Categories
Música

Concert solidari Acció Psoriasi de l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona

Des del moment de la seva presentació, l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona, va posar de manifest la seva voluntad de fer arribar la música als indrets no habituals, i sobre tot amb una vessant solidària. Ja havíem tingut ocasió de sentir-los en el concert de celebració dels 25 anys de la Fundació d’Ajut a l’Esclerosi Múltiple, i el passat dia 28 de març, vam sentir-los en un concert a favor de Acció Psoriasi.

No voldria caure en el tópic de l’ajut innegable de la música per portar amb un sentit més positiu els efectes d’una malaltia, però tampoc es pot obviar, ja que cada cop s’utilitza més la musicoteràpia com a teràpia tant individual com en grup. El que de ben segur és cert, és que les persones que vam assitir al concert, uns afectats per la malaltia i d’altres no, ens vam sentir units, participant de l’emoció i del plaer de la música.

El programa d’aquest dia va ser, el Concerto grosso, n.5 i 6, op. 6 de G.F. Haendel i els Concerts de Brademburg, n. 4 i 5 de J.S. Bach.

A més dels músics que integren l’orquestra, van tocar com a solistes, Claudi Arimany i Jordi Gendre, en la flauta, Antoni Besses al piano i J.M. Fernández, en el violí (és el primer violí de l’orquestra). En altres moments ja he parlat d’ells, pel que ara voldria centrar-me en un aspecte que a mí m’interessa de forma particular: la direcció.

No va ser fins a Bethoven que es va introduir la figura del director, com a persona diferent del compositor, i sempre ha estat viva la discusió de quin paper havia de jugar aquesta nova figura. Havia de seguir de forma escrupolosa i fidel la partitura escrita pel compositor, o podia i fins i tot havia, de posar de la seva part, per trobar una nova sonoritat i donar un tempus diferent? La realitat ens ensenya, com pot canviar la mateixa música en funció del director/ directora.

És apasionant fixar-se quasi exclusivament en la persona que condueix l’orquestra, (personalment m’agrada més i està més d’acord amb el meu pensament, el parlar de conductor o conductora de l’orquestra) i seguir la música atenent-nos al seu gest. Perceps el ritme, el temps, la sonoritat que vol aconseguir, encara que no sempre es correspongui amb el que sona. Veus petits gestos de desacord o expresions de satisfacció.

La primera regla d’or escrita per Richard Strauss per l’àlbum del jove director, Hans Knappertbusch, diu:

Recordi que no està fent música pel seu propi plaer, sinó per les persones que l’escolten.

Aquest punt em sembla fonamental, d’igual manera que crec que ha de ser algú que identifiqui ràpidament els problemes, a més de ser un bon comunicador.

Aquesta tasca és doblement difícil si recordem que l’Orquestra Amics UNESCO Barcelona, està integrada per músics de diferents indrets, que tenen poques oportunitats d’assajar plegats, abans dels concerts. Aconseguir la compenetració de tots els músics, que deixin de costat el que normalment fant per a passar a ser una peça més de l’orquestra, no deu ser senzill. Potser per aquestes especials circumstàncies, és pel que la direcció a través de la mirada, no es percep rellevant; falta el costum. La vista perifèrica detecta el moviment de la batuta, però les indicacions directes per un petit gest de la mirada del director, requereix una sincronització que no és fàcil.

Una orquestra mai està feta del tot, sempre està evolucionant i creixent. Seguir aquesta evolució és un luxe.

Categories
Música

Antoni Besses, la celebració dels primers 70

Tal com vaig comentar fa poc temps, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar i sentir al músic Antoni Besses, en el marc d’un concert de l’Orquestra Amics Unesco Barcelona a  l’església de Santa Maria del Pí. En aquella ocasió em vaig fer resó del concert que estava previst pel passat 6 de març, en ocasió dels seus setanta anys.

A tots en passa que quan “tastem” una cosa bona, tenim ganes de repetir-ne. Això és el que em va succeir. En coherència amb això, vaig assistir al concert d’aniversari del mestre Besses. Una primera idea que em va venir al cap, va ser pensar en el privilegi que tenen certes persones de poder celebrar les seves festes d’aquesta manera: compartint el seu art amb d’altres i de retruc, el privilegi dels que gaudíem de la “seva festa”.

La meva posició a la sala, a la tercera fila, just davant del pianista, em va permetre seguir amb molta cura la seva interpretació, la seva tècnica i també el desenvolupament del llenguatge corporal. És evident que no sóc qui per poder parlar de la interpretació, però si que m’agrada molt, veure la cara i intentar ficar-me en el esperit del músic, per intentar comprendre el sentiment i l’emoció que traspua. En el cas del professor Antoni Besses, en alguns moment tenia fins i tot la sensació d’estar envaint la seva intimitat. Veure com acariciava el piano, o el tocava amb més força per fer sortir sons diferents, o percebies que li que estava parlant, dialogant amb ell, que li manava que sonés d’una manera determinada, o semblava que s’enfadés amb ell mateix perquè alguna nota no havia sigut prou clara. Sempre m’impressiona veure com al final d’una peça, el músic obre els ulls i triga uns instants en adonar-se d’on és, en tornar a la realitat. Realment s’ha buidat, ho ha donat tot. En el cas d’un concert d’un músic solista, totes aquestes sensacions son més fàcils de viure, sempre i quan el músic sigui capaç de compartir-les amb el públic. El silenci es tallava i la gent aguantava la respiració per no trencar la concentració de tots plegats.

Crec que val la pena subratllar un tros de l’escrit que venia en el programa de mà:

…Em fan adonar de la sort immensa que representa el compartir els moments on les emocions i la innegable força de la dimensió suprasensible de l’art i en especial, la música, ens converteix en millors éssers humans.

La seva dimensió de pedagog és ben coneguda i com a reconeixement de la mateixa, l’Escola de Música de Gràcia està celebrant la segona convocatòria del Concurs de piano Antoni Besses.

Deixo constància del programa que va interpretar per si algú vol sentir-les. El programa que va interpretar en la primera part:

Haydn. Variacions en fa menor.

Shumann. Fantasia op. 17. Il tutto fanástico ed appassionato. Alla marcia (Sempre energico). Adagio (Sempre piano)

A la segona part va tocar:

Bach. Preludi i Fuga en mi menor (II llibre) i

Brahms. Sonata op. 5 núm. 3 en fa menor. Allegro maestoso. Andante espressivo. Scherzo (Allegro energico). Intermezzo (Andante molto). Finale (Allegro moderato ma rubato).

És possible sentir algunes de les seves gravacions a través d’Spotify i per qui tingui interès en sentir les seves opinions i interpretacions, adjunto l’enllaç  d’una entrevista realitzada a Catalunya radio pel musicòleg Joan Vives. 

 

Categories
Música

Orquestra Amics Unesco Barcelona el 15 de febrer a l’Església del Pí

Església del Pí
Església Santa Maria del Pí a Barcelona

El passat diumenge dia 15, estava previst un concert a càrrec de l’Orquestra Amics Unesco Barcelona, amb obres de Bach i Haendel. Per motius luctuosos, van haver de modificar el programa, quedant posposat a una propera data, el contingut de l’anunciat.

Cal dir que el canvi de darrera hora no va minvar la categoria del concert, sinó que va permetre gaudir d’uns intèrprets i d’unes obres extraordinàries. En primer lloc va intervenir Antoni Besses, que va tocar tres peces al piano, amb una sensibilitat, que va arribar a totes les persones que allí ens trobàvem. Primer van ser dues peces de J.S. Bach, Vine estimat Jesús i Mortifica’ns per gràcia teva i  Impromtu en Sol Bemoll op. 90 de F. Schubert.

 

Comptar amb Antoni Besses ja és garantia del nivell que vol tenir el concert. Aspectes destacats de la seva discografia el constitueixen l’enregistrament de l’obre complerta de Frederic Mompou o les Sonates del pare Soler (1729-1783). Properament, el dia 6 de març,  realitzarà un concert al Palau de la Música, en ocasió dels seus 70 anys. Deixo aquí les paraules de Jorge de Persia, musicòleg i crític musical:

Antoni Besses és un músic integral. Al costat del seu treball de pianista-concertista i pedagog cal afegir la seva important obra com compositor. Pianista d’un extraordinari repertori, que sempre a tingut una especial preocupació i predilecció per la música fonamental de Joan Sebastià Bach. Com a mostra, les versions dels seus  reconeguts enregistraments del Clave Ben Temperat  o el treball substancial en les Variacions Goldberg. Alhora la profunditat reconeguda en les seves interpretacions  dels grans repertoris del romanticisme, on sempre hi destaca una tècnica admirable i una eloqüent  projecció expressiva.

Tot seguit en Claudi Arimany i Jordi Gendra (aquest amb un ampli repertori que va des de la música clàssica al jazz), van interpretar tres moviments de la Sonata en trio en Mi major, WQ. 162 de Carl Philip E. Bach. Tant l’Allegretto com l’Allegro assai, em van agradar molt, especialment aquest darrer:

La tercera part va córrer a càrrec de l’Orquestra Amics Unesco sota la direcció de Gonçal Comellas. En aquesta ocasió, i per les circumstàncies ja esmentades, faltava algun dels seus membres habituals. En aquesta ocasió van interpretar dues obres de Mozart, el Concerto Grosso op. 6 n.5 de Haendel i Vistes al mar, d’Eduard Toldrà, que ja els he sentit interpretar en altres ocasions. Reconec la meva feblesa envers el baix i el primer violoncel . L’experiència com a director de l’Orquestra de Cambra del Palau de la Música es posa de manifest en situacions com la que ara es comenta. Cada cop em sembla més contingut en la direcció, dit això en un sentit positiu i de persona que aporta profunditat a l’expressió dels musics.

Ara, a esperar la interpretació dels Concerts de Brademburg amb tota l’orquestra.