors de les poblacions on es fa el concert. Això implica donar oportunitat a aquestes corals per cantar amb una orquestra consolidada i per ambdues parts, te el valor afegit de posar en comú criteris i aspectes musicals que d’altre manera no ho haurien fet.

Un projecte musical d’aquest calat posat, al servei d’una causa solidària, val la pena. Una dada colpidora: segons l’IDESCAT al 2014 la població de menys de 16 anys de Catalunya que viu en risc de pobresa o exclusió social és d’un 28,8%, i un 8,7% ja pateix privació material severa.

Caldrà seguir aquests concerts que promou la Fundació Música Solidària.

 

Els refugiats

Davant de la quantitat de pàgines i pàgines que s’estan dedicant al tema dels refugiats de Síria, Líban o Iran, no he pogut evitar pensar que ens esgarrifen quan una cosa ens toca de la vora, sinó ho passem per alt. Ja no es parla de Sudàn del Sud, ni de Somàlia, ni del Xad, ni dels pobles Subsaharians. Això ens queda lluny.

Però quan el moviment de refugiats arriba al cor d’Europa, tothom es mobilitza. Perquè el Papa diu ara que cada parròquia aculli a una família de refugiats i no ho ha dit abans? És evident que més val fer alguna cosa ara que no fer-la, però la hipocresia i manca de coherència dels governs de molts països, fa mal.

Un aspecte que crec cal remarcar i diferenciar és que s’entén per refugiat i qué per immigrant:

Un refugiat (segons defineix a l’article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d’on n’és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi.

Els immigrants forçosos son:

 Migrants forçats: És el cas de les persones que han de fugir per violència generalitzada, per guerra, per persecució per qüestions de gènere, condició sexual, opinió política, religió, ètnia, llengua, etc. Podríem dir que són totes aquelles persones que han de fugir perquè els seus drets fonamentals els són arrabassats. També aquelles persones que fugen o escapen de desastres naturals.

Una primera consequència d’aquesta diferència és el reconeixement que s’otorga als refugiats i que en els moments actuals ha “propiciat” que diversos governs estiguin disposats a assumir responsabilitats. Però en paral.lel s’està vivint una ola migratòria de dimensions quasi épiques. La conjunció d’aquests moviments i la confluència en molts casos en uns mateixos paÏsos, remarca el moment i l’agreuja.

Hi han unes mesures a curt termini, com son l’acolliment i l’atenció de les necessitats bàsiques, que ningú qüestiona. Però a mitjà termini caldrà contemplar altres necessitats, com son les laborals, per a que hi hagi un plé reconeixement dels drets de les persones. Ambdós tipus de mesures comporten un cost econòmic i social elevat. En els moments actuals amb la crisi a Grècia i altres països d’Europa, el sotrac de l’economia Xina, la frenada de les economies emergents com Brasil, porta a afirmar que caldrà una voluntat ferma i conjunta per trobar solucions adients. No es pot pensar en incrementar només el dèficit mitjançant les subvencions i ajudes, sinó que cal posar en marxa iniciatives que aportin valor afegit i que puguin generar riquesa.

Veient fotografies dels refugiats es constata que molts son persones joves, i si com es diu, amb un nivell de formació elevat en nombrosos casos, s’ha de buscar la manera d’incorporar aquest coneixement a Europa. No serà fàcil acceptar noves formes de fer o de fer-les diferent. Potser ha arribat el moment de replantejar-se algunes professions o de buscar en el passat feines i activitats que s’han perdut i que poden seguir sent útils.

La solidaritat servirà per aplicar les mesures prioritàries, per a parar el cop. I encara que aquesta sempre ha d’existir, és urgent que tothom comenci a pensar alternatives viables perquè s’apliquen quan abans millor.

Ojalà aquests refugiats puguin retornar als seu països aviat perqué hagin desaparegut les motivacions que els han empés a sortir-ne.

Nota: deixo aquí l’enllaç a la Declaració d’ACNUR sobre el moviment de refugiats a Europa

La música com eina integradora i socialitzadora

Amb pocs dies de diferència he llegit un parell d’articles que parlen de la música, dels joves, de la seva força com element d’integració, de superació, de solidaritat, i en definitiva, un cop més, es posa de manifest la importància de l’ensenyament d’aquesta matèria, com element bàsic de l’EDUCACIÓ.

En el primer dels articles es parlava del Projecte “La música del reciclaje” que seguint la idea de l’Orquesta Cateura de Paraguay, s’està portant a terme en una escola del barri El Pozo del tío Raimundo , en un IES i en una unitat materna-infantil d’un hospital, tots a Madrid. La idea és aprendre música i construir instruments a partir d’elements de rebutj, per poder tocar en una orquestra.

Deseguida es pot veure la quantitat de valors que aquesta idea porta: consum responsable, habilitats manuals, gaudir de la música, treball col.lectiu i col.laboratiu, a més de compartir hores de lleure d’una manera diferent de la que es viu en el seu entorn.

Poc a poc van avançant, de manera que poden participar en concerts amb altres orquestres, el que els proporciona un reconeixement social i la possibilitat de compartir experiències amb altres infants i joves.

D’una manera semblant, s’està aplicant un projecte de fer arribar la música als joves d’un barri marginal de Bangkok (Tailàndia) on viuen més de 100.000 famílies i que té un elevat índex de delinqüència. Tant la situació social del barri, com el desenvolupament del projecte, està exposat en l’article publicat a El País, en el seu apartat de Planeta Futuro. No el deixeu de llegir! 🎧

Sonidos para el cambio