El castell de Púbol

El mon dalinià és divers i quasi sempre sorprenent. En el cas del Castell de Púbol, l’entorn natural contribueix al gaudi de la visita. Ara, en primavera, tot el voltant està ple de colors: les flors, els cultius, els arbres, de manera que ja preparen al visitant pel que es trobarà al castell. Aquest es troba dalt d’un turó, al costat de l’Església de Sant Pere, del que formava part i que va ser construïda entre 1327 i 1341. Ambdues construccions pertanyien a la baronia de Púbol.

La idea d’amor romàntic de Dalí, el va portar a cercar un castell per regalar a la seva dama, Gala. Va buscar i després d’algunes negatives per poder adquirir algun dels castells de l’Empordà, finalment va trobar el de Púbol, que va adquirir el 1969. Aquest estava en molt males condicions, alguns sostres caiguts i tot abandonat. L’ antic jardí, estava ple de males herbes, amb una vegetació exuberant, que feia difícil l’accés. Peró aquesta situació encara va esperonar més a Gala i Dalí.

Part de la planta de l’edifici actual, els experts el situen entre el s. XIV o XV, encara que existeixen documents relacionats amb el castell del s. XI. La restauració va ser complexe i Dalí va aprofitar els desperfectes per aconseguir espais amb sostres alts. Dirigia directament les obres i el va adornar amb pintures i escultures. A destacar els elefants del jardí, amb les potes llargues i coronat un d’ells, amb l’ocell de apareix en un dels escuts que es poden veure a l’interior.

La barreja d’estils al jardí, és un reflex més dels gustos de Gala i de Dalí. L’ ornamentació interior, és una exaltació contínua de Gala. La seva inicial, apareix en moltes habitacions i en diferents suports. Es tracta del castell de Gala i ell és el cavaller que vetlla per ella. La veritat però, està més a prop de que ella era la que vetllava per ell.

És prou conegut el fet de que ella va acceptar aquest regal, però va posar la condició de que ningú, i ni tan sols ell, podia anar a visitar-la, sense haver rebut una invitació escrita.

Gala em va agafar la mà i de sobte em digué: «Gràcies un cop més. Accepto el castell de Púbol, però amb una sola condició: que només vindràs a visitar-me al castell per invitació escrita». Aquesta condició afalagà sobretot els meus sentiments masoquistes i m’entusiasmà, Gala esdevenia el castell inexpugnable que no havia deixat mai de ser. La intimitat i, sobretot, les familiaritats fan minvar totes les passions. El rigor sentimental i les distàncies, com ho demostra el cerimonial neuròtic de l’amor cortès, augmenten la passió

 Wikipedia. Dalí, Salvador. «Le point de vue de Dalí, Vogue». A: Destino. Obra completa. Barcelona: Destino, 2005, p. 821.

Aquesta imatge a l’entrada de la porta que condueix a les habitacions privades de Gala, és prou explícita: és Gala qui autoritza o no, a accedir al seu espai personal.

Està ple d’objectes que eren els regals que sempre li portava Dalí quan l’anava a veure. Alguns d’ells fan referència a la forma que utilitzava per referir-se a ella, com oreneta:

En aquesta fotografia, i amb el text escrit al front de Gala, queda reflectida un cop més, que era Gala la mestressa del castell, i al costat es veu aquest llum d’Art Noveau, ple d’orenetes.

Queda clar després de visitar el castell, que Gala va ser una dona singular. Tota la seva trajectòria vital està plena de decisions que en molts moments son difícils d’entendre. Ja en la infantessa i adolescència, va patir l’absència del pare, però que per sort per a ella, va tenir un padastre que es va cuidar d’ella i li va proporcionar els mitjans econòmics i culturals necessaris per a la seva formació. Gran amant de la música clàssica, compartia amb Dalí, el gust per les òperes de Wagner, d’aquí l’homenatge al músic que queda recollida en la font del jardí.

Està clar que ella va construir el personatge de Dalí, però també va crear el seu. Va voler mantenir-se en un segon terme, el que li permetia més llibertat i no estar tan exposada als mitjans.

Amb aquest apunt, voldria despertar el interès per conèixer una mica més a aquesta persona. Afortunadament, al setembre de 2018, es va poder visitar l’exposició titulada: Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol al MNAC i comissariada per Estrella de Diego, que ja va suposar una descoberta per molta gent. No deixava de ser una referència al llibre de Virginia Woolf, Una habitació pròpia, indicador de la necessitat de que les dones disposin d’un espai propi per a la creació.

El que si que voldria fer notar, és la sorpresa desagradable per la manca de material específic sobre Gala, a la botiga del Castell: tot és Salvador Dalí, només una samarreta i un llibre de fotografies exclusivament en francès i alemany. Ni objectes ni obres sobre ella o relacionades amb ella. No anem bé.

Per a més informació sobre les obres i objectes existents al castell, cliqueu aquí

Tancament galeries d’art

Temps enrere, solia fer una ruta per visitar galeries d’art, copsant diferents estils, descobrint nous artistes o bé, retrobant vells coneguts.

Normalment començava per la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia. Després calia baixar a Consell de Cent i arribar al carrer Balmes, per trobar la Galeria Joan Prats. Sempre m’han agradat les seves propostes, tant pels artistes que presenta, com per la disposició de les obres i la possibilitat de consultar el títol de les mateixes. Quan he tingut un dubte d’algun artista o d’un obra, he pogut preguntar i m’ho han aclarit: galeria de referència per a mi.

Després ja agafava el carrer Consell de Cent, entrant primer a la Galeria Eude, on fa mols anys vaig descobrir a Maria Girona.

Després es va afegir la Galeria Antoni Tàpies, on tenia la seguretat de poder veure uns quadres especials. En aquesta però, trobava a faltar les cartel·les explicatives de cada obra i no sempre havia un document on poder consultar.

Uns anys més tard vaig començar a visitar la Galeria Mayoral, en la que sempre es poden veure artistes de gran interès, Maruja Mallo per exemple.

La següent parada, era la Joan Gaspar, ara situada quasi davant d’on havia estat ubicada ja fa una pila d’anys.

Creuant el carrer estava la Galeria René Metras , on vaig veure l’obra de Torres-García i em va colpir tant, que encara avui, guardo la imatge en la meva memòria del quadre que havia en l’aparador.

I, una mica més enllà, la Sala Dalmau.

Després, si les cames aguantaven, tocava anar a visitar la Fundació Godia (com es troba a faltar!), i quan aquesta va tancar, la Fundació Mapfre, al carrer Diputació.

Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Antoni Tàpies. Marró i ocre 1959

Juan Hernández-Pijuan. Composició gestual en negre, 1959

Joan Josep Tarrats. À vivre, 1960

Ràfols Casamada. Blau profund, 1969

Modest Cuixart. Gran barroco, 1959

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)

Homenatge a Picasso. Vallauris 1972

Als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, i fins el 2 d’octubre d’enguany, està oberta al públic l’exposició Homenatge a Picasso. Vallauris 1972.

Els atemptats.

En una primera part de l’exposició es presenten els atemptats que van tenir lloc a l’octubre-novembre de 1971, contra galeries i llibreries de Madrid i Barcelona, en relació a la celebració dels 90 anys de Picasso. Van començar amb l’atemptat a la Galeria Theo de Madrid i van continuar a Barcelona. Aquest tipus d’accions violentes es van reemprendre un any després i van seguir fins el 1974, amb l’atemptat contra l’empresa Distribuciones de Enlace S.L., que aplegava diverses editorials catalanes. Com cap empresa asseguradora va voler assumir les despeses provocades per aquest tipus d’accions dutes a terme per part dels Guerrilleros de Crist Rey, es

va impulsar la creació del dossier Atentados contra la
cultura, una recopilació de les accions violentes
contra objectius culturals. Els beneficis de
la comercialització clandestina del dossier es
destinaren al finançament del documental Un
libro es un arma, produït per La Central del Curt.

Espai Volart. Full de sala

La vinculació de la ciutat de Barcelona era i és especial, a més de l’estada de Picasso a la ciutat, en els anys 70 s’estava negociant l’obertura del Museu Picasso, per part de l’alcalde Porcioles. Cal recordar però, que l’inaguració del mateix es va fer de manera discreta i parlant només de la col·lecció Sabartés.

Van haver alguns intents fallits d’atemptats tant al propi Museu com a la Sala Gaspar, però que gràcies a les mesures de seguretat adoptades, es van frustrar. Van seguir els atemptats a la Llibreria Cinc d’Oros i a la Galeria Taller de Picasso, que no exposava cap obra de l’artista, però que només amb el nom, ja es considerava objectiu prioritari.

La mateixa nit de l’atemptat al Taller Picasso, el galerista Santiago Palet, es va posar en contacte amb Antoni Tàpies per explicar-li els fets i va donar la casualitat que estava reunit amb Joan Brossa, Alexandre Cirici i M. Lluisa Borrás, coincidència que va propiciar que de seguida es pensés en que calia plantejar algun acte de desagravi a Picasso. És molt interessant el procés que es va iniciar a partir d’aquell moment fins a arribar a l’exposició a Vallauris.

Primer va ser escollir el format. A proposta de Salvador Dalí, es va triar que fos no un full, sinó un tapet com els que posen les pastisseries en les plates. Dalí ja els havia utilitzat en alguna ocasió, com en aquest Retrat de Gala

Finalment es va decidir emprar un tros de roba blanca, totes de la mateixa mida, envoltades de puntes. Es van encarregar a tres indrets diferents i un cop es van tenir, s’enviaven dins d’un sobre a cada artista, tant plàstics, com músics, escriptors, poetes, etc.. D’aquesta manera s’evitava el control de la censura.

És bastant increïble, quan es veu la carta que va adreçar a cada un d’ells, que tingués la resposta que va tenir. És obvi que no podia donar gaires pistes, donada la situació política, però així i tot, no deixa de sorprendre. Com es pregunta Carles Casajuana en el seu article a La Vanguardia del passat 5 de setembre, “Cuando Barcelona perdió el miedo”: d’on va treure les adreces, com aconseguia parlar amb uns i altres, com va aconseguir una resposta d’aquesta magnitud? A més va aconseguir resposta de persones com per exemple Camilo José Cela, afins al franquisme, el que li va donar valor especial.

Els tapets

Al final amb les obres de 270 artistes tant nacionals com internacionals, es va fer l’ exposició 1er. Rencontre International d’Hommage à Pablo Picasso a Vallauris, poble de França prop d’on vivia Picasso i on va realitzar moltes de les seves ceràmiques més conegudes. Actualment existeix el Musée Nationaux Picasso La Guerre et la Paix.

Després de moltes vicissituds, aquesta col·lecció de tapets ha sigut adquirida per la Fundació Vila Casas, que els ha restaurat, documentat i datat. Alguns romanen com anònims, donada la impossibilitat d’atribuir-los una autoria.

A lo largo de una prolongada correspondencia, Santiago Palet ha proporcionado una valiosa información sobre el homenaje; ha compartido de forma generosa noticias sobre los artistas que participaron en la exposición, así como textos e imágenes originales de su colección

Nadia Hernández Henche: Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo. Ed. Memoria Artium, 2018, pàg. 144

La presentació del tapets es fa per ordre alfabètic, evitant així que es puguin interpretar com uns més importants que altres. Tothom va participar i això és el que compte. Es poden veure aportacions d’escriptors com Buero Vallejo, Camilo José Cela, Rafael Alberti, Joan Brossa o Pablo Neruda, músics com Pau Casals i actors com Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen, a més d’artistes com Sonia Delaunay, Maria Girona, Antoni Tàpies, Calder, Genovés, Guinovart, Equip Crónica, etc. etc.

Per raons obvies, no es poden citar tots els autors ni afegir imatges dels 400 tapets (a cada artista se li enviaven dos tapets per si un es feia malbé). Per tant la millor recomanació és no perdre’s de cap manera aquesta exposició. I un consell, calen hores per mirar i remirar, per seguir el vídeo que es presenta i en definitiva, per gaudir del privilegi de poder veure aquesta exposició. I un altre concell, mirar les puntes, son tant diferents com els tapets: unes amples, altres estretes, unes molt sencilles i altres molt historiades. I no només això, veure com cada artista les va utilitzar, mereixeria un capítol a part.

Articles o documentació relacionada.

Fundació Vila Casas. Espai Volart. Full de sala

Nadia Hernández Henche: “Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo”. Ed. Memoria Artium, 2018

Recomano veure aquest vídeo, ja que apareixen molts dels tapets.

Algunes imatges

• 

  Text introductori Homenatge Picasso Vallauris

• 

  Josep Guinovart. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Maria Girona. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Montserrat Gudiol. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Eduardo Chillida. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Juana Francés. Homenatge Picasso. Valluris

• 

  Antonio Buero Vallejo. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Alexander Calder. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Vicente Escudero. Homenatge Picasso. Vallauris

• 

  Victor Vasarely. Homenatge Picasso. Vallauris

Miró. El llegat més intim. Fundació Joan Miró Barcelona

Per descomptat, només m’ha calgut un instant per traçar aquesta línia amb el pinzell. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió per concebre-la. Aquesta simple línia és per a mi el senyal que he assolit la llibertat. I per a mí, assolir la llibertat és assolir la simplicitat.
Joan Miró

L’exposició temporal que actualment es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona: Miró. El llegat més íntim, te un caire molt particular. Es presenten obres que el pintor va dedicar primer a la seva dona i a la seva filla, i posteriorment també als seus nets, per a nodrir les seves col.leccións particulars. De la mateixa manera es va reservar per a ell mateix algunes de les seves obres.

Davant d’aquestes obres, de seguida un es planteja, quin era el criteri que seguía Joan Miró per triar aquestes, i no unes altres obres, perqué formessin part d’una col.lecció concreta? El que és segur, és que no es volia desprendre d’elles, que o estaven en la seva pròpia col.lecció o volía que les tinguessin les persones que ell estimava. Segur que dona molta informació el poder-les veure ordenades per anys i conèixer les temàtiques.

Joan Miró. Personnage devant la lune. 1976. Pel Joan

Joan Miró. Per l’Emili. 1963

Les fotografies, escrits, dibuixos, etc. presents a l’exposició, ajuden a situar les obres, a entendre les coses o temes que preocupaven a l’artista i les ubiquen dins d’un context concret. També ens ajuda a conèixer com treballava Miró, la necessitat que sentia d’estar sol, o millor dit, d’estar en diàleg amb l’obra

Joan Miró. Pintura. 1962

El que és evident és l’arrel.lament a la terra, a la natura i al seu entorn familiar. De ben segur que sense aquestes arrels tan fortes, la seva obra sería molt diferent. Aquests interessos tan particulars i concrets, li van servir per obrir els seus horitzonts, per buscar i probar tècniques i materials diferents que utilitzava en les seves obres: pintura, escultura, tapís, etc. Pot semblar contradictori, però el tenir unes certeses personals, li podien donar ales per anar més lluny.

L’exposició, comissariada pel director de la Fundació Marko Daniel juntament amb Elena Escolar i Dolors Rodriguez Roig, mostra una selecció d’obres i de documents, distribuïdes en els diferents espais, fent-ho més entenedor. Una sala està dedicada a explicar els orígens de la seva pròpia col.lecció, a continuació ve la sala dedicada a les obres dedicades a Pilar Juncosa. Tot seguit es troba l’espai amb les obres dedicades a la seva filla Dolors Miró i tot seguit, venen les obres dedicades als nets. La sala ubicada a la planta baixa, recull obres que la família Miró ha llegat a la Fundació.

Les sales son amplies i fan que les obres es puguin contemplar des de diferents angles. Podríem dir que respiren, que a cada una se li ha concedit l’espai que necessita. Sempre m’ha cridat l’atenció els muntatges de les exposicions temporals.

Si es visita primer la col.lecció permanent, quan s’arriba a la temporal, sobte una mica. És el contrast entre l’artista reconegut i la persona propera i amant dels seus. Molt lograt.