Canvis en l’accés i consum de cultura

A rel de la pandèmia i sobre tot a posteriori, s’ha incrementat l’accés a música, teatre, cinema, literatura, etc. a través de plataformes o eines digitals.

Amb la tornada a la normalitat, s’està posant de manifest una certa vacil·lació en la recuperació dels hàbits de consum anteriors al 2020. És evident que darrera d’aquest fet hi han causes i circumstàncies diverses, algunes de les quals ja han aparegut als mitjans i han estat debatudes en diferents fòrums. Només a tall d’exemple deixo un parell de cites:

I és que es pot observar que el dia 17 de març de 2020, poc després que comencés el confinament, l’ús de plataformes digitals que ofereixen contingut audiovisual va augmentar en un 108% a l’Estat espanyol. Des d’aleshores, els cinemes no s’han pogut adaptar enfront de la pujada abrupta del consum de les plataformes.

Arnau Fortuny. Sales de cine, fotogrames després de la pandèmia. @La_Directe. 5/01/2022

L’Informe Anual del CoNCA assenyala que el 2021 no ha estat l’any de la recuperació de l’impacte de la Covid-19: malgrat la millora respecte de l’any 2020, la majoria de sectors culturals no han aconseguit arribar a les xifres prèvies a la pandèmia.

Jaume Forés Juliana. Ara. cat. 19/07/2022

L’objectiu d’aquest apunt va però en una línia diferent. Hi ha una part de la població, que per motius diversos: problemes de salut o de mobilitat, lloc d’habitatge, dificultats econòmiques, etc., no poden participar presencialment en actes culturals que es desenvolupen en espais especialitzats.

Ningú pensa que es visqui de manera igual el compartir amb altres persones un concert, o les rialles en un espectacle teatral o de cinema, o viure en directe la màgia del circ o visitar un museu o una galeria, que el gaudir d’aquestes activitats de manera individual o en un entorn casolà, sense disposar moltes vegades dels mitjans tecnològics o equips de so adients.

Però no tenir en compte aquesta part de la població, que només pot participar de l’oferta cultural a través de la pantalla de la tv o de l’ordinador o de qualsevol altre dispositiu electrònic, seria una forma de discriminació de la que cal fugir.

En cap cas s’està parlant de gratuïtat. De la mateixa manera que si es va a un espectacle, cal pagar l’entrada, en l’accés en remot, també ha d’haver un preu.

Experiències que es van posar en marxa durant la pandèmia com la del Teatre Lliure Online, cal esperar que continuïn o l’oferta del TNC adreçada a docents o professionals, potser es podria fer extensiva a un públic més ampli.

Per sort l’oferta per visitar des de casa museus, és amplia i diversa i en alguns casos, fins i tot ofereixen conferències a les que es pot accedir en remot. Un cop més cal recordar que no sempre la visió que s’obté és òptima, ja que els colors de les peces, per molt ben digitalitzades que estiguin, no sempre aconsegueixen reproduir les mateixes tonalitats. Però, poder accedir a museus de diverses parts del món, és tot un privilegi.

Potser el món de la música, va ser el primer en posar a l’abast d’un públic ampli i divers, una oferta que podia satisfer a persones de tots els gustos i edats.

Darrerament el Teatre del Liceu de Barcelona, s’ha afegit a aquesta oferta, creant una plataforma a través de la qual, tant es podran accedir en directe a representacions d’òpera, com a concerts, a més de disposar d’obres per visionar en diferit.

Dies enrere, es va poder seguir el concert celebrat al Teatre del Liceu de la Novena Simfonia de Mahler. dirigida per Gustavo Dudamel i que van retransmetre en directe tant Liceu+, com Mezzo, Medici.tv o des del portal de l’òpera de París. Aquesta diversitat de plataformes fa pensar en la bona acollida que tenen aquests esdeveniments.

Món a part, és l’amplia oferta de cursos i seminaris.

Però un cop plantejada la necessitat de seguir oferint i ampliant l’oferta de tot tipus d’actes culturals, s’ha de plantejar un altre aspecte que és condició si ne qua-non perquè es pugui mantenir aquesta oferta: POSAR ELS MITJANS PER TRENCAR LA BRETXA DIGITAL.

Les persones que viuen soles, o amb mobilitat reduïda, potencials consumidors d’aquesta forma de cultura, no sempre tenen les eines ni els coneixements per a poder gaudir-les. Aquí caldrà un esforç conjunt per part de les entitats que gestionen actes culturals, les administracions i les entitats solidàries que poden acompanyar a la gent en l’aprenentatge d’aquest entorn. En definitiva, es tracta de facilitar l’accés a la cultura a tothom.

Quan plovien octavetes. Clandestinitat, premsa i propaganda antifranquista

A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es pot visitar l’exposició Quan plovien octavetes.

La gran quantitat de revistes i altres materials existents a l’Arxiu, han permès presentar aquesta exposició. L’ existència de la bustia a l’entrada (col·locada quan l’edifici era la seu del Col·legi d’Advocats), permetia que persones anònimes, deixessin en ella materials, que en l’època de la dictadura franquista, no podien circular i es difonien en la més estricte clandestinitat. Altres vegades, les octavetes o altres materials, els trobaven dins de libres o revistes que algú havia estat consultant. Gràcies per tant, a la voluntat de totes aquestes persones, es pot avui disposar de tota aquesta informació i posar-la a l’abast de la ciutadania.

Domènech i Montaner. Bústia a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l’Ardiaca)

L’ exposició està està integrada per diverses vitrines i ordenada per anys i per temes. Així es poden trobar materials relacionats amb el moviment obrer, amb l’entorn universitari o el moviment veïnal i associatiu, a més de les publicacions dels partits polítics.

La diversitat de materials, però sobre tot com s’editaven, dona una idea de la lluita clandestina i de les argúcies que havien de posar en pràctica per elaborar-les i difondre-les, posant en risc la seva llibertat i en el pitjor dels casos, la seva vida.

Algunes octavetes son còpies fetes amb paper carbó, o ciclostilades o impreses amb vietnamites, d’aquí que la qualitat de les mateixes dificulta la seva lectura. El llenguatge emprat és molt directe, amb l’objectiu de convocar alguna acció o fer conèixer algun esdeveniment important.

El fons oral que existeix en l’Arxiu Històric, també és present, ja que es van reproduint entrevistes de persones relacionades amb la clandestinitat.

Com s’ha dit amb anterioritat, no sempre és fàcil llegir els continguts de la premsa clandestina, per això val la pena consultar el catàleg.

Faria però un suggeriment. El so de les gravacions és un so d’ambient, cosa que no permet seguir-lo ni entendre’l correctament. I és una llàstima. Si es pogués posar algun aparell reproductor, amb auriculars, propiciaria la seva entesa i de retruc, la difusió del mateix.

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?

Aquests dies ha estat notícia de capçalera de tots els mitjans, l’arribada amb èxit a Mart del Robot Perceverance. Gràcies a ell, s’han pogut veure algunes imatges del planeta anomenat roig.

De retruc, hem pogut saber que Diana Trujillo és la directora del vol Mart 2021. L’entrevista de la BBC News Mundo, apareguda el passat 18 de febrer i signada per Alejandra Martins:

Perceverance llega a Marte: Diana Trujillo, la colombiana detrás de la misión espacial de la NASA que busca vida en el planeta rojo

Ens mostra alguns aspectes molt interessants. En quant a la missió, voldria destacar la importància del treball en equip. Quan fa referència al fet que la posada en comú de les diverses idees dels diferents grups, és el que permet trobar solucions i tirar endavant, no deixa de fer-nos pensar en la importància del treball col·laboratiu. El tenir un objectiu comú, fa que cada persona, deixi de banda els seus afanys individuals, i posi a l’abast de tothom els seus coneixements. Les imatges de com totes les persones presents a la sala de control, celebraven de forma conjunta, l’èxit de la missió, va ser una bona prova d’aquest treball conjunt.

És eloqüent el comentari que fa Diana Trujillo en relació a la seva decisió d’anar a EEUU, perquè no estava d’acord amb les expectatives que s’esperaven d’ella:

Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència

El passat 11 de febrer, vaig seguir el debat organitzat per la Fundació La Caixa : Mujeres en la ciencia, superando estereotipos y desigualdades, que van organitzar en ocasió del Dia Internacional de la dona i la nena en la ciència.

Avui dia 22, és el Dia de la igualtat Salarial i m’ha fet venir al cap de nou, algunes de les idees que en va suggerir el debat abans esmentat.

Primer aspecte a destacar: totes les dones que van intervenir eren científiques i investigadores en el sector biosanitari i havien realitzat estudis de medecina, farmàcia o biologia, que com ellles mateixes van admetre, la població estudiantil és majoritàriament femenina. Cap del mon de l’enginyeria, física, tecnologia, matemàtica, etc. Davant d’aquesta realitat, una es planteja si la les pròpies entitats que consideren que estan fent accions en favor de la no discriminació, no son les primeres que presenten una panorama esbiaixat, que estan perpetuant els tòpics de les professions més aptes per a ser desenvolupades per dones.

En relació a aquest primer punt, va ser sorprenent que les dones més joves, consideraven que com en el seu sector eren majoritàries les dones, no havien sentit mai que haguessin estat discriminades. Va ser curiós com una dona de més experiència, va començar a posar exemples on ens constatava la discriminació real, encara que fos subtil i no barroera. Deia: quantes vegades en una reunió una persona es refereix al Dr. Fulanito i la Joana. Perquè s’avantposa el títol en el cas masculí i directament el nom per anomenar a una dona que és igualment doctora? Quina reacció tenen les dones presents a la reunió? Moltes vegades s’accepta i el més greu és que ni tans sols perceben aquesta discriminació.