Tot just a l’endemà d’haver assistit a la representació d’aquesta obra de teatre, escrita per Alejandro Palomas i dirigida per Mario Gas, Núria Espert afirmava en una entrevista que ja no acceptaria cap nou projecte.
És cert que el públic, ja tenia consciència de estar assistint potser a la darrera interpretació d’aquesta artista, i els aplaudiments, a més de per la representació vista, anaven adreçats a reconèixer tota una trajectòria artística.
Al cap et venien altres interpretacions, com El rey Lear o La casa de Bernarda Alba, entre d’altres o la direcció escènica de les òperes Carmen o Turandot. Només cal llegir la ressenya que sobre l’artista es fa a Wikipedia per recordar tota la aportació que ha fet a les arts escèniques.
L’obra em va suggerir diferents reflexions. En primer lloc, el contingut de la pròpia obra. Després sobre la interpretació i per últim, però no el menys important, sobre l’edatisme.
És una història de dones que com moltes vegades succeeix, amaguen la seva realitat de cara enfora. Aquests vivències no manifestades, provoquen patiment, incomprensió entre elles i mal estar. Com es diu en l’obra, son cinc dones ferides.
La intervenció de l’àvia, aparentment amb un cert grau de demència, és la que provoca la sortida a la superfície de tots els dimonis que estan corroint les vides de les seves filles i netes. I ho aconsegueix mitjançant la saviesa, l’experiència i l’observació i emprant un joc: el joc dels secrets.
Cada personatge manifesta el seu malestar però quan son capaces de posar-los sobre la taula obertament i compartir-los, és quan arriba l’acceptació, que no la negació, i s’obre la possibilitat de tirar endavant.
La interpretació és fonamental per a donar credibilitat als personatges i a les seves històries. El text pot ser molt bo, però si no va acompanyat per una bona tasca dels actors, aquell pot quedar en res. En el cas que comentem, a més del treball de la Núria Espert, estan Vicky Peña i Teresa Vallicrosa, en els papers de mare i filles i na Miranda Gas i Candela Serrat en el paper de netes. És difícil resumir la tasca que fa cada una d’elles, el que aporten al conjunt perquè el espectacle sigui rodó, i el que és cert, és que es percep la interconnexió i la complicitat.
Veure a la Núria Espert, prop dels vuitanta-vuit anys dalt de l’escenari, fa pensar en el paper de les persones grans a la societat i quin és el tracte que se’ls atorga. (Sobre tot: No perdre’s l’obra)
Per sort, el tema de l’edatisme, està començant a sortir de forma més freqüent. La infantilització sistemàtica de les persones velles és vexatòria i improcedent. Algunes d’elles poden tenir problemes d’audició, de visió o de mobilitat, però això no els hi invalida la capacitat de comprensió. Es tendeix a considerar a les persones que segueixen en actiu més enllà de l’edat de jubilació, com a excepcions, quan la realitat cada cop ens porta més a conèixer persones que escriuen, o del món de la música (tant de l’àmbit de la direcció com de la interpretació), o del món de la investigació, de la medecina, dels negocis, etc. que segueixen aportant els seus coneixements a la societat. És innegable també, que aquestes situacions es donen de forma més generalitzat en certes activitats i professions, però sigui quina sigui o hagi estat l’activitat laboral de les persones grans, això no autoritza a ningú, a adreçar-se a elles de forma improcedent.
Entrevista a Mario Gas i Miranda Gas al programa Cafè d’idees a tv2