Categories
Art Pintura

Tàpies: Malenconia.

La idea amb la que treballa la Fundació Antoni Tàpies per preparar les exposicions, és molt atractiva, ja que permet anar coneixent i aprofundint en l’obra de Tàpies.

El fet que seleccionin un període de la vida de l’artista o una temàtica concreta, fa que es puguin veure les obres sota un prisma diferent, on queda palès el reflex del pensament i les preocupacions o vivències del artista en un moment donat. A vegades una mateixa obra es veu en exposicions diferents, i deixa parat constatar com pot suggerir idees tan diverses i com es van trobant matisos que en altres moments havien passat desapercebuts.

L’exposició actual, Malenconia, presenta obres realitzades durant la primera meitat dels anys 90. Aquests anys van ser anys de reconeixement de l’obra de Tàpies i va obtenir un gran nombre de premis i de reconeixement internacional.

Però així i tot, coincidiren també diferents situacions que van motivar l’estat d’ànim que es reflexa en les obres d’aquesta exposició. Per un costat, estava en marxa la remodelació de l’edifici on havia d’anar la Fundació Antoni Tàpies, i li provocava neguit pensar com aniria tot. Com es ben conegut, Tàpies va ser una persona compromesa políticament, i just en aquest període es va produir l’enderrocament del mur de Berlín, amb el que comportava de finalització d’una idea política, per la que havia lluitat i que de cop es manifestava obsoleta i irrealitzable: la sensació de buidor, d’haver-se equivocat, etc., va quedar reflectida en les seves obres. Junt a això, era el moment de la guerra dels Balcans i del genocidi de Roanda que va seguir i viure com fets traumàtics. Aquest cúmul de circunstàncies, junt amb la pérdua de la seva mare i certs problemes de salud, van conformar un estat emocional que es fa palés en les obres seleccionades per aquesta exposició.

Conèixer l’embolcall ajuda a mirar i veure les obres des d’un prisma diferent.

Ens trobem dons davant d’unes obres que fan referència tot sovint al dolor i a la mort. Ara bé, no es tracta d’una visió catastrofista, sinó de coneixement i acceptació d’una realitat, per acceptar-la i superar-la. Sempre cal tenir present la filosofia budista que acompanyava a Tàpies i que impregnava les seves obres.

Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992
Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992

Sorprèn l’actualitat de les mateixes. La situació de la pandèmia i de guerres actuals, reflecteix el dolor, la desesperança i l’horror que ens mostren els quadres de Tàpies.

Aquestes obres provoquen la sensació de petitesa, de quedar-te envoltada i submergida dins d’elles, amb el que els sentiments i emocions suren a flor de pell. Els colors, els elements i materials emprats, les dimensions dels quadres, totes aquestes coses contribueixen a crear un ambient especial que no deixa indiferent a cap persona.

Antoni Tàpies. Abans-després. 1994
Antoni Tàpies. Abans-després. 1994

Aquesta obra que s’exposa per primera vegada, provinent d’una col·lecció particular, mostra un llit com a reflex del lloc on es neix i on es mort, l’inici i el final de la vida. El diaris recullen notícies relacionades amb la mort, donant a entendre que ja des del començament de la vida cal tenir present que es camina cap aquesta fita que és la mort.

Categories
Art Pintura

Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.

Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Categories
Art

JOAN PONÇ. Diàbolo. La Pedrera

L’exposició de La Pedrera dedicada a Joan Ponç,  que es pot veure fins el 4 de febrer del 2018, és molt interessant i atractiva. Per molt que havia vist diferents obres d’aquest artista en museus, com per exemple el Reina Sofia de Madrid, només coneixia quatre trets bàsics, com la seva implicació en la direcció de la revista Dau al Set i cofundador del moviment artístic que es va aplegar darrera  d’aquest nom. D’aquí l’interès en poder fer una visita guiada (sempre recomano que si es pot, es faci així), i en llegir i consultar diferents obres de referència, abans de poder escriure una nota sobre la mateixa. Recomano de forma especial l’Autobiografia seva.

No sempre s’ha reconegut la gran importància d’aquest artista, quedant algunes vegades en segon terme degut a la notorietat d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart o del seu referent, Joan Miró. És curiós com explica l’Antoni Tàpies com van fer coneixença amb en Miró:

De seguida demanàrem a Prats que ens posés en contacte amb Miró, i recordo que ho va preparar amb molta cura. Ens hi va portar a diversos amics entre els quals recordo en Brossa, en Ponç, l’Arnau Puig, en Lluís Riera…(sic) Tots ens vam reunir a la botiga i amb gran emoció i solemnitat vam pujar al taller d’en Miró. 

Font: Antoni Tàpies. Memòria personal. Editorial Empúries, 1993, pàg. 210

 

Possiblement una de les causes d’aquest coneixement parcial, és degut a que en l’evolució del grup Dau al Set cap al Informalisme, ell va ser l’únic que es va mantenir en els principis estètics que havien originat el grup, diferenciant-se de la resta.

En les primeres sales de l’exposició es poden veure alguns dels “Dibuixos podrits”, obres producte de l’associació lliure d’imatges i de la forma automàtica de pintar. Aquí ja veiem una de les característiques de Ponç que va ser treballar en Suites entorn de temes diversos.

No vaig poder evitar anotar unes paraules de Foix del 1946 presents en l’exposició:

De quin formulari inèdit es valen aquests minyons per a expressar en símbols nous l’ordre i el desordre, aparents i permanents?

que crec expressen de forma clara el reconeixement cap a la capacitat innovadora i creadora d’aquests artistes.

Si s’ha llegit l’Autobiografia es pot comprendre el perquè primen els quadres pintats en colors foscos.  Les hores que va passar de nano tancat a les golfes o al soterrani de la casa, sense llum, van produir en el seu imaginari formes, imatges i colors lligats a aquest entorn. Si afegim l’impromptu que va deixar en ell la malaltia de la seva germana, no sorprèn en absolut la proliferació de monstres i éssers fantàstics. S’entén que pintava com una necessitat física i no tant com un acte intel·lectual. En aquest punt la contemplació del seu Autoretrat, en el que es representa vomitant, és prou significatiu amb aquesta necessitat de treure, d’abocar a l’exterior, tot allò que habitava en el seu interior. Aquest aspecte de la seva obra, com a fet no intel·lectual, possiblement va ser un punt de conflicte entre els artistes i poetes que van integrar el col·lectiu de Dau al Set. Alguns d’ells estaven més relacionat i implicats en aspectes polítics i socials i altres, com el mateix Ponç, marcaven certa distància, al posar l’art en un punt aïllat o separat de tota connotació política.

Tenen una gran influència en ell pintors com Velázquez i sobre tot Goya, al que retorna en moltes ocasions. Però si es parla d’influències, no es pot deixar de citar a Cezane, i es pot veure a l’inici de l’exposició la comparativa entre dues obres d’ambdós pintors,

La seva etapa a Brasil no li va aportar el que ell esperava. Per subsistir,  va fundar una acadèmia d’art. Aquesta insatisfacció el va portar a destruir més de cent obres seves.

En els anys seixanta, la diabetis que petía, li va originar serioses dificultats en la visió i al final de la seva vida, era pràcticament cec. Poc a poc la seva obra va canviant, és més serena. El que si que cal destacar és com segueix cercant noves formes d’expressió, com va incorporant nous materials, com creix l’ús de formes geomètriques, el tractament dels volums i la importància de la llum. És entre els anys 1968 i 1969 quan treballa en les suites  Metafísica geomètrica, Personatges metafísics, Quadrada gran i Quadrada petita. Expressa una gran preocupació per assolir una dimensió científica de l’ésser humà i en aquestes obres es veu que no son tan viscerals com les dels seus inicis, sinó que han passat a ser més intel·lectuals.

Les obres corresponents a la seva darrera època son olis de gran format que contrasten amb la Suite Capses secretes, que elabora mentre esperava a l’hospital les visites al metge.

Em va cridar l’atenció la seva signatura, absolutament suggerent. Destaquen les línies rectes, les diagonals ascendents que donen lloc a formes geomètriques. A més dels punts que marquen el final de les línies expressant contundència. Em va sobtar perquè la idea de Joan Ponç pintor de la màgia, del món irreal i fantàstic contrasta amb la manera com ell es presentava.  Signatura Joan Ponç

 

La web de l’Associació Joan Ponç és de gran riquesa. Es pot accedir en línia al Catàleg raonat, a més d’altre informació sobre l’artista. Recomano una visita tranquil·la a la mateixa i per descomptat, anar a l’exposició a La Pedrera

 

Categories
Art

Antoni Tàpies: Objectes

Trobar-se amb vells i estimats amics, comporta sempre passar una estona rica en emocions i permet revisar coses ja viscudes conjuntament, Anar a la Fundació Antoni Tàpies, sense presa, disposant de temps per contemplar les seves obres, per poder anar i tornar d’una a l’altre, retrobant velles conegudes amb les que recordar les coses que han passat des de la darrera vegada que l’havies vist, tot això i més, és el que vaig trobar en l’exposició Objectes.

És quasi una necessitat vital dedicar un temps a l’obra de Tàpies. Plantar-te al seu davant i mirar-les de fit a fit, deixant que t’aportin idees i motius de reflexió.

En veure aquestes obres em va venir al cap un paràgraf de les Memòries d’en Tàpies:

…potser es tracta senzillament d’això: evitar el gratuït, que l’obra tingui sempre una motivació, aconseguir fer “parlar” el quadre, tots els seus racons.

És una exposició petita, només ocupa les dues  sales del subsol i presenta obres principalment dels anys 60 i 70. Com a indicador d’aquest interès pels objectes com elements artístics, està present l’obra que va realitzar Tàpies el 1956 per la botiga de roba Gales, situada al Passeig de Gràcia de Barcelona, titulada Porta metàl·lica i violí. L’impacte que devia suposar aquesta obra, de provocació i de trencar esquemes, era un clar exponent de la cerca de l’artista de nous camins d’expressió.

En el programa de mà es diu que

Tàpies no volia, … , crear connexions ocultes entre el conscient i l’inconscient, sinó presentar objectes anodins però autèntics.

És cert que son anodins, però la forma o disposició d’aquests objectes fa que deixin de ser anodins. Per exemple, l’obra la Bufanda

 

Antoni Tàpies. Bufanda
Antoni Tàpies. Bufanda

Et fa pensar immediatament amb el marc d’una porta, que et convida a entrar en un lloc que serà càlid perquè tens la bufanda que protegeix i que no és important que estigui esparracada, el valor està precisament en tota la vida i experiències que acumula.

O quan veus un pantaló penjat en una tela, el signe de la victòria et ve al cap, representat precisament en una peça de roba vella, utilitzada en els treballs del camp.

Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor. 1971
Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor. 1971

Un cop més prens consciència de la importància de la natura i d’aquelles coses que es troben en estadis molt inicials de l’activitat. La palla que és aliment, escalfor, lloc de descans, etc., això implica la senzilles, l’absència de coses innecessàries i que com element pictòric aporta volum i moviment a més de color. Tot tan simple i al mateix temps tan ric.

Antoni Tàpies. Pila de plats. 1970
Antoni Tàpies. Pila de plats. 1970

Un cop més m’he trobar davant de l’obra Pila de plats del 1970. A més de la seva relació amb la Caputxinada, tal com s’explica en el programa de mà, és un exponent de l’evolució d’en Tàpies i de les seves obres, passant de la pintura, a la pintura matèrica per fer un salt als objectes. Un objecte tan quotidià com uns plats blancs, de vaixella del dia a dia, porten a reflexionar sobre la vida, el malbaratament, el consumisme, etc. Un cop més anar a la font de les Memòries d’en Antoni Tàpies és interessant per completar el que es diu en la presentació de l’exposició sobre la seva experiència a la Caputxinada:

De seguida vaig tenir la sorpresa de conèixer un novici pintor que va resultar ser un fan meu: Antoni Llenna, el qual no solament em va portà el primer plat de sopa, sinó que fins em cedí la seva cel·la, sacrificant-se ell perquè jo pogués descansar, malgrat que no vaig aconseguir tancar els ulls

Antoni Tàpies. Escombra. 1965
Antoni Tàpies. Escombra. 1965

I trufant tota l’exposició, notes manuscrites del seu amic Joan Brossa.

Molt recomanable veure l’audiovisual que acompanya l’exposició.

Categories
Art

L’art de col·leccionar. Col·lecció Ventura Garcés.

La Fundació Vila Casas en el seu espai de Can Framis, ofereix una exposició temporal que, sota el nom genèric de l’Art de col·leccionar, presenta nou obres de la col·lecció particular de Ventura Garcés. 

D’entrada, s’em fa difícil saber perquè el comissari de l’exposició, Daniel Giralt-Miracle, ha seleccionat aquestes obres d’entre les prop de cinc-centes que conformen tota la col·lecció. Segons es desprèn de l’entrevista realitzada a un dels fills d’en Garcés, publicada en el fulletó de mà, Ventura Garcés, tenia obra que abasta des dels noucentistes fins l’actualitat (des de Grau Sala o Villà, a Lucio Muñoz, Pello Irazu, Saura o Kiefer). L’únic que puc dir, és que al final et quedes amb moltes ganes de poder veure més obra.

Per poder entrar millor en l’exposició, em vaig fer una ordenació temporal de les obres, un fil conductor. En aquesta ordenació, la primera és Dimoni (1982) de Joan Ponç. Pintor que juntament amb el poeta Joan Brossa i els també pintors, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i el filòsof, Arnau Puig, van crear l’any 1948, el grup Dau al Set. L’obra en qüestió,  per a mi, denota la gran influència que va tenir en ell, Joan Miró. La utilització de colors primaris, com el vermell i el blau, o les formes com de gotes allargassades, em van recordar la relació entre ambdós artistes. La temàtica esotèrica va ser freqüentment tractada per Pons.

La segona obra és Díptic negre amb creus, d’Antoni Tàpies (1988). Les obres de Tàpies sempre m’ofereixen moltes idees, de manera que ràpidament em trobo dins del quadre, vivint el que m’indica. Evidentment, és una interpretació personal que pot estar absolutament allunyada de moltes altres interpretacions o vivències. De grans dimensions, 200 x 350 cm, recobert en negre, a la part inferior, es veuen 7 creus blanques, i centrades en la part superior, el que per a mi, son les cames d’una persona, que camina per sobre de la foscor, cap a la llum. No renega de la part dura i fosca, sinó que serveix de base per enlairar-se. Tramet equilibri, tranquil·litat.

La tercera (1989) és de Guinovart, La Pava. També de grans dimensions, 210 x 525 cm, utilitza materials naturals, molt lligats o representant la natura: el marró, el verd, el blanquinós de la lluna o del sol, el lilós i el negre de la nit.

Tot seguit passem al 1993 amb l’obra de Julian Schnabel, Chulos. Recomano visitar la seva web, per copsar en tota la seva magnitud, l’obra d’aquest artista plàstic (cineasta, escultor, arquitecte, pintor, etc.)

A continuació una obra de Jaume Plensa del 1995, Proverbs of Hell. Personalment, he vist altres coses de Plensa que m’han agradat més.

L’obre de Miguel Ángel Campano, Andantino del 2001, em va tocar de manera especial. Es tracta del conjunt de vuit peces, que inicien el pas des de la llum (fons groc, amb pinzellades en tons verds pomes i grocs) fins arribar al setè amb tonalitats liloses i més fosques (encara que també te pinzellades blaves i verdes). De cop en la vuitena peça, torna a esclatar la llum, amb colors vius: groc, carbassa, blanc, verd poma, blau). A mateix temps, si t’apropes, veus les teles, per tant no vol amagar l’origen, el substrat sobre el que construeix l’obra, no vol enganyar. Al contrari, et demostra que amb una base feble, es pot arribar al món de la llum, del trencament, de la plenitud. El Museu Reina Sofia de Madrid, disposa de diverses obres d’aquest pintor, en la seva col·lecció permanent.

De la mateixa data és l’obra de Susy Gómez, s/t 113. Artista plàstica, utilitza diversos materials, combinant-los entre si, per crear les seves obres.

Les dues darreres obres, son d’Antoni LLena de l’any 2002. Es tracta de dues escultures de petit format, anomenades Penediment i certesa (una en filferro i l’altre en or). Em van captivar. Amb una simplicitat absoluta t’expressen el penediment (sentiment per a mi representat amb un material blanquinós, que es desfà i s’estén) i la certesa, més rotund, visualitzat en la taca fosca o en el or.

Certament, pot semblar una exposició petita pel nombre de peces, però un cop estas allà, i comences a mirar un cop i un altre, vas veient detalls, trobes connexions, descobreixes materials, o senzillament et deixes captivar per les obres, així que al final, arribes a la conclusió que ha sigut una gran exposició. En aquest moment, comprens perfectament el que diu en Claudi Garcés, en relació al seu pare:

Ell adquiria únicament guiat per criteris estètics. El que era important per ell era que l’obra li agradés, que se sentís identificat amb ella, mai no pensava en si al cap d’un temps valdria o no dues o tres vegades més.

Una cosa si que és certa, agraeixes molt poder accedir a aquestes obres, que per formar part d’una col·lecció privada, mai s’havien pogut contemplar.

Nota: L’exposició estarà oberta fins el 19 de juliol de 2015.