Categories
Art Música

Fundació Joan Miró Barcelona. Different trains

Sempre és positiu visitar la Fundació Joan Miró. Tornar a veure la col·lecció permanent, seleccionant les obres en les que et vols aturar perquè de cop et diuen alguna cosa diferent de les altres vegades que les havies vist o descobrint petits detalls en els que no havies posat esment, tot això ja és motiu suficient per dedicar-hi unes hores.

En aquests moments, al final del recorregut es troba una gran sorpresa: l’exposició temporal Different Trains. Es tracta d’un audiovisual de quasi 30 minuts, que és el resultat de la incorporació d’imatges per part de Beatriz Caravaggio a la composició realitzada l’any 1988 per Steve Reich i interpretada en aquest cas pel Kronos Quartet.

La composició està dividida en tres moviments diferents. En el primer moviment, el músic rememora els viatges que feia entre 1939 i 1942 de petit en tren, anant des de Nova York a Los Ángeles on es mostra la placidesa i comoditat d’aquests viatges. El segon moviment canvia de manera radical i ens fa pensar en com eren els viatges que feien els nens jueus quan eren portats als camps d’extermini. En el tercer i darrer moviment, després de la guerra es viu un canvi important en la societat, encara que queden interrogants per respondre i moltes ferides per tancar.

La divisió en tres pantalles, fa que el públic es vegi envoltat per les imatges, immers en elles, no es pot escapar. Les direccions en les que corren els trens, donen la sensació de que es venen a sobre de l’espectador. La veritat és que tens la sensació de que la música i les imatges es van fer l’una per l’altre.

La música, sobre tot en el primer moviment, em va recordar algunes composicions de Philip Glass. Va ser després que vaig recordar que   ambdós compositors formen part del grup de compositors nord-americans que van introduir la música minimalista.  Glass parla de la influència dels sons dels trens , com un ritme repetitiu i sincopat, que el va marcar de tal manera des de la seva infància i joventut que després el va introduir de forma constant en la seva música. El fet  que  tots dos van coincidir en  la Juilliard School i el descobriment del Jazz en la seva joventut, també son punts de confluència en les seves carreres.

És un obra impactant, val molt la pena. Acaba i tothom es queda quiet, amb la necessitat de pair el que s’ha vist i sentit per les oides i per les emocions que desperta, abans de poder sortir al món exterior.  

Categories
Art Òpera Música

Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Categories
Òpera Música

Els pescadors de perles de Bizet al Liceu

El passat dia 13 de maig, es va representar per primer cop en francès al Teatre del Liceu de Barcelona, l’òpera Els pescadors de perles de Georges Bizet.

Les crítiques (1) es van centrar bàsicament en la direcció d’ escena de Lotte de Beer . Aquesta directora està cada cop més present en els teatres d’òpera de primer nivell i és innegable que està aportant una visió nova, diferent en les seves produccions.

En aquest cas, ha traslladat l’acció a un reality, on els cantants assumeixen el paper dels concursants i el cor representa l’audiència que des de les seves cases segueixen el programa i amb les seves votacions, decideixen el futur dels participants.

En altres ocasions ja s’ha produït el debat de fins a quin punt es pot traslladar l’acció a un entorn absolutament diferent al que consta en el llibret original, però no deixa de ser un tema subjectiu. Recordem les posades en escena de Calixto Bieito o de la Fura dels Baus, per exemple.

Personalment em va agradar molt el plantejament: l’acció no distreia del fons de l’obra. Al contrari, ajudava a pensar com moltes situacions del passat poden ser traslladades al present. Cada dia es pot seguir un reality a través de les pantalles de la TV o a través d’Internet i participar des de les xarxes socials, en el desenvolupament del mateix. No és un espectacle que un es pot mirar des de fora, com a simple espectador, sinó que ens fa partícips i posa de manifest el comportament humà, portant a la reflexió més profunda d’una realitat que estem vivint i de la que participem d’una forma o un altre. Posar en evidència aquests fets, és totalment oportú. L’òpera és un element cultural viu, que s’insereix en un moment i en un context social específic i com a tal, no pot quedar-se al marge. El suport audiovisual és molt encertat i contribueix a aquesta reflexió.

Entrant en la part estrictament musical, cal recordar que aquesta va ser la primera òpera de Bizet, estrenada quan tans sols tenia 25 anys. Està sota la influença oriental del moment, però es considera que és més en el sentit formal que no pas en el real. No es tenia un coneixement acurat de la música oriental ni tans sols de la cultura i forma de vida. En aquest sentit, es parla de la gran diferència entre la música de Bizet i el llibret i moltes vegades es cita el comentari de Berlioz que feia referència a que si s’hagués proporcionat un bon llibret, s’hauria aconseguit una obra mestre.

Cal destacar que aquest cop s’hagi representat en francès. Ja en el moment de l’estrena es va cantar en italià i ha sigut el més habitual. Llegint i escoltant opinions de diversos intèrprets, destaquen les diferències i les dificultats en la dicció i en el fraseig i en el ritme.

La direcció musical està a càrrec d’Yves Abel bon coneixedor de l’òpera francesa com a fundador i director de Opéra Francais de New York. Em va cridar l’atenció la disposició d’alguns components de l’orquestra el que descompensava la sonoritat de la mateixa.

La posició del cor és la que menys em va agradar. Entenent la idea i el paper que se li vol fer jugar, la disposició de les veus, el fet que el so arribi des de darrera de la pantalla on estan ubicats, no permet obtenir un resultat òptim. Des de fa temps es reclama la necessitat d’enfortir el cor i potser aquest cop és una de les vegades en que es fa més palesa aquesta necessitat.

Un cop apaivagats els ànims i feta una reflexió tranquil·la, serà el moment de valorar de nou aquesta producció. De moment podem gaudir de l’extraordinària veu d’Alfredo Krauss:

Alfredo Kraus, as Nadir, sings “Je Crois Entendre Encore” from Georges Bizet’s “Les Pêcheurs De Perles.” From 1970.

(1) Vegeu alguns dels articles apareguts al respecte:

La Vanguardia el passat dia 7 de maig, signat per Maricel Chabarria. Qué pasa cuando convertimos a Bizet en un reality show

ElNacional.cat. Antoni Bofill. Uns pescadors sense perles. 14 de maig de 2019.

Ara.cat . Jaime Radigales. 14 de maig de 2019. Pescadors d’aigua dolça en un Liceu plató de ‘reality’

OperaActual. Fernando SANS RIVIÈRE. Barcelona: ‘Pescadores de perlas’, el reto en directo. 15 de mayo de 2019.

Categories
Música

Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.

Categories
Òpera Música

L’elisir d’amore. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 13 de febrer es va representar L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Es tracte d’una de les òperes més conegudes i representades. A tall d’exemple, en els darrers cinc anys (2013-2018) s’ha posat en escena 1702 vegades, amb 414 produccions, ocupant el dotzè lloc (el primer és La Traviata de Verdi) , i la previsió de representacions que es faran al llarg del 2019 a Europa i EEUU, és de 162.

A la revista operaactual es llegeix:

Aquestes dades corroboren el fet que quasi la totalitat de les persones que van a veure i sentir aquesta òpera, la tenen molt interioritzada, que moltes de les àries els hi son conegudes i a més les han sentit interpretar per diferents tenors i sopranos.

Amb tots aquests ingredients, l’èxit estava garantit. Però el mateix dia de l’estrena, i abans de començar la representació, van comunicar la mort d’en Xavier Gondolbeu, cofundador de l’Escola d’Òpera de Sabadell i de l’Orquestra Simfònica del Vallés i membre del patronat i de la Fundació Òpera de Catalunya. Es percebia l’emoció i es va trametre al públic i als intèrprets, influint segurament en alguns moments.

La producció va estar molt encertada. El joc de llums a través del sol i de la lluna, va ser molt efectiu i d’una gran bellesa.

El paper d’Adina va ser interpretat per la soprano Núria Vilà. Des de fa com a mínim quatre anys, és present en el repartiment de les diferents temporades operístiques de Sabadell, així dons la seva veu i el seu registre es prou conegut. Un cop més va fer una interpretació molt acurada i es perceb un canvi en la veu amb registres més lírics.

El tenor César Cortés va interpretar el paper de Nemorino. Cal destacar la tasca actoral, amb una actuació molt natural que semblava que no li costava gens, tot plegat proporcionava veracitat al personatge. La veu molt maca, encara que en algun moment semblava que no controlava prou bé la respiració el que l’obligava a agafar aire i per tant trencava la frase. En tot cas, no semblava que fos un problema irresoluble.

En aquesta ocasió el director de l’orquestra va ser Santiago Serrate i es va notar l’experiència en direcció d’òperes. Va sonar més harmònica, més conjuntada. L’acompanyament de les veus va ser molt efectiu, i cal remarcar-ho: les va acompanyar i reforçar; no les tapava. El ritme va ser una mica ràpid pel meu parer, i aquesta òpera ja és prou dinàmica en si mateixa.

Un altre tema és el dels aplaudiments al llarg de tota la representació. És un fenomen que es dona en els concerts i en les representacions operístiques que es fan en els diferents teatres i auditoris. És un debat que caldria abordar de forma conjunta, entre tots, públic i intèrprets. Molts cantants opinen que els trenca la concentració i només això, sinó com tenen preparada tota la frase, amb la respiració inclosa, l’aturada els dificulta el reprendre el cant. I no solament als cantants, sinó a l’orquestra en el seu conjunt. El públic també està concentrat, gaudint de la música, i els aplaudiments, malmeten aquesta concentració. Si cal esperar a que el director de l’orquestra al final de la representació la “tanqui” i a vegades es veu que encara resta uns segons immòbil, com donant-se un temps per a tornar a la realitat, els trencaments continus deguts als aplaudiments, segur que els afecta d’una manera o d’un altre.

L’altre vessant de la qüestió, és que alguns intèrprets agraeixen els aplaudiments, ja que els esperona per donar encara més de si mateixos. A tot el dit fins ara, cal afegir que avui en dia es viu més dels efectes immediats, es vol una resposta ràpida, al moment, en aquest sentit els aplaudiments al llarg de tota l’òpera compleixen aquest paper: acció – reacció.

També s’argumenta que l’òpera s’ha anat encotillant i que caldria treure-li o si més no, afluixar-li. Com es pot veure, hi ha arguments per a tots. El que si que és cert, és que els aplaudiments tan freqüents durant la interpretació, destorben. A tall de reflexió, perquè aquest fet només es produeix en espectacles musicals i mai en un espectacle teatral o en el cinema?

Categories
Música

Requiem de Mozart al Palau

Al termini del concert d’ahir, dia 28 de gener de 2019, les cares i els comentaris de la gent a mesura que anaven sortint, posaven de manifest el grau de satisfacció que tothom sentia per haver viscut una d’aquelles nits màgiques del Palau.

El programa, interpretat per la Balthasar Neumann Chor i Orchester i dirigit pel seu titular, Thomas Hengelbrock, constava de la Misa Superba de Johann Caspar Kerll (1627-1693) i el Requiem en Re menor de Mozart (1756-1791).

A primer cop d’ull ja es veu que hi ha quasi una diferència de cent anys entre ambdós músics, quasi idèntica que les dates d’escriptura d’aquestes peces: l’any 1674 en el cas de la Misa Superba i el 1791 en el cas del Requiem (cal recordar que W.A. Mozart va morir sense haver-lo acabat). Així dons no és d’estranyar les diferències instrumentals i vocals entre elles.

Thomas Hengelbroc va voler interpretar-les sense cap descans ni separació, gairabé de forma contínua. Fer-ho així va remarcar els contrastos en la direcció de cada obra. Realment va ser un goig absolut anar seguint al director, com marcava les entrades del cor, com indicava les modulacions, com assenyalava la continuitat de les veus i com ho armonitzava amb l’orquestra. El Requiem de Mozart que tothom tenim marcat en el nostre imaginari musical, va sonar diferent. I això gràcies a la lectura que en va fer el director.

Quan en el programa de mà, en la ressenya sobre el Balthasar Neumann Chor diu:

El 2011 la revista britànica “Gramophone” el va considerar un dels millors cors del món, gràcies a la seva qualitat musical i a la versatilitat artística. Cadascun dels cantants està preparat per esdevenir solista o cantaire del grup, la qual cosa resulta en una exigència única i ..

És absolutament cert. Les veus sonaven totes alhora, absolutament conjuntades, equilibrades, sense que cap desentones o destaqués per sobre de les altres. Al sentir-los pensaves: això és un cor, no falta ni sobra cap veu! i sense voler et venien al cap altres casos (aquí que cadascú posi el nom que vulgui…)

Un fet que no crec haver viscut en cap altre concert, va ser les abraçades que es van fer entre ells a l’acabar i abans d’abandonar l’escenari: el director amb el primer violinista i els músics i els integrants del cor entre ells. Era la manifestació de bona companyonia, de la felicitació mútua per un concert que els havia sortit rodó i d’haver pogut compartit una estona de bona música. Aquestes emocions el públic les percebia. El llenguatge corporal dels músics va ser molt eloqüent. No estaven cobrint l’expedient: interpretaven, en el sentit més ampli de la paraula.

A tot l’exposat fins aquí, cal afegir i destacar el programa. Les obres seleccionades s’adiuen amb la sonoritat del Palau i això és mèrit no només dels intèrprets sinó de la pròpia direcció del Palau al triar la programació.

És interessant veure les modificacions que va fer J. S. Bach l’any 1748 al Sanctus de la Missa Superba. Va canviar 4 trombons per 3 violes i un fagot, de manera que les violes seguien al contralt i al tenor i també va utilitzar l’oboè per donar suport a les sopranos amb el propòsit de compensar millor les veus.

Johann Caspar Kerll. Missa superba: Sanctus
Balthasar Neumann Chor. Director Thomas Hengelbroc

La crítica escrita per Pablo L. Rodríguez, Thomas Hengelbrock, arquitectura de Mozart i apareguda ahir al diari El País, del concert del Auditorio Nacional de Madrid on es va poder escoltar el mateix programa, aporta molta informació sobre les obres interpretades. Un altre cosa és la crítica amb la que es pot estar o no d’acord i que en tot cas fa referència a un dia concret.

I un bon final és escoltar el Requiem de Johann Caspar Kerll a càrrec de Vox Luminis