Categories
Art Arts escéniques Arts plàstiques Feminisme Fotografia Pintura

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)

Categories
Cultura General

Canvis en l’accés i consum de cultura

A rel de la pandèmia i sobre tot a posteriori, s’ha incrementat l’accés a música, teatre, cinema, literatura, etc. a través de plataformes o eines digitals.

Amb la tornada a la normalitat, s’està posant de manifest una certa vacil·lació en la recuperació dels hàbits de consum anteriors al 2020. És evident que darrera d’aquest fet hi han causes i circumstàncies diverses, algunes de les quals ja han aparegut als mitjans i han estat debatudes en diferents fòrums. Només a tall d’exemple deixo un parell de cites:

I és que es pot observar que el dia 17 de març de 2020, poc després que comencés el confinament, l’ús de plataformes digitals que ofereixen contingut audiovisual va augmentar en un 108% a l’Estat espanyol. Des d’aleshores, els cinemes no s’han pogut adaptar enfront de la pujada abrupta del consum de les plataformes.

Arnau Fortuny. Sales de cine, fotogrames després de la pandèmia. @La_Directe. 5/01/2022

L’Informe Anual del CoNCA assenyala que el 2021 no ha estat l’any de la recuperació de l’impacte de la Covid-19: malgrat la millora respecte de l’any 2020, la majoria de sectors culturals no han aconseguit arribar a les xifres prèvies a la pandèmia.

Jaume Forés Juliana. Ara. cat. 19/07/2022

L’objectiu d’aquest apunt va però en una línia diferent. Hi ha una part de la població, que per motius diversos: problemes de salut o de mobilitat, lloc d’habitatge, dificultats econòmiques, etc., no poden participar presencialment en actes culturals que es desenvolupen en espais especialitzats.

Ningú pensa que es visqui de manera igual el compartir amb altres persones un concert, o les rialles en un espectacle teatral o de cinema, o viure en directe la màgia del circ o visitar un museu o una galeria, que el gaudir d’aquestes activitats de manera individual o en un entorn casolà, sense disposar moltes vegades dels mitjans tecnològics o equips de so adients.

Però no tenir en compte aquesta part de la població, que només pot participar de l’oferta cultural a través de la pantalla de la tv o de l’ordinador o de qualsevol altre dispositiu electrònic, seria una forma de discriminació de la que cal fugir.

En cap cas s’està parlant de gratuïtat. De la mateixa manera que si es va a un espectacle, cal pagar l’entrada, en l’accés en remot, també ha d’haver un preu.

Experiències que es van posar en marxa durant la pandèmia com la del Teatre Lliure Online, cal esperar que continuïn o l’oferta del TNC adreçada a docents o professionals, potser es podria fer extensiva a un públic més ampli.

Per sort l’oferta per visitar des de casa museus, és amplia i diversa i en alguns casos, fins i tot ofereixen conferències a les que es pot accedir en remot. Un cop més cal recordar que no sempre la visió que s’obté és òptima, ja que els colors de les peces, per molt ben digitalitzades que estiguin, no sempre aconsegueixen reproduir les mateixes tonalitats. Però, poder accedir a museus de diverses parts del món, és tot un privilegi.

Potser el món de la música, va ser el primer en posar a l’abast d’un públic ampli i divers, una oferta que podia satisfer a persones de tots els gustos i edats.

Darrerament el Teatre del Liceu de Barcelona, s’ha afegit a aquesta oferta, creant una plataforma a través de la qual, tant es podran accedir en directe a representacions d’òpera, com a concerts, a més de disposar d’obres per visionar en diferit.

Dies enrere, es va poder seguir el concert celebrat al Teatre del Liceu de la Novena Simfonia de Mahler. dirigida per Gustavo Dudamel i que van retransmetre en directe tant Liceu+, com Mezzo, Medici.tv o des del portal de l’òpera de París. Aquesta diversitat de plataformes fa pensar en la bona acollida que tenen aquests esdeveniments.

Món a part, és l’amplia oferta de cursos i seminaris.

Però un cop plantejada la necessitat de seguir oferint i ampliant l’oferta de tot tipus d’actes culturals, s’ha de plantejar un altre aspecte que és condició si ne qua-non perquè es pugui mantenir aquesta oferta: POSAR ELS MITJANS PER TRENCAR LA BRETXA DIGITAL.

Les persones que viuen soles, o amb mobilitat reduïda, potencials consumidors d’aquesta forma de cultura, no sempre tenen les eines ni els coneixements per a poder gaudir-les. Aquí caldrà un esforç conjunt per part de les entitats que gestionen actes culturals, les administracions i les entitats solidàries que poden acompanyar a la gent en l’aprenentatge d’aquest entorn. En definitiva, es tracta de facilitar l’accés a la cultura a tothom.

Categories
Art Arts plàstiques Pintura

Homenatge a Picasso. Vallauris 1972

Als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, i fins el 2 d’octubre d’enguany, està oberta al públic l’exposició Homenatge a Picasso. Vallauris 1972.

Els atemptats.

En una primera part de l’exposició es presenten els atemptats que van tenir lloc a l’octubre-novembre de 1971, contra galeries i llibreries de Madrid i Barcelona, en relació a la celebració dels 90 anys de Picasso. Van començar amb l’atemptat a la Galeria Theo de Madrid i van continuar a Barcelona. Aquest tipus d’accions violentes es van reemprendre un any després i van seguir fins el 1974, amb l’atemptat contra l’empresa Distribuciones de Enlace S.L., que aplegava diverses editorials catalanes. Com cap empresa asseguradora va voler assumir les despeses provocades per aquest tipus d’accions dutes a terme per part dels Guerrilleros de Crist Rey, es

va impulsar la creació del dossier Atentados contra la
cultura
, una recopilació de les accions violentes
contra objectius culturals. Els beneficis de
la comercialització clandestina del dossier es
destinaren al finançament del documental Un
libro es un arma
, produït per La Central del Curt.

Espai Volart. Full de sala

La vinculació de la ciutat de Barcelona era i és especial, a més de l’estada de Picasso a la ciutat, en els anys 70 s’estava negociant l’obertura del Museu Picasso, per part de l’alcalde Porcioles. Cal recordar però, que l’inaguració del mateix es va fer de manera discreta i parlant només de la col·lecció Sabartés.

Van haver alguns intents fallits d’atemptats tant al propi Museu com a la Sala Gaspar, però que gràcies a les mesures de seguretat adoptades, es van frustrar. Van seguir els atemptats a la Llibreria Cinc d’Oros i a la Galeria Taller de Picasso, que no exposava cap obra de l’artista, però que només amb el nom, ja es considerava objectiu prioritari.

La mateixa nit de l’atemptat al Taller Picasso, el galerista Santiago Palet, es va posar en contacte amb Antoni Tàpies per explicar-li els fets i va donar la casualitat que estava reunit amb Joan Brossa, Alexandre Cirici i M. Lluisa Borrás, coincidència que va propiciar que de seguida es pensés en que calia plantejar algun acte de desagravi a Picasso. És molt interessant el procés que es va iniciar a partir d’aquell moment fins a arribar a l’exposició a Vallauris.

Salvador Dalí. Dibuix sobre estovalles petites de paper encunyat de les confiteries de Figueres

Primer va ser escollir el format. A proposta de Salvador Dalí, es va triar que fos no un full, sinó un tapet com els que posen les pastisseries en les plates. Dalí ja els havia utilitzat en alguna ocasió, com en aquest Retrat de Gala

Finalment es va decidir emprar un tros de roba blanca, totes de la mateixa mida, envoltades de puntes. Es van encarregar a tres indrets diferents i un cop es van tenir, s’enviaven dins d’un sobre a cada artista, tant plàstics, com músics, escriptors, poetes, etc.. D’aquesta manera s’evitava el control de la censura.

És bastant increïble, quan es veu la carta que va adreçar a cada un d’ells, que tingués la resposta que va tenir. És obvi que no podia donar gaires pistes, donada la situació política, però així i tot, no deixa de sorprendre. Com es pregunta Carles Casajuana en el seu article a La Vanguardia del passat 5 de setembre, “Cuando Barcelona perdió el miedo”: d’on va treure les adreces, com aconseguia parlar amb uns i altres, com va aconseguir una resposta d’aquesta magnitud? A més va aconseguir resposta de persones com per exemple Camilo José Cela, afins al franquisme, el que li va donar valor especial.

Els tapets

Al final amb les obres de 270 artistes tant nacionals com internacionals, es va fer l’ exposició 1er. Rencontre International d’Hommage à Pablo Picasso a Vallauris, poble de França prop d’on vivia Picasso i on va realitzar moltes de les seves ceràmiques més conegudes. Actualment existeix el Musée Nationaux Picasso La Guerre et la Paix.

Després de moltes vicissituds, aquesta col·lecció de tapets ha sigut adquirida per la Fundació Vila Casas, que els ha restaurat, documentat i datat. Alguns romanen com anònims, donada la impossibilitat d’atribuir-los una autoria.

A lo largo de una prolongada correspondencia, Santiago Palet ha proporcionado una valiosa información sobre el homenaje; ha compartido de forma generosa noticias sobre los artistas que participaron en la exposición, así como textos e imágenes originales de su colección

Nadia Hernández Henche: Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo. Ed. Memoria Artium, 2018, pàg. 144

La presentació del tapets es fa per ordre alfabètic, evitant així que es puguin interpretar com uns més importants que altres. Tothom va participar i això és el que compte. Es poden veure aportacions d’escriptors com Buero Vallejo, Camilo José Cela, Rafael Alberti, Joan Brossa o Pablo Neruda, músics com Pau Casals i actors com Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen, a més d’artistes com Sonia Delaunay, Maria Girona, Antoni Tàpies, Calder, Genovés, Guinovart, Equip Crónica, etc. etc.

Per raons obvies, no es poden citar tots els autors ni afegir imatges dels 400 tapets (a cada artista se li enviaven dos tapets per si un es feia malbé). Per tant la millor recomanació és no perdre’s de cap manera aquesta exposició. I un consell, calen hores per mirar i remirar, per seguir el vídeo que es presenta i en definitiva, per gaudir del privilegi de poder veure aquesta exposició. I un altre concell, mirar les puntes, son tant diferents com els tapets: unes amples, altres estretes, unes molt sencilles i altres molt historiades. I no només això, veure com cada artista les va utilitzar, mereixeria un capítol a part.

Articles o documentació relacionada.

Fundació Vila Casas. Espai Volart. Full de sala

Nadia Hernández Henche: “Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo”. Ed. Memoria Artium, 2018

Recomano veure aquest vídeo, ja que apareixen molts dels tapets.

Algunes imatges

  • Text introductori Homenatge Picasso Vallauris
  • Josep Guinovart. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Maria Girona. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Montserrat Gudiol. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Eduardo Chillida. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Juana Francés. Homenatge Picasso. Valluris
  • Antonio Buero Vallejo. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Alexander Calder. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Vicente Escudero. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Victor Vasarely. Homenatge Picasso. Vallauris
Categories
Art Arts plàstiques Escultura Pintura

Miró. El llegat més intim. Fundació Joan Miró Barcelona

Per descomptat, només m’ha calgut un instant per traçar aquesta línia amb el pinzell. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió per concebre-la. Aquesta simple línia és per a mi el senyal que he assolit la llibertat. I per a mí, assolir la llibertat és assolir la simplicitat.
Joan Miró

L’exposició temporal que actualment es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona: Miró. El llegat més íntim, te un caire molt particular. Es presenten obres que el pintor va dedicar primer a la seva dona i a la seva filla, i posteriorment també als seus nets, per a nodrir les seves col.leccións particulars. De la mateixa manera es va reservar per a ell mateix algunes de les seves obres.

Davant d’aquestes obres, de seguida un es planteja, quin era el criteri que seguía Joan Miró per triar aquestes, i no unes altres obres, perqué formessin part d’una col.lecció concreta? El que és segur, és que no es volia desprendre d’elles, que o estaven en la seva pròpia col.lecció o volía que les tinguessin les persones que ell estimava. Segur que dona molta informació el poder-les veure ordenades per anys i conèixer les temàtiques.


Les fotografies, escrits, dibuixos, etc. presents a l’exposició, ajuden a situar les obres, a entendre les coses o temes que preocupaven a l’artista i les ubiquen dins d’un context concret. També ens ajuda a conèixer com treballava Miró, la necessitat que sentia d’estar sol, o millor dit, d’estar en diàleg amb l’obra

El que és evident és l’arrel.lament a la terra, a la natura i al seu entorn familiar. De ben segur que sense aquestes arrels tan fortes, la seva obra sería molt diferent. Aquests interessos tan particulars i concrets, li van servir per obrir els seus horitzonts, per buscar i probar tècniques i materials diferents que utilitzava en les seves obres: pintura, escultura, tapís, etc. Pot semblar contradictori, però el tenir unes certeses personals, li podien donar ales per anar més lluny.

L’exposició, comissariada pel director de la Fundació Marko Daniel juntament amb Elena Escolar i Dolors Rodriguez Roig, mostra una selecció d’obres i de documents, distribuïdes en els diferents espais, fent-ho més entenedor. Una sala està dedicada a explicar els orígens de la seva pròpia col.lecció, a continuació ve la sala dedicada a les obres dedicades a Pilar Juncosa. Tot seguit es troba l’espai amb les obres dedicades a la seva filla Dolors Miró i tot seguit, venen les obres dedicades als nets. La sala ubicada a la planta baixa, recull obres que la família Miró ha llegat a la Fundació.

Les sales son amplies i fan que les obres es puguin contemplar des de diferents angles. Podríem dir que respiren, que a cada una se li ha concedit l’espai que necessita. Sempre m’ha cridat l’atenció els muntatges de les exposicions temporals.

Si es visita primer la col.lecció permanent, quan s’arriba a la temporal, sobte una mica. És el contrast entre l’artista reconegut i la persona propera i amant dels seus. Molt lograt.

Categories
Arts escéniques

Rhum&Cia. El diablo cojuelo

No era la primera vegada que assistia a la representació d’una obra per part de Rhum&Cia, era la tercera. Aquest fet ja és un indicador de la confiança que em genera aquesta companyia teatral

En aquests casos no es pot dir “vaig veure un obra”, perquè el cert es que el públic forma part de l’entramat. Des de bon començament se’l convida a participar, a integrar-se, a tenir un cert protagonisme. I la veritat és que aconsegueixen involucrar al públic, o “als becaris” com ells diuen, que no cobren, sinò que paguen per ser allà.

La trama

La companyia rep l’encàrrec de representar un obra, però ha de ser “un clàssic”. Donat que a la llibreria només hi ha un exemplar i es tracta de El diablo cojuelo de Luís Vélez de Guevara, es decideixen per aquesta obra.

El seu objectiu és passar a la posteritat i que les seves netes puguin dir que van començar com a pallassos, però que van acabar fent clàssics, “que són la cultura, la dignitat i el futur”

Desenvolupament de l’obra.

La realitat és que darrera d’aquest argument ens trobem amb una crítica al que determinats sectors anomenen “Cultura”. Qué vol dir “un clàssic”? Quí otorga apuesta categoría a un obra? Te sentit que existeixi una institució dedicada a l’anomenat teatre clàssic? Son millors actors o actrius, les persones que representen aquestes obres?, etc.

El recorregut que fa el diable amb el seu acompanyant per diverses cases, ens mostra situacions, personatges i formes de vida, que encara que en teoria corresponen a una época passada (segle XVII), la veritat és que es poden portar a la época actual, ja que es troben moltes similituds. Un cop més, amb frases ingenioses i divertides, es posa de manifest la hipocresia i la manca de moral de determinades capes socials.

Les conclusions que se’n treuen del viatge son demolidores i posen el dit en la llaga. Això si, sense que el públic perdi ni un sol moment el somriure o sense deixar anar una rialla.

Al marge del contingut, voldria destacar l’ús d’instruments musicals. No en el sentit clàssic del terme, sinò en la diversitat de formes. El tram d’una escala, de cop esdevé una flauta, o un bat de béisbol que sona meravellosament bé, per no parlar de l’aro d’unes enagües . I això és només una mostra. Però el que més sorprenia eren els sons, afinats, fantàstics.

L’escenografia aparentment simple, amaga una gran complexitat resolent els canvis de manera àgil i eficient. Cal tenir present que tota l’obra es desenvolupa de cara al públic, sense talls ni tancament de llums, per tant tot és en directe.

A tall de comentari, crec que convindria anar canviant el tópic de que una companyia de pallassos fa espectacles només pel públic infantil.

Fitxa obra Rhum&Cia
Fitxa obra Rhum&Cia
Categories
Art Arts plàstiques Llibres Pintura

Biografia de Mark Rothko. Annie Cohen-Solal

La biografia escrita per Annie Cohen-Solal sobre Mark Rothko, porta com a subtítol: Buscando la luz de la capilla. L’ autora és ben coneguda per les seves biografies sobre Sartre o sobre Picasso, a més de la que comentem aquí.

Una primera cosa a destacar és la gran quantitat de documentació i bibliografia que aporta, a més de les notes incorporades al llarg del llibre. Ens trobem dons davant d’un obra extensa, molt treballada i que ajuda a conèixer a l’artista, el seu entorn i ens endinsa en un període important de l’art americà i també en l’europeu.

Dedica una part important a explicar la seva infantesa, perquè, sens dubte marcarà a la persona i a la seva obra.

Mark Rothko emigra a EEUU amb 10 anys, i la seva joventut la viurà en un entorn d’emigrants, profundament jueu i molt religiós.

Les seves arrels europees seran fonamentals en la primera part de la seva vida als EEUU i en la seva obra. I encara que passi a ser reconegut com a artista americà, sempre reivindicarà el llegat dels pintors del Renaixement italià, dels artistes centro-europeus o la influència de Joan Miró, o Picasso, per exemple.

No és casualitat que els murals que va pintar amb la idea inicial d’ocupar les parets del restaurant Four Season del gratacels Seagram, es trobin actualment a la Tate Gallery.

La seva obra està està present en molts museus, com per exemple, el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu Nacional Reina Sofía, el Museu Guggenheim de Bilbao o al MOCO de Barcelona, a més de la Tate Modern de Londres o el Museu Pompidou de París; això per citar només els més propers.

Aquesta biografia, es centra de forma prioritària en la vessant artística. La part personal, només serveix per emmarcar o realçar l’evolució del pensament i de l’obra de Rothko. Els enfrontament o picabaralles amb d’altres artistes, ens van marcant les diverses etapes de la seva obra. És important destacar la seva cerca contínua de noves tècniques i formes d’expressió, però sempre seguint les seves idees, amb un grau de coherència, no sempre fàcil.

La dedicació a la docència, i per tant el contacte amb noves generacions que aportaven noves visions, va fer que pogués anar revisant i contrastant la seva concepció tant de l’art com del propi artista. El seu llibre, La realitat de l’artista, presenta les seves reflexions de l’art, des del Renaixement fins l’època moderna però també de quin és el paper de l’art i de l’artista en la societat, els reptes amb els que s’ha d’enfrontar, etc.

És per tant no només un pintor i gravador, sinó un pensador i filòsof. En aquest sentit el llibre publicat per Paidòs l’any 2007. Escritos sobre arte (1934-1969), recull articles, assajos, notes que va anar escrivint al llarg de tota la seva vida i que ha recopilat Miguel López-Remiro, és una mostra més de les reflexions i de la importància i de la preocupació que ell sentia pel que havia d’aportar l’art.

La biografia ens acosta a les contradiccions de Rothko. Per un costat l’art ha de ser proper i abastable per a totes les persones, però a mesura que creixia el seu reconeixement i el valor de les mateixes en el mercat, s’aguditzaven els seus dubtes sobre el paper de l’artista.

La idea de que les persones havien de formar part de les obres, que per això les feia tan grans i volia que es pengessin quasi a ran de terra, perquè qui s’acostés a elles, es sentís envoltat, com formant part d’elles, de manera que es propiciés una transferència d’emocions.

L’ altre aspecte fonamental de la seva obra, és la llum, en un sentit ampli. La llum que desprenien els colors, els matisos que aporta la llum natural tot això lligat amb els materials que utilitzava. Tal com indica el subtítol d’aquesta biografia, la cerca de la llum, és una de les grans preocupacions d’aquest artista. És molt interessant una cita d’un article escrit per Carol Mancusi-Ungaro sobre els frescos de la Capella Rothko, en que recollint informació de Ray Kelly, un dels darrers assistents del pintor diu:

Demostró como Rothko imprimaba lienzos de algodón con pigmentos secos diluidos en gelatina de cola de conejo y luego moderaba el color con pinturas acrílicas.(…) Rothko preparaba a diario una mezcla de cantidades sin medir de pintura al óleo, huevo entero, resina de Damar y aguarrás, y procedía primero a pintar rectángulos con pintura al óleo en tubo sobre los fondos de color y luego aplicaba encima pinceladas con la emulsión de huevo y óleo

No s’arriba a aquest tipus de combinació a la lleugera, implica moltes hores de proves. No és tampoc casual, cal recordar el coneixement que tenia sobre el Renaixement i com havia estudiat els materials que s’utilitzaven en aquella època i amb aquesta base, ell va anar cercant aquestes noves fórmules.

És tan apassionant i rica aquesta bibliografia, que cal llegir-la poc a poc. Comparant aspectes concrets amb altres artistes i amb altres tendències. I tal com s’ha dit a l’inici, val la pena revisar les notes, la biografia o consultar les webs incloses al final del llibre.

Deixo aquí un vídeo, que a més de mostrar l’obra de Rothko, ho fa acompanyada de la música que va composar Morton Feldman, dedicada a la Capella Rothko. Les imatges no son d’una gran qualitat, però es pot veure l’evolució de l’obra.