Publicitat enganyosa i retrògada: que no ens facin empassar rodes de molí.

Ja sabem que el nou govern va començar les retallades per aspectes tan sensibles com l’educació i la sanitat per continuar amb benestar social. És evident que aquesta tria no és gratuita sinó que correspost a una ideologia que el govern està disposat a imposar (que no a negociar) tan si com si no.
A vegades l’aplicació d’una ideologia i d’unes creences es pot fer d’una manera molt subtil, que quasi no es nota, però que te un objectiu clar. En aquesta línia ens podem trobar amb publicitat que anys enrera cap creatiu hauria proposat, perqué cap client li hauria acceptat. A tall d’exemple ens podem referir a un anunci que fa uns mesos es passava només a la ràdio i que ara ha fet el salt a la TV: anuncien un mitjà anticonceptiu que mitjančant la detecció de determinades proteines a l’orina de la dona, indica si aquesta es troba en dies fèrtils o no. Als inicis de l’anunci s’aconsellava al home que se n’anès al bar amb els amics. Ara han eliminat aquesta part apostant per tenir relacions només els dies fèrtils de la dona. De cop hem tornat a trenta anys enrera, quan només es concebíen les relacions de parella lligades a la procreació i es rebutjaven en la seva vessant de plaer i de relació sexual.
Es dóna la imatge que, pel sot fet d’utilitzar un artilugi tecnològic (del que en cap moment es parla del seu nivell de garantia ni de fiabilitat en la predicció), ens trobem davant d’un avenç important. Estranya que un tema tan delicat, es tracti sense aconsellar en cap moment la consulta a un especialista i al contrari, es frivolitza fent dir a la dona que està farta de prendre hormones (donant a entendre que fins ara s’estava automedicant).

Si es reflexiona una mica, pot haver parelles o dones soles, que per haver fet cas d’aquest sistema, es trobin davant d’un embaràs no desitjat. En aquest punt ja caldria entrar a parlar de la reforma de la Llei d’interrupció de l’embaràs i ho deixo per un altre moment.

Finançament de CDC

Dies enrera vaig escriure en aquest mateix blog una reflexió sobre el tema Eurovegas i el finançament dels partits polítics. Quan aquesta setmana s’ha conegut la fiança de 3,2 milions d’€ imposada pel jutge que està investigant el cas Palau a Convergència Democràtica de Catalunya, per la seva possible implicació en el finançament a través de la Fundació del Palau, no he pogut per menys que tornar a pensar en el tema.

Ara es vol diferenciar la figura del president de la Generalitat de la de secretari general del partit per a no desacreditar a la institució, però no podem oblidar que els diners que presumiblement va rebre CDC, van ajudar a la campanya electoral, gràcies a la qual, ara, el Sr. Artur Más és President. No es sabrà mai que hauria passat si aquestes circumstàncies haguessin sigut unes altres, però si que com a ciutadans tenim el dret i l’obligació de demanar saber la veritat.

Crida l’atenció que l’actual secretari de CDC demani celeritat per presentar-se al Parlament per a donar explicacions. Tenint present que es tracta d’una investigació sobre el finançament durant els anys 2002-2008, han tingut temps suficient per explicar que és el que va passar, Queda bastant clar que si no s’hagués destapat el cas Palau, els catalans no hauríem conegut mai el possible finançament irregular d’aquesta formació política.

Sería injust quedar-nos només en el finançament de CDC, és un problema general que afecta a tots els partits. El que sorprèn i fa pensar que hi han coses que a la gent del carrer se’ns escapen, és que per molt que tothom parli d’aquesta necessitat, mai cap govern ha gosat posar fil a l’agulla i resoldre d’una vegada per totes aquest problema.

Un altre punt a remarcar és el paper dels interventors que auditen cada any els comptes dels partits. Aquest interventors no son del tot independents, sinó que estan lligats a l’estat i per tant als propis partits polítics. Si el mandat d’aquests interventors tingues una durada en el temps superior a una legislatura, ja podria actuar amb les mans més lliures. Potser cal reclamar un major control democràtic en front de la partitocràcia que impera en la nostra democràcia imperfecte.

No es pot continuar parlant de transparència i que restin aquest punts foscos en el funcionament de la vida política del nostre país. Ara es dirà que no és un tema prioritari dins de la situació que estem passant, però pel que sembla, mai és un bon moment.

Confrontació de idees

Tots som conscients de que el món, en un sentit ampli, està canviant. Les estructures polítiques, econòmiques i socials es troben en una situació de caos , amb necessitat de reinventar-se i de trobar noves formes de funcionament.

Ara bé, una cosa és estar en un moment de canvi i l’altre haver perdut els papers.

M’inquieta moltíssim el que es vagi dient i repetint en tots els mitjans, que els polítics són tots iguals, que tots fan el mateix, etc. , posant a la picota el sistema democràtic sense més ni més. Em va espantar molt quan vaig llegir que el president electe de Mèxic, Sr. Enrique Peña, es definia a si mateix com un bon gestor, però sense idees polítiques. Poc a poc tothom va caient en aquest parany, arribant-se a creure que pot haver una decisió sense ideologia política i que totes són iguals. Possiblement hem passat uns anys on s’havia delegat en els polítics tot el poder de decisió i els ciutadans ens havíem oblidat del nostre dret i deure de participació en la vida política. L’hem d’exercir amb responsabilitat, sense confondre els errors d’algunes persones amb el mal funcionament de tot el sistema democràtic i escollint mitjançant el vot, els nostres representants.

Aquesta reflexió se’m fa més evident quan veig el comportament de certs diputats i diputades, tant al Parlament de Madrid com en els Parlaments de les Comunitats Autònomes. Què significa que la gent aplaudeixi, incrimini o cridi? Sembla que s’ha devaluat el Parlament i ja no és un lloc per debatre idees, per exposar arguments i contra-arguments sinó un mer espectacle on guanya la cridòria i s’aplaudeix o crida “als actors” (demano disculpes als actors i actrius per utilitzar el nom de la seva professió en aquest context). L’art de la oratòria ha desaparegut i els parlaments són buits, mal construïts i defugint de tota responsabilitat.

Sembla però que encara no hem tocat fons. Ara s’està introduint l’insult per desqualificar al contrincant polític. Fa pocs dies s’ha viscut el cas de la Sra. Fabra i el més sorprenent va ser l’argument que va utilitzar la Sra. Cospedal per defensar que no se la podia fer fora ja que serien molts diputats i diputades els que haurien de marxar. Això implica que s’accepta l’insult dins de la dialèctica del Parlament com una eina normal per desqualificar als altres components de les Corts. Però exemples així en tenim a tot arreu, sense anar més lluny, avui mateix un Conseller del Govern de Catalunya ha utilitzat la paraula “macarra” per referir-se a un ministre.

És evident que no cal tornar a èpoques victorianes i no estic reivindicant l’ús de formes del dinou, ni molt menys; el que si que reivindico és el respecte, la tolerància, el debat d’idees, el confrontament dialèctic per part dels polítics que ens representen i, al mateix temps estic a favor d’una participació responsable de tots els ciutadans i ciutadanes

Eurovegas i finançament dels partits

En Joan Majó va escriure un article a El País titulat

La digestión de Eurovegas

que es centra en l’especte de l’atur entre d’altres punts. Un d’ells ès la necessitat d’una gran trasparència per part del govern alhora d’explicar les negociacions.

Pels comentaris i notícies que es senten o llegeixen aquests dies, sabem que qui està darrera d’aquest projecte no te costum de pagar impostos i que participa directament en el finançament d’un partit determinat. D’aquesta segona part, per descomptat que pot donar suport a un partit amb el que s’identifiqui més, sempre i quant no es produeixin contrapartides directament beneficiosos als seus interessos.

De forma recurrent, en el nostre país es parla de casos de finançament de partits que no sempre estan clars.

Per evitar rumors, dubtes en els ciutadans, cal ser molt transparents. Em ve al cap la dita:
Parlar clar i català. Aquesta és una bona ocasió per posar-la en pràctica.

Incoherències

Al llegir o sentir les informacions sobre les exigències de Eurovegas i de l’aportació en la inversió per part de la banca espanyola de 3 de cada 4€ que necessitaran, no puc per menys que reflexionar sobre aquest fet.

Es diu que la banca necessita 62.000€ per refinançar-se. Com a compromís de la UE es parla de 168.000€ per fomentar el creixement, dels quals una part deu haver d’aportar Espanya. Les petites empreses necessiten amb urgència tenir accés a crèdits. Només amb aquesta mostra ja es veu que no sembla realista pensar en invertir en aquest projecte.

És demagògic dir que es crearan no se quants llocs de treball i no pensar en la destrucció del paisatge, els canvis de lleis, els valors (o no valors) que s’introduiran. Cal tenir una visió més a llarg plaç i sobre tot, s’ha d’esperar que els polítics que ens governen, no es deixin enlluernar pel diner fàcil i per l’idea de que així es penjaran la medalla.

Els polítics diuen que les crítiques a aquest projecte són degudes a manca de criteris i de coneixement. Al mateix temps s’estan porten en absolut secret unes negociacions de les que no sabem que demanen i a que s’estan comprometent els polítics. Si s’està convençut de la bondat d’una cosa  es pot negociar amb les finestres obertes, si no es fa, porta a pensar que les conseqüències no són tan meravelloses.