Categories
Art Arts plàstiques Escultura Pintura

Chaque visage est un lieu. Jaume Plensa. Céret Musée d’Art Moderne

El Musée d’Art Moderne de Céret, ha reobert les seves portes amb una exposició de Jaume Plensa. El títol de la mateixa és prou significatiu i mostra un cop més el interès de l’artista pels rostres.

Si no es para atenció, es pot pensar que un cop vist un, tots s’assemblen, i no és cert. Com explica Jaume Plensa, la cara, que nosaltres no ens veiem, és la porta a través de la qual ens comuniquem amb el món. Fem somriures, cluquem els ulls, expressem un munt d’emocions: sorpresa, dolor, enuig, alegria, etc. Per això cada rostre és diferent i únic. El que ens proposa Plensa va més enllà, es tracta de cercar altres formes de comunicació, en les que ni tan sols calen les paraules ni la mirada: la sola presència física, el saber que es comparteix un mateix espai, idea o entorn, és suficient.

L’ obra Carolina, silenci, que ens dona la benvinguda, està feta en marbre. Les vetes de la pedra, la fan única. És una invitació a prepar-nos per obrir la ment per copsar tot el que ve després.

Jaume Plensa. Carlota Silence. 2020
Jaume Plensa. Carlota Silence. 2020

La següent part de l’exposició està ubicada en l’ampliació del museu. Al ser un espai gran, permet que cada obra destaqui per si mateixa i al mateix temps es pot veure el conjunt, seguint la línia invisible que les uneix a totes elles. Es poden contemplar des de tots els angles i gaudir dels petits detalls que quasi poden passar desapercebuts. Les escultures corresponen al període 2019-2021.

Recomano accedir al web de l’artista, ja que permet veure les obres tant de forma individual com en conjunt, amb gran qualitat.

Cal fer esment a la diversitat de materials, marbre, acer, bronze, etc. que utilitza Plensa en les seves obres. I no només això, sinó el tractament que empra, de manera que les fa úniques i irrepetibles. És sorprenent com peces de l’estil de Ruls Rul’s, feta en bronze i que està penjada del sostre, pot donar la sensació de lleugeresa, quan és evident que estem davant d’una peça d’un pes considerable. Aquesta obra, a més presenta la singularitat del tractament de bronses de diferents colors, el que dona la sensació de que rellisca entre els dits. Una guia del museu explicava que pot donar la idea del pas del temps que s’esmuny entre els dits, en una referència al tractament de donava Dalí del temps a través dels rellotges tous.

També hi han vint dibuixos de gran format. Em van cridar l’atenció de forma especial el tríptic i el retaule. A vegades es pot pensar que aquestes formes d’expressió artística, corresponen a èpoques ja passades i veure la seva interpretació contemporània, és una demostració palpable de que les manifestacions artístiques son atemporals.

Jaume Plensa. Étude en Jaune I-IV. 2020
Jaume Plensa. Étude en Jaune I-IV. 2020

Val la pena recordar l’exposició del 2015 en aquest mateix Museu. En aquella ocasió el títol era El silenci del pensament i en l’actual, fa pensar en el silenci com a forma de comunicació; però sempre partint de la idea de la necessitat de fugir del soroll innecesari

Categories
Art

La part amagada dels museus

Tothom ha visitat en un moment o altre de la seva vida un museu i, és quasi segur, que hagi preguntat, on son la resta de peces que te el museu?, on es guarden?, de quina manera?, etc.

He pogut fer una visita als fons del MNAC i se m’han resolt alguns d’aquests dubtes que tenia i m’he afegir d’altres.

Una primera dada important és que més del 90% de la seva col.lecció està en les sales de reserva i per tant el públic no te accés a ella. La conservació i manteniment de tot aquest fons museístic te un cost elevat i per tant la següent pregunta és qui i com es paga tot aquest cost. És interessant diferenciar entre el model europeu i el model anglosaxó i americà dels museus. Per norma general i si es parla de museus públics a Europa, més de meitat del pressupost és assumit per l’administració pública, variant el percentatge en cada país. Es percep un canvi d’orientació en la mesura que es busquen altres formes de finançament, on lloguer d’espais, cessió temporal d’obres a fundacions privades, campanyes per incrementar la venda directe d’entrades, etc.

MNAC. Sala oval
MNAC. Sala oval

Evidentment, la part més interessant és veure com s’actua amb les peces. Una primera cosa curiosa és que les peces, quan arriben al museu, passen “una quarantena” en un espai especial. L’objectiu d’aquesta acciónés aconseguir l’aclimatació progressiva de l’obra a la temperatura, humitat i condicions noves. Per això, ni tants sols es treuen de l’embalatge en el que arriben, sinó que aquest es va obrint poc a poc.

Un cop passat aquest període es registra la peça, assignant-li un número que l’acompanyarà per sempre més, tant si es cedeix, s’intercanvia, o s’exposa o no.

A partir d’aquí s’inicia el procés d’anàlisi de la situació de l’obra per determinar el seu estat de conservació i si requereix d’alguna actuació. Evidentment, en funció del material: fusta, paper, fotografia, pintura, moneda, pedra, etc., anirà a una sala de reserva o un altre. Les condicions de conservació son molt estrictes i segueixen un protocol establert.

  • MNAC. Fons de reserva. Obra de pedra
  • MNAC. Fons de reserva. Imatge de pedra
  • MNAC. Fons de reserva. Espai pedres
Categories
Òpera Música

Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona

Crec que puc començar dient que vaig tenir el privilegi de veure l’òpera Lessons in Love and Violence al Liceu de Barcelona.

Al tractar-se d’una obra nova, vaig voler preparar-me una mica i conèixer millor tant al compositor, George Benjamin, com la seva música. En paral·lel vaig cercar informació sobre el “llibretista” Martin Crimp, dramaturg britànic d’amplia trajectòria o sobre Katie Mitchel que signa la posta en escena. En aquesta línia, vaig seguir la conferència preparatòria que la Sra. Rosa Mesegué va fer pels Amics del Liceu, que em va semblar molt interessant i molt ben documentada. Evidentment no podia deixar d’escoltar les altres òperes i composicions de George Benjamin. Per sort, estan disponibles tant a Youtube musica com a Spotify i a medici.tv

A l’anar un parell de dies després de l’estrena, em va permetre llegir les crítiques i comentaris escrits en post, per persones especialitzades. Amb tota aquesta “motxilleta” plena vaig anar al Liceu.

La veritat és que vaig gaudir moltísim. Vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle complert: música, teatre, escenografia, bons texts, etc. Com moltes vegades s’ha dit, l’òpera és un gènere que no pot desaparèixer mai perquè ens presenta els sentiments i emocions humanes, i aquestes, poden presentar-se de formes diferents, però la realitat és que no han canviat gaire al llarg del temps. L’ambició, el poder, la passió, la violència, han estat sempre presents en totes les èpoques.

D’aquí que una temàtica que podria semblar fora de lloc i ja superada, esdevingui tan actual. La posta en escena recolzava en tot moment el sentit del drama que s’estava desenvolupant. La transformació dels elements feien percebre clarament l’ambient de destrucció que es produïa. La presència del acuari al començament, amb l’aigua neta, plena de peixos de colors vius, amb les plantes verdes i el canvi que es va produint fins a ser un espai mort, brut, de color marrò, aconseguia que es percebés aquest ambient de degradació. Fins i tot un detall que pot semblar mínim om va ser el canvi de cobrellit, passant d’un més ric i de color al començament, per canviar a un blanc, senzill, era tota una declaració d’intencions.