La llibreria dels finals feliços. Katarina Bivald

D’entrada he de confessar que el pensar que un llibre parlava d’altres llibres i de l’afició a la lectura, va ser motiu suficient per agafar-l’ho en préstec de la biblioteca municipal.

Per a més informació incloc aquest enllaç

La història no m’ha interessat tant i l’he trobat poc creïble. He pensat però, que tota novel.la ens aporta un coneixement de l’entorn on es desenvolupa i en aquest sentit, la descripció del poble, dels seus habitants, de les relacions establertes i que s’estableixen de nou, és força interessant. Les situacions acaben sent molt semblants a les que es poden trobar en qualsevol poble de qualsevol país.

Potser per a donar més contingut, s’han dibuixat totes les situacions possibles: racisme, homosexualitat, famílies monoparentals, relació dona amb noi jove, alcoholisme, etc. Tot està dibuixat molt superficialment, sense aprofundir massa en cap d’elles, emprant a la nova llibretera com a lligam entre tots. La Sara, substitueix a l’Amy en aquest paper de referent i aglutinador de tots els personatges. Un lideratge gens realista.

Crec que es nota que és la primera novel.la de l’autora i cal veure la seva evolució.

Converses amb Pau Casals

Voldria compartir la lectura d’un llibre que recomano vivament. Es tracta de Converses amb Pau Casals, de Josep Maria Corredor. La primera edició es va publicar el 1955 en francès. El 1967 va ser editada per Selecta a l’igual que la de 1974 i fa tres anys va aparèixer una nova: Girona, Edicions de la Ela Geminada, 2012.

Primer de tot, cal emmarcar la figura de Josep M. Corredor, secretari particular de Pau Casals i per tant, un gran coneixedor de la vida i personalitat del violoncel·lista. Va nàixer a Girona el 1912 i a resultes de la Guerra Civil es va haver d’exiliar el 1939, anant a viure primer a Montpelier i de forma definitiva a Perpinyà el 1945. Va ser en aquesta ciutat on va morir el 1981. No va voler tornar a Catalunya fins que s’acabés la dictadura franquista. Va ser professor i traductor i va mantenir una vida intel·lectual i política molt activa. A més de la seva relació amb Pau Casals, moltes persones han sentit parlar d’ell, ja que va ser gràcies a l’ article «Un grand poète attend son tombeau»,  publicat l’any 1957  a Le Figaro Littéraire de París, quan es va iniciar una campanya internacional de recollida de fons per a poder construir una tomba per  Antonio Machado a Colliure.

Les converses que recull el llibre, les van mantenir a Prades, on vivia Casals. L’amable fluir del temps, va permetre  revisar tota la vida del músic, des de la seva infantessa fins els seus darrers anys (va morir el 1973 als 96 anys). A més de la seva personalitat i dels aspectes com a músic i director de orquestra, passen per aquestes pàgines innombrables figures d’ artistes i músics, amb els que comparteix relació i música. Això ens permet conèixer molts d’aquests personatges des del punt de vista de Pau Casals, que els situa en el context del moment. Tenia a més una gran habilitat per copsar el tarannà de les persones amb un primer cop d’ull, el que el porta a fer unes descripcions molt interessants.

No em puc estar de citar unes paraules de Casals, que va adreçar a un grup d’alumnes de composició d’algunes escoles de música americanes,

La sinceritat, la rigorosa sinceritat amb un mateix, és un element indispensable per al treball de composició. Tots vosaltres sabeu el que és música i el que no ho és. I si no escolteu els vostres sentiments, perdreu el temps, us enganyareu a vosaltres mateixos i acabareu per inutilitzar la vostra vida.

Gran llisó.