Compositores de la història

Fa uns dies, em van parlar d’un projecte desenvolupat per l’alumnat de sisè de bàsica (11 anys) de l’Escola Gravi, de cerca de Compositores desconegudes per la majoria de les persones.

M’ha semblat molt interessant per diversos motius:

• Com a projecte educatiu
• Pel contingut de foment de la igualtat
• Aproximació a l’ Història de la Música

Projecte educatiu:

De forma esquemàtica, cal destacar en primer lloc, la definició del mateix projecte i establir una metodologia de treball. Ens trobem en un projecte col.laboratiu i per tant, cal distribuir feines, negociar i prendre decisions. Un segon punt important, és el nivell de coneixement de les eines informàtiques que cal emprar. Estan utilitzant programari lliure i aprofiten totes les potencialitats que els ofereix. I no menys important, és saber sintetitzar i seleccionar correctament les dades, desestimant el que pot ser accessori.

De ben segur, van haver de treballar aspectes de lideratge, de relacions, etc. I tot això en un col.lectiu d’onze anys!

Feminisme i foment d’ igualtat:

No cal dir massa cosa en relació a aquest punt. Només destacar una vegada més, la importància d’aportar referents femenins. Descobrir i posar en valor el que van fer dones en èpoques històriques tan poc favorables a elles, és importantíssim. Segur que es van sorprendre més d’una cop.

Història de la música:

En la pàgina inicial, hi ha un apartat que permet accedir a un Mapa de Compositores elaborat per Sakira Ventura. En el mapa estàn ubicades totes les compositores i es pot accedir o bé per l’índex, seleccionant una persona en concret o clicant directament sobre la imatge.

És positiu que presentin aquest mapa, molt ampli i complert. Citar les fonts de referència, és una cosa que no tothom fa, creient que els hi treu credibilitat, quan és a l’inrevés.

El fet diferencial del projecte de l’alumnat de l’Escola Gravi, está en l’ordenació per segles (S. XX i S. XXI) i per etapes (Barroc, Classicisme i Romanticisme) i en la presentació. La infografia ajuda a tenir una visió general, només fent un cop d’ull.

En cada apartat, quan es selecciona una compositora, s’ens presenta la informació ordenada en diferents apartats: biografia, etapa musical a la que pertany, obres (en format youtube). característiques de l’època, altres compositors o compositores de la mateixa època. A tall d’exemple Maria Theresia Von Paradies

Crec que cal felicitar al professorat i a tot l’alumnat per la feina feta.

Només recomanaria per millorar aquest projecte, que es treballessin alguns aspectes relacionats amb l’accessibilitat. Caldria afegir Títol alternatiu a les imatges, alguns colors de fons de pantalla són de difícil lectura per persones amb visibilitat reduïda i les fonts no són totes fàcilment detectables per un rastrejador de pantalla. Però el més important ja està fet.

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Condemnen a violar a una noia germana del violador.

Ahir vaig llegir una notícia publicada a El Periódico, i em vaig quedar tan trasbalsada que he hagut d’esperar unes hores, abans de poder escriure. El resum dels fets es desencadena a partir de la violació d’una nena de 12 anys al Pakistà, mentre treballava al camp. El germà ho denuncia al Consell d’ancians del poble que decideixen la violació de la germana de l’agresor, una noia de 16 anys. La pena es du a terme en presència del seu pare  i dels 40 membres del Consell d’ancians. És esfereïdor constatar com els homes decideixen no només sobre el cos de les dones, sinò sobre tota la seva vida, ja que les conseqüències per ambdues noies les marcaran per sempre. Al costat d’aquesta brutalitat, les mares respectives , un cop van conèixer els fets, ho van denunciar a la policia. Prèviament, havien anat a demanar perdó i clemència i van intentar que no es portés a terme aquesta brutalitat. Un cop més, la seva opinió no es va tenir en compte i això que elles, com a dones podien entendre els efectes de tot el que habia succeït i les repercusions futures. En aquests moments les dues noies estan en un pis d’acollida per a dones. 

Evidentment la primera pregunta que ve al cap és, i el violador? El seu acte no li va reportar ni cap pena ni el rebuig del seu entorn.

No se si el fet d’haver crescut en aquest ambient pot fer que la percepció dels fets per part de les noies, sigui diferent a la nostra, ho dubto. A sobre podem pensar que dins de tot, el haver sortit la notícia als mitjans, ha permés que les joves hagin estat apartades del seu ambient i potser podran tenir una opció de vida diferent. Però immediatament cal pensar en quantes històries semblants passen cada dia, de les que no en tenim coneixement i amb finals tràgics. 

Un cop més hi haurà gent que clamin pel respecte cap a altres cultures, però crec que el fanatisme, mai es pot considerar una forma de cultura.

L’Educació sempre és un tema d’interés: l’opinió d’Inger Enkvist

Fa pocs dies va aparèixer un article al diari El País (el 13 de juliol) en el que es recollia una entrevista a l’ex assessora en Educació del govern suec,  Inger Enkvist

Moltes vegades hem sentit parlar de les bondats del model d’aquell país, dels bons resultats que sempre obtenen en l’informe PISA, de com han sabut compaginar el temps dedicat a les matèries curriculars amb el dedicat a les activitats extraescolars, i per tot això és motiu de reflexió el contingut de l’esmentada entrevista i les opinions que en ell es posen de manifest.

Los niños tienen que desarrollar hábitos sistemáticos de trabajo y para eso necesitan que un adulto les guíe. Aprender requiere esfuerzo y si se deja a los alumnos elegir, simplemente no sucede”.

Aquesta primera afirmació sembla estar en contradicció amb el sistema que s’aplica en les escoles del nostre país, on podem veure com nens i nenes de 4 anys, ja trien sobre quin projecte volen treballar. Certament, el professorat sap nodrir de contingut el tema seleccionat i segur que és positiu que des de ben aviat, aprenguin a negociar, a defensar els seus criteris i al mateix temps, a valorar les opinions dels altres. Però a partir d’un moment determinat cal inculcar el valor de l’esforç  i l’alegria pels èxits obtinguts a base al mateix.

Un niño puede concentrarse en una tarea por iniciativa propia, pero normalmente será en el juego. Aprender a leer y escribir o matemáticas básicas requiere trabajo y nadie se siente llamado a dedicar un esfuerzo tan grande a asimilar una materia tan complicada. Se necesita apoyo, estímulos y algún tipo de recompensa, como la sonrisa de un profesor o la felicitación de los padres.

Saber relacionar-se amb un grup i acceptar les conseqüències de certes accions que quedin al marge de les pautes establertes, s’ha d’ensenyar des de bon començament. Les fites marcades, la importància de complir-les, és una base pel futur de la persona.

En la vida adulta, todos tenemos fechas tope, momentos de entregar un texto y esto se aprende en la escuela. Con los exámenes el niño aprende a responsabilizarse y entiende que no presentarse a una prueba tiene consecuencias; no lo repetirán para él. Si no cumplimos con nuestras obligaciones en la vida adulta, pronto nos veremos descartados de los ambientes profesionales. Los exámenes ayudan a desarrollar hábitos sistemáticos de trabajo.

A vegades espanta quan docents afirmen que no cal ensenyar determinades coses perquè els nens i nenes ja ho trobaran a Internet o be que no no els servirà de gaire pel futur i que es poden obviar. Aquestes idees estan plenes de contingut mercantil i deixen de costat el plaer que pot comportar el saber de determinades coses, encara que no serveixin “per guanyar-se les garrofes”. És preocupant les seves afirmacions sobre la desmotivació del professorat i que moltes vegades, el nou sistema educatiu, expulsa als mestres més bons de les aules. Un cop més cal recordar que l’escola i el sistema educatiu en general, no només ensenya, sinó que educa, i aquest terme abasta tota la vida d’una persona. Així dons, tenir els millors docents és fonamental per a la tasca que han de dur a terme.

Aquest article porta de nou a l’actualitat les opinions de Connie Yowell , especialitzada en Psicologia i Educació per la Universitat d’Stanford. Manté que les escoles no son el lloc adient per a provar noves metodologies, donat que la innovació comporta errors i la societat no es pot permetre errar en l’educació.

A la vida funciona la llei del pèndul: es va d’un costat a l’altre i gràcies a aquest moviment, els rellotges amb aquest mecanisme funcionen. El que cal es trobar l’angle just del moviment.

Innovació educativa

M’ha interessat molt l’entrevista realitzada a Connie Yowell, impulsora de l’organització americana, Learning redesigned for the Connected Age.

El tema de l’Educació és sempre un tema d’actualitat, encara que les opinions que s’expressen no sempre coincideixen ni vagin en la mateixa direcció. En el que es coincideix és en la necessitat de modificar els continguts i la forma d’ensenyar que s’ha aplicat de forma interrompuda al llarg dels anys. Es parla molt d’innovar l’escola i precisament per això m’ha cridat l’atenció el que afirma Connie Yowell:

La innovación no tiene que nacer en las escuelas, que son muy resistentes al cambio.

Los colegios no son laboratorios donde probar nuevas metodologías porque la innovación conlleva prueba y error, y por lo tanto, fracasos. Son espacios de mucha relevancia donde nos jugamos mucho. Los profesores están enseñando al hijo de otra persona y esos conocimientos influirán en su futuro. No podemos esperar que sean las escuelas las que lideren el cambio.

Partint d’aquesta idea, és important que les entitats culturals i de lleure i l’Administració, facin l’esforç de modificar, redefinir, potenciar i dotar de mitjans, altres àmbits i espais de relació dels nens i nenes i del jovent en general.

Hay que acabar con la idea de que las escuelas son los únicos lugares para el aprendizaje. En cualquier rincón de la ciudad hay conocimiento.

Un cop més cal remarcar que l’educació no és una tasca que han de realitzar de forma exclusiva els mestres i professorat, sinó que correspon  a les famílies, a l’escola i a la societat en general. Aquí ens trobem davant d’un punt delicat: el sentiment de propietat dels fills per part de la família. No s’accepta que una persona aliena, pugui reprendre o explicar a una criatura que no es “seva” el perquè una cosa és incorrecte. En canvi, a vegades un pot estar distret i caldria acceptar de forma positiva que un altre persona pugui fer una indicació o recomanació a un dels nostres (evidentment si es fa amb respecte i no intentant imposar criteris personals). No es parla de socialitzar els fills, ni mot menys, sinó de repartir la tasca educadora i que cada part de la societat assumeixi la responsabilitat que li pertoca. Tal com s’entén actualment, sembla que l’educació finalitza quan s’acaba l’etapa escolar i no és així: aquesta segueix al llarg de tota la vida.

Cal cercar la millor manera d’ensenyar i d’educar. Formes tradicionals han deixat de ser vàlides i aquí si que cal aplicar l’innovació, la cerca de noves vies.

Los jóvenes de hoy aprenden de forma efectiva cuando coinciden tres elementos. Les interesa un tema, encuentran a un grupo de personas que comparten esa inquietud y ese aprendizaje les sirve para algo en su día a día. Eso es el aprendizaje conectado. La tecnología y las herramientas online permiten que esos tres factores coincidan y por eso son críticas para transformar la manera en la que aprendemos. Según uno de los estudios que realizamos en el que participaron más de 1.000 jóvenes, el 95% de ellos se comunican con sus amigos a través de redes sociales y entre el 10 y el 15% son activos en comunidades online de videojuegos, moda… El intercambio de contenidos y el aprendizaje que se da en esas plataformas es extraordinario.

Aquests tres punts es poden aplicar al llarg de tota la vida, tant l’escolar com la professional: tenir interès i motivació pel que es fa en el dia a dia, participar d’un ambient col·laboratiu i cooperatiu i tenir un objectiu concret a assolir, del que un sent que en forma part. I no es pot deixar de banda la tecnologia. Les eines tecnològiques han d’ajudar a aconseguir els tres aspectes citats amb anterioritat i, un cop més, això és vàlid en qualsevol etapa vital. En aquest sentit posaria especial èmfasi en potenciar l’educació en etapes en les que es pot produir analfabetisme digital, que pot deixar fora de l’aprenentatge a alguns segments de la societat.

 

 

La doble discriminación de las mujeres negras en ‘Figuras ocultas’

No hi ha cap dubte que és convenient anar fent visibles a tantes i tantes dones que han deixat empremta en diferents activitats en les que han intervingut al llarg de la seva vida.
Poc a poc es van fent “visibles”. En els darrers temps hem pogut conèixer el paper d’algunes d’elles en el mon de la música, o en el desenvolupament de l’arquitectura, o en el camp de la ciència. Sembla que fos un fet extraordinari i que per això es destaca en els mitjans. Cal esperar que arribarà un dia que apareixeran aquestes històries amb tota normalitat.

A més de les tres dones protagonistes de la pel·lícula que es comenta, sorprèn l’existència de tot el departament de calculadores. No sembla que existeixi un departament igual en l’ala dels blancs. Quina contradicció que a aquestes persones se’ls atribueixi una responsabilitat tan gran que comporta un cert reconeixement de la seva vàlua, i al mateix temps siguin anul·lades i tractades de manera tan ignominiosa!.

Un cop més cal fer esment a l’educació. Sense uns bons mestres que van descobrir, motivar i recolzar-les a elles i a les famílies, s’hauria perdut tot aquest coneixement. Els van despertar la curiositat, el desig d’anar sempre endevant, de no conformar-se amb el que tenien. I a més amb  naturalitat, sense falses humilitats.

Com sempre passa quan veus un film que parteix de fets reals, voldria saber quanta ficció hi ha i quina va ser la realitat. S’intueix la duresa de la situació, però només ens deixen veure algunes pinzellades. El sentit de solidaritat s’ens presenta de manera molt nítida, cal pensar que va ser realment així. Al final van aconseguir els seus propòsits, però el cost personal va ser molt alt.

No és casualitat que aquesta pel·lícula s’hagi fet en l’època del President Obama, però caldrà estar a l’aguait per que no es facin passos enrere, ara que ha arribat un nou inquilí a la Casa Blanca

hombresmujeresyfeminismo

En plena temporada de premios cinematográficos (BAFTA, Oscars, Golden Globes, etc.), hay una película que me gusta y emociona especialmente: ‘Figuras ocultas’ (‘Hidden Figures’). Antes de compartir con vosotros su sinopsis, echad un vistazo a esta imagen del film:

En la fotografía podemos ver a un grupo de trabajo de la NASA compuesto por 30 personas. De esas 30 personas, solo hay una mujer. Además, de esas 30 personas, 29 son blancas y únicamente una es de raza negra. Llamativo, ¿verdad?

En los años 60 (y, por desgracia, a veces también en la actualidad), esta imagen no resultaba extraña. ‘Figuras ocultas’ narra la historia real de tres mujeres negras que trabajaron en importantes proyectos espaciales de la NASA, como la puesta en órbita del astronauta John Glenn. Es importante tener en cuenta que las tres protagonistas de la historia, así como el resto de sus compañeras afroamericanas, sufrían una…

View original post 336 more words