Categories
Arts escéniques Òpera Música

Macbeth

Aquests dies s’ha parlat, i encara es farà més, de la nova producció de Macbeth de Verdi estrenada el passat dijous, 16 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

He de confessar la meva sorpresa quan vaig llegir i sentir comentaris de persones que no havien assistit a l’estrena i en base a crítiques aparegudes, es sentíem capacitades a opinar. Aquestes crítiques es centraven bàsicament en la producció. Voldria aportar la meva reflexió.

De la mateixa manera que amb Tosca vaig opinar sobre el fet de que cal intentar comprendre altres visions diferents a les establertes, en el cas actual, mantinc el mateix criteri. Tothom pot tenir interpretacions diferents, perquè sempre hi ha una part subjectiva. És igual com succeeix a vegades després d’una representació teatral o d’una exposició, sorprèn sentir les interpretacions diverses , tot que l’obra o el quadre, era el mateix. Aquesta disparitat s’ha produït clarament en el cas de Macbeth.

Per tant, aquest apunt és una més d’aquestes interpretacions, feta sense cap ànim de donar cap lliçó, i recollint només, el que em va suggerir l’estrena d’aquest nova versió.

L’espai escènic tan buit, pot generar problemes en el so de les veus, però, com a recurs per donar sensació de terror, em sembla efectiu. Las cares enfrontades en la lluita final, em van semblar un bona manera d’expressar la guerra. Però d’altres elements, com el llençol blanc amb l’interrogant, per exemple, no contribuïa a reforçar l’escena. Certes crítiques parlen d’una producció massa conceptual i en canvi altres persones creuen que és millor tenir la llibertat de fer la seva interpretació i no que els hi donin tot fet.

És cert que l’obra de Jaume Plensa és ben coneguda, això te una part positiva i una més negativa, en el sentit que la figura que en aquesta òpera representa el tro, ja s’ha vist en altres contexts i dificulta una mica la ubicació correcte en aquest entorn. D’igual manera, les lletres que apareixen, crec que no aporten res. Alguns elements semblaven ficats amb calçador, sense connexió llentre ells. És com qui te una capça plena d’objectes i els utilitza encara que siguin de jocs diferents i fins i tot, puguin ser incompatibles. Faltava un fil que ho enllacés tot i li donés sentit.

Com ja he dit, totes les opinions son vàlides, per això les paraules de Jaume Plensa, referint-se a Lady Macbeth, com a dona de llum, per a mi, no implica una valoració positiva, al contrari, és la llum de l’avarícia que guia a la mort i la tragèdia.

Gran mèrit se li ha de donar a la il·luminació. Que un feix de llum, segons el color, la disposició i l’amplada, podés dir tant, era realment sorprenent. Un aplaudiment per Urs Schönebaum.

El ballet que uns titllen de massa acrobàtic, personalment em va semblar molt adient i actual. Els moviments expressaven por, angoixa, impotència. No eren moviments suaus, i la coreografia d’Antonio Ruz, potenciava expressivitat. Alguns crítics musicals, han escrit que es va fer pesat i reiteratiu,

La idea wagneriana de “l’obra d’art total: síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques” sembla que es volia aplicar a la producció de Macbeth que estem comentant, encara que el resultat no ho hagi aconseguit.

Quan es diu que no s’ha respectat el desitj de l’autor, em sorprèn. Ni els instruments son els mateixos, ni la forma de vida i de pensament coincideixen amb els que imperaven en el temps que es va composar l’òpera, per tant, podria ser ben bé, que si Verdi visqués en la actualitat, l’enfoc de l’obra fos molt diferent del que va fer.

La part musical es va portar la palma. El cor, de gran protagonisme en aquesta òpera, va estar a l’alçada. Equilibrat, ben conjuntat, recolzant-se en la música i trametent la força del llibret. La direcció del mestre Pons, es va notar. Encara que l’òpera italiana no és el seu fort, el coneixement dels músics, li permet obtenir uns bons resultats. De totes maneres, la sonoritat de l’orquestra em va semblar massa forta i poc dúctil en certs moments.

I no puc finalitzar sense parlar de Luca Salsi en el paper de Macbeth. Va anar creixent al llarg de la representació, encara que crec que no era tant un problema només de veu, sinó que l’esforç i una orquestra que en alguns moment el tapava, no va permetre apreciar el seu paper.

La soprano Sondra Radvanovsky, va aconseguir un gran èxit. Potser utilitza molt els vibratos, però la veu sonava potent i clara. No oblidem que estem davant d’un òpera de gran exigència per la soprano i en totes les àries va donar mostra del seu treball i professionalitat. L’ ària Pietà, rispetto, amore, va ser una de les que va arrencar més bravos del públic, encara que en diverses ocasions, va despertar el entusiasme dels assistents.

S’havia creat una gran expectació davant d’aquesta nova producció i ara caldrà anar-la ressituant de mica en mica en el seu lloc. Veure les possibilitats de que es presenti en altres teatres, millorar alguns aspectes, donar-li més cohesió, etc.

Segons les dades d’Operabase, l’òpera amb més representacions és La flauta mágica -18558-i amb 2876 produccions. Si es compara amb Macbeth, que ocupa el lloc 29, i amb 1361 representacions i 829 produccions diferents, ens dona idea de la importància de les produccions i de la necessitat que hi ha hagut al llarg del temps, de portar a escena, les diverses visions que suggereix aquesta òpera. Per tant, no és d’estranyar la diversitat de crítiques, unes demolidores, altres plenes de lloances, en la presentació d’aquesta producció. El temps dirà el recorregut que te.

Categories
Art Cultura Pintura

Paul Klee i els secrets de la natura.

Fundació Joan Miró. Barcelona. 21-10-2022/12-02-2023

A vegades tenim idees o imatges que relacionem amb un artista i que ens porten a no veure o no tenir presents altres aspectes de la seva obra. Una cosa és que quan es parla de Paul Klee (18879-1940) es digui que era un gran naturista i l’altre és fer una mirada sota aquesta perspectiva de la seva obra.

Això és el que es pot veure en aquesta exposició de la Fundació Miró. Comença amb el període de formació (1883-1911) on es poden trobar els primers dibuixos que feia observant la natura i l’entorn de casa seva.

No es pot oblidar que en els primers anys de la seva vida, convivien en ell tres facetes importants: la de músic (cal recordar que el seu pare era músic i volia que el seu fill també ho fos), l’escriptura i la de dibuixant. No va ser fins anys més tard, al tornar del seu viatge a Tunísia, (1914) quan ell es va considerar ja plenament un pintor, a l’haver trobat la seva forma d’expressar el color. Anteriorment havia presentat la seva obra en la segona exposició que va fer el grup El genet blau, però bàsicament eren dibuixos i aquarel·les.

En aquest sentit, no sorprèn que observant la natura que és en color, ell dibuixes en blan i negre, encara que amb notables excepcions; potser és que no havia trobat la manera de plasmar els colors que veia. Representar la llum i les diferents tonalitats, va ser un dels seus temes d’estudi recurrents.

Un altre punt important d’aquests anys d’aprenentatge i de fer apunts del natural, eren les disseccions que feia dels animals; era una forma de conèixer l’interior. La frase seva:

El arte no reproduce lo visible; más bien, hace visible.

s’entén millor després de veure com buscava el sentit de les coses, el seu interior.

La segona sala de l’exposició, està dedicada als anys de la Primera Guerra Mundial. És curiós com Paul Klee, semblava que posava distància dels aconteixements polítics, com que volia mantenir una neutralitat, quan la realitat era un altre. Ja abans de la Guerra, havia participat en discussions sobre el Socialisme i el que aquest volia dir i fer, però sobre tot, la seva percepció de la guerra va canviar quan va morir el pintor August Macke, amb el que, juntament amb Louis Moilliet, havien fet el viatge a Tunísia. Estava segur que ell també hauria d’anar a la guerra, però gràcies a la intervenció del seu pare, no va anar al front sinó que va estar destinat a l’escola de pilots de reserva, on se li va encarregar que pintés avions. L’observació del vol dels avions i de la seva caiguda, va ser un bon aprenentatge per la representació del vol de les aus. Aquesta destinació li va permetre seguir pintant, de manera que per l’exposició del 1917 ja va presentar obres realitzades al llarg del 1916.

És després de la Guerra quan li arriba finalment el reconeixement com a pintor. La venda d’armes, havia proporcionat guanys considerables, i les classes riques disposaven de diners per invertir en art.

El pas següent és la seva incorporació a la Bauhaus l’any 1921. Segons explica la comissària de l’exposició, Martina Millà, Paul Klee al veure que l’alumnat no comprenia alguns dels conceptes que explicava, va canviar de mètode, introduint aspectes relacionats amb la natura que ho feien més entenedor. Com consta a la sala de l’exposició corresponent a aquest període, alguns alumnes recorden que en Paul Klee tenia un aquari al seu estudi de Dessau, on feien experiments de les condicions lumíniques de l’estudi per observar el comportament dels peixos i de la vegetació dins de l’aquari.

Paul Klee. Peixos migratoris, 1926
Paul Klee. Peixos migratori. 1926

Els canvis en la direcció de l’escola i la impossibilitat de dedicar-se tot el que ell volia a la seva obra, el va anar allunyant de la Bauhaus, fins que el 1930 marxa a Dusseldorf. En una carta escrita a la seva dona, recollida en els Diaris i correponen al 24 de juny de 1930, Paul Klee diu:

El trabajo de la Bauhaus es fácil, si uno como pintor no se siente llamado a producir algo.

Paul Klee. Die Korrespondenz 1898-1940. Ed Wallstein Verlag GmbH

Aquesta nova etapa va coincidir amb l’arribada al poder de Hitler l’any 1933, com a Canceller. Al començament Klee, encara no veia cap perill i estava convençut de que podria seguir amb les seves rutines. Però tot va anar canviant i el mes d’abril d’aquest mateix any, va ser acomiadat de l’Academia de Dusseldorf. Pocs mesos després, es va traslladar a Berna. Donat que havia nascut i passat la seva infantessa i joventud en aquesta ciutat, creia que podria trobar una estabilitat. No va ser així.

L’any 1936 va ser diagnosticat d’un greu malaltia, progressiva que li va ocasionar la mort el 1940.

Totes aquestes circumstàncies, van provocar un canvi molt important en les pintures de Klee. Les seves obres, per regla general, traspuaven tristesa i desànim. De petit va tenir la nacionalitat alemanya, com el seu pare, a pesar d’haver nascut a Suïssa. Sempre es va sentir alemany i considerava que havia aportat molt a la cultura i l’art alemany. Cal pensar com es devia sentir per haver de marxar d’Alemanya i veure que part de la seva obra era confiscada, per ser considerada “Art degenerat”.

La tècnica va haver també de canviar, perquè en les darreries de la seva vida, havia de pintar amb els dit, davant de la impossibilitat de subjectar el pinzell.

Queda clar que, sempre es capten aspectes diferents de les obres d’un artista i que per tant, val la pena veure-les una i un altre vegada i amb el convenciment de que descobrirem detalls i aspectes nous. En tota l’obra de Klee, a més de l’ús de notes musicals en diverses de les seves obres, la seva formació musical es nota en el ritme i en el llenguatge de les peces. A vegades fins i tot, tens la sensació de estar seguint una cadència o uns son representats de maneres diferents.

És important fer notar la inclusió de tres obres de pintores

Gabriele Münter va ser membre, com Paul Klee, del grup Der Blaue Reiter. En el cas del dibuix de Emma Kunz (1892-1963) és de la dècada dels anys 20. Maruja Mallo (1902-1995) va haver de patir l’exili de la mateixa manera que Paul Klee va haver d’abandonar Alemanya per motius polítics. Era una gran amant de la natura i va fer innombrables dibuixos d’elements de la natura: éssers vius, flors, fruites, etc.

Categories
Art Arts plàstiques Cultura Escultura Pintura

Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Categories
Art Escultura Pintura

Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació. Fundació Suñol.

Des del passat mes de setembre i fins el 14 de gener del 2023, es pot visitar aquesta exposició a la Fundació Suñol. És molt interessant l’aproximació que fa a dues col·leccions i a les dues persones que les van crear. Però a més, i tal com es pot llegir en el programa de mà, plantegen diversos punts de debat a tenir presents:

Aquest projecte posa en relació diferents protagonistes i aspectes diversos que conformen l’ecosistema artístic, des del paper de la institució artística, el rol del col·leccionista, la col·lecció com un actiu o la cultura en general com un valor afegit a la tasca de la institució artística, fins al qüestionament -avui dia inevitable- sobre l’empremta que el funcionament de tots aquests actors deixa en el nostre planeta

La Fundació Suñol, celebra enguany els 20 anys d’existència, en quant a la vessant pública, de posar a l’abast de la ciutadania, les obres d’art que en Josep Suñol, havia anat adquirint per a la seva col·lecció particular. Es tracta d’una col·lecció que engloba peces de van des dels anys 20 del segle passat fins els anys vint del segle actual. Lògicament, i han períodes més representants que d’altres, però és prou representativa d’aquest període. Al parlar d’aquesta col·lecció, és de justícia, recordar la figura de Fernando Vijande, galerista, que va assessorar fins a la seva mort, l’any 1986, a Josep Suñol.

El que és important és la voluntat de posar a l’abast de tothom aquesta col·lecció, arbitrant els mecanismes necessaris per a que això fos possible.

L’ altra col·leccionista i alhora pintor, va ser Fernando Zóbel, que va impulsar la creació del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca i que posteriorment va cedir a la Fundació March.

En l’exposició que comentem, i agafant obres d’ artistes presents en ambdues col·leccions, les confronten amb obres d’artistes actuals.

Aquestes mirades creuades agrupen a: Susana Solano i Julia Spínola; Josep Guinovart i Asunción Molinos; Elena Asins i Arnau Sala Saez; Pablo Palazuelo i Oriol Vilanova.

Però seguint amb les preguntes que s’han plantejat al començament, el projecte desenvolupat per Pep Vidal, que analitza mitjançant models matemàtics, el que suposa exposar unes obres, el seu emmagatzematge i la gestió de les mateixes. L’ aportació d’Antònia del Río parteix de la importància de les biblioteques de la Fundació Suñol i la que havia en en Museu de Arte Abstracto español de Cuenca, i que en els anys de la dictadura, permetia accedir a uns llibres que difícilment es podien trobar en altres llocs. Cercant en una selecció d’artistes presents en ambdues col·leccions, i revisant els catàlegs, ha creat un sociograma, amb els possibles lligams afectius existents entre ells.

Un altre punt de debat gira entorn al funcionament d’una institució cultural i a la despesa energètica que comporta. L’ obra de Joana Moll fa reflexionar sobre aquest aspecte i cridant a la responsabilitat no només col·lectiva sinó també personal per replantejar aquest impacte.

Queden pocs dies per visitar-la i val la pena.

Categories
Art Arts escéniques Arts plàstiques Feminisme Fotografia Pintura

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)

Categories
Art Arts plàstiques Pintura

Homenatge a Picasso. Vallauris 1972

Als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, i fins el 2 d’octubre d’enguany, està oberta al públic l’exposició Homenatge a Picasso. Vallauris 1972.

Els atemptats.

En una primera part de l’exposició es presenten els atemptats que van tenir lloc a l’octubre-novembre de 1971, contra galeries i llibreries de Madrid i Barcelona, en relació a la celebració dels 90 anys de Picasso. Van començar amb l’atemptat a la Galeria Theo de Madrid i van continuar a Barcelona. Aquest tipus d’accions violentes es van reemprendre un any després i van seguir fins el 1974, amb l’atemptat contra l’empresa Distribuciones de Enlace S.L., que aplegava diverses editorials catalanes. Com cap empresa asseguradora va voler assumir les despeses provocades per aquest tipus d’accions dutes a terme per part dels Guerrilleros de Crist Rey, es

va impulsar la creació del dossier Atentados contra la
cultura
, una recopilació de les accions violentes
contra objectius culturals. Els beneficis de
la comercialització clandestina del dossier es
destinaren al finançament del documental Un
libro es un arma
, produït per La Central del Curt.

Espai Volart. Full de sala

La vinculació de la ciutat de Barcelona era i és especial, a més de l’estada de Picasso a la ciutat, en els anys 70 s’estava negociant l’obertura del Museu Picasso, per part de l’alcalde Porcioles. Cal recordar però, que l’inaguració del mateix es va fer de manera discreta i parlant només de la col·lecció Sabartés.

Van haver alguns intents fallits d’atemptats tant al propi Museu com a la Sala Gaspar, però que gràcies a les mesures de seguretat adoptades, es van frustrar. Van seguir els atemptats a la Llibreria Cinc d’Oros i a la Galeria Taller de Picasso, que no exposava cap obra de l’artista, però que només amb el nom, ja es considerava objectiu prioritari.

La mateixa nit de l’atemptat al Taller Picasso, el galerista Santiago Palet, es va posar en contacte amb Antoni Tàpies per explicar-li els fets i va donar la casualitat que estava reunit amb Joan Brossa, Alexandre Cirici i M. Lluisa Borrás, coincidència que va propiciar que de seguida es pensés en que calia plantejar algun acte de desagravi a Picasso. És molt interessant el procés que es va iniciar a partir d’aquell moment fins a arribar a l’exposició a Vallauris.

Salvador Dalí. Dibuix sobre estovalles petites de paper encunyat de les confiteries de Figueres

Primer va ser escollir el format. A proposta de Salvador Dalí, es va triar que fos no un full, sinó un tapet com els que posen les pastisseries en les plates. Dalí ja els havia utilitzat en alguna ocasió, com en aquest Retrat de Gala

Finalment es va decidir emprar un tros de roba blanca, totes de la mateixa mida, envoltades de puntes. Es van encarregar a tres indrets diferents i un cop es van tenir, s’enviaven dins d’un sobre a cada artista, tant plàstics, com músics, escriptors, poetes, etc.. D’aquesta manera s’evitava el control de la censura.

És bastant increïble, quan es veu la carta que va adreçar a cada un d’ells, que tingués la resposta que va tenir. És obvi que no podia donar gaires pistes, donada la situació política, però així i tot, no deixa de sorprendre. Com es pregunta Carles Casajuana en el seu article a La Vanguardia del passat 5 de setembre, “Cuando Barcelona perdió el miedo”: d’on va treure les adreces, com aconseguia parlar amb uns i altres, com va aconseguir una resposta d’aquesta magnitud? A més va aconseguir resposta de persones com per exemple Camilo José Cela, afins al franquisme, el que li va donar valor especial.

Els tapets

Al final amb les obres de 270 artistes tant nacionals com internacionals, es va fer l’ exposició 1er. Rencontre International d’Hommage à Pablo Picasso a Vallauris, poble de França prop d’on vivia Picasso i on va realitzar moltes de les seves ceràmiques més conegudes. Actualment existeix el Musée Nationaux Picasso La Guerre et la Paix.

Després de moltes vicissituds, aquesta col·lecció de tapets ha sigut adquirida per la Fundació Vila Casas, que els ha restaurat, documentat i datat. Alguns romanen com anònims, donada la impossibilitat d’atribuir-los una autoria.

A lo largo de una prolongada correspondencia, Santiago Palet ha proporcionado una valiosa información sobre el homenaje; ha compartido de forma generosa noticias sobre los artistas que participaron en la exposición, así como textos e imágenes originales de su colección

Nadia Hernández Henche: Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo. Ed. Memoria Artium, 2018, pàg. 144

La presentació del tapets es fa per ordre alfabètic, evitant així que es puguin interpretar com uns més importants que altres. Tothom va participar i això és el que compte. Es poden veure aportacions d’escriptors com Buero Vallejo, Camilo José Cela, Rafael Alberti, Joan Brossa o Pablo Neruda, músics com Pau Casals i actors com Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen, a més d’artistes com Sonia Delaunay, Maria Girona, Antoni Tàpies, Calder, Genovés, Guinovart, Equip Crónica, etc. etc.

Per raons obvies, no es poden citar tots els autors ni afegir imatges dels 400 tapets (a cada artista se li enviaven dos tapets per si un es feia malbé). Per tant la millor recomanació és no perdre’s de cap manera aquesta exposició. I un consell, calen hores per mirar i remirar, per seguir el vídeo que es presenta i en definitiva, per gaudir del privilegi de poder veure aquesta exposició. I un altre concell, mirar les puntes, son tant diferents com els tapets: unes amples, altres estretes, unes molt sencilles i altres molt historiades. I no només això, veure com cada artista les va utilitzar, mereixeria un capítol a part.

Articles o documentació relacionada.

Fundació Vila Casas. Espai Volart. Full de sala

Nadia Hernández Henche: “Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo”. Ed. Memoria Artium, 2018

Recomano veure aquest vídeo, ja que apareixen molts dels tapets.

Algunes imatges

  • Text introductori Homenatge Picasso Vallauris
  • Josep Guinovart. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Maria Girona. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Montserrat Gudiol. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Eduardo Chillida. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Juana Francés. Homenatge Picasso. Valluris
  • Antonio Buero Vallejo. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Alexander Calder. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Vicente Escudero. Homenatge Picasso. Vallauris
  • Victor Vasarely. Homenatge Picasso. Vallauris