Los caminos de la abstracción 1957-1978.

Diálogos con el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca

Gràcies a que el Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca està realitzant obres en les seves instal·lacions, s’han pogut veure algunes de les seves obres en diverses exposicions que s’han anat realitzant en els darrers mesos. Es pot fer però, un recorregut virtual per la seva col·lecció.

Ja es va comentar en aquest blog, l’exposició de la Fundació Suñol: Mirades creuades. Les col·leccions com a territori de creació, on s’exposaven obres d’autors que tan estaven presents en la col·lecció Suñol, com en la col·lecció de Zobel i de les que autors actuals, en feien una lectura que quedava reflectida a través de les seves obres.

L’exposició que es va presentar a la Fundació Catalunya La Pedrera, mostrava obres d’autors europeos i americans realitzades durant el període comprés entre 1957 i 1978 presentant al mateix temps obres d’artistes espanyols fetes en el mateix període i que corresponien a la col·lecció del pintor i col·leccioniste Fernando Zóbel, impulsor del Museu de Arte Abstracto Español de Cuenca (1966). En aquest període i com a resultat de la Segona Guerra Mundial, va haver el transvasament d’artistes cap a Nova York (Serge Guilbaut. De cómo Nueva York robó la idea de Arte Moderno. Ed. Tirant lo Blanch. Valencia 2007) i a Espanya, es donava una situació dual, a l’interior del país es vivia en una dictadura rígida, on l’art abstracte no disposava de museus on presentar-se i els artistes eren menystinguts, però de forma simultània, la mateixa dictadura s’apropava a Amèrica a través del Pla Marshall i de cara a l’exterior recolzava als artistes. Tenin en compte aquest context, és com la voluntat de Zóbel de posar a disposició de tots els ciutadans, la seva col·lecció d’art abstracte, adquireix una importància cabdal.

A més de la Fundació Suñol i de la Fundació Catalunya La Pedrera, es van organitzar diferents actes i exposicions en altres indrets de la ciutat de Barcelona com el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Tàpies, Foto Colectania, Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’ESMUC. Així dons, aquesta idea de possibilitar diàlegs entre diferents expressions artístiques, va permetre la participació diversa i molt enriquidora.

Una eina de gran ajuda per seguir l’exposició va ser el poder descarregar al mòbil, informació no només sobre l’exposició sinó tot un apartat anomenat Creació i experimentació musical, on es podien escoltar obres d’Oliver Messiaen, Josep Maria Mestres Quadreny, Bruno Maderna, Pierre Boulez, Karlheinz Sotckhausen, Vangelis, Phillip Glass, Michael Nyman, Luis de Pablo i Morton Feldman. Era un veritable plaer recorrer l’exposició, escoltant aquestes peces.

En l’apartat de l’exposició dedicat a l’informalisme català, es podien veure obres de Tàpies, com a capdavanter d’aquest moviment a Catalunya, després de tornar de París i deixar el surrealisme per incorporar-se a aquest moviment que prima la intuïció de l’artista. No hi ha moltes vegades un esbós o una idea prèvia, sinò que el que importa és l’espontaneïtat del creador.

Antoni Tàpies. Marró i ocre 1959

Juan Hernández-Pijuan. Composició gestual en negre, 1959

Joan Josep Tarrats. À vivre, 1960

Ràfols Casamada. Blau profund, 1969

Modest Cuixart. Gran barroco, 1959

Un altre espai estava dedicat al grup El Paso creat l’any 1957 i que va tenir un paper fonamental en l’art espanyol d’avantguarda, ja que van obrir-se a les corrents existents a nivell internacional.

No pretenc fer una revisió exhaustiva de totes les obres, però n’havia tantes d’interessants, escultures de Chillida, Oteiza, Martín Chirino, Pablo Serrano i pintures de Lucio Muñoz, Pablo Palazuelo, Manolo Millares, Carlos Saura, Fernando Zóbel, Mark Rothko, Pollok, Soledad Sevilla, Eva Lootz o Sempere, entre d’altres, que convido un cop més a fer un viatge ara virtual, per totes les obres del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca. Una exposició de les que deixa emprempta.

Biografia de Mark Rothko. Annie Cohen-Solal

La biografia escrita per Annie Cohen-Solal sobre Mark Rothko, porta com a subtítol: Buscando la luz de la capilla. L’ autora és ben coneguda per les seves biografies sobre Sartre o sobre Picasso, a més de la que comentem aquí.

Una primera cosa a destacar és la gran quantitat de documentació i bibliografia que aporta, a més de les notes incorporades al llarg del llibre. Ens trobem dons davant d’un obra extensa, molt treballada i que ajuda a conèixer a l’artista, el seu entorn i ens endinsa en un període important de l’art americà i també en l’europeu.

Dedica una part important a explicar la seva infantesa, perquè, sens dubte marcarà a la persona i a la seva obra.

Mark Rothko emigra a EEUU amb 10 anys, i la seva joventut la viurà en un entorn d’emigrants, profundament jueu i molt religiós.

Les seves arrels europees seran fonamentals en la primera part de la seva vida als EEUU i en la seva obra. I encara que passi a ser reconegut com a artista americà, sempre reivindicarà el llegat dels pintors del Renaixement italià, dels artistes centro-europeus o la influència de Joan Miró, o Picasso, per exemple.

No és casualitat que els murals que va pintar amb la idea inicial d’ocupar les parets del restaurant Four Season del gratacels Seagram, es trobin actualment a la Tate Gallery.

La seva obra està està present en molts museus, com per exemple, el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu Nacional Reina Sofía, el Museu Guggenheim de Bilbao o al MOCO de Barcelona, a més de la Tate Modern de Londres o el Museu Pompidou de París; això per citar només els més propers.

Aquesta biografia, es centra de forma prioritària en la vessant artística. La part personal, només serveix per emmarcar o realçar l’evolució del pensament i de l’obra de Rothko. Els enfrontament o picabaralles amb d’altres artistes, ens van marcant les diverses etapes de la seva obra. És important destacar la seva cerca contínua de noves tècniques i formes d’expressió, però sempre seguint les seves idees, amb un grau de coherència, no sempre fàcil.

La dedicació a la docència, i per tant el contacte amb noves generacions que aportaven noves visions, va fer que pogués anar revisant i contrastant la seva concepció tant de l’art com del propi artista. El seu llibre, La realitat de l’artista, presenta les seves reflexions de l’art, des del Renaixement fins l’època moderna però també de quin és el paper de l’art i de l’artista en la societat, els reptes amb els que s’ha d’enfrontar, etc.

És per tant no només un pintor i gravador, sinó un pensador i filòsof. En aquest sentit el llibre publicat per Paidòs l’any 2007. Escritos sobre arte (1934-1969), recull articles, assajos, notes que va anar escrivint al llarg de tota la seva vida i que ha recopilat Miguel López-Remiro, és una mostra més de les reflexions i de la importància i de la preocupació que ell sentia pel que havia d’aportar l’art.

La biografia ens acosta a les contradiccions de Rothko. Per un costat l’art ha de ser proper i abastable per a totes les persones, però a mesura que creixia el seu reconeixement i el valor de les mateixes en el mercat, s’aguditzaven els seus dubtes sobre el paper de l’artista.

La idea de que les persones havien de formar part de les obres, que per això les feia tan grans i volia que es pengessin quasi a ran de terra, perquè qui s’acostés a elles, es sentís envoltat, com formant part d’elles, de manera que es propiciés una transferència d’emocions.

L’ altre aspecte fonamental de la seva obra, és la llum, en un sentit ampli. La llum que desprenien els colors, els matisos que aporta la llum natural tot això lligat amb els materials que utilitzava. Tal com indica el subtítol d’aquesta biografia, la cerca de la llum, és una de les grans preocupacions d’aquest artista. És molt interessant una cita d’un article escrit per Carol Mancusi-Ungaro sobre els frescos de la Capella Rothko, en que recollint informació de Ray Kelly, un dels darrers assistents del pintor diu:

Demostró como Rothko imprimaba lienzos de algodón con pigmentos secos diluidos en gelatina de cola de conejo y luego moderaba el color con pinturas acrílicas.(…) Rothko preparaba a diario una mezcla de cantidades sin medir de pintura al óleo, huevo entero, resina de Damar y aguarrás, y procedía primero a pintar rectángulos con pintura al óleo en tubo sobre los fondos de color y luego aplicaba encima pinceladas con la emulsión de huevo y óleo

No s’arriba a aquest tipus de combinació a la lleugera, implica moltes hores de proves. No és tampoc casual, cal recordar el coneixement que tenia sobre el Renaixement i com havia estudiat els materials que s’utilitzaven en aquella època i amb aquesta base, ell va anar cercant aquestes noves fórmules.

És tan apassionant i rica aquesta bibliografia, que cal llegir-la poc a poc. Comparant aspectes concrets amb altres artistes i amb altres tendències. I tal com s’ha dit a l’inici, val la pena revisar les notes, la biografia o consultar les webs incloses al final del llibre.

Deixo aquí un vídeo, que a més de mostrar l’obra de Rothko, ho fa acompanyada de la música que va composar Morton Feldman, dedicada a la Capella Rothko. Les imatges no son d’una gran qualitat, però es pot veure l’evolució de l’obra.

Red de John Logan

Tot el que és sòlid s’esvaeix. Fundació Suñol

Ja en diverses ocasions he anat manifestant les meves preferències en relació a l’art i això marca els espais que amb més freqüència visito. La gran sort de poder comptar amb uns referents concrets, és que mai et deceben. Així dons es pot dir que anar a la Fundació Suñol, suposava la garantia de trobar-me en terreny conegut. Accedeixes a l’exposició i vas localitzant artistes coneguts: Uslé, Fina Miralles, Carmen Calvo, Tàpies, Ràfols-Casamada, Robert Llimós, Susana Solano, etc. És difícil explicar el que es sent en aquests moments devant de totes aquestes obres.

Però anem poc a poc.

La primera sorpresa ja es te abans d’entrar. El frontal de la Fundació Suñol, és un gran vidre. Però ja es nota que no és un vidre normal. Es tracte de la primera obra d’art de la Fundació que surt a l’encontre dels visitants i de totes les persones que passen pel carrer. És una obra de Martín Vitaliti.

Crec que val la pena veure-la i descobrir-la. Una bona idea és seure una estona en el banc del carrer que just està davant de la Fundació Suñol.

Però si algú està interessat en saber-ne alguna cosa abans de contemplar-la, deixo l’enllaç al document que està disponible en la web de la Fundació: Martín Vitaliti. La idea d’una imatge.

Martí Vitaliti. La idea d’una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol

Aquesta exposició forma part d’una trilogia pensada per a donar a conèixer una part de la col·lecció. La primera exposició va ser: Obres mestres conegudes i la segona és la que actualment es pot visitar: Tot el que és sòlid s’esvaeix

Amb el perill de repetir el que darrerament tantes vegades se sent a dir en relació al increment de la informació en línia, en el cas de la web de la Fundació Suñol, crec que el valor no està en la quantitat d’informació sinó sobre tot en la qualitat de la mateixa. I no em refereixo només al grau de resolució de les imatges que ofereix, sinó sobre tot pel contingut didàctic del mateix.

És molt enriquidor poder seguir una visita virtual de l’exposició de la ma del seu comisari Valentín Roma. Em va cridar l’atenció el moment en que parla que en els moments actuals es dóna tal sobrecarga d’imatges hiper-realistes, que crear art abstracte és quasi una heroïcitat. És sorprenent. Certament s’agraeix veure art abstracte per la llibertat de pensament que otorga i per les possibilitats que obre de reflexió.

En la presentació d’aquesta exposició es pot llegir:

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.

Anant una mica més enllà, les obres d’art que no tenen títol, sempre m’han semblat d’una gran generositat per part de l’artista: és un acte de lliurament de la seva obra al públic, sense posar cap condició.

Per a les persones que volen conèixer una mica més a fons algunes de les obres que es presenten, és molt recomanable fer la visita guiada. És una visita participativa, amb comentaris dels presents i respostes a les preguntes que la persona que dirigeix la visita va plantejant.

Donant per sentada la subjectivitat dels comentaris que podria fer de les obres, crec més interessant posar-ne algunes de les que es poden veure. I sobre tot, una recomanació: No se la perdin.

• 

  Fina Miralles. Sense títol, 1979. Fundació Suñol

• 

  Susana Solano. Ballarí / Ballarina, 1979. Fundació Suñol

• 

  Mireia Calafell. Cartel·la en diàleg amb l’obra de Susana Solano. Fundació Suñol

• 

  Juan Uslé. Sense títol, 1999. Fundació Suñol

• 

  Ràfols-Casamada.Dijous, 1979. Fundació Suñol

• 

  Eva Lootz. Sense títol, 1980. Fundació Suñol

• 

  Martí Sales. Cartel·la corresponent a l’obra d’Eva Lootz. Fundació Suñol

• 

  Virginia Costa. Sense títol, 1996-2000. Fundació Suñol

• 

  Joan Hernández Pijuan. Paisatge, 1978. Fundació Suñol

Rosa Amorós. Despojos i dèries. Fundació Suñol

La prisionera. Rosa Amorós. Fundació Suñol

Dosso-Dossi. 2013-2015. Rosa Amorós. Fundació Suñol

La papallona. Rosa Amorós. Fundació Suñol

Gligau V. 2012. Rosa Amorós. Fundació Suñol

Blau II. 1993. Rosa Amorós. Fundació Suñol

Agugi. 2015. Rosa Amorós. Fundació Suñol

Vaig aprofitar la presentació que van fer de la col·lecció de Josep Suñol per visitar amb calma l’exposició de Rosa Amorós.

En quant a la col·lecció, es va iniciar el 1976 i en el primer període, es va dedicar principalment al món de l’art internacional i de forma especial als artistes italians. Però mai ha deixat de tenir interès i cura del que es fa aquí, implicant-se directament en l’obra de joves artistes amb els que sempre ha mantingut una relació directe. Bona prova d’aquest interès, va ser la dedicació d’un espai de la seva sala Galeria2, ubicada al barri de Les Corts, a garantir un espai vital i de realització artística a artistes que estaven finalitzant la seva formació. Actualment, la Fundació beca a estudiants proporcionant-los un espai per treballar i quan finalitza aquest període exposa la seva obra en la Fundació.

Amb aquests antecedents, Rosa Amorós va ser una artista que des del primer moment en Josep Suñol va ajudar i estimular, adquirint alguna de les seves obres per a formar part de la seva col·lecció.

L’exposició que ocupa actualment la primera planta de la Fundació, es presenta com una mirada retrospectiva a l’obra de l’artista i estarà oberta fins a finals del mes de gener del 2016. Rosa Amorós és ceramista i moltes coses més. Bona part de la seva obra està feta amb fang amb un clar contrast amb els acabats polits de la ceràmica. L’artista vol que es noti la intervenció de la persona, i es veuen les empremtes que reflexen el treball de modelació. Les preocupacions de Rosa Amorós parteixen de la seva implicació en les idees bàsiques de l’ésser humà: l’origen, la religió, la relació amb els altres i amb les persones de diferents cultures. I és tot això el que intenta manifestar a través de les seves obres. El conjunt de les escultures presents en l’exposició, ens apropen a les seves reflexions sobre la naturalesa humana.

A més de les escultures es poden veure un conjunt de pintures i dibuixos. Tan les teles com els dibuixos empren el negre o el roig. T’identifiques amb la passió, amb la lluita, amb la confrontació d’idees. L’abstracte no deixa de ser una manifestació del dubte, de que no està res fet i beneit. Em va sorprendre molt el guaix Blau II, per la mida i pel color, És dels anys 90 i em va fer pensar que l’evolució de l’artista l’ha portat a centrar-se més en colors que no distreguin, que mostrin l’obra en tota la seva cruesa. Les obres presents a l’exposició corresponen al període del 1994 al 2015. Personalment, m’hauria ajudat a comprendre el conjunt de l’obra el poder tenir una visió des de la seva primera època.

No és una obra fàcil per l’espectador. Les escultures no conviden a ser tocades, a ser acariciades, al contrari, poden causar un cert rebutj. Però és perquè ens enfronta amb la pròpia realitat, amb la part menys dolça de l’ésser humà.

Una visió més professional de l’exposició es pot llegir a: Amb i sense context, d’Àngela Molina