Categories
Economia Educació Feminisme General Política

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Categories
Economia Política

Risc de pobresa a Catalunya, per sexe i edat.

Les dades publicades a l’Idescat: Enquesta de condicions de vida, posa en evidència un cop més, una realitat, que a pesar de ser prou coneguda, no pot deixar indiferent. Es tracta del risc de pobresa de la població de Catalunya per sexe i trams d’edat.

Taxa de risc de pobresa a Catalunya per sexe
Taxa de risc de pobresa. Per sexe.
  • Aquest gràfic posa en evidència dues coses importants:
    • Les xifres de la taxa de risc de pobresa sempre son més elevades en el cas de les dones
    • La tendència en ambdós casos és inversa: la de la població masculina és descendent i la de la població femenina és ascendent.
Taxa de risc de pobresa per sexe i per edat a Catalunya

On totes les alarmes es disparen és en analitzar la taxa de risc de pobresa en el tram d’edat de 65 o més anys.

Les causes d’aquestes diferències son fàcils d’enumerar:

  1. Mestresses de casa que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva.
  2. Dones que han treballat en negocis familiars o en el sector primari i que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva..
  3. Dones que han treballat en el servei domèstic, sense cotització, per tant amb pensió no contributiva.
  4. Autònomes amb cotitzacions molt baixes amb pensions contributives també molt baixes.
  5. Diferències salarials per sexe que s’ha traduït amb cotitzacions inferiors i per tant en pensions contributives més baixes.
  6. Familiars al seu càrrec com a conseqüència de la situació econòmica actual.
Persones que viuen soles per trams d’edat. Catalunya 2018
Persones que vien soles a Catalunya l'any 2018 a partir dels 65 anys
Nota: Percentatge respecte al total de persones de cada grup d’edat.
Font: Idescat, a partir de les dades de l’Enquesta contínua de llars de l’INE
Diferència en punts entre les taxes de risc de pobresa per sexes i de 65 anys o més
El·laboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat. Enquesta de condicions de vida

Val la pena observar aquest nou gràfic. Gairebé no cal afegir res. Amb aquest percentatge de dones que viuen soles, i en base als punts exposats amb anterioritat, es pot deduir que les possibilitats de risc de pobresa entre aquest sector de la població, és molt elevat.

Però el que és més preocupant és el salt que s’ha produït el darrer any amb un increment d’un 3,4 quan la diferència entre el 2016 al 2017 havia sigut de 0,7.

A les persones que l’any 2018 van fer els 65 anys es va calcular la seva pensió en base als darrers 15 anys cotitzats, és a dir a partir del 2003. Aquí entra de ple la crisi econòmica que va fer fora del mercat laboral de forma prioritària a les dones. Aquest fet queda reflectit en el gràfic que representa l’evolució de les diferències de la taxa de risc de pobresa entre els anys 2014 al 2018.

La població masculina de 65 anys o més, també han vist incrementar-se la taxa en 0,8 punts, el que indica que les conseqüències de la crisi van ser generals. Aquestes repercussions es fan més paleses si veiem que tot just es venia d’una millora l’any 2017.

Cal denunciar aquesta situació i sobre tot, cal posar-hi remei amb mesures positives, sense fer demagògia ni escarafalls.

Categories
Economia

“La economía feminista va más allá de la igualdad entre hombres y mujeres”

M’ha semblat molt interessant aquesta entrevista recollida al blog de l’Associació de dones Pal.las Atena. Ajuda a fer una mirada diferent de l’economia i de la societat. Introdueix conceptes que van més enllà de l’economia productiva tal com s’entén habitualment. 

ENTREVISTA | Cristina Carrasco Cristina Carrasco Bengoa, investigadora en Economía Feminista, defiende que “la economía sólo considera el tiempo dedicado al trabajo de mercado” e ignora…

Origen: “La economía feminista va más allá de la igualdad entre hombres y mujeres”

Categories
Economia General

La tecnologia com a eina d’evolució o de retrocés.

Potser per pura coincidència o perquè una cosa a portat a l’altre, la realitat ha sigut que  després de que hàgim seguit a través dels mitjans l’aparició del nou terminal d’Apple, i els moviments de persones que ha motivat, han proliferat articles d’opinió en torn a les conseqüències de les tecnologies sobre les persones.

D’especial interès va ser el suplement del diari El País del 21 de setembre, titulat “Hacia el “Homo technologicus”. Era rellevant el fet que es presentessin dues posicions enfrontades entre si. Una suportada per Nicholas Carr, autor del llibre “Atrapados: cómo las máquinas se apoderan de nuestras vidas” i l’altra defensada per Enrique Dans. Des del meu punt de vista, totes dues es basen en fets reals i crec que poden ser considerades complementàries. Qualsevol idea portada al límit,  té moltes possibilitat de ser absurda o, si més no, errònia.

No es pot oblidar mai que la tecnologia és una eina, desenvolupada per persones. Aquest aspecte abasta dues veritats. La primera, que pel fet d’estar realitzada per homes, porta implícita la possibilitat d’error. La segona, que per ser una eina, no pot ser mai considerada com una finalitat en si mateixa, sinó com a instrument per aconseguir determinats objectius. En conseqüència, sempre és l’ésser humà el que ha de controlar la tecnologia i el seu ús.

Quan Nicholas Carr exposa un seguit de problemes derivats de l´ús abusiu de la tecnologia, crec que s’oblida o no destaca, que els resultats erronis, cal atribuir-los a que les persones que les utilitzaven, els hi han assignat un valor que no tenen. Fins i tot quan parla del diagnòstic mèdic basat en programes d’intel·ligència artificial, prescindeix absolutament de la intervenció del raciocini del metge que, en base al que li suggereix un programa, haurà de prendre una decisió.

L’article de Joan Majó amb el mateix títol: El “homo tecnologicus” publicat a El País del dia 1 d’octubre, recorda com el progrés de la humanitat sempre ha estat fonamentada en la tecnologia, entesa aquesta en un sentit ampli. Per tant, pretendre minimitzar el seu ús, o qüestionar la seva importància, seria negar la història de la humanitat. En aquest línia, quan  Enrique Dans exposa que la repercussió de la tecnologia en l’home, trigarà un temps en veure’s, és cert. Només amb el pas dels anys (i molts) es va notar el que comportava l’aparició de la roda, les màquines de vapor o  la electricitat.  Sempre i en totes les èpoques, hi han sectors que manifesten les seves recances davant d’un canvi important. Però, encara que sembli negatiu, no ho és. Ans al contrari, ha de servir per avaluar amb més cura les conseqüències i repercussions d’un salt endavant.

La veritat és que em fa sentir molt malament sentir a persones reivindicant amb orgull el seu “analfabetisme tecnològic”. És cert que la informació que s’extreu de l’estudi dels documents llegats d’altres èpoques, és molt important per conèixer l’evolució de la humanitat. Reivindicar en base a aquesta creença que no s’ha d’emprar la tecnologia, em sembla aberrant. Crec que cal pensar que les generacions que vinguin en el futur, disposaran d’eines i de coneixements que els ajudin a comprendre la vida actual.

Un altre aspecte és que la tecnologia no apareix de bones a primeres, sinó que és el resultat de l’aplicació d’una determinada política. És aquí on es pot manipular de manera més o menys dissimulada la implantació de determinades eines que només afavoreixen a certs grups econòmics o de pressió, debilitant o menystenint drets fonamentals de l’ésser humà. Vaig llegir amb especial interès l’article de Diego Beas “Politizar la tecnologia”. Parteix que la presència de la tecnologia en tots els àmbits de la vida, és inqüestionable, però planteja el perquè s’innova en determinada línia i no en altre. I no només això, sinó que moltes vegades es cau en considerar exclusivament a les persones com a consumidors i no com a subjectes de drets i perceptors de millores socials.

Com apuntava al començament, és evident que hi ha diversos plantejaments entorn a la tecnologia. Crec que cal aprofundir en el debat. I sobre tot, partint de la premissa de que és una eina, com i de quina manera cal innovar i desenvolupar, per aconseguir que tingui una incidència més positiva en la vida de les persones. La tecnologia no està renyida amb l’humanisme.

Categories
Economia

Noves estratègies tecnològiques o pals de cec?

Aquest darrers dies he estat rellegint les entrades del blog d’un bon amic que en ha deixat recentment. Impacta el veure quins eren els temes d’interés que tenia en cada moment i que el portaven a fer palesa la seva opinió. Com sempre davant d’aquestes circumstàncies et venen al cap el munt de coses que hauries comentat si ara tinguessis l’oportunitat de fer-ho. Si més no, em queda tot el que puc reflexionar en base als seus escrits.

En paral.lel, he anat seguint les notícies i llegint comentaris i opinions d’analistes i de persones expertes en temes tecnològics, en relació als comportaments de diverses empreses: Microsoft, Nokia, Apple o BlackBerry. Després de l’estiu, és habitual que es faci la presentació de novetats estratègiques o de productes.

Microsoft sembla que no acaba de trobar el camí. Per un costat va fer una aposta molt forta per la tauleta Surface i les darreres notícies posen de manifest que està portant una campanya molt agressiva, intentant entrar en aquest segment de mercat dominat fins ara per l’IPad d’Apple. Està oferint 200$ per cada IPad que es canvii per una Surface. Així i tot, no sembla que aconsegueixi millorar la seva quota de mercat. En aquesta mateixa línia d’intent d’ocupar nous segments, han adquirit a Nokia la seva part en telèfons móbils. Pretenen que el sistema Windows per aquest tipus de terminals, es vagi imposant en front a Android i IOS. El resultat encara està per veure.

Apple ha volgut entrar en la guerra dels terminals mòbils amb la pretensió de conquerir el mercat asiàtic i més concretament el xinés. Els primers resultats demostren que no estan aconseguir el seu objectiu. Per un costat, l’endemà de la presentació dels nous aparells, la borsa li va aplicar un correctiu important, fent baixar les accions de forma palesa. Aquest va ser un primer toc per part del mercat americà. Però la cosa no ha quedat aquí. A la Xina per cada terminal econòmic, s’en venen 30 del model car. Continua no sent competitiu i per tant, un dels seus objectius primordials, no s’ha complert.

A aquesta llista d’empreses que no han aconseguit els seus objectius, cal afegir BlackBerry que ha tornat a punxar amb el model Z10, amb el que preveien remontar l’empresa i tornar al seu mercat original, ocupat per persones del món dels negocis i d’empressa. Els darrers anys s’havien adreçat a un públic més jove, que volien disposar dels mateixos terminals que la gent adulta amb el resultat de que tots dos segments van acabar renunciant a la marca.

Veiem que en aquests tres casos, l’intent de cerca de nous segments de mercat, no ha estat reeixit. Segurament l’estratègia no ha estat la correcte. Caldria centrar-se en fidelitzar als seus usuaris, innovant en aquesta línia i no fer-ho mirant de reüll les altres empreses. Els clients esperen unes prestacions concretes i una funcionalitat determinada en els productes de cada marca.

Deixo aquí l’enllaç a un dels comentaris del meu amic, escrit l’any 2009, però que és molt ilustratiu:
El primer Mac

Categories
Economia Política

Atur femení.

Fa uns dies vaig llegir un article sobre l’acompliment dels Objectius del Mileni  marcats per l’ONU. Em va cridar l’atenció el cas particular de Bangladesh que ha aconseguit reduir la pobressa, passant del 57% en els anys 1991-1992, al 31% en l’actualitat.

Aquest descens no vol dir ni molt menys, que els problemes estiguin tots en vies de resolució, (cal tenir present que el punt de partida era molt baix),  però  es veu un progrés real.  És de tots conegut el pes que ha tingut en aquest procés el Banc  Grameen, que amb la concessió de microcrèdits a les dones, i amb el treball en grups i la responsabllitat compartida, ha aconseguit tirar endevant molts projectes que han contribuit directament al creixement del país. A més dels beneficis econòmics, cal recordar els beneficis a les persones, en la mida que incrementen la seva autoestima, ajuda a la socialització i a la implicació en el seu entorn.

Aquesta notícia m’ha fet reflexionar sobre casa nostra. Per un costat estem veient com s’incrementa el nivell de pobresa afectant de forma especial a les criatures i per altre banda, no s’aconsegueix frenar la violència de gènere i el maltractament, amb el que això comporta d’infravaloració per part de les persones que el pateixen. No sóm capaços de buscar alternatives a aquestes situacions?

En situacions de crisi, la taxa d’atur femení s’incrementa ja que encara existeix la creença que és l’home qui és el responsable de l’economia domèstica i les empreses opten per enviar primer les dones a casa.. En els darrers anys, treballs considerats bàsicament femenins, com treball a domicili, cura de gent gran, malalts o criatures, han sofert un descens brutal, afavorit per la desaparició de subvencions o la retallada en l’aplicació de la llei de dependència. Circumstàncies totes elles que recolzen el punt exposat amb anterioritat.

Si fem un cop d’ull a la taxa d’atur a Catalunya facilitada per l’Idescat, en el darrer any (juliol 2012-juny 2013), dels joves entre 16 i 24 anys, diferenciats per sexe, es veu que la taxa d’atur de les dones és sempre inferior a la dels homes, posant en qüestió el criteri que sempre s’havia mantingut. Tan pot ser que estiguin treballant en l’economia submergida, en l’economia familiar, o que en època de crisi, ja no busquin feina. Una possibilitat  que no he pogut contrastar per manca de dades relatives al mateix perìode, és veure si s’ha produït un increment en els cicles formatius d’estudiants noies. Però al marge de les xifres globals, es constata que l’increment en un any de la taxa d’atur, en el cas de les noies ha sigut d’un 4,6% i en el cas dels nois d’un 5,1%: es manté la mateixa tendència entre ambdos sexes. Taxa atur,

Hi ha alguna sortida?

Ja existeixen fundacions i entitats dedicades a la integració de dones en perill d’exclusió que realitzen una tasca encomiable. Però crec que caldria buscar altres vies.  A tall d’exemple, a moltes ciutats s’estan implantant  horts urbans. Es podria concedir la seva explotació a grups de dones, que poguesin seguir tot el cicle productiu, des de la sembra, fins la recollida i posterior venda dels productes dins dels mercats municipals. Ja se que les parades de verdures s’em poden tirar a sobre. Però si es pogués especialitzar la producció, o elaborar productes que aportesin un valor afegit, potser les coses es veurien diferent. I tot això gestionat directament per un grup de dones que es fessin responsables entre si de tot el procés. Si decideixen que per torns es fan càrrec dels fills mentre les altres treballen, perfecte. Si una té més manya en la presentació de productes, dons molt bé. Que cada una pugui desenvolupar les seves aptituts, aportant-les al grup, i que totes es sentin igual de responsables.

Sóc concient que cada cop que escric, sigui el tema que sigui, arribo a la conclusió de que tot és un tema d’educació i de cultura. Segurament encara fa pocs anys que les dones, en aquest país, ens hem incorporat massivament al mercat de treball. En conseqüència, encara no existeix una creença arrelada en la població, de la importància d’aquest fet i encara es pren com un fet secundari, d’ajuda quan l’home no aporta prous diners a l’economia familiar. Tots aquests criteris s’han de revisar en profunditat. Els models familiars han canviat i no podem seguir aplicant normes antigues. Cada persona ha de poder ser autònoma econòmicament, és l’única via.

Sempre he defensat el dret a la diferència entre homes i dones. No es tracta de que els homes siguin millors o pitjors que nosaltres, senzillament, sóm diferents. A partir d’aquí, hem de buscar noves formes organitzatives i de gestió.

No es pot passar per alt que Bangladesh no ha deixat en cap moment d’invertir en ajudes socials per combatre la probressa. A pesar dels canvis de govern, de tendències diferents, tots han estat d’acord en no oblidar mai aquesta prioritat. Per desgràcia, no sembla que els nostres governants segueixin el mateix camí, però és responsabilitat de tota la societat,  recordar-los-hi i si s’en obliden, haurem de ser consequents amb el nostre vot en les urnes.