Sylvia Plath

Fa uns mesos em van regalar el llibre: Elin Cullhed. Eufòria. Ed. Les Hores, 2022. Tal com posa a la portada, es tracta d’una novel·la inspirada en la vida de Sylvia Plath i que vol reflectir el darrer any de la vida de l’escriptora.

Com sol passar a vegades, just quan tens una idea o un tema al cap, vas veient referències al mateix, que en altres circumstàncies t’hauria passat desapercebut. D’aquí l’interès per a mi, del article que va aparèixer en el suplement Babelia de El País del dia 4 de març, escrit per Lucía Litjmaer i titulat: La trampa de Sylvia Plath. En aquest article es fa referència a la biografia de Heather Clark. Cometa rojo, i també permet accedir a altres articles relacionats amb Sylvia Plath.

És evident que ens trobem davant d’una figura cada cop més valorada, a pesar de les poques obres que va deixar, donada la seva mort prematura i que algun dels quaderns del diari que escrivia des de ben jove, van ser destruïts. No es pot oblidar que va rebre el Premi Pulitzer de poesia l’any 1982, de manera pòstuma, sent la primera autora a qui se li va concedir en aquestes circumstàncies. Totes les revisions que van apareixent, a més de remarcar la vàlua de la vessant literària de Sylvia Plath, es destaquen dos aspectes de rabiosa actualitat: les malalties mentals i el feminisme.

Ja des de ben joveneta, als 9 anys, va patir la primera depressió, a rel de la mort del seu pare. Aquesta primera, va anar seguida d’altres, a més d’un intent de suïcidi frustrat, però que al final va ser la seva causa de la seva mort. Fins fa relativament poc temps, no es parlava de que segurament patia un trastorn bipolar i no només això, sinó que s’ha revisat la història familiar, i ja abans d’ella, altres membres van patir problemes mentals. El primers anys després de la seva mort, s’atribuïa a la relació amb Ted Hughes el que havia succeït. Com sempre, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que hi han matisos. Segurament una persona amb certa inestabilitat emocional, pot viure determinats fets sense tenir la possibilitat d’afrontar-les i superar-les, a no ser que ja hagi hagut un suport i seguiment previ. Així i tot, no es pot garantir que no succeeixi.

El que crida l’atenció, és com ella ho reflexionava i recollia en els seus poemes i en la única novel·la que va publicar, The Bell Jar (La campana de cristal). Aquesta obra és un monòleg d’una dona que expressa la seva inestabilitat emocional i les seves depressions i al mateix temps la lluita per adaptar-se al model convencional de dona del que fuig constantment.

El que queda clar és que tota la seva vida va ser una constant lluita. Després de la mort del seu pare es va deteriorar el tracte amb la seva mare, amb la que va mantenir una relació dual: no la suportava però al mateix temps la necessitava. Va intentar complir amb les expectatives de sa mare i representar tots els tòpics i estereotips de dona que d’ella s’esperava. Va ser una estudiant brillant el que li va permetre obtenir una important beca per anar a estudiar a Anglaterra, i aspirava a poder escriure i dibuixar, tal com havia fet des de petita. Quan es va casar, aviat va començar la lluita amb el seu marit que es manifestava en una gelosia per l’obra d’ell. I aquí ves va iniciar una etapa amb dos fronts claríssims: volia escriure i volia ser una mare perfecte.

Veia la contradicció que suposava el que en Ted, es pogués retirar a escriure i que ella no ho pogués fer amb la mateixa llibertat, perquè havien temes domèstics o relacionats amb els fills que havia d’atendre. Es bolcava en els fills sense renunciar en cap moment al seu desitj de ser reconeguda com a escriptora. El seu dolor i patiment es desprèn del seus poemes, fins a un punt que li podia arribar a ser insuportable. Intentava buscar la seva pròpia veu i forma d’expressió, amb un tipus de poesia (poesia confessional) no sempre ben rebuda. És clar que no tothom estava en condicions d’acceptar aquest “despullar-se davant de tothom” i possiblement per això el seu llibre va ser publicat amb el pseudònim de Victòria Lucas.

Tal com he dit a l’inici d’aquest apunt, el tema de les malalties mentals i el feminisme, son absolutament vigents. La situació seixanta anys després del suïcidi de Sylvia Plats, és una mica diferent. Per un costat hi han fàrmacs que poden ajudar a les persones que tenen trastorn bipolar, però sobre tot, perquè se’n parla més obertament i existeix una preocupació general per comprendre i buscar sortides que millorin la qualitat de vida d’aquestes persones. La part negativa d’alguns problemes, es posa de manifest dia darrera dia, amb les xifres de suïcidis que fan que sigui la primera causa de mort no natural a Espanya.

El neguit de l’escriptora per fer compatible la vida professional amb la personal, segueix vigent. En els anys de Sylvia Plath, el fet que hi haguessin poques dones amb activitat professional reconeguda, devia suposar un handicap important. Avui en dia, on el treball de la dona està més normalitzat, no deixa de sorprendre com moltes vegades quan es parla de problemes dels infants o de la joventut, s’atribueix al fet que les dones treballin fora de la llar. Segueixen havent professions i tasques absolutament feminitzades, en el sentit negatiu de poc valorades i amb salaris baixos.

La seva lluita per trobar noves formes d’expressió, de prendre consciència que els seus poemes estaven escrits per ser dits en veu alta, i certament l’impacte que van tenir quan ella mateixa els recitava a la BBC va ser important. El primer poema va ser Tres mujeres i deixo l’enllaç a un post de la web Indiehoy, on apareix una sinopsi a més del text complet.

També es poden trobar a Youtube, poemes llegits per ella mateixa.

Biografia de Mark Rothko. Annie Cohen-Solal

La biografia escrita per Annie Cohen-Solal sobre Mark Rothko, porta com a subtítol: Buscando la luz de la capilla. L’ autora és ben coneguda per les seves biografies sobre Sartre o sobre Picasso, a més de la que comentem aquí.

Una primera cosa a destacar és la gran quantitat de documentació i bibliografia que aporta, a més de les notes incorporades al llarg del llibre. Ens trobem dons davant d’un obra extensa, molt treballada i que ajuda a conèixer a l’artista, el seu entorn i ens endinsa en un període important de l’art americà i també en l’europeu.

Dedica una part important a explicar la seva infantesa, perquè, sens dubte marcarà a la persona i a la seva obra.

Mark Rothko emigra a EEUU amb 10 anys, i la seva joventut la viurà en un entorn d’emigrants, profundament jueu i molt religiós.

Les seves arrels europees seran fonamentals en la primera part de la seva vida als EEUU i en la seva obra. I encara que passi a ser reconegut com a artista americà, sempre reivindicarà el llegat dels pintors del Renaixement italià, dels artistes centro-europeus o la influència de Joan Miró, o Picasso, per exemple.

No és casualitat que els murals que va pintar amb la idea inicial d’ocupar les parets del restaurant Four Season del gratacels Seagram, es trobin actualment a la Tate Gallery.

La seva obra està està present en molts museus, com per exemple, el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu Nacional Reina Sofía, el Museu Guggenheim de Bilbao o al MOCO de Barcelona, a més de la Tate Modern de Londres o el Museu Pompidou de París; això per citar només els més propers.

Aquesta biografia, es centra de forma prioritària en la vessant artística. La part personal, només serveix per emmarcar o realçar l’evolució del pensament i de l’obra de Rothko. Els enfrontament o picabaralles amb d’altres artistes, ens van marcant les diverses etapes de la seva obra. És important destacar la seva cerca contínua de noves tècniques i formes d’expressió, però sempre seguint les seves idees, amb un grau de coherència, no sempre fàcil.

La dedicació a la docència, i per tant el contacte amb noves generacions que aportaven noves visions, va fer que pogués anar revisant i contrastant la seva concepció tant de l’art com del propi artista. El seu llibre, La realitat de l’artista, presenta les seves reflexions de l’art, des del Renaixement fins l’època moderna però també de quin és el paper de l’art i de l’artista en la societat, els reptes amb els que s’ha d’enfrontar, etc.

És per tant no només un pintor i gravador, sinó un pensador i filòsof. En aquest sentit el llibre publicat per Paidòs l’any 2007. Escritos sobre arte (1934-1969), recull articles, assajos, notes que va anar escrivint al llarg de tota la seva vida i que ha recopilat Miguel López-Remiro, és una mostra més de les reflexions i de la importància i de la preocupació que ell sentia pel que havia d’aportar l’art.

La biografia ens acosta a les contradiccions de Rothko. Per un costat l’art ha de ser proper i abastable per a totes les persones, però a mesura que creixia el seu reconeixement i el valor de les mateixes en el mercat, s’aguditzaven els seus dubtes sobre el paper de l’artista.

La idea de que les persones havien de formar part de les obres, que per això les feia tan grans i volia que es pengessin quasi a ran de terra, perquè qui s’acostés a elles, es sentís envoltat, com formant part d’elles, de manera que es propiciés una transferència d’emocions.

L’ altre aspecte fonamental de la seva obra, és la llum, en un sentit ampli. La llum que desprenien els colors, els matisos que aporta la llum natural tot això lligat amb els materials que utilitzava. Tal com indica el subtítol d’aquesta biografia, la cerca de la llum, és una de les grans preocupacions d’aquest artista. És molt interessant una cita d’un article escrit per Carol Mancusi-Ungaro sobre els frescos de la Capella Rothko, en que recollint informació de Ray Kelly, un dels darrers assistents del pintor diu:

Demostró como Rothko imprimaba lienzos de algodón con pigmentos secos diluidos en gelatina de cola de conejo y luego moderaba el color con pinturas acrílicas.(…) Rothko preparaba a diario una mezcla de cantidades sin medir de pintura al óleo, huevo entero, resina de Damar y aguarrás, y procedía primero a pintar rectángulos con pintura al óleo en tubo sobre los fondos de color y luego aplicaba encima pinceladas con la emulsión de huevo y óleo

No s’arriba a aquest tipus de combinació a la lleugera, implica moltes hores de proves. No és tampoc casual, cal recordar el coneixement que tenia sobre el Renaixement i com havia estudiat els materials que s’utilitzaven en aquella època i amb aquesta base, ell va anar cercant aquestes noves fórmules.

És tan apassionant i rica aquesta bibliografia, que cal llegir-la poc a poc. Comparant aspectes concrets amb altres artistes i amb altres tendències. I tal com s’ha dit a l’inici, val la pena revisar les notes, la biografia o consultar les webs incloses al final del llibre.

Deixo aquí un vídeo, que a més de mostrar l’obra de Rothko, ho fa acompanyada de la música que va composar Morton Feldman, dedicada a la Capella Rothko. Les imatges no son d’una gran qualitat, però es pot veure l’evolució de l’obra.

Red de John Logan

Baltasar Magro. María Blanchard. Como una sombra

Aliança editorial, va publicar el passat 2020, el llibre escrit per Baltasar Magro, sobre Maria Blanchard.

Es tracta d’una obra basada en fets real, on es barreja la ficció per ajudar a comprendre millor el personatge. És un llibre fàcil de llegir, amè i interessant. Es centre en els darrers mesos de la vida de la pintora i, a través d’ells fa un repàs a alguns dels aspectes de la seva vida, centrant-se bàsicament en els anys de París. És evident que al transcórrer en un període de temps tan curt, queden fora, molts aspectes importants i relacions amb artistes que van ser essencials en la seva vida i obra.

És evident que l’autor va triar aquest període de forma absolutament intencionada. No pretenia escriure una biografía de la pintora, ni fer una relació de les seves obres, ja existeixen altres obres que cobreixen aquests espais. Un dels objectius el trobem en l’Apèndix.

És un clam contra la subvaloració que segueix patint aquesta artista, sense la que el cubisme hauria sigut un altre cosa. Comenta el autor el cas del Museu Nacional Reina Sofia, que disposa de quinze obres seves, però que no és fàcil véure-les. És cert, fa pocs dies vaig visitat aquests museu i vaig anar directament a informació per preguntar on estaven les obres de Maria Blanchard dins dels espais dedicats a la col.lecció del museu. En les sales dedicades al Cubisme, només havia una de Maria Blanchard i set o vuit de Gris, a més de les d’altres pintors. A la persona de la sala li vaig demanar on era el quadre La comulgante i no ho sabia. Vaig tornar a informació i tampoc m’ho van saber dir. Total: frustració absoluta. I això que en aquest museu l’any 1982 es va fer una exposició monogràfica d’aquesta pintora per celebrar el centenari del seu naixement.

Cal esperar que amb l’adquisició per part del Museu del Prado de l’obra de l’any 1929, La Boulonnaise, amb tot l’enrenou que ha provocat, ajudi a posar de nou en primera línia l’obra de Maria Blanchard.

També se’m fa difícil entendre que la Fundación Botín a Santander, no tingui exposada sempre alguna obra seva, al marge de les exposicions temporals o temàtiques.

González Torné. Una selección de los diarios de Virginia Woolf

La resenya bibliogràfica complerta del llibre és: Virginia Woolf. Escenas de una vida: matrimonio, amigos y escritura. Selecció y traducción de los diarios a cargo de Gonzalo Torné. Prólogo de Lucía Lijtmaer. Censo de personajes y cronologías de Itziar Hernández Rodilla. Ed. Clave Intelectual, 2021.

Després de tans anys de llegir les obres de Virginia Wolf o les referides a ella, tens la sensació de que et queda poc marge de sorpresa, però una i un altre vegada, aquesta creença es veu superada.

La part central d’aquesta obra, la forma una selecció dels diaris de l’escriptora i està estructura en quatre parts diferents. La primera està dedicada a les anotacions fetes en relació als seus amics. La segona, recull un seguit de pensaments sobre temàtiques diverses. La tercera fa relació a les seves novel·les, tant pel que fa al procés d’escriptura, com els neguits i angoixes que li provocava la publicació d’elles, a més trobem unes pàgines amb pensament de l’escriptora relacionars exclusivament amb La darrera es centra en el seu matrimoni i la malaltia mental que patia.

He trobat a faltar les dates de les entrades en els diaris dels diferents aspectes dels recollits en el llibre. Per exemple, si agafem les anotacions relacionades amb una persona amiga, a vegades hi ha grans diferències entre una i la següent, però al no saber si ha passat un mes, un any o el temps que sigui, entre la primera referència i l’altre, es fa difícil entendre algunes de les opinions. En l’apartat dedicat als pensaments, a aquesta absència de data, s’afegeix que no sabem en quin context van ser expressats.

Els pensaments recollits, es poden classificar en dos grans grups: els que fan referència a la seva vida quotidiana i les reflexions sobre aspectes generals. És important no oblidar l’època i l’entorn social i polític, en el que es va desenvolupar la vida de Virginia Woolf, però algunes de les opinions recollides, al no saber quan i perquè van ser escrites, provoquen una certa perplexitat. Traspuen un sentiment de superioritat de classe, i sobre tot de valoració d’aspectes intel·lectuals, en detriment de les persones de classe treballadora o sense formació. Per exemple:

Personas sin un solo rasgo hermoso o definido. Cuesta imaginar un motivo por el que la naturaleza fabrique tantas así.

o

Cuando nos relacionamos con personas de segunda categoria el mundo parece de mentirijilla

També es troben molts pensament relacionats amb el pas del temps i l’edat. Clarament era un tema molt present.

Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte

Estem ja a Sant Jordi i he pensat en fer una proposta d’un llibre que reuneix diverses qualitats: és sobre art, presenta una selecció de 50 dones artistes, des del s.XXIII fins els nostres dies, te unes il·lustracions magnífiques i pot tenir interès per una públic molt ampli. A més es tracta d’un llibre escrit i il·lustrat per Rachel Ignotofsky, de la que ja tenim coneixement d’altres obres com Mujeres en la ciencia o Mujeres en el deporte.

Conté a més d’una fitxa per artista un apartat dedicat a les Fons que ha emprat l’escriptora. No es limita només a llibres publicats, sinò que incorpora publicacions on es poden consultar dades estadístiques, diverses pàgines web i material audiovisual: pel·lícules i videos.