El castell de Púbol

El mon dalinià és divers i quasi sempre sorprenent. En el cas del Castell de Púbol, l’entorn natural contribueix al gaudi de la visita. Ara, en primavera, tot el voltant està ple de colors: les flors, els cultius, els arbres, de manera que ja preparen al visitant pel que es trobarà al castell. Aquest es troba dalt d’un turó, al costat de l’Església de Sant Pere, del que formava part i que va ser construïda entre 1327 i 1341. Ambdues construccions pertanyien a la baronia de Púbol.

La idea d’amor romàntic de Dalí, el va portar a cercar un castell per regalar a la seva dama, Gala. Va buscar i després d’algunes negatives per poder adquirir algun dels castells de l’Empordà, finalment va trobar el de Púbol, que va adquirir el 1969. Aquest estava en molt males condicions, alguns sostres caiguts i tot abandonat. L’ antic jardí, estava ple de males herbes, amb una vegetació exuberant, que feia difícil l’accés. Peró aquesta situació encara va esperonar més a Gala i Dalí.

Part de la planta de l’edifici actual, els experts el situen entre el s. XIV o XV, encara que existeixen documents relacionats amb el castell del s. XI. La restauració va ser complexe i Dalí va aprofitar els desperfectes per aconseguir espais amb sostres alts. Dirigia directament les obres i el va adornar amb pintures i escultures. A destacar els elefants del jardí, amb les potes llargues i coronat un d’ells, amb l’ocell de apareix en un dels escuts que es poden veure a l’interior.

La barreja d’estils al jardí, és un reflex més dels gustos de Gala i de Dalí. L’ ornamentació interior, és una exaltació contínua de Gala. La seva inicial, apareix en moltes habitacions i en diferents suports. Es tracta del castell de Gala i ell és el cavaller que vetlla per ella. La veritat però, està més a prop de que ella era la que vetllava per ell.

És prou conegut el fet de que ella va acceptar aquest regal, però va posar la condició de que ningú, i ni tan sols ell, podia anar a visitar-la, sense haver rebut una invitació escrita.

Gala em va agafar la mà i de sobte em digué: «Gràcies un cop més. Accepto el castell de Púbol, però amb una sola condició: que només vindràs a visitar-me al castell per invitació escrita». Aquesta condició afalagà sobretot els meus sentiments masoquistes i m’entusiasmà, Gala esdevenia el castell inexpugnable que no havia deixat mai de ser. La intimitat i, sobretot, les familiaritats fan minvar totes les passions. El rigor sentimental i les distàncies, com ho demostra el cerimonial neuròtic de l’amor cortès, augmenten la passió

 Wikipedia. Dalí, Salvador. «Le point de vue de Dalí, Vogue». A: Destino. Obra completa. Barcelona: Destino, 2005, p. 821.

Aquesta imatge a l’entrada de la porta que condueix a les habitacions privades de Gala, és prou explícita: és Gala qui autoritza o no, a accedir al seu espai personal.

Està ple d’objectes que eren els regals que sempre li portava Dalí quan l’anava a veure. Alguns d’ells fan referència a la forma que utilitzava per referir-se a ella, com oreneta:

En aquesta fotografia, i amb el text escrit al front de Gala, queda reflectida un cop més, que era Gala la mestressa del castell, i al costat es veu aquest llum d’Art Noveau, ple d’orenetes.

Queda clar després de visitar el castell, que Gala va ser una dona singular. Tota la seva trajectòria vital està plena de decisions que en molts moments son difícils d’entendre. Ja en la infantessa i adolescència, va patir l’absència del pare, però que per sort per a ella, va tenir un padastre que es va cuidar d’ella i li va proporcionar els mitjans econòmics i culturals necessaris per a la seva formació. Gran amant de la música clàssica, compartia amb Dalí, el gust per les òperes de Wagner, d’aquí l’homenatge al músic que queda recollida en la font del jardí.

Està clar que ella va construir el personatge de Dalí, però també va crear el seu. Va voler mantenir-se en un segon terme, el que li permetia més llibertat i no estar tan exposada als mitjans.

Amb aquest apunt, voldria despertar el interès per conèixer una mica més a aquesta persona. Afortunadament, al setembre de 2018, es va poder visitar l’exposició titulada: Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol al MNAC i comissariada per Estrella de Diego, que ja va suposar una descoberta per molta gent. No deixava de ser una referència al llibre de Virginia Woolf, Una habitació pròpia, indicador de la necessitat de que les dones disposin d’un espai propi per a la creació.

El que si que voldria fer notar, és la sorpresa desagradable per la manca de material específic sobre Gala, a la botiga del Castell: tot és Salvador Dalí, només una samarreta i un llibre de fotografies exclusivament en francès i alemany. Ni objectes ni obres sobre ella o relacionades amb ella. No anem bé.

Per a més informació sobre les obres i objectes existents al castell, cliqueu aquí

Tancament galeries d’art

Temps enrere, solia fer una ruta per visitar galeries d’art, copsant diferents estils, descobrint nous artistes o bé, retrobant vells coneguts.

Normalment començava per la Fundació Suñol, al Passeig de Gràcia. Després calia baixar a Consell de Cent i arribar al carrer Balmes, per trobar la Galeria Joan Prats. Sempre m’han agradat les seves propostes, tant pels artistes que presenta, com per la disposició de les obres i la possibilitat de consultar el títol de les mateixes. Quan he tingut un dubte d’algun artista o d’un obra, he pogut preguntar i m’ho han aclarit: galeria de referència per a mi.

Després ja agafava el carrer Consell de Cent, entrant primer a la Galeria Eude, on fa mols anys vaig descobrir a Maria Girona.

Després es va afegir la Galeria Antoni Tàpies, on tenia la seguretat de poder veure uns quadres especials. En aquesta però, trobava a faltar les cartel·les explicatives de cada obra i no sempre havia un document on poder consultar.

Uns anys més tard vaig començar a visitar la Galeria Mayoral, en la que sempre es poden veure artistes de gran interès, Maruja Mallo per exemple.

La següent parada, era la Joan Gaspar, ara situada quasi davant d’on havia estat ubicada ja fa una pila d’anys.

Creuant el carrer estava la Galeria René Metras , on vaig veure l’obra de Torres-García i em va colpir tant, que encara avui, guardo la imatge en la meva memòria del quadre que havia en l’aparador.

I, una mica més enllà, la Sala Dalmau.

Després, si les cames aguantaven, tocava anar a visitar la Fundació Godia (com es troba a faltar!), i quan aquesta va tancar, la Fundació Mapfre, al carrer Diputació.

Paul Klee i els secrets de la natura.

Fundació Joan Miró. Barcelona. 21-10-2022/12-02-2023

A vegades tenim idees o imatges que relacionem amb un artista i que ens porten a no veure o no tenir presents altres aspectes de la seva obra. Una cosa és que quan es parla de Paul Klee (18879-1940) es digui que era un gran naturista i l’altre és fer una mirada sota aquesta perspectiva de la seva obra.

Això és el que es pot veure en aquesta exposició de la Fundació Miró. Comença amb el període de formació (1883-1911) on es poden trobar els primers dibuixos que feia observant la natura i l’entorn de casa seva.

No es pot oblidar que en els primers anys de la seva vida, convivien en ell tres facetes importants: la de músic (cal recordar que el seu pare era músic i volia que el seu fill també ho fos), l’escriptura i la de dibuixant. No va ser fins anys més tard, al tornar del seu viatge a Tunísia, (1914) quan ell es va considerar ja plenament un pintor, a l’haver trobat la seva forma d’expressar el color. Anteriorment havia presentat la seva obra en la segona exposició que va fer el grup El genet blau, però bàsicament eren dibuixos i aquarel·les.

En aquest sentit, no sorprèn que observant la natura que és en color, ell dibuixes en blan i negre, encara que amb notables excepcions; potser és que no havia trobat la manera de plasmar els colors que veia. Representar la llum i les diferents tonalitats, va ser un dels seus temes d’estudi recurrents.

Un altre punt important d’aquests anys d’aprenentatge i de fer apunts del natural, eren les disseccions que feia dels animals; era una forma de conèixer l’interior. La frase seva:

El arte no reproduce lo visible; más bien, hace visible.

s’entén millor després de veure com buscava el sentit de les coses, el seu interior.

La segona sala de l’exposició, està dedicada als anys de la Primera Guerra Mundial. És curiós com Paul Klee, semblava que posava distància dels aconteixements polítics, com que volia mantenir una neutralitat, quan la realitat era un altre. Ja abans de la Guerra, havia participat en discussions sobre el Socialisme i el que aquest volia dir i fer, però sobre tot, la seva percepció de la guerra va canviar quan va morir el pintor August Macke, amb el que, juntament amb Louis Moilliet, havien fet el viatge a Tunísia. Estava segur que ell també hauria d’anar a la guerra, però gràcies a la intervenció del seu pare, no va anar al front sinó que va estar destinat a l’escola de pilots de reserva, on se li va encarregar que pintés avions. L’observació del vol dels avions i de la seva caiguda, va ser un bon aprenentatge per la representació del vol de les aus. Aquesta destinació li va permetre seguir pintant, de manera que per l’exposició del 1917 ja va presentar obres realitzades al llarg del 1916.

És després de la Guerra quan li arriba finalment el reconeixement com a pintor. La venda d’armes, havia proporcionat guanys considerables, i les classes riques disposaven de diners per invertir en art.

El pas següent és la seva incorporació a la Bauhaus l’any 1921. Segons explica la comissària de l’exposició, Martina Millà, Paul Klee al veure que l’alumnat no comprenia alguns dels conceptes que explicava, va canviar de mètode, introduint aspectes relacionats amb la natura que ho feien més entenedor. Com consta a la sala de l’exposició corresponent a aquest període, alguns alumnes recorden que en Paul Klee tenia un aquari al seu estudi de Dessau, on feien experiments de les condicions lumíniques de l’estudi per observar el comportament dels peixos i de la vegetació dins de l’aquari.

Paul Klee. Peixos migratori. 1926

Els canvis en la direcció de l’escola i la impossibilitat de dedicar-se tot el que ell volia a la seva obra, el va anar allunyant de la Bauhaus, fins que el 1930 marxa a Dusseldorf. En una carta escrita a la seva dona, recollida en els Diaris i correponen al 24 de juny de 1930, Paul Klee diu:

El trabajo de la Bauhaus es fácil, si uno como pintor no se siente llamado a producir algo.

Paul Klee. Die Korrespondenz 1898-1940. Ed Wallstein Verlag GmbH

Aquesta nova etapa va coincidir amb l’arribada al poder de Hitler l’any 1933, com a Canceller. Al començament Klee, encara no veia cap perill i estava convençut de que podria seguir amb les seves rutines. Però tot va anar canviant i el mes d’abril d’aquest mateix any, va ser acomiadat de l’Academia de Dusseldorf. Pocs mesos després, es va traslladar a Berna. Donat que havia nascut i passat la seva infantessa i joventud en aquesta ciutat, creia que podria trobar una estabilitat. No va ser així.

L’any 1936 va ser diagnosticat d’un greu malaltia, progressiva que li va ocasionar la mort el 1940.

Totes aquestes circumstàncies, van provocar un canvi molt important en les pintures de Klee. Les seves obres, per regla general, traspuaven tristesa i desànim. De petit va tenir la nacionalitat alemanya, com el seu pare, a pesar d’haver nascut a Suïssa. Sempre es va sentir alemany i considerava que havia aportat molt a la cultura i l’art alemany. Cal pensar com es devia sentir per haver de marxar d’Alemanya i veure que part de la seva obra era confiscada, per ser considerada “Art degenerat”.

La tècnica va haver també de canviar, perquè en les darreries de la seva vida, havia de pintar amb els dit, davant de la impossibilitat de subjectar el pinzell.

Paul Klee. Peix-fang-cotxinilla. 1940

Paul Klee. Aquesta estrella ensenya a inclinar-se. 1940

Paul Klee. Ve l’hivern. 1939

Queda clar que, sempre es capten aspectes diferents de les obres d’un artista i que per tant, val la pena veure-les una i un altre vegada i amb el convenciment de que descobrirem detalls i aspectes nous. En tota l’obra de Klee, a més de l’ús de notes musicals en diverses de les seves obres, la seva formació musical es nota en el ritme i en el llenguatge de les peces. A vegades fins i tot, tens la sensació de estar seguint una cadència o uns son representats de maneres diferents.

És important fer notar la inclusió de tres obres de pintores

Gabriele Münter. Abstracte. 1914

Emma Kunz. Sense títol (obra no. 003). Sense data

Maruja Mallo. Protozous. 1981

Gabriele Münter va ser membre, com Paul Klee, del grup Der Blaue Reiter. En el cas del dibuix de Emma Kunz (1892-1963) és de la dècada dels anys 20. Maruja Mallo (1902-1995) va haver de patir l’exili de la mateixa manera que Paul Klee va haver d’abandonar Alemanya per motius polítics. Era una gran amant de la natura i va fer innombrables dibuixos d’elements de la natura: éssers vius, flors, fruites, etc.

Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Antoni Tàpies. Marró i ocre 1959

Juan Hernández-Pijuan. Composició gestual en negre, 1959

Joan Josep Tarrats. À vivre, 1960

Ràfols Casamada. Blau profund, 1969

Modest Cuixart. Gran barroco, 1959

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació. Fundació Suñol.

Des del passat mes de setembre i fins el 14 de gener del 2023, es pot visitar aquesta exposició a la Fundació Suñol. És molt interessant l’aproximació que fa a dues col·leccions i a les dues persones que les van crear. Però a més, i tal com es pot llegir en el programa de mà, plantegen diversos punts de debat a tenir presents:

Aquest projecte posa en relació diferents protagonistes i aspectes diversos que conformen l’ecosistema artístic, des del paper de la institució artística, el rol del col·leccionista, la col·lecció com un actiu o la cultura en general com un valor afegit a la tasca de la institució artística, fins al qüestionament -avui dia inevitable- sobre l’empremta que el funcionament de tots aquests actors deixa en el nostre planeta

La Fundació Suñol, celebra enguany els 20 anys d’existència, en quant a la vessant pública, de posar a l’abast de la ciutadania, les obres d’art que en Josep Suñol, havia anat adquirint per a la seva col·lecció particular. Es tracta d’una col·lecció que engloba peces de van des dels anys 20 del segle passat fins els anys vint del segle actual. Lògicament, i han períodes més representants que d’altres, però és prou representativa d’aquest període. Al parlar d’aquesta col·lecció, és de justícia, recordar la figura de Fernando Vijande, galerista, que va assessorar fins a la seva mort, l’any 1986, a Josep Suñol.

El que és important és la voluntat de posar a l’abast de tothom aquesta col·lecció, arbitrant els mecanismes necessaris per a que això fos possible.

L’ altra col·leccionista i alhora pintor, va ser Fernando Zóbel, que va impulsar la creació del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca i que posteriorment va cedir a la Fundació March.

En l’exposició que comentem, i agafant obres d’ artistes presents en ambdues col·leccions, les confronten amb obres d’artistes actuals.

Aquestes mirades creuades agrupen a: Susana Solano i Julia Spínola; Josep Guinovart i Asunción Molinos; Elena Asins i Arnau Sala Saez; Pablo Palazuelo i Oriol Vilanova.

Però seguint amb les preguntes que s’han plantejat al començament, el projecte desenvolupat per Pep Vidal, que analitza mitjançant models matemàtics, el que suposa exposar unes obres, el seu emmagatzematge i la gestió de les mateixes. L’ aportació d’Antònia del Río parteix de la importància de les biblioteques de la Fundació Suñol i la que havia en en Museu de Arte Abstracto español de Cuenca, i que en els anys de la dictadura, permetia accedir a uns llibres que difícilment es podien trobar en altres llocs. Cercant en una selecció d’artistes presents en ambdues col·leccions, i revisant els catàlegs, ha creat un sociograma, amb els possibles lligams afectius existents entre ells.

Un altre punt de debat gira entorn al funcionament d’una institució cultural i a la despesa energètica que comporta. L’ obra de Joana Moll fa reflexionar sobre aquest aspecte i cridant a la responsabilitat no només col·lectiva sinó també personal per replantejar aquest impacte.

Queden pocs dies per visitar-la i val la pena.

Mrs. Deah. Amèlia Riera

Fins el passat dia sis de novembre, es va poder visitar a La Virreina, l’exposició Mrs. Deah amb obres d’Amèlia Riera.

Les obres que es presentaven corresponien al període dels seixanta i finals dels setanta. I tal com es podia llegir en la informació de la mateixa,

aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent.

(…)Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».

Encara que no s’hagi visitat l’exposició, val la pena accedir al programa de mà i veure les imatges de les diverses obres.

Com s’ha dit anteriorment aquestes obres corresponen a una etapa a la que arriba després d’abandonar l’informalisme de la seva primera època. Certament aquesta experimentació amb objectes, suposa un canvi en la seva producció, i demostra la seva capacitat d’aprenentatge continuo, de cerca constant de materials i formes d’expressió que li permetien fer visibles les seves inquietuds i preocupacions de cada moment.

Aquesta entrevista va ser realitzada en ocasió del lliurament l’any 2015, del Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En ella expressa de forma directe el posicionament com a dona artista. És significatiu com a partir del comentari de llàstima que no siguis un home, ella va decidir signar sempre amb el nom complert: Amèlia Riera i no com a vegades havia fet només amb la inicial del seu nom. Aquesta actitud reivindicativa i crítica estava molt present en l’exposició de La Virreina. El mon de la dona i les diverses visions i tòpics que han sorgit al seu voltant lligat amb la incomunicació i la solitud o les relacions de poder.

Com ella mateixa reconeix, va ser una persona de poques paraules, però que emprava la seva obra per comunicar-se.

Del programa de mà, em va semblar molt clarificadores aquestes paraules seves:

En un fullet de 1975, hi trobem l’únic text escrit per l’Amèlia «a manera de confessió»: «Explicar la meva pròpia obra, auto definir-me, declarar la intencionalitat de la meva actitud o del meu gest, em resulta tan complicat, tan poc atractiu, com emplenar per triplicat qualsevol qüestionari oficial, acompanyat de les pòlisses i timbres mòbils corresponents. […] De la tremenda càrrega literària que vostè descobreix en l’obra, dels possibles xocs, els traumes, els conflictes que la inspiren, una servidora, ni mitja paraula».

Mrs. Death. Pere Pedrals. Programa de mà

Això ens porta a destacar un aspecte important de l’art com a font d’inspiració i de reflexió. L’ artista expressa el seu punt de vista, però son les mirades externes les que afegeixen un sentit o un altre a una obra. No deixen de ser mirades subjectives totes, les de l’artista i la del espectador. Seguint amb aquest fil, el que és evident és que la visió del anomenats “objectes cruels”, no pot deixar indiferent a ningú. Sents en la pròpia pell la cruesa del que es representa, vius les situacions doloroses, però al final, tens la sensació de que la dona, acaba estant per sobre de totes aquestes situacions.

Cal remarcar la innegable importància del muntatge de l’exposició. El color fosc de les parets, la il·luminació triada, la distribució de les sales i les peces, tot plegat, facilitava la immersió en l’obra de Amèlia Riera.

Com passa sempre després de veure una exposició tant engrescadora com aquesta, és inevitable buscar més informació sobre l’artista, cercar en quins Museus es pot trobar obra seva i en definitiva, es desperta el cuquet de voler aprendre més i més.

(Ja és curiós constatar les diferències en la seva edat que apareixen en diversos mitjans, en uns posa que va morir als 85 anys i en altres, consta la que va ser en realitat, 91 anys (Barcelona 28 de gener de 1928 – 28 de desembre de 2019)