Informació, Coneixement, Saviesa

No em deixa de sorprendre la manca de reflexió i d’anàlisi de la informació. Recordo una conferència impartida per en Joan Majó ja fa més de vuit anys, que va explicar com es construïa la següent piràmide: a la base estava la Informació; al centre el Coneixement (que es construïa a partir de la informació) i a l’extrem superior la Saviesa (que era el compendi del coneixement i la reflexió).

Sense ell saber-ho, em va quedar molt gravada la seva exposició  i he intentat tenir-la sempre present. Cada dia rebo  correus electrònics i els llegeixo per extreure’n informació a partir de la qual pugui elaborar coneixement. El primer problema amb el que em trobo, és constatar que moltes vegades no contenen cap informació, només xafarderies (sense cap interès), o dades mal girbades.

Tothom parla d’economia però resulta que quasi ningú aplica els principis més elementals d’aquesta ciència. Per començar un bé econòmic és un bé escàs i com a tal no es pot manllevar. El temps és un bé escàs (no només el nostre sinó el de tothom) i per tant cal administrar-ho amb delicadesa i respecte. Per continuar hem de ser concients que la informació necessita uns canals físics de transmissió que cada vegada han de ser més amples per permetre que circuli aquest flux de dades tan gran. Les comunicacions no són gratuites, i val la pena valorar si les informacions que volem enviar  realment poden ajudar a tenir més coneixement o no.

A vegades tinc la sensació de que ens estem tornant més infantils, en l’aspecte de no poder pensar abans d’actuar: re-enviem coses sense pensar i fins i tot sense haver llegit el contingut. La necessitat d’immediatesa ens porta a prémer el botó de re-enviar sense haver respirat abans 10 cops, o millor dit, sense haver dedicat ni tans sols un minut a analitzar els continguts.

La saviesa ens la hem de treballar.

Tramessa massiva de correus

La facilitat en la transmissió de dades està permetent que la informació arribi de manera ràpida i massiva a tothom. No s’escapa a ningú l’aventatge que això comporta de permetre el coneixement de la informació i en igualtat de condicions. Al costat d’aquest valor innegable cal posar el deure de validar la informació, conèixer les fonts d’informació i en la mesura del pensament i les creences de cadascú, assumir-les o rebutjar-les.

Introdueixo aquesta reflexió perqué cada cop més em trobo amb la desagradable sorpresa de rebre correus electrònics, que s’emeten de forma massiva, i que quan llegeixes el seu contingut, et quedes molt sorpresa del mateix, pel seu contingut xenòfob, raciste, classista i discriminatori i, en determinats casos, fals.

La responsabilitat personal està tan en voler que la informació tingui una difusió quan més amplia millor, com en verificar el contingut.
Si fa referència a una persona i és fals, pot atemptar directament contra el seu honor. Abans de donar-ne difusió hem d’estar molt segurs de la seva veracitat i per tant, s’ha de verificar la font i, en cas de dubte, és millor no donar-li sortida. Si la ideologia que tramet és contrària al nostre pensament, no es pot difondre sense caure en la més flagrant incoherència.

Un dels grans valors del periodisme de prestigi és precisament, que cada notícia ha estat contrastada abans de ser publicada. Darrera està la responsabilitat professional del periodista i del mitjà. Això no està en contradicció amb el fet que els mitjans estan molt ideologitzats i que els usuaris coneixen l’orientació dels mateixos. La responsabilitat de les fonts que sempre s’ha exigit als mitjans, no podem permetre que tots plegats, ens la saltem amb total impunitat.

El desprestigi continuat d’institucions i principis democràtics, no és innocent. Les conseqüències poden ser nefastes per a tots nosaltres. No podem oblidar que la corrupció la comet una persona humana, no una institució i que per tant, les crítiques no poden ser generalitzades, sinó centrades en la persona que ha tingut una actuació incorrecte.

Nou model de negoci de Microsoft

Durant els darrers trenta anys, han conviscut, no sempre en harmonia, els models de negoci que preconitzaven Microsoft i Apple.

 Apple ha mantingut sempre el criteri de lliurar al usuari final, màquines llestes per a funcionar. Com és per tots conegut, Microsoft s’ha especialitzat en el programari que podia ser incorporat a qualsevol maquinari. Aquestes dues posicions han animat nombrosos debats entorn a quina de les dues opcions era la millor de cara al usuari. No pretenc repetir el debat en aquest espai, sinó descriure alguns aspectes que crec poden haver contribuït a una modificació de les estratègies seguides fins ara.

L’increment de la quota de mercat per part d’Apple amb el llançament de successius dispositius de gran consum, ha portat a la reacció de Microsoft, anunciant un canvi en la seva política,  i apostant  per productes tancats de programari i maquinari.

La normalització de l’ús de dispositius relacionats amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació fa que actualment aquests dispositius siguin contemplats com un “estri” més entre els que s’utilitzen quotidianament. La gent el que vol és que compleixin les funcions per les que s’han comprat (tant si és un obre llaunes com un telèfon), desitgen la immediatesa de resultats i per tant adquireixen productes que compleixin aquestes condicions.

Fa pocs anys, existia un seguit de botigues obertes al gran públic, on es podien adquirir components electrònics que facilitaven la possibilitat de que cada persona pogués construir, modificar o ampliar  el seu ordinador o una xarxa local. Poc a poc han anat desapareixent. Si es fa també una ullada a les revistes d’informàtica que es troben als quioscs, es pot veure com han anat modificant els seus continguts. Actualment s’analitzen productes tancats o de gran consum, però gairebé han desaparegut els articles i/o les preguntes dels lectors, relacionades amb components electrònics, característiques o funcionament de les mateixes. Quan es parla d’un component, és per a destacar les seves funcionalitats.

 Què significa això? Alguns dels factors que cal analitzar són:

• la complexitat tecnològica lligada a una gama més amplia de funcionalitats i a la rapidesa en l’aparició de nous elements. Pel gran públic no sempre ha quedat clar que comportava el canvi en un component, ni tans sols les millores que els podien aportar. A més molt sovint  la dificultat en la compatibilitat d’elements,  de maquinari o maquinari-programari, s’ha manifestat com un problema irresoluble.
• l’especialització professional. A aquest punt s’ha arribat en part  com a resultat del descrit en el punt anterior i també com a conseqüència de la introducció de components  TIC en multitud d’eines de diferents sectors productius.
• modificació del mercat laboral. Anys enrere, molts joves podien accedir al mercat laboral i disposar d’ingressos que  dedicaven a muntar el seu propi ordinador o equip electrònic. La situació actual, per desgràcia, és molt diferent. L’atur juvenil està en les quotes més elevades (entorn al 50%) i l’anomenada generació ni-ni, també és important. Aquesta nova situació porta a que  un tram de població potencialment consumidor de TIC a mida, no té coneixements ni els diners necessaris.

Quins són els canvis en la demanda del sector no professional?

•  demanda de productes  amb un nivell d’usabilitat molt elevat: endollar i començar a utilitzar. Simplicitat d’ús, intuïtiu, adaptable a cada usuari.
•  demanda de continguts del  sector de l’oci (música, jocs, pel·lícules) i de la comunicació, amb un creixement exponencial.
•  incorporació de nous sectors de la població en l’ús d’aparells relacionats amb les TIC: persones de més edat, persones amb discapacitats, persones nou vingudes, aturats/ades, etc.
• resolució de problemes ràpida i amb garanties. El usuari necessita poder adreçar-se a un sol lloc per a resoldre el seu problema i que assumeixin la responsabilitat de buscar la solució. Ja no s’accepta el que el fabricant de maquinari digui que és un problema del programari, ni a l’inrevés. El usuari vol un resultat final,  ni vol ni necessita saber els passos que s’ha seguit per a  resoldre el seu problema.

A nivell empresarial, cada cop és més important  la seguretat. Els darrers anys s’ha viscut  un gran creixement en la inversió en seguretat de les dades, motivat en part pels errors que ha hagut i  que comporten pèrdues econòmiques i de confiança, no sempre recuperables. Per tant els sistemes han d’estar més blindats i no pot ser que contínuament vagin apareixent forats que els fan vulnerables i que porten a les empreses a perdre confiança en aquests productes. El usuari no pot anar fent de provador de programes, sinó que vol tenir la garantia de que les proves han estat fetes amb anterioritat. Això no vol dir que no torni a haver mai més cap errada, ni molt menys, però  la inversió en el control de la seguretat, ha de ser un punt fonamental en qualsevol empresa del sector TIC.

En conclusió, els punts que s’han anat exposant, i d’altres, que per no fer carregosa aquesta reflexió s’ometen, ajuden a entendre alguns canvis empresarials. Cal apostar per productes segurs, funcionals, usables i accessibles. En definitiva, el mercat està demanant eines funcionals, que els acompanyin en moments de treball i en moments d’esbarjo, dels que no calgui saber com estan fets i això si, que “algú” pugui resoldre o ajudar a resoldre els entrebancs que es presentin. En definitiva, on el sector consum i el sector professional quedin perfectament delimitats en les seves atribucions i responsabilitats.

Valors

S’ha comentat molts aquests dies els valors que trametien els jugadors de la “Roja”: amistat, companyonia, humilitat, etc.

Ahir, sentint els comentaris sobre el seu estat “alegre” motivat per la celebració de la victòria, he pensat: on estan aquests valors? Els joves i la gent en general, veiem que per celebrar alguna cosa, cal beure per aconseguir l’eufòria. Cal ser coherents en tot moment