Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Art

La part amagada dels museus

Tothom ha visitat en un moment o altre de la seva vida un museu i, és quasi segur, que hagi preguntat, on son la resta de peces que te el museu?, on es guarden?, de quina manera?, etc.

He pogut fer una visita als fons del MNAC i se m’han resolt alguns d’aquests dubtes que tenia i m’he afegir d’altres.

Una primera dada important és que més del 90% de la seva col.lecció està en les sales de reserva i per tant el públic no te accés a ella. La conservació i manteniment de tot aquest fons museístic te un cost elevat i per tant la següent pregunta és qui i com es paga tot aquest cost. És interessant diferenciar entre el model europeu i el model anglosaxó i americà dels museus. Per norma general i si es parla de museus públics a Europa, més de meitat del pressupost és assumit per l’administració pública, variant el percentatge en cada país. Es percep un canvi d’orientació en la mesura que es busquen altres formes de finançament, on lloguer d’espais, cessió temporal d’obres a fundacions privades, campanyes per incrementar la venda directe d’entrades, etc.

MNAC. Sala oval
MNAC. Sala oval

Evidentment, la part més interessant és veure com s’actua amb les peces. Una primera cosa curiosa és que les peces, quan arriben al museu, passen “una quarantena” en un espai especial. L’objectiu d’aquesta acciónés aconseguir l’aclimatació progressiva de l’obra a la temperatura, humitat i condicions noves. Per això, ni tants sols es treuen de l’embalatge en el que arriben, sinó que aquest es va obrint poc a poc.

Un cop passat aquest període es registra la peça, assignant-li un número que l’acompanyarà per sempre més, tant si es cedeix, s’intercanvia, o s’exposa o no.

A partir d’aquí s’inicia el procés d’anàlisi de la situació de l’obra per determinar el seu estat de conservació i si requereix d’alguna actuació. Evidentment, en funció del material: fusta, paper, fotografia, pintura, moneda, pedra, etc., anirà a una sala de reserva o un altre. Les condicions de conservació son molt estrictes i segueixen un protocol establert.

  • MNAC. Fons de reserva. Obra de pedra
  • MNAC. Fons de reserva. Imatge de pedra
  • MNAC. Fons de reserva. Espai pedres
Categories
Art

Nau Gaudí. Col.lecció Bassat. 1990-1999

La visita a la Nau Gaudí de Mataró, te una doble vessant: l’espai en si mateix i les obres exposades.

La Nau Gaudí es troba en el mig d’un carrer, a un nivell més baix que aquest i es fa una mica difícil imaginar com era en els seus orígens. Aquesta nau formava part del projecte que en Salvador Pagès va encarregar al seu amic Antoni Gaudí per la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense l’any 1978. Es destaca el fet que va ser un encàrrec que no va provenir ni de part de la burgesia catalana, ni tampoc de part de l’església, sinó d’una cooperativa tèxtil. Al ser una obra primerenca de Gaudí, és important destacar com en ella ja es poden trobar elements característics de la seva obra que amb posterioritat s’aniran veient en altres obres. Destaquen els arcs com elements sustentadors. Aquesta mateixa idea es troba en les golfes de La Pedrera i sobre tot en la cripta de la Colònia Güell. És molt interessant veure un audiovisual que es passa en la mateixa Nau Gaudí, on s’explica el procés de disseny i prova de la viabilitat dels arcs. És curiós com fan una maqueta, on els arcs estan al revés i van posant saquets amb boletes de plom de diferent pes, per anar verificant la solidesa d’aquest tipus d’estructura.

En el plànol que es conserva de la nau de blanqueig a l’Arxiu Municipal de Mataró, en el projecte inicial només havia set arcs, però es va ampliar fins els tretze actuals. De tot el projecte, actualment només es conserva aquesta nau i l’edifici de les letrines a l’exterior.

El segon centre d’interès de la visita és l’exposició de obres corresponents a la Col·lecció Bassat. En els moments actuals hi ha una selecció d’obres de la dècada dels anys 90, és a dir, des de 1990 a 1999, encara que amb anterioritat ja s’havia fet un altre exposició d’aquest mateix període.

En aquesta exposició comparteixen espai tant obres pictòriques com escultures. Cal destacar també la gran presència de obres realitzades per dones.

Les obres pel sol fet d’estar fetes en un període determinat, ens parlen de la visió que tenien els artistes d’aquell moment. El text del fulletó de mà de Ricard Mas: Col·lecció Bassat. 1990-1999. Quan la modernitat esdevingué clàsica, em sembla molt aclaridor:

L’obra d’Elvira Fustero López, de l’any 1994 em va resultar molt suggerent. Des de la foscor i amb aquesta com a base, es va progressant i poc a poc entra la llum i la claror ocupa cada cop més espai. Com sempre he dit, m’agraden les obres sense títol, ja que donen llibertat per buscar i treure en cada moment, aspectes diversos

Hi ha tantes obres d’artistes que m’agraden i interessen, que no puc citar-ne només algunes. Però faig una excepció amb l’obra de Regina Giménez de l’any 1991 (i també sense títol). Aquí que cada persona inventi la seva història.

Regina Giménez. Sense títol. 1991
Categories
Arts escéniques

El circ

El circ és un espectacle que s’integra dins de les arts escèniques. No sempre ha estat prou valorat, o potser millor, s’ha infravalorat.

Crec que s’ha produït una evolució i transformació del mateix, modificant la seva orientació i deixant de ser un espectacle que es considerava exclusivament infantil (aquesta afirmació caldria matitzar-la) per ser un espectacle adreçat a tots els públics.

Tant si es tracta de números individuals com d’un grup, és en el circ on es pot veure de forma palpable el que és la cultura de l’esforç, de la superació i de la constància. Si es tracta d’una actuació individual, ha de poder mostrar alguna característica que el faci diferent a d’altres semblants. Si és un número col.lectiu, els egos personals han de quedar diluïts en favor del grup. Tots s’ajuden de cara a obtenir un éxit del conjunt. Si una persona destaca molt però la resta no va alhora, el resultat és un desastre.

El circ ha estat sempre una de les meves passions. Això si, no tots els he considerat iguals. El risc pel risc, buscant l’esglai de l’espectador, no m’ha interessat mai. He valorat la seguretat dels artistes perquè així permetia gaudir i valorar la dificultat, la coordinació i l’estética del número en si mateix. En aquest sentit, els circs provenients dels anomenats antigament països de l’est, eren els que actuaven garantint sempre la seguretat dels artistes (amb arnés els trapecistes i amb xarxa). Gràcies a ells, em vaig enamorar del circ.

Es poden diferenciar els circs familiars, on el més important és el treball col.lectiu. El que es persegueix és l’éxit del conjunt, encara que algun número sigui més fluixet que els altres. Però es pot parlar dels espectacles de circs de grans figures, consagrades i amb prestigi internacional. En aquest cas, han hagut d’aconseguir un grau d’excelència que els destaca per sobre de la resta.

El circ és un espectacle per a totes les edats. Cada persona el veurà amb els seus ulls i l’emocionaran coses diferents i fins i tot pot ser que aquestes vagin canviant al llarg de la vida, o no. Les persones que vam poder veure en directe les actuacions del mític Charlie Rivel, amb una simplicitat total, sense parlar, només amb el seu údol caràcterístic i la cadira, mantenia a tothom en suspens, amb la rialla als llavis i encara que savies que passaria, era igual, t’emocionava. El circ és un espectacle d’emocions.

Va haver uns anys de sequera, no es programaven gairebé espectacles circenses. Aquesta sitació va ser provocada en part, per la desaparició dels números amb animals i va haver una cerca de noves formes. M’arriscaria a dir, que es va deixar enrera el mer espectacle per entrar de ple en el món de les arts escèniques. En aquest període es va anar consolidant el Circ du Solei. És un gran espectacle, tècnicament perfecte, pensat per a ser representat en grans espais. Personalment crec, que li falta la màgia i la proximitat del circ.

Per sort, la situació va canviant poc a poc. Hi ha espais permanents, como el Circ cric, o itinerants com el Circ Històric Raluy, o el Circ Raluy Legacy, escola de circ per a professionals o escoles per a infants i fins i tot un museu de circ a Besalú, el primer d’Europa. Segur que m’en deixo molts, però com a exemple de l’interés per aquest art escènic, crec que ja val.

En aquesta breu pinzellada pel món del circ, cal recordar també, actuacions que en els darrers anys s’han pogut veure tant dins de la programació del Festival Grec de Barcelona com en les temporades teatrals, per exemple la companyia de pallassos Rhum, amb les seves actuacions en el Teatre Lliure o actualment en el Teatre Borrás de Barcelona.

El circ és un magnífic exemple per a la vida professional. El cap o la directora d’un grup, ha de saber quedar en segon terme, perquè destaquin les persones del seu equip. Si no és així, és que no ha triat les millors o no ha sabut potenciar les seves qualitats i no els ha donat els elements de superació necessaris. Ha de saber també barrejar les persones de cara a obtenir un resultat òptim, de la mateixa manera que en un circ familiar, es busca un equilibri entre tots els seus integrants. En la vida professional, ha d’haver un suport entre totes les persones de l’equip. Si un element destaca molt però la resta no segueix, el resultat final no serà correcte. Pot haver la punta de llança que esperona a la resta, però no oblidant mai que es forma part d’un conjunt. Dins d’un número d’equilibri o de trapezi, normalment hi ha qui fa de pal de paller del grup i sense ell no es podria fer res, però si volgués anar a la seva, deixaria de ser important i caldria buscar una nova persona que asumís el paper.

Aquesta reflexiò sobre el circ i la seva importància, és conseqüència d’haver assistit a una de les sessions programades de Nits de Circ. A part de ser a l’aire lliure, sense carpa, els artistes que van intervenir son tots considerats excepcionals en la seva especialitat. Les cares de les persones, tant petits com grans, durant les actuacions, parlaven per si mateixes. Va ser una nit realment màgica.

Si aquest estiu teniu oportunitat d’assistir a un espectacle de circ, no us ho perdeu.

Categories
Art Fotografia Llibres

Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria


Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Categories
Art Pintura

Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.