Categories
Art Arts plàstiques Llibres Pintura

Biografia de Mark Rothko. Annie Cohen-Solal

La biografia escrita per Annie Cohen-Solal sobre Mark Rothko, porta com a subtítol: Buscando la luz de la capilla. L’ autora és ben coneguda per les seves biografies sobre Sartre o sobre Picasso, a més de la que comentem aquí.

Una primera cosa a destacar és la gran quantitat de documentació i bibliografia que aporta, a més de les notes incorporades al llarg del llibre. Ens trobem dons davant d’un obra extensa, molt treballada i que ajuda a conèixer a l’artista, el seu entorn i ens endinsa en un període important de l’art americà i també en l’europeu.

Dedica una part important a explicar la seva infantesa, perquè, sens dubte marcarà a la persona i a la seva obra.

Mark Rothko emigra a EEUU amb 10 anys, i la seva joventut la viurà en un entorn d’emigrants, profundament jueu i molt religiós.

Les seves arrels europees seran fonamentals en la primera part de la seva vida als EEUU i en la seva obra. I encara que passi a ser reconegut com a artista americà, sempre reivindicarà el llegat dels pintors del Renaixement italià, dels artistes centro-europeus o la influència de Joan Miró, o Picasso, per exemple.

No és casualitat que els murals que va pintar amb la idea inicial d’ocupar les parets del restaurant Four Season del gratacels Seagram, es trobin actualment a la Tate Gallery.

La seva obra està està present en molts museus, com per exemple, el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu Nacional Reina Sofía, el Museu Guggenheim de Bilbao o al MOCO de Barcelona, a més de la Tate Modern de Londres o el Museu Pompidou de París; això per citar només els més propers.

Aquesta biografia, es centra de forma prioritària en la vessant artística. La part personal, només serveix per emmarcar o realçar l’evolució del pensament i de l’obra de Rothko. Els enfrontament o picabaralles amb d’altres artistes, ens van marcant les diverses etapes de la seva obra. És important destacar la seva cerca contínua de noves tècniques i formes d’expressió, però sempre seguint les seves idees, amb un grau de coherència, no sempre fàcil.

La dedicació a la docència, i per tant el contacte amb noves generacions que aportaven noves visions, va fer que pogués anar revisant i contrastant la seva concepció tant de l’art com del propi artista. El seu llibre, La realitat de l’artista, presenta les seves reflexions de l’art, des del Renaixement fins l’època moderna però també de quin és el paper de l’art i de l’artista en la societat, els reptes amb els que s’ha d’enfrontar, etc.

És per tant no només un pintor i gravador, sinó un pensador i filòsof. En aquest sentit el llibre publicat per Paidòs l’any 2007. Escritos sobre arte (1934-1969), recull articles, assajos, notes que va anar escrivint al llarg de tota la seva vida i que ha recopilat Miguel López-Remiro, és una mostra més de les reflexions i de la importància i de la preocupació que ell sentia pel que havia d’aportar l’art.

La biografia ens acosta a les contradiccions de Rothko. Per un costat l’art ha de ser proper i abastable per a totes les persones, però a mesura que creixia el seu reconeixement i el valor de les mateixes en el mercat, s’aguditzaven els seus dubtes sobre el paper de l’artista.

La idea de que les persones havien de formar part de les obres, que per això les feia tan grans i volia que es pengessin quasi a ran de terra, perquè qui s’acostés a elles, es sentís envoltat, com formant part d’elles, de manera que es propiciés una transferència d’emocions.

L’ altre aspecte fonamental de la seva obra, és la llum, en un sentit ampli. La llum que desprenien els colors, els matisos que aporta la llum natural tot això lligat amb els materials que utilitzava. Tal com indica el subtítol d’aquesta biografia, la cerca de la llum, és una de les grans preocupacions d’aquest artista. És molt interessant una cita d’un article escrit per Carol Mancusi-Ungaro sobre els frescos de la Capella Rothko, en que recollint informació de Ray Kelly, un dels darrers assistents del pintor diu:

Demostró como Rothko imprimaba lienzos de algodón con pigmentos secos diluidos en gelatina de cola de conejo y luego moderaba el color con pinturas acrílicas.(…) Rothko preparaba a diario una mezcla de cantidades sin medir de pintura al óleo, huevo entero, resina de Damar y aguarrás, y procedía primero a pintar rectángulos con pintura al óleo en tubo sobre los fondos de color y luego aplicaba encima pinceladas con la emulsión de huevo y óleo

No s’arriba a aquest tipus de combinació a la lleugera, implica moltes hores de proves. No és tampoc casual, cal recordar el coneixement que tenia sobre el Renaixement i com havia estudiat els materials que s’utilitzaven en aquella època i amb aquesta base, ell va anar cercant aquestes noves fórmules.

És tan apassionant i rica aquesta bibliografia, que cal llegir-la poc a poc. Comparant aspectes concrets amb altres artistes i amb altres tendències. I tal com s’ha dit a l’inici, val la pena revisar les notes, la biografia o consultar les webs incloses al final del llibre.

Deixo aquí un vídeo, que a més de mostrar l’obra de Rothko, ho fa acompanyada de la música que va composar Morton Feldman, dedicada a la Capella Rothko. Les imatges no son d’una gran qualitat, però es pot veure l’evolució de l’obra.

Categories
Art Arts plàstiques Escultura Pintura

Chaque visage est un lieu. Jaume Plensa. Céret Musée d’Art Moderne

El Musée d’Art Moderne de Céret, ha reobert les seves portes amb una exposició de Jaume Plensa. El títol de la mateixa és prou significatiu i mostra un cop més el interès de l’artista pels rostres.

Si no es para atenció, es pot pensar que un cop vist un, tots s’assemblen, i no és cert. Com explica Jaume Plensa, la cara, que nosaltres no ens veiem, és la porta a través de la qual ens comuniquem amb el món. Fem somriures, cluquem els ulls, expressem un munt d’emocions: sorpresa, dolor, enuig, alegria, etc. Per això cada rostre és diferent i únic. El que ens proposa Plensa va més enllà, es tracta de cercar altres formes de comunicació, en les que ni tan sols calen les paraules ni la mirada: la sola presència física, el saber que es comparteix un mateix espai, idea o entorn, és suficient.

L’ obra Carolina, silenci, que ens dona la benvinguda, està feta en marbre. Les vetes de la pedra, la fan única. És una invitació a prepar-nos per obrir la ment per copsar tot el que ve després.

Jaume Plensa. Carlota Silence. 2020
Jaume Plensa. Carlota Silence. 2020

La següent part de l’exposició està ubicada en l’ampliació del museu. Al ser un espai gran, permet que cada obra destaqui per si mateixa i al mateix temps es pot veure el conjunt, seguint la línia invisible que les uneix a totes elles. Es poden contemplar des de tots els angles i gaudir dels petits detalls que quasi poden passar desapercebuts. Les escultures corresponen al període 2019-2021.

Recomano accedir al web de l’artista, ja que permet veure les obres tant de forma individual com en conjunt, amb gran qualitat.

Cal fer esment a la diversitat de materials, marbre, acer, bronze, etc. que utilitza Plensa en les seves obres. I no només això, sinó el tractament que empra, de manera que les fa úniques i irrepetibles. És sorprenent com peces de l’estil de Ruls Rul’s, feta en bronze i que està penjada del sostre, pot donar la sensació de lleugeresa, quan és evident que estem davant d’una peça d’un pes considerable. Aquesta obra, a més presenta la singularitat del tractament de bronses de diferents colors, el que dona la sensació de que rellisca entre els dits. Una guia del museu explicava que pot donar la idea del pas del temps que s’esmuny entre els dits, en una referència al tractament de donava Dalí del temps a través dels rellotges tous.

També hi han vint dibuixos de gran format. Em van cridar l’atenció de forma especial el tríptic i el retaule. A vegades es pot pensar que aquestes formes d’expressió artística, corresponen a èpoques ja passades i veure la seva interpretació contemporània, és una demostració palpable de que les manifestacions artístiques son atemporals.

Jaume Plensa. Étude en Jaune I-IV. 2020
Jaume Plensa. Étude en Jaune I-IV. 2020

Val la pena recordar l’exposició del 2015 en aquest mateix Museu. En aquella ocasió el títol era El silenci del pensament i en l’actual, fa pensar en el silenci com a forma de comunicació; però sempre partint de la idea de la necessitat de fugir del soroll innecesari

Categories
Art Pintura

Tàpies: Malenconia.

La idea amb la que treballa la Fundació Antoni Tàpies per preparar les exposicions, és molt atractiva, ja que permet anar coneixent i aprofundint en l’obra de Tàpies.

El fet que seleccionin un període de la vida de l’artista o una temàtica concreta, fa que es puguin veure les obres sota un prisma diferent, on queda palès el reflex del pensament i les preocupacions o vivències del artista en un moment donat. A vegades una mateixa obra es veu en exposicions diferents, i deixa parat constatar com pot suggerir idees tan diverses i com es van trobant matisos que en altres moments havien passat desapercebuts.

L’exposició actual, Malenconia, presenta obres realitzades durant la primera meitat dels anys 90. Aquests anys van ser anys de reconeixement de l’obra de Tàpies i va obtenir un gran nombre de premis i de reconeixement internacional.

Però així i tot, coincidiren també diferents situacions que van motivar l’estat d’ànim que es reflexa en les obres d’aquesta exposició. Per un costat, estava en marxa la remodelació de l’edifici on havia d’anar la Fundació Antoni Tàpies, i li provocava neguit pensar com aniria tot. Com es ben conegut, Tàpies va ser una persona compromesa políticament, i just en aquest període es va produir l’enderrocament del mur de Berlín, amb el que comportava de finalització d’una idea política, per la que havia lluitat i que de cop es manifestava obsoleta i irrealitzable: la sensació de buidor, d’haver-se equivocat, etc., va quedar reflectida en les seves obres. Junt a això, era el moment de la guerra dels Balcans i del genocidi de Roanda que va seguir i viure com fets traumàtics. Aquest cúmul de circunstàncies, junt amb la pérdua de la seva mare i certs problemes de salud, van conformar un estat emocional que es fa palés en les obres seleccionades per aquesta exposició.

Conèixer l’embolcall ajuda a mirar i veure les obres des d’un prisma diferent.

Ens trobem dons davant d’unes obres que fan referència tot sovint al dolor i a la mort. Ara bé, no es tracta d’una visió catastrofista, sinó de coneixement i acceptació d’una realitat, per acceptar-la i superar-la. Sempre cal tenir present la filosofia budista que acompanyava a Tàpies i que impregnava les seves obres.

Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992
Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992

Sorprèn l’actualitat de les mateixes. La situació de la pandèmia i de guerres actuals, reflecteix el dolor, la desesperança i l’horror que ens mostren els quadres de Tàpies.

Aquestes obres provoquen la sensació de petitesa, de quedar-te envoltada i submergida dins d’elles, amb el que els sentiments i emocions suren a flor de pell. Els colors, els elements i materials emprats, les dimensions dels quadres, totes aquestes coses contribueixen a crear un ambient especial que no deixa indiferent a cap persona.

Antoni Tàpies. Abans-després. 1994
Antoni Tàpies. Abans-després. 1994

Aquesta obra que s’exposa per primera vegada, provinent d’una col·lecció particular, mostra un llit com a reflex del lloc on es neix i on es mort, l’inici i el final de la vida. El diaris recullen notícies relacionades amb la mort, donant a entendre que ja des del començament de la vida cal tenir present que es camina cap aquesta fita que és la mort.

Categories
Art Arts plàstiques

La restauració del tapís L’estrella de Miró

He tingut la oportunitat de fer una visita guiada a Caixaforum per veure el tapís La estrella de Miró. Encara que per ser justos, caldria parlar sempre de Miró i Royo. Saber interpretar la idea de Joan Mirò, encertar els tons i colors, buscar els materials que aconseguissin les textures i volums desitjats, no debia ser una tasca fàcil. Segur que hi van haver moltes hores de debat i de recerca.

Al veure-ho d’aprop, prens conciència de la diversitat de materials (llana, cotó, cànem, etc.) i de la complexitat que això comporta. Crida l’atenció la quantitat de volums diferents i com a pesar de tot, hi ha una harmonia i un equilibri total.

L’estrella de Miró. Part posterior
L’estrella de Miró. Part posterior

L’expertesa en l’ofici de Teixidor i la complicitat entre els artistes van permetre a Royo plantejaments pictòrics dels cartrons de Miró amb la radicalitat que tots dos desitjaven, a través de l’exuberànci de les textures en diferents relleus i dels esfilagarsats de materials molt diversos.

Tal com es pot llegir a l’exposició, la curiositat sense límits de Joan Miró, va fer que busqués i emprés, técniques i materials tan diversos al llarg de la seva vida artística. Si a això s’afegeix l’experiència d’en Josep Royo, el resultat és el tapís del que parlem.

La col.laboració d’ambdós artiste va donar lloc a un seguit de tapíssos, un de grans dimensions i altres de petit format, anomenats sobreteixims.

Royo amb Miró. Fons Català-Roca. Arxiu Històric Col.legi d’Arquitectes de Catalunya

Davant de la complexitat de l’obra, no sorprenen les explicacions sobre les diverses tasques que integren la restauració. Com en qualsevol peça d’art, primer cal fer una diagnosi del seu estat. Posteriorment es quan es pot fer una intervenció preventiva, o si cal curativa. És evident que el tracte i la cura que s’hagi tingut de la peça, tindrà un pes important sobre l’estat de la mateixa. En el cas que ens ocupa, a l’haver estat la major part del temps, en un espai amb temperatura constant i sense gaire pols, ha propiciat que la intervenció sigui més de caire preventiu que no pas curatiu.

No podem oblidar que estem davant de materials naturals i que l’eliminació de la pols cal fer-la respectant-los. Tal com hem dit abans, la diversitat de volums i textures, comporta que els tractaments s’han de fer en superfícies petites i vigilant de no interferir en la textura que està al costat.

Aquest tipus d’obres posen en valor el treball en equip, tant en la vessant creativa, com en la de conservació.

 L’estrella de Miró. Signatura Miró i Royo
L’estrella de Miró. Signatura Miró i Royo
Categories
Educació Feminisme Música

Compositores de la història

Fa uns dies, em van parlar d’un projecte desenvolupat per l’alumnat de sisè de bàsica (11 anys) de l’Escola Gravi, de cerca de Compositores desconegudes per la majoria de les persones.

M’ha semblat molt interessant per diversos motius:

  • Com a projecte educatiu
  • Pel contingut de foment de la igualtat
  • Aproximació a l’ Història de la Música

Projecte educatiu:

De forma esquemàtica, cal destacar en primer lloc, la definició del mateix projecte i establir una metodologia de treball. Ens trobem en un projecte col.laboratiu i per tant, cal distribuir feines, negociar i prendre decisions. Un segon punt important, és el nivell de coneixement de les eines informàtiques que cal emprar. Estan utilitzant programari lliure i aprofiten totes les potencialitats que els ofereix. I no menys important, és saber sintetitzar i seleccionar correctament les dades, desestimant el que pot ser accessori.

De ben segur, van haver de treballar aspectes de lideratge, de relacions, etc. I tot això en un col.lectiu d’onze anys!

Feminisme i foment d’ igualtat:

No cal dir massa cosa en relació a aquest punt. Només destacar una vegada més, la importància d’aportar referents femenins. Descobrir i posar en valor el que van fer dones en èpoques històriques tan poc favorables a elles, és importantíssim. Segur que es van sorprendre més d’una cop.

Història de la música:

En la pàgina inicial, hi ha un apartat que permet accedir a un Mapa de Compositores elaborat per Sakira Ventura. En el mapa estàn ubicades totes les compositores i es pot accedir o bé per l’índex, seleccionant una persona en concret o clicant directament sobre la imatge.

És positiu que presentin aquest mapa, molt ampli i complert. Citar les fonts de referència, és una cosa que no tothom fa, creient que els hi treu credibilitat, quan és a l’inrevés.

El fet diferencial del projecte de l’alumnat de l’Escola Gravi, está en l’ordenació per segles (S. XX i S. XXI) i per etapes (Barroc, Classicisme i Romanticisme) i en la presentació. La infografia ajuda a tenir una visió general, només fent un cop d’ull.

En cada apartat, quan es selecciona una compositora, s’ens presenta la informació ordenada en diferents apartats: biografia, etapa musical a la que pertany, obres (en format youtube). característiques de l’època, altres compositors o compositores de la mateixa època. A tall d’exemple Maria Theresia Von Paradies

Crec que cal felicitar al professorat i a tot l’alumnat per la feina feta.

Només recomanaria per millorar aquest projecte, que es treballessin alguns aspectes relacionats amb l’accessibilitat. Caldria afegir Títol alternatiu a les imatges, alguns colors de fons de pantalla són de difícil lectura per persones amb visibilitat reduïda i les fonts no són totes fàcilment detectables per un rastrejador de pantalla. Però el més important ja està fet.

Categories
Art Pintura

Lluís Claramunt. Naufragis i tempestes

Un cop més, l’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, és de gran interès. Aquest cop es tracta de l’exposició antològica del pintor Lluís Claramunt (1951 – 2000).

La gran quantitat d’obres provinents de diversos museus (MACBA, Reina Sofia,…), galeries (Senda, Juana Aizpuru), col·leccions particulars o de la pròpia família, ha permès reunir obres de les diverses etapes de l’artista. La particular trajectòria vital de Claramunt, ha pogut provocar que hagi sigut més conegut per aquesta, que no pas per la seva obra, així que aquesta exposició permet tenir una visió general i poder anar veient l’evolució de l’artista.

No crec equivocar-me massa, i després de sentir els comentaris de les persones que estaven visitant l’exposició, encara menys, si dic que es nota una sensació de sorpresa, de descobriment, de pensar: com m’havia perdut això!

En l’etapa considerada de formació, entre 1970-1985, s’agrupen les obres pintades a Barcelona. Una part important tenen com a temàtica la pròpia ciutat. cal tenir en compte que Claramunt va ser autodidàcte, no va voler anar mai a una acadèmia o estudiar Belles Arts, perquè no volia tenir cap influència externa. De totes maneres, son evidents les influències d’altres pintors. Les pintures poden ser considerades figuratives, encara que no en el sentit clàssic del terme.

Posteriorment es trasllada a Sevilla on viu des del 1985 al 1989. Aquí ja hi ha un canvi important en la paleta de colors. Son pintures realitzades a la llum del dia i per tant, la llum juga un paper important.

Lluís Claramunt. Callejón. 1983
Lluís Claramunt. Callejón. 1983

En aquest mateix període, realitza diversos viatges a Marràqueix, on s’està temporades. La simplificació en les teles, en el traç, en els colors, per deixar només l’essencial, és una mostra més de l’evolució de la seva obra. Aconsegueix dotar de moviment a les figures, no son figures estàtiques. Te les pots imaginar caminant o estan a la plaça venent qualsevol cosa.

En el catàleg de l’exposició podem llegir:

…Una de les seves etapes creatives més pletòriques. Passa d’una etapa d’anàlisi a una de síntesi: allà s’enfronta als motius prescindint de l’esquema paisatgístic, superposant plans, valent-se de nou del color, el clarobscur i uns canvis d’escala sorprenents, i alhora retornant tot el protagonisme a la figura …

És molt eloqüent i ajuda a comprendre l’obra de Claramunt, l’escrit de Sílvia Martínez Palou. La pintura com a relat. La idea del pintor de que volia que les seves obres fossin contemplades en conjunts, no de forma individual. Aquesta idea es veia reflectida en el seu mètode de treball. Primer reflexió fins a donar amb la idea i després posar papers o teles blanques cobrint les parets de l’estudi. Quan ja ho tenia clar, començava a pintar totes les teles simultàniament.

Tenint aquesta idea al cap, és interessant anar veient totes les sèries exposades, fins arribar a la darrera, que és la que dona títol a l’exposició: Naufragis i tempestes, que va abordar els darrers mesos de la seva vida. Reempren el tema del mar, però amb un color absolutament diferent. És la simplificació màxima en el traç, el blanc i la llum que dona sentit a cada obra, és l’abstracció, deixant de banda totes les influències, per centrar-se en ell mateix.

Lluís Claramunt. Naufragis i tempestes. 1999

Aquesta exposició es pot visitar fins el dia 1 de maig d’aquest any.