El 50% de la població s’obre pas

En els darrers temps, en diverses ocasions i amb diferents persones que treballen en l’àmbit de la cultura, hem comentat l’eclosió d’activitats relacionades amb el mon artístic de les dones. Es va notant una progressió en la seva presència i al començament, no es sabia si eren fets puntuals o havien vingut per quedar-se. La realitat ha anat demostrant que es va consolidant aquesta tendència i incrementant-se.

L’article d’Isabel Gómez Melenchón: Les dones artistes ocupen els museus, aparegut al suplement de La Vanguardia, Cultura|s del passat dissabte, 22 de setembre del 2018 , corrobora els fets, tot anunciant properes exposicions d’obra realitzada per dones artistes, que es podran veure aquesta nova temporada en diferents museus i centres d’art. (Per gaudir una estoneta: Women Artist in Paris)

En paral·lel, es constata la progressió de cursos i/o seminaris que s’imparteixen i que giren entorn al mon de les dones. A títol d’exemple es poden citar: Dones artistes. Història social de l’art. Redefinir la història de l’art; Art i història de les dones artistes dels segles XX i XXI; Filòsofes del s.XX ; Històries mediterrànies: un mar de dones, experiències femenines a la Mediterrània; Amb veu de dona. Participació femenina i dissidència a l’Edat Mitjana o Les dones del 27; tots ells impartits a la Universitat de Barcelona en els darrers anys.

Res de tot això és gratuït, no succeeix perquè de cop els astres s’hagin alineat. No. La realitat és molt més tossuda i es construeix a base de la repetició de fets, de la insistència d’algunes persones en voler anar més lluny, en la necessitat d’una part de la població (tant de dones com d’homes) de recuperar la història, de tenir una visió completa i no retallada o parcial de la realitat social, econòmica, política i cultural. I un cop més cal parlar de la importància de la investigació, de la recerca. Perquè aquesta abasta tots els camps, tant els científics i tècnics com els humanístics. Les persones que es dediquen a la investigació ancoren les seves arrels en el passat per anar al futur, i la manca d’aquesta visió del passat, del paper que les dones van desenvolupar i el desconeixement de les característiques que els hi son pròpies, dificulta la projecció cap al futur.

És absolutament aclaridor l’apunt publicat a el Blog de l’Associació de Dones Pal·las Atena basat en l’article de Rosa Montero, publicat al País semanal del 16 de setembre de 2018, amb el títol Dos veces dolorides. En ell s’exposa com el fet que les investigacions s’hagin realitzat sempre en poblacions d’animals mascles, ha portat a l’aplicació de models erronis per tractar a les dones. No deix de ser sorprenent quan el percentatge de dones dedicades a la recerca és elevada i posa de manifest, per tant, la dificultat de trencar models establerts. Però aquests paradigmes es van superant i es van incorporant noves mirades que, al repercutir sobre la mitat de la població, acabarà beneficiant al 100% de la mateixa.

 

 

 

 

 

 

Dones a la ciència

Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.

El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letras. Totes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.

Museo Cruz Herrera. La Línea

El passat mes de gener d’aquest any,  es va inaugurar a La Línea, el Museu Cruz Herrera. Ubicat a l’edifici que ocupava l’Ajuntament de la ciutat, i prèvia reforma del mateix, les obres de José Cruz Herrera (1890-1972), disposen d’espai per a ser distribuïdes i contemplades amb perspectiva suficient. Es considerat el pintor  que més condecoracions ha rebut en l’història d’Espanya. No crec equivocar-me gaire si apunto que la seva proximitat al règim polític imperant, el va ajudar en l’obtenció d’aquests premis. Veure com pintava un retrat  de Pilar Primo de Ribera ens porta a ubicar-lo en un context molt concret. Es pot analitzar la seva cronologia per seguir la seva trajectòria personal i artística. 

Un detall que ningú em va saber explicar, és perquè les obres no estan datades. La veritat és que és molt difícil seguir la trajectòria d’un artista, analitzar la seva evolució, veure els canvis de tècnica, de color en la paleta, de temàtica, etc. si no es disposa d’un element tan bàsic com la data de cada quadre. Cal esperar que aquest aspecte sigui corregit en el futur i permeti a tots els interessats en l’obra d’aquest pintor, situar les obres en el context personal, històric i social de l’artista.

Les sales del museu es distribueixen en: Sala de la primera època, la sala de dibuixos o apunts, sala costumista, sala de nus, sala de retrats masculins i sala àrab.

En la primera es veuen treballs molt academicistes, de colors foscos que al llarg dels anys aniria modificant per passar a una paleta molt més acolorida, amb tons dels colors bàsics. S’explica que de ben petit va començar a pintar com a resultat d’una malaltia, i en aquesta primera etapa va treballar fent còpies de quadres de pintors clàssics. Va agafar molta pràctica i es veu molt en el tipus de pinzellada, curta i prima que emprava. Això es va modificant amb el pas del temps i es va percebent una pinzellada més llarga i fluida.

Es va formar principalment a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (de la que va ser anomenat acadèmic corresponent a Barcelona, el 15 de març de 1943, segons consta a la pàgina 137 de la “Relación general de académicos (1752-2015)” publicada per la pròpia Acadèmica) i posteriorment va anar a Roma i París a completar la seva formació. Viatjà per Sudamèrica però on va arrelar va ser a Casablanca on va estar vivint des del 1927 fins a la seva mort de manera intermitent.

La seva obra és molt valorada i es considera un pintor a l’alça. A la Colección Carmen Thyssen-Bornemisza de Màlaga més dedicada al costumista, es pot veure obra seva.

Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera

En alguns moments em va recordar a Zuloaga o en les pintures de temàtica àrab, es veia certa relació amb Fortuny.

Judios. Cruz Herrera

Aquest quadre, com en alguns altres, em va sorprendre la figura de la dona. Sembla que està afegida, que no forma part de l’obra. Ningú la mira i ni tan sols hi ha cap gest de reconeixença. Ella, per contra, fixa la mirada al front,  vol significar la seva presència. És la joventut al costat de la vellesa que es vol obrir camí.

El abuelo y el niño. Cruz Herrera

L’avi amb el nen traspua una gran tendresa.  La persona gran té la mirada una mica perduda, com tancat en els seus pensament. El nen somriu, te una flor fresca a la mà, símbol de tenir tot el mon per recórrer i amb temps suficient fins que la flor es marceixi.

Els fons dels quadres son molt importants. No molesten, estan pensats per ressaltar el contingut.

El tractament que fa de la llum és interessant.  Normalment l’ubica per darrera de les figures i utilitza la roba o el color de la pell de les dones, (en el cas dels retrats), per aportar-la . Les obres sempre estan molt equilibrades en la distribució del contingut. Una característica de Cruz Herrera és l’ús d’elements de natura morta en molts dels seus quadres. És freqüent veure  fruites, o un gerro, o un estri que sembla  donar un toc de quotidianitat al retrat.

Aquest tipus de pintura no és de la que acostumo a veure. Crec que cal saber valorar i apreciar l’art en tota la seva amplitud i de la diversitat sempre s’aprèn. Algú va comentar que sempre que visita una exposició, quan acaba, es pregunta quina obra s’enduria a casa seva. En aquest cas concret, jo optaria per les obres del mon àrab i per algun dibuix de paisatges.

 

Immediatesa: nova forma de vida i d’educació

A l’entrevista de Borja Hermoso que va fer a George Steiner i publicada a Babelia el passat 2 de juliol, el periodista pregunta al filòsof:

El ruido y la prisa… ¿No cree que vivimos demasiado deprisa? Como si la vida fuera una carrera de velocidad y no una prueba de fondo… ¿No estamos educando a nuestros hijos demasiado deprisa?

Steiner: Déjeme ensanchar esta cuestión y decirle algo: estamos matando los sueños de nuestros niños.

André i Dorine de Kulunka Teatre al Poliorama

Com encara estarà uns dies en cartell l’obra André i Dorine, que posa en escena la companyia Kulunka Teatre al teatre Poliorama, faig aquest apunt per aconsellar que es vagi a veure. Han visitat ja més de 20 països els darrers quatre anys  i segur que seguiran viatjant, així que espero que aquest consell pugui  servir encara per a molta gent.

Crec que la primera cosa a destacar és la pròpia idea de l’obra i de l’ús de màscares i de mímica. És evident que això permet que sigui vista per un gran nombre de persones, ja que la llengua no és l’element de comunicació. I dins del col·lectiu de persones que poden gaudir de l’obra, estan incloses també les que tenen dificultats auditives (en major o menor grau). Em sembla fabulós. És tornar al llenguatge primigeni, el que ajuda i permet tenir una comunicació bàsica amb un altre, emprant el llenguatge corporal. Aconseguir un bon resultat no és fàcil. No es disposa de la veu, ni de l’entonació ni de les paraules: només el gest.

Un altre element és el de les màscares que també es podria convertir en un entrebanc i no ho és. Estem acostumats a que és la cara l’encarregada d’expressar les emocions i busquem els ulls o la boca dels altres  per saber que  estan sentint. En aquesta obra no és així. Insisteixo,  és el cos el que ens mostra tot el ventall de sentiments i emocions dels protagonistes. Sabem quan estan contents, quan estan enfadats, quan estan enamorats, feliços, preocupats, etc. pel seu gest. Cal dir que les màscares son precioses i elles ajuden a entendre l’obra.

D’alguns comentaris que he sentit, es podria deduïr que aquesta obra parla de l’Alzheimer, és cert, però de molt més. L’aparició d’aquesta malaltia en un dels membres de la parella, serveix de detonant per explicar l’evolució de la relació a mesura que avança l’Alzheimer, però al mateix temps crec que André torna a descobrir a Dorine, no la mateixa evidentment, però una persona que el posa a prova i que al mateix temps és capaç de manifestar-li una gran tendresa.

Al principi tenim la percepció d’una parella instal·lats en la rutina i que es dediquen a fer-se la guitza un a l’altre. A André li costa acceptar la nova situació, no la vol veure perquè implica un canvi radical en la seva vida. Però va entrant. Van apareixent els sentiments.

I en el pati de butaques també.

Ens presenten un drama, però com tot drama te també moments de comèdia perquè tots dos aspectes formen part de la vida. I el públic riu una mica i baixa la tensió i pot seguir el drama.

L’evolució de la malaltia, el tractament del drama trufat d’humor, les tornades al passat que ajuden a entendre  d’on ve la parella, tot el conjunt manté un ritme molt adient. És àgil i ràpid, però dóna temps per pair el que s’acaba de veure en l’escena anterior. Aquest a obra és de digestió lenta, necessita tranquil·litat i retornar sobre la mateixa moltes vegades. Cal no perdre cap dels aspectes  que ens posa davant dels ulls. Absolutament recomanable.