Tancament galeries d’art

Temps enrere, solia fer una ruta per visitar galeries d’art, copsant diferents estils, descobrint nous artistes o bé, retrobant vells coneguts.

Normalment començava per la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia. Després calia baixar a Consell de Cent i arribar al carrer Balmes, per trobar la Galeria Joan Prats. Sempre m’han agradat les seves propostes, tant pels artistes que presenta, com per la disposició de les obres i la possibilitat de consultar el títol de les mateixes. Quan he tingut un dubte d’algun artista o d’un obra, he pogut preguntar i m’ho han aclarit: galeria de referència per a mi.

Després ja agafava el carrer Consell de Cent, entrant primer a la Galeria Eude, on fa mols anys vaig descobrir a Maria Girona.

Després es va afegir la Galeria Antoni Tàpies, on tenia la seguretat de poder veure uns quadres especials. En aquesta però, trobava a faltar les cartel·les explicatives de cada obra i no sempre havia un document on poder consultar.

Uns anys més tard vaig començar a visitar la Galeria Mayoral, en la que sempre es poden veure artistes de gran interès, Maruja Mallo per exemple.

La següent parada, era la Joan Gaspar, ara situada quasi davant d’on havia estat ubicada ja fa una pila d’anys.

Creuant el carrer estava la Galeria René Metras , on vaig veure l’obra de Torres-García i em va colpir tant, que encara avui, guardo la imatge en la meva memòria del quadre que havia en l’aparador.

I, una mica més enllà, la Sala Dalmau.

Després, si les cames aguantaven, tocava anar a visitar la Fundació Godia (com es troba a faltar!), i quan aquesta va tancar, la Fundació Mapfre, al carrer Diputació.

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

• 

• 

• 

• 

  Antoni Miralda. Éssais d’amélioration. 1978

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Zapato de Chema Madoz: Imatge del confinament

En el País Semanal del 13 de Març, havia un article titulat:”Coronavirus: Un año de confinamiento visto por Alberto Corazón, Blanca Li y otros cuatro creadores”.

Dins d’aquest article, es troba un fotomuntatge de Chema Madoz en el que es veu una sabata d’home, d’una talla gran, i a dins unes cames, des de els genolls als peus, nues. El títol és “Zapato”. Des de la primera obra que vaig veure de Chema Madoz, sempre m’impressiona la força que tenen i com és capaç de suggerir tantes coses amb una imatge senzilla. Immediatament es percep la sensació del confinament, d’estar tancats i sense saber si es veurà en algun moment la llum o no. El cap queda en la foscor, dins de la sabata, no sap que passa fora, si hi ha persones, i si hi ha vida o no. Tampoc es pot saber si aquesta situació durarà molt o poc i, a l’estar aïllat, no es te cap informació de com ho estan vivint les altres persones: és la incomunicació total.

Segur que moltes persones en el primer moment del confinament van tenir aquestes mateixes sensacions, de no saber que passaria, de quan temps duraria, de que feien les altres persones, etc. El poder resumir en una imatge totes les sensacions, pors i angoixes que les persones vam poder tenir al començament de la pandèmia, em sembla d’una lucidesa extraordinària.

Chema Madoz ha utilitzat una sabata, tan d’home com de dona, en altres obres seves. Només que es faci una cerca a Internet o millor, accedir al seu web, es poden contemplar les diferents propostes i gaudir d’elles.