Les 7 morts de Maria Callas.

La nit de l’estrena de l’obra operística 7 DEATHS OF MARIA CALLAS al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, es notava l’expectació entre el públic, per a poder veure el treball de Marina Abramović.

És innegable que es va aconseguir apropar al Liceu persones que habitualment no hi van. Al costat de la gent atreta pel personatge de Maria Callas, hi havia un públic més interessat en la vessant de la performance i en aprofitar l’oportunitat de veure en directe a Marina Abramovic. Només per apropar a més persones a veure un espectacle operístic, valia la pena la programació.

El que no tinc clar, és com anomenar-lo. Personalment no diria que és una òpera, però és una discussió en la que no em sento implicada ni amb coneixements suficients per aportar nous arguments als que ja s’han dit.

Aquests dies han hagut opinions i crítiques diverses, fent èmfasi en un o altre aspecte de l’espectacle. En el que estic d’acord és en que la primera part va ser la més rodona, fins i tot, i si no fos per la música del compositor serbi Marko Nokpdijevic que combina instruments tradicionals amb sons generats digitalment i també incorpora elements de techno i pop, el que la fa atractiva i interessant, es podria arribar a dir que la segona part no aportava res de nou.

La part visual entre un ària i un altre, era molt bella i cuidada. Els texts introductoris preparaven pel que es veuria després. Destacaria la musicalitat de la dicció i l’entonació, a càrrec de la Marina Abramovic.

A continuació, les sopranos i una mezzo, van interpretar les àries de mort. En aquest punt, el que només hagués un focus principal mostrant el llit i el rostre de Marina Abramovic, i només una llum més apagada, sobre la cantant, deixava la música en un segon terme, tenint present les imatges que anaven apareixen en la pantalla del darrera. El vestuari també em va semblar inapropiat , juntament amb el posat estàtic de les sopranos i la mezzo.

Les àries que es van interpretar, molta gent les tenim al cap enregistrades amb la veu de la Maria Callas. Quan forman part d’una òpera complerta, no es nota tant la diferència, però interpretades de manera aïllada, és més difícil “deixar de sentir” la veu de la Callas. Així i tot, van haver interpretacions de molt bon nivell. La primera va ser Gilda Fiume cantant l’ària de La Traviata, Addio del pasato; tot seguit va ser Vanessa Goikoxea la que va cantar Vissi d’arte, vissi d’amor de Tosca; a continuació va ser Benedetta Torre l’encarregada d’interpretar l’Ave Maria d’Otello; en quart lloc va ser la soprano Ahyoung Kim la que va cantar Un bel di vendremo de Madama Butterfly; posteriorment va ser la mezzosoprano Rinat Sharan que va interpretar l’Havanera de Carmen; Leonor Bonilla va aconseguir els aplaudiments del públic després de l’Ària de la bogeria de Lucia de Lammermoor i per últim, Marta Mathéu va interpretar Casta diva de Norma

Els videos corresponents a cada una de les òperes, compten amb la presència de l’actor Willen Dafoe, amb unes interpretacions magnífiques, recolzant l’actuació de Marina Abramovic.

En la segona part, el cor va estar situat en les llotges del prosceni, el que al meu entendre, resta sonoritat i força a les veus, encara que les projectin cap a l’exterior.

El final, on es va poder sentir la veu de Maria Callas interpretant Casta Diva, va ser emotiu. El vestuari de Marina Abramovic però, estava ben lluny de la imatge que tenim de Maria Callas. Evidentment, era una posta en escena de lluïment, que no a tothom li va semblar encertada.

És molt positiu que al Liceu es programin obres diverses que sempre ajuden a tenir noves visions, a conèixer nous compositors, produccions i lectures de les obres que intenten anar més enllà de l’habitual. En aquest cas, en que aquesta producció ja havia estat presentada en altres teatres d’òpera, ja es tenien referències de l’acollida per part del públic.

Informació Teatre Liceu

Macbeth

Aquests dies s’ha parlat, i encara es farà més, de la nova producció de Macbeth de Verdi estrenada el passat dijous, 16 de febrer al Gran Teatre del Liceu.

He de confessar la meva sorpresa quan vaig llegir i sentir comentaris de persones que no havien assistit a l’estrena i en base a crítiques aparegudes, es sentíem capacitades a opinar. Aquestes crítiques es centraven bàsicament en la producció. Voldria aportar la meva reflexió.

De la mateixa manera que amb Tosca vaig opinar sobre el fet de que cal intentar comprendre altres visions diferents a les establertes, en el cas actual, mantinc el mateix criteri. Tothom pot tenir interpretacions diferents, perquè sempre hi ha una part subjectiva. És igual com succeeix a vegades després d’una representació teatral o d’una exposició, sorprèn sentir les interpretacions diverses , tot que l’obra o el quadre, era el mateix. Aquesta disparitat s’ha produït clarament en el cas de Macbeth.

Per tant, aquest apunt és una més d’aquestes interpretacions, feta sense cap ànim de donar cap lliçó, i recollint només, el que em va suggerir l’estrena d’aquest nova versió.

L’espai escènic tan buit, pot generar problemes en el so de les veus, però, com a recurs per donar sensació de terror, em sembla efectiu. Las cares enfrontades en la lluita final, em van semblar un bona manera d’expressar la guerra. Però d’altres elements, com el llençol blanc amb l’interrogant, per exemple, no contribuïa a reforçar l’escena. Certes crítiques parlen d’una producció massa conceptual i en canvi altres persones creuen que és millor tenir la llibertat de fer la seva interpretació i no que els hi donin tot fet.

És cert que l’obra de Jaume Plensa és ben coneguda, això te una part positiva i una més negativa, en el sentit que la figura que en aquesta òpera representa el tro, ja s’ha vist en altres contexts i dificulta una mica la ubicació correcte en aquest entorn. D’igual manera, les lletres que apareixen, crec que no aporten res. Alguns elements semblaven ficats amb calçador, sense connexió llentre ells. És com qui te una capça plena d’objectes i els utilitza encara que siguin de jocs diferents i fins i tot, puguin ser incompatibles. Faltava un fil que ho enllacés tot i li donés sentit.

Com ja he dit, totes les opinions son vàlides, per això les paraules de Jaume Plensa, referint-se a Lady Macbeth, com a dona de llum, per a mi, no implica una valoració positiva, al contrari, és la llum de l’avarícia que guia a la mort i la tragèdia.

Gran mèrit se li ha de donar a la il·luminació. Que un feix de llum, segons el color, la disposició i l’amplada, podés dir tant, era realment sorprenent. Un aplaudiment per Urs Schönebaum.

El ballet que uns titllen de massa acrobàtic, personalment em va semblar molt adient i actual. Els moviments expressaven por, angoixa, impotència. No eren moviments suaus, i la coreografia d’Antonio Ruz, potenciava expressivitat. Alguns crítics musicals, han escrit que es va fer pesat i reiteratiu,

La idea wagneriana de “l’obra d’art total: síntesi de totes les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques” sembla que es volia aplicar a la producció de Macbeth que estem comentant, encara que el resultat no ho hagi aconseguit.

Quan es diu que no s’ha respectat el desitj de l’autor, em sorprèn. Ni els instruments son els mateixos, ni la forma de vida i de pensament coincideixen amb els que imperaven en el temps que es va composar l’òpera, per tant, podria ser ben bé, que si Verdi visqués en la actualitat, l’enfoc de l’obra fos molt diferent del que va fer.

La part musical es va portar la palma. El cor, de gran protagonisme en aquesta òpera, va estar a l’alçada. Equilibrat, ben conjuntat, recolzant-se en la música i trametent la força del llibret. La direcció del mestre Pons, es va notar. Encara que l’òpera italiana no és el seu fort, el coneixement dels músics, li permet obtenir uns bons resultats. De totes maneres, la sonoritat de l’orquestra em va semblar massa forta i poc dúctil en certs moments.

I no puc finalitzar sense parlar de Luca Salsi en el paper de Macbeth. Va anar creixent al llarg de la representació, encara que crec que no era tant un problema només de veu, sinó que l’esforç i una orquestra que en alguns moment el tapava, no va permetre apreciar el seu paper.

La soprano Sondra Radvanovsky, va aconseguir un gran èxit. Potser utilitza molt els vibratos, però la veu sonava potent i clara. No oblidem que estem davant d’un òpera de gran exigència per la soprano i en totes les àries va donar mostra del seu treball i professionalitat. L’ ària Pietà, rispetto, amore, va ser una de les que va arrencar més bravos del públic, encara que en diverses ocasions, va despertar el entusiasme dels assistents.

S’havia creat una gran expectació davant d’aquesta nova producció i ara caldrà anar-la ressituant de mica en mica en el seu lloc. Veure les possibilitats de que es presenti en altres teatres, millorar alguns aspectes, donar-li més cohesió, etc.

Segons les dades d’Operabase, l’òpera amb més representacions és La flauta mágica -18558-i amb 2876 produccions. Si es compara amb Macbeth, que ocupa el lloc 29, i amb 1361 representacions i 829 produccions diferents, ens dona idea de la importància de les produccions i de la necessitat que hi ha hagut al llarg del temps, de portar a escena, les diverses visions que suggereix aquesta òpera. Per tant, no és d’estranyar la diversitat de crítiques, unes demolidores, altres plenes de lloances, en la presentació d’aquesta producció. El temps dirà el recorregut que te.

Tosca de Puccini

S’està parlant molt de les representacions que s’estan fent al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, de la Tosca de Puccini.

El fent de que sigui una de les òperes més conegudes i representades, fa que moltes persones tinguin en el seu imaginari, alguna de les posades en escena que s’han vist fins ara i per descomptat, també les versions cantades per tal o qual tenor o soprano, així com de les batutes que les han dirigit. Aquesta circumstància crec que està afavorint el debat actual.

Nota: Per verificar l’afirmació anterior, s’ha cercat a OperaBase. Tosca, ocupa el sisè lloc de les òperes més representades i només l’any en curs es presentarà en 47 llocs diferents. No és menys impactant el nombre de produccions, donat que només hi ha una diferència de 90 en relació a la Flauta màgica -òpera més representada- quan la diferència de representacions entre ambdues és de quasi 5.500.

Crec que és important estar obert a escoltar noves propostes o lectures que es puguin fer d’una òpera. Després es podrà estar d’acord o no, però sempre és interessant conèixer nous enfocs o noves visions, que poden aportar aspectes que s’ens poden haver passat per alt. Qualsevol obra d’art pot contenir diverses capes i potser cadascun de nosaltres ens fixem en unes determinades, diferents de les que veu un altre persona. En aquest sentit penso que sempre es pot aprendre i descobrir idees que poden ser motiu de debat.

Haver visionat abans de assistir a la representació, el video amb la conversa amb Rafael Villalobos, em va servir per posar una certa distància amb totes les crítiques que anaven apareixent als mitjans i em va predisposar a anar amb una actitud, de a veure que passa. Un cop vista Tosca, hi han coses que em sobren, que no m’aporten res. Però no deixo de trobar interessant l’exercici de confrontació dels personatges de l’obra, amb d’altres reals o amb situacions polítiques ja viscudes. En part, porta a pensar, que moltes vegades les coses es repeteixen, que semblen noves però no es cert.

En aquesta mateixa línia, incorporar les pintures de Santiago Ydáñez, és una aposta clara per donar pas a una generació, clarament més jove de la que majoritàriament assisteix al Liceu.

Un aspecte més negatiu per a mi, va ser l’orquestra. El so era tan fort, que tapava les veus dels cantants. Per aconseguir ser sentits, tenien que forçar la veu. Vittorio Grigolo, es feia sentir prescindint de tota modulació. Tot era igual, no es captaven ni feia arribar els diferents sentiments i sensacions. I la veritat una òpera que no emocioni, que no et faci sentir la ràbia, el sentiment, la rebel·lió, l’amistat, etc., queda en un pur espectacle, més o menys ben representat. Persones expertes ja han parlat tant de la direcció de l’orquestra com la d’actors, així com dels cantants que intervenen en els diferents repartiments. Per tant deixo en les seves mans, les aportacions que han fet amb millor coneixement. El que si que volia remarcar, és l’absència del cor sobre l’escenari; i no només això, sinó que al final de la representació, ni el director del cor ni els seus integrants, van sortir a rebre el reconeixement del públic.

Per sort, la soprano Maria Agresta, va ser el contrapunt que et feia retrobar tot el que conté Tosca.

Dit això, es aconsellable veure aquesta versió de Tosca: la música, a pesar de tot, sempre hi és.

Compositores de la història

Fa uns dies, em van parlar d’un projecte desenvolupat per l’alumnat de sisè de bàsica (11 anys) de l’Escola Gravi, de cerca de Compositores desconegudes per la majoria de les persones.

M’ha semblat molt interessant per diversos motius:

• Com a projecte educatiu
• Pel contingut de foment de la igualtat
• Aproximació a l’ Història de la Música

Projecte educatiu:

De forma esquemàtica, cal destacar en primer lloc, la definició del mateix projecte i establir una metodologia de treball. Ens trobem en un projecte col.laboratiu i per tant, cal distribuir feines, negociar i prendre decisions. Un segon punt important, és el nivell de coneixement de les eines informàtiques que cal emprar. Estan utilitzant programari lliure i aprofiten totes les potencialitats que els ofereix. I no menys important, és saber sintetitzar i seleccionar correctament les dades, desestimant el que pot ser accessori.

De ben segur, van haver de treballar aspectes de lideratge, de relacions, etc. I tot això en un col.lectiu d’onze anys!

Feminisme i foment d’ igualtat:

No cal dir massa cosa en relació a aquest punt. Només destacar una vegada més, la importància d’aportar referents femenins. Descobrir i posar en valor el que van fer dones en èpoques històriques tan poc favorables a elles, és importantíssim. Segur que es van sorprendre més d’una cop.

Història de la música:

En la pàgina inicial, hi ha un apartat que permet accedir a un Mapa de Compositores elaborat per Sakira Ventura. En el mapa estàn ubicades totes les compositores i es pot accedir o bé per l’índex, seleccionant una persona en concret o clicant directament sobre la imatge.

És positiu que presentin aquest mapa, molt ampli i complert. Citar les fonts de referència, és una cosa que no tothom fa, creient que els hi treu credibilitat, quan és a l’inrevés.

El fet diferencial del projecte de l’alumnat de l’Escola Gravi, está en l’ordenació per segles (S. XX i S. XXI) i per etapes (Barroc, Classicisme i Romanticisme) i en la presentació. La infografia ajuda a tenir una visió general, només fent un cop d’ull.

En cada apartat, quan es selecciona una compositora, s’ens presenta la informació ordenada en diferents apartats: biografia, etapa musical a la que pertany, obres (en format youtube). característiques de l’època, altres compositors o compositores de la mateixa època. A tall d’exemple Maria Theresia Von Paradies

Crec que cal felicitar al professorat i a tot l’alumnat per la feina feta.

Només recomanaria per millorar aquest projecte, que es treballessin alguns aspectes relacionats amb l’accessibilitat. Caldria afegir Títol alternatiu a les imatges, alguns colors de fons de pantalla són de difícil lectura per persones amb visibilitat reduïda i les fonts no són totes fàcilment detectables per un rastrejador de pantalla. Però el més important ja està fet.

Helena Cánovas: Premi Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance

El passat dia 9 de novembre, va ser lliurat a la compositora Helena Cánovas el premi instituït per la Fundació Castell de Peralada, Carmen Mateu Young Artist European Award, Opera & Dance, en la seva segona edició.

El compromís de compondre una òpera que serà estrenada l’any 2024 dins del Festival Castell de Peralada i que posteriorment es representarà al Teatre del Liceu de Barcelona i al Teatro Real de Madrid, representa sens dubte, un gran repte per a la compositora.

Segons es destaca a l’article de Fernando Sans Rivière a la web ÓA Ópera Actual, els aspectes que va valorar el jurat per a concedir aquest premi van ser:

El jurado del II premio Carmen Mateu ha distinguido a Helena Cánovas de entre 39 candidaturas de 15 países, poniendo en valor su capacidad de generar un lenguaje compositivo original con voz propia en la ópera y específicamente en la relación con la música y el texto, así como su visión escénica y teatral. También se ha valorado su talento excepcional y un claro potencial con un planteamiento caracterizado por su sensibilidad, frescura, compromiso y carisma, considerando que, en un futuro, su manera de componer se puede convertir en una voz importante y de peso en el mundo de la ópera.

És una bona notícia pel món de la música. Anar incorporant noves composicions operístiques, contribueix a deixar enrere la idea equivocada, que l’òpera està obsoleta i és una antigalla. El que és important és que expressi a través de la música, emocions i sentiments que arribin a tothom, amb independència de l’edat. Resulta també engrescador constatar l’elevat nombre de candidatures presentades, el que porta a esperar noves obres en el futur.

Tal com explica Helena Cánovas en l’article anteriorment citat, acostuma a cercar en la història i els costums per trobar temes per les seves obres. Ja apunta alguna línia concreta sobre la que està treballant. Llàstima que caldrà esperar tres anys!

La Shubertíada a Vilajuïga

A finals d’agost va finalitzar la Shubertíada del 2021. A hores d’ara, el comité organitzador deu estar fent balanç i treballant ja per la propera edició. Les diverses crítiques i comentaris que han anat sortint al llarg del mes, han posat de manifest l’altíssim nivell assolit i la categoria dels diferents concerts. És evident que sempre existeixen coses per millorar, però és de justícia reconèixer, que a pesar de ser una edició en unes condicions anòmales, el resultat ha sigut bo.

Una de les novetats d’aquesta edició passada, ha sigut la celebració en diversos espais i territoris: a Barcelona, al País Basc i l’Empordà. En els dos primers emplaçaments, en dates anteriors a les habituals de la Shubertiada. En el cas concret de l’Empordà, dels dinou concerts, dos es van fer a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i dos a l’Espai Misteri Deu d’Aigua de Vilajuïga.

Crec que ha sigut un gran encert aquesta obertura a altres poblacions. També ha sigut un encert la diversitat d’horaris. En el cas concret de l’Espai Misteri de Vilajuïga, un concert va ser al vespre, a les 8 i un altre al matí, a les 11:30.

L’Espai Misteri- Deu d’aigua de Vilajuïga, mereix un comentari especial. Aquest auditori es troba sota terra, on brolla l’aigua carbònica de Vilajuïga. La sensació no pot ser més especial. Les claraboies del sostre, deixen entrar el sol i la llum del dia, però al fer-ho a través de l’aigua, crea formes i dibuixos que es van movent i desplaçant. És un espai no gaire gran, de manera que els intèrprets els tens a una distància curta i pots apreciar els gestos, les expressions i la tècnica. Si es te en compte que en el concert del 29 d’agost, es van interpretar cançons relacionades amb l’aigua, el resultat final no podia ser millor.

Estic convençuda de que aquesta experiència tindrà continuïtat i podrem gaudir de molts altres concert

• 

  Espai Miracle. Rampa de baixada

• 

  Espai Miracle. Claraboies

• 

  Espai Miracle. Parets interiors

• 

  Espai Miracle. Auditori