Categories
Art Arts plàstiques Escultura Pintura

Miró. El llegat més intim. Fundació Joan Miró Barcelona

Per descomptat, només m’ha calgut un instant per traçar aquesta línia amb el pinzell. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió per concebre-la. Aquesta simple línia és per a mi el senyal que he assolit la llibertat. I per a mí, assolir la llibertat és assolir la simplicitat.
Joan Miró

L’exposició temporal que actualment es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona: Miró. El llegat més íntim, te un caire molt particular. Es presenten obres que el pintor va dedicar primer a la seva dona i a la seva filla, i posteriorment també als seus nets, per a nodrir les seves col.leccións particulars. De la mateixa manera es va reservar per a ell mateix algunes de les seves obres.

Davant d’aquestes obres, de seguida un es planteja, quin era el criteri que seguía Joan Miró per triar aquestes, i no unes altres obres, perqué formessin part d’una col.lecció concreta? El que és segur, és que no es volia desprendre d’elles, que o estaven en la seva pròpia col.lecció o volía que les tinguessin les persones que ell estimava. Segur que dona molta informació el poder-les veure ordenades per anys i conèixer les temàtiques.


Les fotografies, escrits, dibuixos, etc. presents a l’exposició, ajuden a situar les obres, a entendre les coses o temes que preocupaven a l’artista i les ubiquen dins d’un context concret. També ens ajuda a conèixer com treballava Miró, la necessitat que sentia d’estar sol, o millor dit, d’estar en diàleg amb l’obra

El que és evident és l’arrel.lament a la terra, a la natura i al seu entorn familiar. De ben segur que sense aquestes arrels tan fortes, la seva obra sería molt diferent. Aquests interessos tan particulars i concrets, li van servir per obrir els seus horitzonts, per buscar i probar tècniques i materials diferents que utilitzava en les seves obres: pintura, escultura, tapís, etc. Pot semblar contradictori, però el tenir unes certeses personals, li podien donar ales per anar més lluny.

L’exposició, comissariada pel director de la Fundació Marko Daniel juntament amb Elena Escolar i Dolors Rodriguez Roig, mostra una selecció d’obres i de documents, distribuïdes en els diferents espais, fent-ho més entenedor. Una sala està dedicada a explicar els orígens de la seva pròpia col.lecció, a continuació ve la sala dedicada a les obres dedicades a Pilar Juncosa. Tot seguit es troba l’espai amb les obres dedicades a la seva filla Dolors Miró i tot seguit, venen les obres dedicades als nets. La sala ubicada a la planta baixa, recull obres que la família Miró ha llegat a la Fundació.

Les sales son amplies i fan que les obres es puguin contemplar des de diferents angles. Podríem dir que respiren, que a cada una se li ha concedit l’espai que necessita. Sempre m’ha cridat l’atenció els muntatges de les exposicions temporals.

Si es visita primer la col.lecció permanent, quan s’arriba a la temporal, sobte una mica. És el contrast entre l’artista reconegut i la persona propera i amant dels seus. Molt lograt.

Categories
Art Arts plàstiques Escultura Pintura

Chaque visage est un lieu. Jaume Plensa. Céret Musée d’Art Moderne

El Musée d’Art Moderne de Céret, ha reobert les seves portes amb una exposició de Jaume Plensa. El títol de la mateixa és prou significatiu i mostra un cop més el interès de l’artista pels rostres.

Si no es para atenció, es pot pensar que un cop vist un, tots s’assemblen, i no és cert. Com explica Jaume Plensa, la cara, que nosaltres no ens veiem, és la porta a través de la qual ens comuniquem amb el món. Fem somriures, cluquem els ulls, expressem un munt d’emocions: sorpresa, dolor, enuig, alegria, etc. Per això cada rostre és diferent i únic. El que ens proposa Plensa va més enllà, es tracta de cercar altres formes de comunicació, en les que ni tan sols calen les paraules ni la mirada: la sola presència física, el saber que es comparteix un mateix espai, idea o entorn, és suficient.

L’ obra Carolina, silenci, que ens dona la benvinguda, està feta en marbre. Les vetes de la pedra, la fan única. És una invitació a prepar-nos per obrir la ment per copsar tot el que ve després.

Jaume Plensa. Carlota Silence. 2020
Jaume Plensa. Carlota Silence. 2020

La següent part de l’exposició està ubicada en l’ampliació del museu. Al ser un espai gran, permet que cada obra destaqui per si mateixa i al mateix temps es pot veure el conjunt, seguint la línia invisible que les uneix a totes elles. Es poden contemplar des de tots els angles i gaudir dels petits detalls que quasi poden passar desapercebuts. Les escultures corresponen al període 2019-2021.

Recomano accedir al web de l’artista, ja que permet veure les obres tant de forma individual com en conjunt, amb gran qualitat.

Cal fer esment a la diversitat de materials, marbre, acer, bronze, etc. que utilitza Plensa en les seves obres. I no només això, sinó el tractament que empra, de manera que les fa úniques i irrepetibles. És sorprenent com peces de l’estil de Ruls Rul’s, feta en bronze i que està penjada del sostre, pot donar la sensació de lleugeresa, quan és evident que estem davant d’una peça d’un pes considerable. Aquesta obra, a més presenta la singularitat del tractament de bronses de diferents colors, el que dona la sensació de que rellisca entre els dits. Una guia del museu explicava que pot donar la idea del pas del temps que s’esmuny entre els dits, en una referència al tractament de donava Dalí del temps a través dels rellotges tous.

També hi han vint dibuixos de gran format. Em van cridar l’atenció de forma especial el tríptic i el retaule. A vegades es pot pensar que aquestes formes d’expressió artística, corresponen a èpoques ja passades i veure la seva interpretació contemporània, és una demostració palpable de que les manifestacions artístiques son atemporals.

Jaume Plensa. Étude en Jaune I-IV. 2020
Jaume Plensa. Étude en Jaune I-IV. 2020

Val la pena recordar l’exposició del 2015 en aquest mateix Museu. En aquella ocasió el títol era El silenci del pensament i en l’actual, fa pensar en el silenci com a forma de comunicació; però sempre partint de la idea de la necessitat de fugir del soroll innecesari

Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Categories
Art Escultura Feminisme Llibres

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Categories
Art Escultura

Pablo Serrano, una visita al IACCA de Saragossa

El Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneos, està ubicat en un edifici singular de Saragossa, i el seu fons més important és el de Pablo Serrano. Aquesta col·lecció es va constituir a partir del llegat del propi artista i en una segona fase, per la donació que va fer Juana Francés, pintora i esposa de Pablo Serrano. Sense aquesta aportació, el fons seria més limitat. A la seva mort, Juana Francés també va deixar al IAACC, part de la seva obra i ara consta com un dels fons del museu.

Donada la importància de Juana Francés, no només per la seva obra, sinó perquè va ser ella la que va ajudar a introduir a Serrano en el món artístic al seu retorn d’Argentina, perquè van formar part conjuntament del grup El Paso, perquè van compartir taller i formes creatives, etc., per tot això, és una mica sorprenent que no hi hagi exposada de forma permanent, algunes de les seves obres.

Pablo Serrano. Interpretación al retrato de Juana Francés. 1957
Interpretación al retrato de Juana Francés 1957

Un dels objectius d’aquest Museu, és ser un espai expositiu obert. Per això hi ha dues plantes que es dediquen a exposicions temporals d’artistes novells o a mostrar projectes considerats innovadors i atractius. Crec que aquest objectiu afavoreix la presència contínua de persones amb interessos i gustos diferents, el que dona vida a aquest espai museístic.

L’obra de Pablo Serrano ocupa de forma permanent dues de les plantes del edifici, contribuint a l’estudi i coneixement d’aquest escultor. Va néixer a Crivillén (Terol) l’any 1908 i va morir a Madrid l’any 1985. Va passar molts anys a l’Argentina, abans de tornar a Espanya l’any 1955. Allà ja era un artista reconegut, havent participat en en diversos certàmens internacionals i amb obra seva pública.

El retorn va marcar un canvi important en la seva obra. En primer lloc es percep la influència de Julio González i on es detecta amb més nitidesa és en les peces que conformen la sèrie Ferros. Son escultures formades per claus, pedres volcàniques, xapes de ferro, i la interrelació de les mateixes i la seva ordenació, expressen clarament la voluntat de l’artista d’organitzar tots aquests elements, que a priori semblen no tenir cap relació entre si.

Per apropar-se a l’obra d’aquest escultor, cal tenir sempre present el seu pensament humanista, sent sempre un autor políticament compromès amb les persones més vulnerables (a nivell polític i/o econòmic i social).

Planteja les seves obres en Sèries, presentant totes una certa unitat temàtica i estètica. És molt interessant veure l’ús que en fa dels diferents materials: ferro, bronze, marbre i tot el treball previ que quedava recollit en dibuixos. Tot això ajuda a entendre el seu pensament i aconsegueix un dels seus objectius: comunicar-se amb el visitant. Es comprèn el que intentava expressar en cada obra: el buit, la inexistència, la complementarietat o la incorporeïtat. Així al veure les peces de les Sèries Ocupación desocupación del espacio o Objetos quemados, o Bóvedas para el hombre 1962-1971 o Unidades-Yunta 1967-1973, entre d’altres, es veu la seva evolució i la cerca constant de noves formes d’expressió a través del treball amb materials i tècniques diferents.

  • Pablo Serrano. El perro del hortelano
  • Pablo Serrano. Quema el objeto
  • Pablo Serrano. Bóveda para el hombre n 21
  • Pablo Serrano. Unidad-Yunta.
  • Pablo Serrano. Del hombre con puerta a la unidad 1978
  • Pablo Serrano. Quemando objetos
  • Pablo Serrano. Dos figuras. ca.1958-60

No es pot acabar aquest apunt sense fer esment a Interpretación al retrato de Antonio Machado 1960. Pertany a la Sèrie Cabezas. Hi ha diverses peces, l’original està a Baeza però també ni ha un altre a Sòria

Pablo Serrano. interpretacic3b3n-al-retrato-de-antonio-machado-1984.-1
Pablo Serrano. interpretación al retrato de antonio machado 1984.-1