Categories
Art Pintura

Tàpies: Malenconia.

La idea amb la que treballa la Fundació Antoni Tàpies per preparar les exposicions, és molt atractiva, ja que permet anar coneixent i aprofundint en l’obra de Tàpies.

El fet que seleccionin un període de la vida de l’artista o una temàtica concreta, fa que es puguin veure les obres sota un prisma diferent, on queda palès el reflex del pensament i les preocupacions o vivències del artista en un moment donat. A vegades una mateixa obra es veu en exposicions diferents, i deixa parat constatar com pot suggerir idees tan diverses i com es van trobant matisos que en altres moments havien passat desapercebuts.

L’exposició actual, Malenconia, presenta obres realitzades durant la primera meitat dels anys 90. Aquests anys van ser anys de reconeixement de l’obra de Tàpies i va obtenir un gran nombre de premis i de reconeixement internacional.

Però així i tot, coincidiren també diferents situacions que van motivar l’estat d’ànim que es reflexa en les obres d’aquesta exposició. Per un costat, estava en marxa la remodelació de l’edifici on havia d’anar la Fundació Antoni Tàpies, i li provocava neguit pensar com aniria tot. Com es ben conegut, Tàpies va ser una persona compromesa políticament, i just en aquest període es va produir l’enderrocament del mur de Berlín, amb el que comportava de finalització d’una idea política, per la que havia lluitat i que de cop es manifestava obsoleta i irrealitzable: la sensació de buidor, d’haver-se equivocat, etc., va quedar reflectida en les seves obres. Junt a això, era el moment de la guerra dels Balcans i del genocidi de Roanda que va seguir i viure com fets traumàtics. Aquest cúmul de circunstàncies, junt amb la pérdua de la seva mare i certs problemes de salud, van conformar un estat emocional que es fa palés en les obres seleccionades per aquesta exposició.

Conèixer l’embolcall ajuda a mirar i veure les obres des d’un prisma diferent.

Ens trobem dons davant d’unes obres que fan referència tot sovint al dolor i a la mort. Ara bé, no es tracta d’una visió catastrofista, sinó de coneixement i acceptació d’una realitat, per acceptar-la i superar-la. Sempre cal tenir present la filosofia budista que acompanyava a Tàpies i que impregnava les seves obres.

Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992
Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992

Sorprèn l’actualitat de les mateixes. La situació de la pandèmia i de guerres actuals, reflecteix el dolor, la desesperança i l’horror que ens mostren els quadres de Tàpies.

Aquestes obres provoquen la sensació de petitesa, de quedar-te envoltada i submergida dins d’elles, amb el que els sentiments i emocions suren a flor de pell. Els colors, els elements i materials emprats, les dimensions dels quadres, totes aquestes coses contribueixen a crear un ambient especial que no deixa indiferent a cap persona.

Antoni Tàpies. Abans-després. 1994
Antoni Tàpies. Abans-després. 1994

Aquesta obra que s’exposa per primera vegada, provinent d’una col·lecció particular, mostra un llit com a reflex del lloc on es neix i on es mort, l’inici i el final de la vida. El diaris recullen notícies relacionades amb la mort, donant a entendre que ja des del començament de la vida cal tenir present que es camina cap aquesta fita que és la mort.

Categories
Art Pintura

Lluís Claramunt. Naufragis i tempestes

Un cop més, l’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, és de gran interès. Aquest cop es tracta de l’exposició antològica del pintor Lluís Claramunt (1951 – 2000).

La gran quantitat d’obres provinents de diversos museus (MACBA, Reina Sofia,…), galeries (Senda, Juana Aizpuru), col·leccions particulars o de la pròpia família, ha permès reunir obres de les diverses etapes de l’artista. La particular trajectòria vital de Claramunt, ha pogut provocar que hagi sigut més conegut per aquesta, que no pas per la seva obra, així que aquesta exposició permet tenir una visió general i poder anar veient l’evolució de l’artista.

No crec equivocar-me massa, i després de sentir els comentaris de les persones que estaven visitant l’exposició, encara menys, si dic que es nota una sensació de sorpresa, de descobriment, de pensar: com m’havia perdut això!

En l’etapa considerada de formació, entre 1970-1985, s’agrupen les obres pintades a Barcelona. Una part important tenen com a temàtica la pròpia ciutat. cal tenir en compte que Claramunt va ser autodidàcte, no va voler anar mai a una acadèmia o estudiar Belles Arts, perquè no volia tenir cap influència externa. De totes maneres, son evidents les influències d’altres pintors. Les pintures poden ser considerades figuratives, encara que no en el sentit clàssic del terme.

Posteriorment es trasllada a Sevilla on viu des del 1985 al 1989. Aquí ja hi ha un canvi important en la paleta de colors. Son pintures realitzades a la llum del dia i per tant, la llum juga un paper important.

Lluís Claramunt. Callejón. 1983
Lluís Claramunt. Callejón. 1983

En aquest mateix període, realitza diversos viatges a Marràqueix, on s’està temporades. La simplificació en les teles, en el traç, en els colors, per deixar només l’essencial, és una mostra més de l’evolució de la seva obra. Aconsegueix dotar de moviment a les figures, no son figures estàtiques. Te les pots imaginar caminant o estan a la plaça venent qualsevol cosa.

En el catàleg de l’exposició podem llegir:

…Una de les seves etapes creatives més pletòriques. Passa d’una etapa d’anàlisi a una de síntesi: allà s’enfronta als motius prescindint de l’esquema paisatgístic, superposant plans, valent-se de nou del color, el clarobscur i uns canvis d’escala sorprenents, i alhora retornant tot el protagonisme a la figura …

És molt eloqüent i ajuda a comprendre l’obra de Claramunt, l’escrit de Sílvia Martínez Palou. La pintura com a relat. La idea del pintor de que volia que les seves obres fossin contemplades en conjunts, no de forma individual. Aquesta idea es veia reflectida en el seu mètode de treball. Primer reflexió fins a donar amb la idea i després posar papers o teles blanques cobrint les parets de l’estudi. Quan ja ho tenia clar, començava a pintar totes les teles simultàniament.

Tenint aquesta idea al cap, és interessant anar veient totes les sèries exposades, fins arribar a la darrera, que és la que dona títol a l’exposició: Naufragis i tempestes, que va abordar els darrers mesos de la seva vida. Reempren el tema del mar, però amb un color absolutament diferent. És la simplificació màxima en el traç, el blanc i la llum que dona sentit a cada obra, és l’abstracció, deixant de banda totes les influències, per centrar-se en ell mateix.

Lluís Claramunt. Naufragis i tempestes. 1999

Aquesta exposició es pot visitar fins el dia 1 de maig d’aquest any.

Categories
Arts escéniques Cultura Pintura

Red de John Logan

S’està representant al teatre Akademia de Barcelona, Red de John Logan.

És quasi segur que moltes persones associïn John Logan a guions de reconegudes pel·lícules com Gladiador, Star Trek: Némesis, L’ últim samurai o L’ aviador, per les que ha estat nominat en diverses ocasions als premis Oscar de Hollywood. Si es cerca sobre la seva filmografia, es pot veure que ha jugat diferents papers: com a guionista, productor o director.

L’obra de teatre Red va ser representada per primer cop a Londres l’any 2009 i des de llavors, no s’ha deixat de representar arreu del món.

L’ obra transcorre en el període de temps en que Mark Rothko està pintant uns murals adreçats a decorar el restaurant de luxe Four Seasons de la ciutat de Nova York (1958-1959) i sintetitza els diàlegs i confrontació d’idees que es va produint entre el pintor i el seu ajudant. Aquest, de mica en mica, va manifestant el seu criteri, no només a nivell pictòric sinó sobre l’art i l’ètica.

La concepció de Rothko gira entorn a la idea de la comunicació que s’ha d’establir entre l’obra i qui la mira. Per això parla d’un espai on les persones puguin interrelacionar amb elles, un espai de recolliment i de pau. Contínuament pregunta a l’ajudant que veu en els quadres, que li diuen i tot això recolzat per l’ús d’uns colors molt concrets, on el negre representa la mort. Aquest és considerada una etapa fosca de l’artista en front als quadres d’etapes anteriors.

La idea aquesta d’un lloc de meditació al voltant de les seves obres, va acabar materialitzant-se en la Rothko Chapel de Houston, capella aconfesional, on es troben catorze obres del pintor, quasi negres i només amb petites variacions de color. L’ artista va intervenir en la concepció i disseny de l’espai, però no la va poder veure acabada perquè es va suïcidar al març del 1970, abans de la seva finalització.

La idea que ell perseguia amb l’elaboració dels murals destinats al Four Seasons, de comunicació amb les persones, va veure que era inviable i va tornar els diners del projecte. En algun lloc he llegit que mentre ell finalitzava els seus quadres, van col·locar de forma provisional en les parets del restaurant, obres de Pollock. Rothko va anar a sopar i va comprovar que la gent ni mirava els quadres i que l’ambient tampoc era propici per a la contemplació dels mateixos. Després d’aquesta experiència, va ser quan va decidir no tirar endavant amb el projecte.

Els diàlegs son molt rics i plens de matisos i porten a la reflexió sobre el significat de l’art i el paper de l’artista.

Absolutament aconsellable. Val la pena seguir-li la pista per si es representa en altres indrets.

Categories
Art Llibres Pintura

Baltasar Magro. María Blanchard. Como una sombra

Aliança editorial, va publicar el passat 2020, el llibre escrit per Baltasar Magro, sobre Maria Blanchard.

Es tracta d’una obra basada en fets real, on es barreja la ficció per ajudar a comprendre millor el personatge. És un llibre fàcil de llegir, amè i interessant. Es centre en els darrers mesos de la vida de la pintora i, a través d’ells fa un repàs a alguns dels aspectes de la seva vida, centrant-se bàsicament en els anys de París. És evident que al transcórrer en un període de temps tan curt, queden fora, molts aspectes importants i relacions amb artistes que van ser essencials en la seva vida i obra.

És evident que l’autor va triar aquest període de forma absolutament intencionada. No pretenia escriure una biografía de la pintora, ni fer una relació de les seves obres, ja existeixen altres obres que cobreixen aquests espais. Un dels objectius el trobem en l’Apèndix.

És un clam contra la subvaloració que segueix patint aquesta artista, sense la que el cubisme hauria sigut un altre cosa. Comenta el autor el cas del Museu Nacional Reina Sofia, que disposa de quinze obres seves, però que no és fàcil véure-les. És cert, fa pocs dies vaig visitat aquests museu i vaig anar directament a informació per preguntar on estaven les obres de Maria Blanchard dins dels espais dedicats a la col.lecció del museu. En les sales dedicades al Cubisme, només havia una de Maria Blanchard i set o vuit de Gris, a més de les d’altres pintors. A la persona de la sala li vaig demanar on era el quadre La comulgante i no ho sabia. Vaig tornar a informació i tampoc m’ho van saber dir. Total: frustració absoluta. I això que en aquest museu l’any 1982 es va fer una exposició monogràfica d’aquesta pintora per celebrar el centenari del seu naixement.

Cal esperar que amb l’adquisició per part del Museu del Prado de l’obra de l’any 1929, La Boulonnaise, amb tot l’enrenou que ha provocat, ajudi a posar de nou en primera línia l’obra de Maria Blanchard.

També se’m fa difícil entendre que la Fundación Botín a Santander, no tingui exposada sempre alguna obra seva, al marge de les exposicions temporals o temàtiques.

Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Art Pintura

Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.