Categories
Art Llibres

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Categories
Art Cultura Llibres

Gertrude Stein. Autobiografia d’ Alice B. Toklas

Un cop més, l’apunt d’avui gira entorn d’un llibre que pot ser d’interès per aquelles persones que segueixen la història política, social i cultural de la primera mitat del s.XX.

Gertrude Stein és coneguda per diferents facetes de la seva vida: col·leccionista d’art, escriptora i també com a protectora i mecenes d’artistes i escriptors. Afincada a París des de que tenia 28 anys, va començar a comprar art i sobre tot a relacionar-se amb pintors, escriptors, músics, i en general amb el món de l’art. Això li va permetre conèixer de primera mà, les tendències, enfrontaments i discrepàncies i també les afinitats entre els diferents personatges. La seva capacitat de diàleg i obertura d’idees, va facilitar que tothom passés per casa seva.

Tenia un gran domini de l’escriptura i sobre tot, li preocupava la utilització incorrecte de les paraules el que comportava una transmissió deficient del sentit de les mateixes.

El llibre motiu d’aquest escrit, és de fet la seva pròpia biografia, encara que utilitza el subterfugi de titular-la com si fos la d’Alice B. Toklas. És una biografia que es centra bàsicament en descriure les persones que va conèixer al llarg de la seva vida i preserva la vessant personal de la que manifesta ben poques coses.

Una cosa queda ben clara, va actuar sempre segons els seus propis criteris i llibertat. Va viure una vida plena d’activitat intel·lectual, propiciant el debat i la discussió.

Aquest és un d’aquells llibres que cal llegir amb calma. És interessant anar cercant informació sobre les diferents persones que apareixen en ell. Com tota descripció subjectiva, posa de manifest les seves afinitats personals i les seves antipaties i mensypreus. No tots els personatges surten ben parats de la seva descripció, però queda en mans del lector, treure les seves pròpies conclusions.

La forma d’escriure és ben peculiar i interessant. Val la pena estudiar la construcció de les frases i l’estructura de les mateixes. Es te la sensació de que cada paraula és necessària i que no es pot prescindir de cap d’elles.

Deixo l’enllaç d’un post escrit per Sofia Viramontes en el blog Gatopardo, titolat: Los vínculos de Gestrude Stein, el passat 5 de febrer de 2019.

Alice B. Toklas, després de la mort de Gertrude Stein, va escriure diversos llibres i articles. No va tenir un final fàcil, donat que els familiars de Gertrude es van quedar amb els quadres que aquesta li havia deixat, el que li va provocar seriosos problemes econòmics.

Categories
Art Llibres

Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Categories
Art Cultura Llibres Política

Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar ManetPierre BonnardHenri de Toulouse-LautrecMary CassattDegasRenoirJames McNeill WhistlerMonetVan GoghCamille PissarroPaul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)

Categories
Art Llibres

Estrella de Diego. Maruja Mallo.

Estrella de Diego. Maruja Mallo. Fundación MAPFREAl veure a la Fundació Miró, el quadre de Maruja Mallo, Grajo y excrementos, 1931, que formava part de l’exposició dedicada a Lee Miller, no vaig poder resistir la temptació de rellegir el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación Mapfre l’any 2008, dedicat a aquesta artista.

Com en altres ocasions he comentat, Estrella de Diego em mereix molt de respecte tan en la vessant de crític d’art, com de comissària d’exposicions (recordar l’exposició dedicada a Gala en el MNAC) o escriptora. El llibre dedicat a Maruja Mallo està ple de referències bibliogràfiques i de cites, de manera que en tot moment et sents esperonada a buscar i llegir aquestes referències. Motiva a conèixer millor a l’artista, el seu entorn i les circumstàncies sociològiques i polítiques que li van tocar viure. No pots estar-te de relacionar personatges, per exemple el cas de Gómez de la Serna. Coneixent la seva amistat amb Sònia Delaunay i amb la pròpia Maruja, ràpidament penses en la relació que podia haver entre elles dues.

Cal destacar la qualitat de l’edició i de les imatges el que permet observar els detalls de les obres, algunes d’elles contemplades a la Galeria Guillermo de Osma o al Museu Reina Sofia.

L’enfoc és interessant. Com explica molt bé l’autora, comença pel final, pel retorn de Maruja a Espanya l’any 1962 després dels anys d’exili.

De hecho, el final del exilio de Mallo se parece bastante al final de un exilio colectivo, exilios de todos aquellos negados por la historia oficial y rescatados después como parte fundamental de esta historia.

El període comprès entre el 1922 i el 1937 el va viure a Madrid, entrant en contacte amb Dalí, Garcia Lorca els altres residents de la Residencia de Estudiantes. Molt important en la seva trajectòria va ser la relació amb Ortega i Gasset i Torres Garcia. Com d’altres artistes, va estar compromesa amb la República espanyola i l’inici de la Guerra Civil, la va sorprendre viatjant amb les Misiones Pedagógicas , marxant cap a Buenos Aires.

A Maruja Mallo se la considera integrant de la corrent surrealista, en part degut a que Andre Breton li va comprar l’oli Espantapájaros, de l’any 1929. A partir d’aquí, Estrella de Diego ens va presentant i analitzant tota la seva obra: la relació i observació de la natura, els fonaments matemàtics que aplicava en les seves obres,

Todo está sujeto a medidas. Toda armonía depende de una proporción, de una relación numérica

Font: Maruja Mallo. Una sala cinematográfica. A: Arquitectura. Març de 1946.

(aquí em ve al cap relacionar-la amb Remedios Baro que va emprar el càlcul i els fonaments d’enginyeria que li va trametre el seu pare en tota la seva obra), i sempre uns trets d’afirmació, de donar veu a través de les seves obres a actituds no habituals en les dones de la seva època. Un exemple d’aquest tret és l’obra Ciclista, de l’any 1927 com a model de les dones lliures.

És interessant veure com en aquest llibre, s’ens van posant davant dels ulls, diferents elements que ens porten a replantejar-nos les etiquetes que sovint s’apliquen a artistes i que no deixen de ser una cuirassa, una manifestació de la voluntat d’etiquetar i constrenyir tota l’obra de Maruja Mallo. Precisament ella, que sempre va estar lluny dels estereotips. No cal dir que el retrobament amb aquesta obra, just en un moment en que es parla de les dones de la generació del 27 i en general de les artistes integrants del moviment surrealista, ajuda a la reflexió i a la cerca de noves cares d’aquesta artista tan polifacètica com va ser Maruja Mallo.

Estic convençuda que tornaré més vegades a fullejar aquesta obra.

Categories
Llibres Música

Vikram Seth: Una música constante

La lectura d’alguns llibres ens va  obrint  portes a mesura que ens submergim en,  ell de manera que arribem a llocs insospitats. Aquesta situació és la que s’ha produït al endinsar-me en la lectura de l’obra de Vikram Set: Una música constante. Ed. Anagrama.

Tracta del dia a dia d’un violinista que viu a Londres, encara que és d’un poble del nord d’Anglaterra. Tota la seva vida gira entorn de la música i per a la música. I una part fonamental és la relació que te amb el seu violí, un Tononi, que va rebre en préstec per part d’una dona del seu poble, amiga i mentora, gran amant de la música, amb la que van compartir moments entranyables i plens de poesia i saviesa musical.

Anem vivint el dia a dia d’en Michael i a través dels seus ulls ens introduim en el mon dels productors i organitzadors de concerts.  Simultàniament participem de la seva relació amb els altres integrants del quartet Maggiore (una viola, un violoncel i dos violins). I aquí entrem en un camí que en certs moments és planer i en altres trams és de difícil trànsit. Les diferents personalitats, pica-baralles entre instrumentistes, el paper assignat o que s’atribueix cada un d’ells dins del grup i com a pesar de tot això, la música preval i deixen de costat aquests problemes per  aconseguir el so i la interpretació millor.

Al cabo de un momento ya he olvidado todo resentimiento, todos los derechos y satisfacciones que me deben. ¡Qué poca importancia tiene todo ello una vez inmersos en esa deliciosa y vigorosa música!

El retrobament amb Júlia, pianista i amor de joventut de Michael altera el seu equilibri personal i del quartet. Júlia s’incorpora al grup per  interpretar La Trucha de F. Shubert (un altre passió de Michael)  introduint un element distorsionador i complex: s’està tornant sorda. Com viu ella aquesta situació i com ho resolen com a grup obliga al lector a obrir una nova porta que ens du a un nou camí i a la reflexió d’aquesta situació.

Pero, a la larga, ¿crees que los que lo sepan querrán tocar conmigo?

Los tres estamos de pie a un lado y comentamos cómo situarnos para que Julia nos vea y nos oiga lo mejor posible.

Però a part de la trama de la novel·la, hi ha un aspecte que cal destacar: el tema de l’afinació dels instruments de corda fregada. És un tema recurrent, fonamental al llarg de tot el llibre i que val la pena analitzar amb una mica més de profunditat per comprendre la importància del mateix.  L’afinació fa aprendre als estudiants de música les diferències entre els diversos tons i el fet de que hagin de ser ells els que manipulin les cordes, els fa ser més sensibles i els ajuda a percebre les petites o grans diferències que es poden obtenir en aquest procés.

Cal tenir present que no va ser fins l’any 1955 que l’Organització Internacional d’Estandardització  va acceptar que el la per sobre del do central, s’afinés a 440Hz passant a ser reconeguda com a norma ISO 16. Això implica que en èpoques anteriors, cada país i fins i tot cada ciutat i cada teatre o sala de concerts, emprés una mesura diferent. El que ens porta a entendre els problemes que es donaven quan un compositor escrivia una partitura segons els estàndards del seu lloc habitual d’interpretació i de cop havia de ser tocada per un altre orquestra o conjunt d’un altre indret amb un sistema diferent.

I la veritat és que a pesar d’existir aquesta norma ISO, que en teoria s’utilitza a tot el mon, a la pràctica encara segueix sent l’oboista el que dona l’afinació i si ell o ella no han afinat el seu instrument amb un afinador digital, pot haver alguna petita diferència. 

Encara que es parla de manera concreta de la guitarra, és interessant l’article  de Juan Menduiña Fernández: La afinación y los instrumentos musicales

Quan s’utilitzen instruments antics o peces del barroc amb instruments originals, és quan es poden percebre aquestes petites diferències en l’afinació i per tant en les freqüències de les ones vibratòries. La part dedicada a explicar la naturalesa del so en l’article de Manuel Lafarga Marqués titulat La música, el oído y el cerebro que va publicar a Música y educación: revista trimestral de pedagogía musical. Madrid 2002, v.XV, 2, n 50, junio; p 27-27, és molt clarificador per comprendre la importància del tema que estem tractant.

Retornant al llibre motiu d’aquest comentari, i per gaudir-lo plenament, és molt aconsellable seguir les peces musicals que es va parlant en cada moment. Això és factible perquè junt amb el llibre, s’inclou la llista de reproducció a Spotify. 

I sens dubte, al menys per a mi, una de les millors interpretacions de l’Art de la Fuga a càrrec de Glenn Gould.