Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista

Aquests dies de confinament a casa, son un bon moment per dedicar estones a la lectura de llibres que requereixen una certa reflexió, a mesura que es passen les pàgines. El llibre de Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista. Ed. Turner Noema, 2017, és un dels que compleixen aquesta condició.

És una biografia sobre Leonora Carrington, però amb un tractament especial. L’autora, Joanna Moorhead era familiar directe d’ella. Degut a la relació de la pintora i escriptora amb la seva família, de cop va descobrir que per a ella era una perfecta desconeguda i es va sorprendre al constatar la importància que se li concedia a la seva cosina en el món de l’art. Així dons, va poder posar-se en contacte amb ella i a partir d’aquest moment, es van succeir diverses estades a Mèxic i es va establir una relació molt particular entre elles.

A Leonora mai li va agradar estar a primera línia i les seves relacions amb els mitjans de comunicació o persones del món de l’art, van ser sempre escases i tibans. Crec que és important recordar qye ella sempre va fer el que creia, al marge de les opinions o tendències. Aquesta actitud seva va contribuir sens dubte, a que la seva obra no fos massa coneguda, i a més aquesta es troba principalment, en mans privades. És interessant la informació que apareix en el llibre on indica en quins museus es pot veure obra de Leonora.

La vida i vicissituds per les que va passar Leonora, son bastant conegudes. El que m’ha interessat més son els aspectes relacionats amb la seva obra, tant pictòrica i escultòrica, com la escrita.

És ben sabut que Leonora Carrington és considerada una artista surrealista. Coincideix l’aparició d’aquest moviment, o millor dit la utilització per primer cop d’aquest nom per part de Guillaume Apollinaire, l’any del naixement de l’artista 1917. Ella el definia com:

El surrealimo es un estado del espíritu y nada más, un estado que no puede explicarse

Leonora Carrignton

Leonora Carrington. 1917-2011. Transference, 1963. Tate Modern Londres

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Gertrude Stein. Autobiografia d’ Alice B. Toklas

Un cop més, l’apunt d’avui gira entorn d’un llibre que pot ser d’interès per aquelles persones que segueixen la història política, social i cultural de la primera mitat del s.XX.

Gertrude Stein és coneguda per diferents facetes de la seva vida: col·leccionista d’art, escriptora i també com a protectora i mecenes d’artistes i escriptors. Afincada a París des de que tenia 28 anys, va començar a comprar art i sobre tot a relacionar-se amb pintors, escriptors, músics, i en general amb el món de l’art. Això li va permetre conèixer de primera mà, les tendències, enfrontaments i discrepàncies i també les afinitats entre els diferents personatges. La seva capacitat de diàleg i obertura d’idees, va facilitar que tothom passés per casa seva.

Tenia un gran domini de l’escriptura i sobre tot, li preocupava la utilització incorrecte de les paraules el que comportava una transmissió deficient del sentit de les mateixes.

El llibre motiu d’aquest escrit, és de fet la seva pròpia biografia, encara que utilitza el subterfugi de titular-la com si fos la d’Alice B. Toklas. És una biografia que es centra bàsicament en descriure les persones que va conèixer al llarg de la seva vida i preserva la vessant personal de la que manifesta ben poques coses.

Una cosa queda ben clara, va actuar sempre segons els seus propis criteris i llibertat. Va viure una vida plena d’activitat intel·lectual, propiciant el debat i la discussió.

Aquest és un d’aquells llibres que cal llegir amb calma. És interessant anar cercant informació sobre les diferents persones que apareixen en ell. Com tota descripció subjectiva, posa de manifest les seves afinitats personals i les seves antipaties i mensypreus. No tots els personatges surten ben parats de la seva descripció, però queda en mans del lector, treure les seves pròpies conclusions.

La forma d’escriure és ben peculiar i interessant. Val la pena estudiar la construcció de les frases i l’estructura de les mateixes. Es te la sensació de que cada paraula és necessària i que no es pot prescindir de cap d’elles.

Deixo l’enllaç d’un post escrit per Sofia Viramontes en el blog Gatopardo, titolat: Los vínculos de Gestrude Stein, el passat 5 de febrer de 2019.

Alice B. Toklas, després de la mort de Gertrude Stein, va escriure diversos llibres i articles. No va tenir un final fàcil, donat que els familiars de Gertrude es van quedar amb els quadres que aquesta li havia deixat, el que li va provocar seriosos problemes econòmics.

Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar Manet, Pierre Bonnard, Henri de Toulouse-Lautrec, Mary Cassatt, Degas, Renoir, James McNeill Whistler, Monet, Van Gogh, Camille Pissarro, Paul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)