Aquests dies s’ha parlat, i encara es farà més, de la nova producció de Macbeth de Verdi estrenada el passat dijous, 16 de febrer al Gran Teatre del Liceu.
He de confessar la meva sorpresa quan vaig llegir i sentir comentaris de persones que no havien assistit a l’estrena i en base a crítiques aparegudes, es sentíem capacitades a opinar. Aquestes crítiques es centraven bàsicament en la producció. Voldria aportar la meva reflexió.
De la mateixa manera que amb Tosca vaig opinar sobre el fet de que cal intentar comprendre altres visions diferents a les establertes, en el cas actual, mantinc el mateix criteri. Tothom pot tenir interpretacions diferents, perquè sempre hi ha una part subjectiva. És igual com succeeix a vegades després d’una representació teatral o d’una exposició, sorprèn sentir les interpretacions diverses , tot que l’obra o el quadre, era el mateix. Aquesta disparitat s’ha produït clarament en el cas de Macbeth.
Per tant, aquest apunt és una més d’aquestes interpretacions, feta sense cap ànim de donar cap lliçó, i recollint només, el que em va suggerir l’estrena d’aquest nova versió.
L’espai escènic tan buit, pot generar problemes en el so de les veus, però, com a recurs per donar sensació de terror, em sembla efectiu. Las cares enfrontades en la lluita final, em van semblar un bona manera d’expressar la guerra. Però d’altres elements, com el llençol blanc amb l’interrogant, per exemple, no contribuïa a reforçar l’escena. Certes crítiques parlen d’una producció massa conceptual i en canvi altres persones creuen que és millor tenir la llibertat de fer la seva interpretació i no que els hi donin tot fet.
És cert que l’obra de Jaume Plensa és ben coneguda, això te una part positiva i una més negativa, en el sentit que la figura que en aquesta òpera representa el tro, ja s’ha vist en altres contexts i dificulta una mica la ubicació correcte en aquest entorn. D’igual manera, les lletres que apareixen, crec que no aporten res. Alguns elements semblaven ficats amb calçador, sense connexió llentre ells. És com qui te una capça plena d’objectes i els utilitza encara que siguin de jocs diferents i fins i tot, puguin ser incompatibles. Faltava un fil que ho enllacés tot i li donés sentit.
Com ja he dit, totes les opinions son vàlides, per això les paraules de Jaume Plensa, referint-se a Lady Macbeth, com a dona de llum, per a mi, no implica una valoració positiva, al contrari, és la llum de l’avarícia que guia a la mort i la tragèdia.
Gran mèrit se li ha de donar a la il·luminació. Que un feix de llum, segons el color, la disposició i l’amplada, podés dir tant, era realment sorprenent. Un aplaudiment per Urs Schönebaum.
El ballet que uns titllen de massa acrobàtic, personalment em va semblar molt adient i actual. Els moviments expressaven por, angoixa, impotència. No eren moviments suaus, i la coreografia d’Antonio Ruz, potenciava expressivitat. Alguns crítics musicals, han escrit que es va fer pesat i reiteratiu,
La idea wagneriana de “l’obra d’art total: síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques” sembla que es volia aplicar a la producció de Macbeth que estem comentant, encara que el resultat no ho hagi aconseguit.
Quan es diu que no s’ha respectat el desitj de l’autor, em sorprèn. Ni els instruments son els mateixos, ni la forma de vida i de pensament coincideixen amb els que imperaven en el temps que es va composar l’òpera, per tant, podria ser ben bé, que si Verdi visqués en la actualitat, l’enfoc de l’obra fos molt diferent del que va fer.
La part musical es va portar la palma. El cor, de gran protagonisme en aquesta òpera, va estar a l’alçada. Equilibrat, ben conjuntat, recolzant-se en la música i trametent la força del llibret. La direcció del mestre Pons, es va notar. Encara que l’òpera italiana no és el seu fort, el coneixement dels músics, li permet obtenir uns bons resultats. De totes maneres, la sonoritat de l’orquestra em va semblar massa forta i poc dúctil en certs moments.
I no puc finalitzar sense parlar de Luca Salsi en el paper de Macbeth. Va anar creixent al llarg de la representació, encara que crec que no era tant un problema només de veu, sinó que l’esforç i una orquestra que en alguns moment el tapava, no va permetre apreciar el seu paper.
La soprano Sondra Radvanovsky, va aconseguir un gran èxit. Potser utilitza molt els vibratos, però la veu sonava potent i clara. No oblidem que estem davant d’un òpera de gran exigència per la soprano i en totes les àries va donar mostra del seu treball i professionalitat. L’ ària Pietà, rispetto, amore, va ser una de les que va arrencar més bravos del públic, encara que en diverses ocasions, va despertar el entusiasme dels assistents.
S’havia creat una gran expectació davant d’aquesta nova producció i ara caldrà anar-la ressituant de mica en mica en el seu lloc. Veure les possibilitats de que es presenti en altres teatres, millorar alguns aspectes, donar-li més cohesió, etc.
Segons les dades d’Operabase, l’òpera amb més representacions és La flauta mágica -18558-i amb 2876 produccions. Si es compara amb Macbeth, que ocupa el lloc 29, i amb 1361 representacions i 829 produccions diferents, ens dona idea de la importància de les produccions i de la necessitat que hi ha hagut al llarg del temps, de portar a escena, les diverses visions que suggereix aquesta òpera. Per tant, no és d’estranyar la diversitat de crítiques, unes demolidores, altres plenes de lloances, en la presentació d’aquesta producció. El temps dirà el recorregut que te.
Des de Collserola 