Les 7 morts de Maria Callas.

La nit de l’estrena de l’obra operística 7 DEATHS OF MARIA CALLAS al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, es notava l’expectació entre el públic, per a poder veure el treball de Marina Abramović.

És innegable que es va aconseguir apropar al Liceu persones que habitualment no hi van. Al costat de la gent atreta pel personatge de Maria Callas, hi havia un públic més interessat en la vessant de la performance i en aprofitar l’oportunitat de veure en directe a Marina Abramovic. Només per apropar a més persones a veure un espectacle operístic, valia la pena la programació.

El que no tinc clar, és com anomenar-lo. Personalment no diria que és una òpera, però és una discussió en la que no em sento implicada ni amb coneixements suficients per aportar nous arguments als que ja s’han dit.

Aquests dies han hagut opinions i crítiques diverses, fent èmfasi en un o altre aspecte de l’espectacle. En el que estic d’acord és en que la primera part va ser la més rodona, fins i tot, i si no fos per la música del compositor serbi Marko Nokpdijevic que combina instruments tradicionals amb sons generats digitalment i també incorpora elements de techno i pop, el que la fa atractiva i interessant, es podria arribar a dir que la segona part no aportava res de nou.

La part visual entre un ària i un altre, era molt bella i cuidada. Els texts introductoris preparaven pel que es veuria després. Destacaria la musicalitat de la dicció i l’entonació, a càrrec de la Marina Abramovic.

A continuació, les sopranos i una mezzo, van interpretar les àries de mort. En aquest punt, el que només hagués un focus principal mostrant el llit i el rostre de Marina Abramovic, i només una llum més apagada, sobre la cantant, deixava la música en un segon terme, tenint present les imatges que anaven apareixen en la pantalla del darrera. El vestuari també em va semblar inapropiat , juntament amb el posat estàtic de les sopranos i la mezzo.

Les àries que es van interpretar, molta gent les tenim al cap enregistrades amb la veu de la Maria Callas. Quan forman part d’una òpera complerta, no es nota tant la diferència, però interpretades de manera aïllada, és més difícil “deixar de sentir” la veu de la Callas. Així i tot, van haver interpretacions de molt bon nivell. La primera va ser Gilda Fiume cantant l’ària de La Traviata, Addio del pasato; tot seguit va ser Vanessa Goikoxea la que va cantar Vissi d’arte, vissi d’amor de Tosca; a continuació va ser Benedetta Torre l’encarregada d’interpretar l’Ave Maria d’Otello; en quart lloc va ser la soprano Ahyoung Kim la que va cantar Un bel di vendremo de Madama Butterfly; posteriorment va ser la mezzosoprano Rinat Sharan que va interpretar l’Havanera de Carmen; Leonor Bonilla va aconseguir els aplaudiments del públic després de l’Ària de la bogeria de Lucia de Lammermoor i per últim, Marta Mathéu va interpretar Casta diva de Norma

Els videos corresponents a cada una de les òperes, compten amb la presència de l’actor Willen Dafoe, amb unes interpretacions magnífiques, recolzant l’actuació de Marina Abramovic.

En la segona part, el cor va estar situat en les llotges del prosceni, el que al meu entendre, resta sonoritat i força a les veus, encara que les projectin cap a l’exterior.

El final, on es va poder sentir la veu de Maria Callas interpretant Casta Diva, va ser emotiu. El vestuari de Marina Abramovic però, estava ben lluny de la imatge que tenim de Maria Callas. Evidentment, era una posta en escena de lluïment, que no a tothom li va semblar encertada.

És molt positiu que al Liceu es programin obres diverses que sempre ajuden a tenir noves visions, a conèixer nous compositors, produccions i lectures de les obres que intenten anar més enllà de l’habitual. En aquest cas, en que aquesta producció ja havia estat presentada en altres teatres d’òpera, ja es tenien referències de l’acollida per part del públic.

Informació Teatre Liceu

Sylvia Plath

Fa uns mesos em van regalar el llibre: Elin Cullhed. Eufòria. Ed. Les Hores, 2022. Tal com posa a la portada, es tracta d’una novel·la inspirada en la vida de Sylvia Plath i que vol reflectir el darrer any de la vida de l’escriptora.

Com sol passar a vegades, just quan tens una idea o un tema al cap, vas veient referències al mateix, que en altres circumstàncies t’hauria passat desapercebut. D’aquí l’interès per a mi, del article que va aparèixer en el suplement Babelia de El País del dia 4 de març, escrit per Lucía Litjmaer i titulat: La trampa de Sylvia Plath. En aquest article es fa referència a la biografia de Heather Clark. Cometa rojo, i també permet accedir a altres articles relacionats amb Sylvia Plath.

És evident que ens trobem davant d’una figura cada cop més valorada, a pesar de les poques obres que va deixar, donada la seva mort prematura i que algun dels quaderns del diari que escrivia des de ben jove, van ser destruïts. No es pot oblidar que va rebre el Premi Pulitzer de poesia l’any 1982, de manera pòstuma, sent la primera autora a qui se li va concedir en aquestes circumstàncies. Totes les revisions que van apareixent, a més de remarcar la vàlua de la vessant literària de Sylvia Plath, es destaquen dos aspectes de rabiosa actualitat: les malalties mentals i el feminisme.

Ja des de ben joveneta, als 9 anys, va patir la primera depressió, a rel de la mort del seu pare. Aquesta primera, va anar seguida d’altres, a més d’un intent de suïcidi frustrat, però que al final va ser la seva causa de la seva mort. Fins fa relativament poc temps, no es parlava de que segurament patia un trastorn bipolar i no només això, sinó que s’ha revisat la història familiar, i ja abans d’ella, altres membres van patir problemes mentals. El primers anys després de la seva mort, s’atribuïa a la relació amb Ted Hughes el que havia succeït. Com sempre, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que hi han matisos. Segurament una persona amb certa inestabilitat emocional, pot viure determinats fets sense tenir la possibilitat d’afrontar-les i superar-les, a no ser que ja hagi hagut un suport i seguiment previ. Així i tot, no es pot garantir que no succeeixi.

El que crida l’atenció, és com ella ho reflexionava i recollia en els seus poemes i en la única novel·la que va publicar, The Bell Jar (La campana de cristal). Aquesta obra és un monòleg d’una dona que expressa la seva inestabilitat emocional i les seves depressions i al mateix temps la lluita per adaptar-se al model convencional de dona del que fuig constantment.

El que queda clar és que tota la seva vida va ser una constant lluita. Després de la mort del seu pare es va deteriorar el tracte amb la seva mare, amb la que va mantenir una relació dual: no la suportava però al mateix temps la necessitava. Va intentar complir amb les expectatives de sa mare i representar tots els tòpics i estereotips de dona que d’ella s’esperava. Va ser una estudiant brillant el que li va permetre obtenir una important beca per anar a estudiar a Anglaterra, i aspirava a poder escriure i dibuixar, tal com havia fet des de petita. Quan es va casar, aviat va començar la lluita amb el seu marit que es manifestava en una gelosia per l’obra d’ell. I aquí ves va iniciar una etapa amb dos fronts claríssims: volia escriure i volia ser una mare perfecte.

Veia la contradicció que suposava el que en Ted, es pogués retirar a escriure i que ella no ho pogués fer amb la mateixa llibertat, perquè havien temes domèstics o relacionats amb els fills que havia d’atendre. Es bolcava en els fills sense renunciar en cap moment al seu desitj de ser reconeguda com a escriptora. El seu dolor i patiment es desprèn del seus poemes, fins a un punt que li podia arribar a ser insuportable. Intentava buscar la seva pròpia veu i forma d’expressió, amb un tipus de poesia (poesia confessional) no sempre ben rebuda. És clar que no tothom estava en condicions d’acceptar aquest “despullar-se davant de tothom” i possiblement per això el seu llibre va ser publicat amb el pseudònim de Victòria Lucas.

Tal com he dit a l’inici d’aquest apunt, el tema de les malalties mentals i el feminisme, son absolutament vigents. La situació seixanta anys després del suïcidi de Sylvia Plats, és una mica diferent. Per un costat hi han fàrmacs que poden ajudar a les persones que tenen trastorn bipolar, però sobre tot, perquè se’n parla més obertament i existeix una preocupació general per comprendre i buscar sortides que millorin la qualitat de vida d’aquestes persones. La part negativa d’alguns problemes, es posa de manifest dia darrera dia, amb les xifres de suïcidis que fan que sigui la primera causa de mort no natural a Espanya.

El neguit de l’escriptora per fer compatible la vida professional amb la personal, segueix vigent. En els anys de Sylvia Plath, el fet que hi haguessin poques dones amb activitat professional reconeguda, devia suposar un handicap important. Avui en dia, on el treball de la dona està més normalitzat, no deixa de sorprendre com moltes vegades quan es parla de problemes dels infants o de la joventut, s’atribueix al fet que les dones treballin fora de la llar. Segueixen havent professions i tasques absolutament feminitzades, en el sentit negatiu de poc valorades i amb salaris baixos.

La seva lluita per trobar noves formes d’expressió, de prendre consciència que els seus poemes estaven escrits per ser dits en veu alta, i certament l’impacte que van tenir quan ella mateixa els recitava a la BBC va ser important. El primer poema va ser Tres mujeres i deixo l’enllaç a un post de la web Indiehoy, on apareix una sinopsi a més del text complet.

També es poden trobar a Youtube, poemes llegits per ella mateixa.

Macbeth

Aquests dies s’ha parlat, i encara es farà més, de la nova producció de Macbeth de Verdi estrenada el passat dijous, 16 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

He de confessar la meva sorpresa quan vaig llegir i sentir comentaris de persones que no havien assistit a l’estrena i en base a crítiques aparegudes, es sentíem capacitades a opinar. Aquestes crítiques es centraven bàsicament en la producció. Voldria aportar la meva reflexió.

De la mateixa manera que amb Tosca vaig opinar sobre el fet de que cal intentar comprendre altres visions diferents a les establertes, en el cas actual, mantinc el mateix criteri. Tothom pot tenir interpretacions diferents, perquè sempre hi ha una part subjectiva. És igual com succeeix a vegades després d’una representació teatral o d’una exposició, sorprèn sentir les interpretacions diverses , tot que l’obra o el quadre, era el mateix. Aquesta disparitat s’ha produït clarament en el cas de Macbeth.

Per tant, aquest apunt és una més d’aquestes interpretacions, feta sense cap ànim de donar cap lliçó, i recollint només, el que em va suggerir l’estrena d’aquest nova versió.

L’espai escènic tan buit, pot generar problemes en el so de les veus, però, com a recurs per donar sensació de terror, em sembla efectiu. Las cares enfrontades en la lluita final, em van semblar un bona manera d’expressar la guerra. Però d’altres elements, com el llençol blanc amb l’interrogant, per exemple, no contribuïa a reforçar l’escena. Certes crítiques parlen d’una producció massa conceptual i en canvi altres persones creuen que és millor tenir la llibertat de fer la seva interpretació i no que els hi donin tot fet.

És cert que l’obra de Jaume Plensa és ben coneguda, això te una part positiva i una més negativa, en el sentit que la figura que en aquesta òpera representa el tro, ja s’ha vist en altres contexts i dificulta una mica la ubicació correcte en aquest entorn. D’igual manera, les lletres que apareixen, crec que no aporten res. Alguns elements semblaven ficats amb calçador, sense connexió llentre ells. És com qui te una capça plena d’objectes i els utilitza encara que siguin de jocs diferents i fins i tot, puguin ser incompatibles. Faltava un fil que ho enllacés tot i li donés sentit.

Com ja he dit, totes les opinions son vàlides, per això les paraules de Jaume Plensa, referint-se a Lady Macbeth, com a dona de llum, per a mi, no implica una valoració positiva, al contrari, és la llum de l’avarícia que guia a la mort i la tragèdia.

Gran mèrit se li ha de donar a la il·luminació. Que un feix de llum, segons el color, la disposició i l’amplada, podés dir tant, era realment sorprenent. Un aplaudiment per Urs Schönebaum.

El ballet que uns titllen de massa acrobàtic, personalment em va semblar molt adient i actual. Els moviments expressaven por, angoixa, impotència. No eren moviments suaus, i la coreografia d’Antonio Ruz, potenciava expressivitat. Alguns crítics musicals, han escrit que es va fer pesat i reiteratiu,

La idea wagneriana de “l’obra d’art total: síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques” sembla que es volia aplicar a la producció de Macbeth que estem comentant, encara que el resultat no ho hagi aconseguit.

Quan es diu que no s’ha respectat el desitj de l’autor, em sorprèn. Ni els instruments son els mateixos, ni la forma de vida i de pensament coincideixen amb els que imperaven en el temps que es va composar l’òpera, per tant, podria ser ben bé, que si Verdi visqués en la actualitat, l’enfoc de l’obra fos molt diferent del que va fer.

La part musical es va portar la palma. El cor, de gran protagonisme en aquesta òpera, va estar a l’alçada. Equilibrat, ben conjuntat, recolzant-se en la música i trametent la força del llibret. La direcció del mestre Pons, es va notar. Encara que l’òpera italiana no és el seu fort, el coneixement dels músics, li permet obtenir uns bons resultats. De totes maneres, la sonoritat de l’orquestra em va semblar massa forta i poc dúctil en certs moments.

I no puc finalitzar sense parlar de Luca Salsi en el paper de Macbeth. Va anar creixent al llarg de la representació, encara que crec que no era tant un problema només de veu, sinó que l’esforç i una orquestra que en alguns moment el tapava, no va permetre apreciar el seu paper.

La soprano Sondra Radvanovsky, va aconseguir un gran èxit. Potser utilitza molt els vibratos, però la veu sonava potent i clara. No oblidem que estem davant d’un òpera de gran exigència per la soprano i en totes les àries va donar mostra del seu treball i professionalitat. L’ ària Pietà, rispetto, amore, va ser una de les que va arrencar més bravos del públic, encara que en diverses ocasions, va despertar el entusiasme dels assistents.

S’havia creat una gran expectació davant d’aquesta nova producció i ara caldrà anar-la ressituant de mica en mica en el seu lloc. Veure les possibilitats de que es presenti en altres teatres, millorar alguns aspectes, donar-li més cohesió, etc.

Segons les dades d’Operabase, l’òpera amb més representacions és La flauta mágica -18558-i amb 2876 produccions. Si es compara amb Macbeth, que ocupa el lloc 29, i amb 1361 representacions i 829 produccions diferents, ens dona idea de la importància de les produccions i de la necessitat que hi ha hagut al llarg del temps, de portar a escena, les diverses visions que suggereix aquesta òpera. Per tant, no és d’estranyar la diversitat de crítiques, unes demolidores, altres plenes de lloances, en la presentació d’aquesta producció. El temps dirà el recorregut que te.

Paul Klee i els secrets de la natura.

Fundació Joan Miró. Barcelona. 21-10-2022/12-02-2023

A vegades tenim idees o imatges que relacionem amb un artista i que ens porten a no veure o no tenir presents altres aspectes de la seva obra. Una cosa és que quan es parla de Paul Klee (18879-1940) es digui que era un gran naturista i l’altre és fer una mirada sota aquesta perspectiva de la seva obra.

Això és el que es pot veure en aquesta exposició de la Fundació Miró. Comença amb el període de formació (1883-1911) on es poden trobar els primers dibuixos que feia observant la natura i l’entorn de casa seva.

No es pot oblidar que en els primers anys de la seva vida, convivien en ell tres facetes importants: la de músic (cal recordar que el seu pare era músic i volia que el seu fill també ho fos), l’escriptura i la de dibuixant. No va ser fins anys més tard, al tornar del seu viatge a Tunísia, (1914) quan ell es va considerar ja plenament un pintor, a l’haver trobat la seva forma d’expressar el color. Anteriorment havia presentat la seva obra en la segona exposició que va fer el grup El genet blau, però bàsicament eren dibuixos i aquarel·les.

En aquest sentit, no sorprèn que observant la natura que és en color, ell dibuixes en blan i negre, encara que amb notables excepcions; potser és que no havia trobat la manera de plasmar els colors que veia. Representar la llum i les diferents tonalitats, va ser un dels seus temes d’estudi recurrents.

Un altre punt important d’aquests anys d’aprenentatge i de fer apunts del natural, eren les disseccions que feia dels animals; era una forma de conèixer l’interior. La frase seva:

El arte no reproduce lo visible; más bien, hace visible.

s’entén millor després de veure com buscava el sentit de les coses, el seu interior.

La segona sala de l’exposició, està dedicada als anys de la Primera Guerra Mundial. És curiós com Paul Klee, semblava que posava distància dels aconteixements polítics, com que volia mantenir una neutralitat, quan la realitat era un altre. Ja abans de la Guerra, havia participat en discussions sobre el Socialisme i el que aquest volia dir i fer, però sobre tot, la seva percepció de la guerra va canviar quan va morir el pintor August Macke, amb el que, juntament amb Louis Moilliet, havien fet el viatge a Tunísia. Estava segur que ell també hauria d’anar a la guerra, però gràcies a la intervenció del seu pare, no va anar al front sinó que va estar destinat a l’escola de pilots de reserva, on se li va encarregar que pintés avions. L’observació del vol dels avions i de la seva caiguda, va ser un bon aprenentatge per la representació del vol de les aus. Aquesta destinació li va permetre seguir pintant, de manera que per l’exposició del 1917 ja va presentar obres realitzades al llarg del 1916.

És després de la Guerra quan li arriba finalment el reconeixement com a pintor. La venda d’armes, havia proporcionat guanys considerables, i les classes riques disposaven de diners per invertir en art.

El pas següent és la seva incorporació a la Bauhaus l’any 1921. Segons explica la comissària de l’exposició, Martina Millà, Paul Klee al veure que l’alumnat no comprenia alguns dels conceptes que explicava, va canviar de mètode, introduint aspectes relacionats amb la natura que ho feien més entenedor. Com consta a la sala de l’exposició corresponent a aquest període, alguns alumnes recorden que en Paul Klee tenia un aquari al seu estudi de Dessau, on feien experiments de les condicions lumíniques de l’estudi per observar el comportament dels peixos i de la vegetació dins de l’aquari.

Paul Klee. Peixos migratori. 1926

Els canvis en la direcció de l’escola i la impossibilitat de dedicar-se tot el que ell volia a la seva obra, el va anar allunyant de la Bauhaus, fins que el 1930 marxa a Dusseldorf. En una carta escrita a la seva dona, recollida en els Diaris i correponen al 24 de juny de 1930, Paul Klee diu:

El trabajo de la Bauhaus es fácil, si uno como pintor no se siente llamado a producir algo.

Paul Klee. Die Korrespondenz 1898-1940. Ed Wallstein Verlag GmbH

Aquesta nova etapa va coincidir amb l’arribada al poder de Hitler l’any 1933, com a Canceller. Al començament Klee, encara no veia cap perill i estava convençut de que podria seguir amb les seves rutines. Però tot va anar canviant i el mes d’abril d’aquest mateix any, va ser acomiadat de l’Academia de Dusseldorf. Pocs mesos després, es va traslladar a Berna. Donat que havia nascut i passat la seva infantessa i joventud en aquesta ciutat, creia que podria trobar una estabilitat. No va ser així.

L’any 1936 va ser diagnosticat d’un greu malaltia, progressiva que li va ocasionar la mort el 1940.

Totes aquestes circumstàncies, van provocar un canvi molt important en les pintures de Klee. Les seves obres, per regla general, traspuaven tristesa i desànim. De petit va tenir la nacionalitat alemanya, com el seu pare, a pesar d’haver nascut a Suïssa. Sempre es va sentir alemany i considerava que havia aportat molt a la cultura i l’art alemany. Cal pensar com es devia sentir per haver de marxar d’Alemanya i veure que part de la seva obra era confiscada, per ser considerada “Art degenerat”.

La tècnica va haver també de canviar, perquè en les darreries de la seva vida, havia de pintar amb els dit, davant de la impossibilitat de subjectar el pinzell.

Paul Klee. Peix-fang-cotxinilla. 1940

Paul Klee. Aquesta estrella ensenya a inclinar-se. 1940

Paul Klee. Ve l’hivern. 1939

Queda clar que, sempre es capten aspectes diferents de les obres d’un artista i que per tant, val la pena veure-les una i un altre vegada i amb el convenciment de que descobrirem detalls i aspectes nous. En tota l’obra de Klee, a més de l’ús de notes musicals en diverses de les seves obres, la seva formació musical es nota en el ritme i en el llenguatge de les peces. A vegades fins i tot, tens la sensació de estar seguint una cadència o uns son representats de maneres diferents.

És important fer notar la inclusió de tres obres de pintores

Gabriele Münter. Abstracte. 1914

Emma Kunz. Sense títol (obra no. 003). Sense data

Maruja Mallo. Protozous. 1981

Gabriele Münter va ser membre, com Paul Klee, del grup Der Blaue Reiter. En el cas del dibuix de Emma Kunz (1892-1963) és de la dècada dels anys 20. Maruja Mallo (1902-1995) va haver de patir l’exili de la mateixa manera que Paul Klee va haver d’abandonar Alemanya per motius polítics. Era una gran amant de la natura i va fer innombrables dibuixos d’elements de la natura: éssers vius, flors, fruites, etc.

Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Antoni Tàpies. Marró i ocre 1959

Juan Hernández-Pijuan. Composició gestual en negre, 1959

Joan Josep Tarrats. À vivre, 1960

Ràfols Casamada. Blau profund, 1969

Modest Cuixart. Gran barroco, 1959

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Tosca de Puccini

S’està parlant molt de les representacions que s’estan fent al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, de la Tosca de Puccini.

El fent de que sigui una de les òperes més conegudes i representades, fa que moltes persones tinguin en el seu imaginari, alguna de les posades en escena que s’han vist fins ara i per descomptat, també les versions cantades per tal o qual tenor o soprano, així com de les batutes que les han dirigit. Aquesta circumstància crec que està afavorint el debat actual.

Nota: Per verificar l’afirmació anterior, s’ha cercat a OperaBase. Tosca, ocupa el sisè lloc de les òperes més representades i només l’any en curs es presentarà en 47 llocs diferents. No és menys impactant el nombre de produccions, donat que només hi ha una diferència de 90 en relació a la Flauta màgica -òpera més representada- quan la diferència de representacions entre ambdues és de quasi 5.500.

Crec que és important estar obert a escoltar noves propostes o lectures que es puguin fer d’una òpera. Després es podrà estar d’acord o no, però sempre és interessant conèixer nous enfocs o noves visions, que poden aportar aspectes que s’ens poden haver passat per alt. Qualsevol obra d’art pot contenir diverses capes i potser cadascun de nosaltres ens fixem en unes determinades, diferents de les que veu un altre persona. En aquest sentit penso que sempre es pot aprendre i descobrir idees que poden ser motiu de debat.

Haver visionat abans de assistir a la representació, el video amb la conversa amb Rafael Villalobos, em va servir per posar una certa distància amb totes les crítiques que anaven apareixent als mitjans i em va predisposar a anar amb una actitud, de a veure que passa. Un cop vista Tosca, hi han coses que em sobren, que no m’aporten res. Però no deixo de trobar interessant l’exercici de confrontació dels personatges de l’obra, amb d’altres reals o amb situacions polítiques ja viscudes. En part, porta a pensar, que moltes vegades les coses es repeteixen, que semblen noves però no es cert.

En aquesta mateixa línia, incorporar les pintures de Santiago Ydáñez, és una aposta clara per donar pas a una generació, clarament més jove de la que majoritàriament assisteix al Liceu.

Un aspecte més negatiu per a mi, va ser l’orquestra. El so era tan fort, que tapava les veus dels cantants. Per aconseguir ser sentits, tenien que forçar la veu. Vittorio Grigolo, es feia sentir prescindint de tota modulació. Tot era igual, no es captaven ni feia arribar els diferents sentiments i sensacions. I la veritat una òpera que no emocioni, que no et faci sentir la ràbia, el sentiment, la rebel·lió, l’amistat, etc., queda en un pur espectacle, més o menys ben representat. Persones expertes ja han parlat tant de la direcció de l’orquestra com la d’actors, així com dels cantants que intervenen en els diferents repartiments. Per tant deixo en les seves mans, les aportacions que han fet amb millor coneixement. El que si que volia remarcar, és l’absència del cor sobre l’escenari; i no només això, sinó que al final de la representació, ni el director del cor ni els seus integrants, van sortir a rebre el reconeixement del públic.

Per sort, la soprano Maria Agresta, va ser el contrapunt que et feia retrobar tot el que conté Tosca.

Dit això, es aconsellable veure aquesta versió de Tosca: la música, a pesar de tot, sempre hi és.