Risc de pobresa a Catalunya, per sexe i edat.

Les dades publicades a l’Idescat: Enquesta de condicions de vida, posa en evidència un cop més, una realitat, que a pesar de ser prou coneguda, no pot deixar indiferent. Es tracta del risc de pobresa de la població de Catalunya per sexe i trams d’edat.

Taxa de risc de pobresa. Per sexe.

• Aquest gràfic posa en evidència dues coses importants:
  • Les xifres de la taxa de risc de pobresa sempre son més elevades en el cas de les dones
  • La tendència en ambdós casos és inversa: la de la població masculina és descendent i la de la població femenina és ascendent.

On totes les alarmes es disparen és en analitzar la taxa de risc de pobresa en el tram d’edat de 65 o més anys.

Les causes d’aquestes diferències son fàcils d’enumerar:

1. Mestresses de casa que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva.
2. Dones que han treballat en negocis familiars o en el sector primari i que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva..
3. Dones que han treballat en el servei domèstic, sense cotització, per tant amb pensió no contributiva.
4. Autònomes amb cotitzacions molt baixes amb pensions contributives també molt baixes.
5. Diferències salarials per sexe que s’ha traduït amb cotitzacions inferiors i per tant en pensions contributives més baixes.
6. Familiars al seu càrrec com a conseqüència de la situació econòmica actual.

Persones que viuen soles per trams d’edat. Catalunya 2018

Nota: Percentatge respecte al total de persones de cada grup d’edat.

Font: Idescat, a partir de les dades de l’Enquesta contínua de llars de l’INE

El·laboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat. Enquesta de condicions de vida

Val la pena observar aquest nou gràfic. Gairebé no cal afegir res. Amb aquest percentatge de dones que viuen soles, i en base als punts exposats amb anterioritat, es pot deduir que les possibilitats de risc de pobresa entre aquest sector de la població, és molt elevat.

Però el que és més preocupant és el salt que s’ha produït el darrer any amb un increment d’un 3,4 quan la diferència entre el 2016 al 2017 havia sigut de 0,7.

A les persones que l’any 2018 van fer els 65 anys es va calcular la seva pensió en base als darrers 15 anys cotitzats, és a dir a partir del 2003. Aquí entra de ple la crisi econòmica que va fer fora del mercat laboral de forma prioritària a les dones. Aquest fet queda reflectit en el gràfic que representa l’evolució de les diferències de la taxa de risc de pobresa entre els anys 2014 al 2018.

La població masculina de 65 anys o més, també han vist incrementar-se la taxa en 0,8 punts, el que indica que les conseqüències de la crisi van ser generals. Aquestes repercussions es fan més paleses si veiem que tot just es venia d’una millora l’any 2017.

Cal denunciar aquesta situació i sobre tot, cal posar-hi remei amb mesures positives, sense fer demagògia ni escarafalls.

L’exili cultural català de 1939

A més del pas per La Jonquera-El Pertús, l’altre camí de l’exili va ser Portbou-Cervera. En  aquesta  zona es van instal.lar de manera temporal els governs de la Generalitat de Catalunya, de la República espanyola i el govern basc abans de creuar definitivament la frontera cap a l’exili.

El poble d’Agullana va acollir a aquestes persones i institucions. Ara ha obert un espai museístic dedicat a l’exili cultural, a fí de mostrar reconeixement  a totes les persones intel.lectuals i/o artistes que van deixar la seva empremta en l’història del nostre país. Cal recordar que un grup van compartir vivències a Mas Perxés. En aquest mas acondicionat per la Generalitat en el seu moment, van conviure escriptors, poetes, pintors i intel.lectuals que van deixar testimoni de la seva experiència d’aquells moments previs a l’exili.

L’exposició em va semblar molt ben comissariada. L’alternància de documents de l’època, amb imatges i vídeos, fa que sigui molt entenedora i il.lustrativa. La distribució per temes ajuda a copsar amb més detall el que va comportar per la nostra societat l’exili de totes aquestes persones. Així hi han espais dedicats als Mestres i pedagogs exiliats, a les ciències humanes i pensament, a les arts i les lletres, a la llengua i literatura i la música.

Alguns dels intel·lectuals ja havien pogut desenvolupar la seva carrera abans de la guerra. L’experiència i els coneixements que tenien, els va facilitar en alguns casos, una integració ràpida en els països d’acollida. Em van semblar reveladores les paraules de Dolors Canals:

El departament de Sanitat (dels EUA) em va dir:”vostè té experiència de guerra i això ens convé perquè aquí tenim la guerra”.(…) Em van posar a càrrec de la primera guarderia que s’organitzà, perquè nosaltres havíem fet coses que no es feien encara a les guarderies anglosaxones

El que és ben cert, és la dispersió de l’obra de tots els artistes i intel.lectuals catalans que es van exiliar. Uns son coneguts pel gran públic, com Picasso, Pau Casals, o Pompeu Fabra. Però d’altres, van arribar a la seva maduresa creativa estan ja a l’exili i han pogut quedar una mica en segon terme.

Un exemple per a mí interessant és el cas de Joaquím Vicens-Gironella (1911-1997). Nascut al mateix Agullana va treballar en una fàbrica de suro (cal recordar que van arribar a haver en funcionament set fàbriques en el mateix poble, dedicades a la indústria del suro). A França va treballar també en una fàbrica dedicada a la fabricació de taps de suro i després d’haver emprat diversos materials per fer escultures, va decidir-se pel suro. Tot de forma autodidacta. Es va donar la casualitat que Jean Dubuffet veiés les seves obres i s’interesés en elles. Vicens-Gironella és considerat un artista de l’ Art marginal o Art Brut, tal com el va definir el propi Dubuffet.

Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font

Caldrà estar amatents a la programació d’aquest nou espai.

Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

Punts de Vista

Més opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en…

View original post 718 more words

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

Tot el que sigui compartir reflexions i obrir un debat seriós, és positiu i enriquidor. Crec que és bo aportar elements que contribueixin a que cada persona pugui prendre decisions de forma conscient . A tots ens agrada poder triar, és a dir, volem tenir moltes opcions, remenar, comparar, i al final queda-nos amb la que s’adigui més amb la nostra manera de pensar. Les opcions úniques ja no son opcions, és dirigisme.

Punts de Vista

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment…

View original post 7 more words

El poder de l’Educació

L’atemptat a una escola de l’exèrcit al Pakistà, m’ha fet reflexionar de nou sobre EDUCACIÓ. Ho escric amb lletres ben grans perqué crec en la seva importància i es preocupant la situació que s’està vivint.

És evident que ser una escola de l’exèrcit pot ser considerat motiu suficient per rebre un atac, però el més esfereïdor es que es tracta d’una escola. Això implica un lloc on es tramet no només coneixement, sinó  també valors -tolerància, respecte- i eines per reflexionar, pensar, argumentar, debatre, posar en qüestió i expressar idees.

Sembla que faci por que des de petits, els nens i nenes tinguin al seu abast totes aquestes eines que evidentment, els ajudaran a ser persones lliures i responsables.

Però, que està passant aquí, a casa nostre? Podem establir algun tipus de semblança amb l’atac a l’escola? En el nostre cas, la por a l’educació es posa de manifest d’un altre manera, més subtil si es vol, però igual de perillosa. Parlo de la reducció dels pressupostos dedicats a Educació  i la distribució dels mateixos.

Segons les dades dels pressupostos de l’estat per 2015, el descens de l’assignació a aquests capítol des de l’inici de la legislatura actual, és d’un 25%. En alguns mitjans es diu que aquest darrer any ha hagut un increment del 4,5%, però és enganyós. L’increment es deu a l’aplicació de la LOMCE que s’emporta més de la quantitat de la pujada, per tant, la realitat és que també ha hagut un descens en aquest any. Com destacava Natàlia Chientaroli en el seu article del passat 1 d’octubre aparegut a diario.es, és molt significatiu el descens en un 13,9% del capítol dedicat a la formació del professorat.

Aquests darrers dies s’han publicat també notícies relacionades amb el posicionament de les universitats espanyoles en relació al conjunt d’universitats del món. Es confirma que cap d’elles està posicionada entre les 200 universitats millor considerades. Un altre notícia que confirma el mal moment de l’educació.

Si analitzem ara les dades dels pressupostos de la Generalitat, la situació encara és pitjor. Fa un parell d’anys, Catalunya era la comunitat autònoma que més havia reduït el pressupost dedicat a Educació durant el període 2010-2012, amb un 13,57% de descens,  amb un diferencial de 4 punts per sobre de la següent comunitat que era Múrcia. Però si ens apropem en el temps, el descens va ser del 22% si allarguem el període a 2014. Per tant, si entre 2010-2012 el descens era del 13,57% només en els anys 2013 i 2014 el descens s’ha incrementat en un 10% més. Està per veure que passarà en el 2015.

La devallada en la inversió en Educació, no és només un tema econòmic, és un tema polític i ideològic. És una forma més de por, de no voler tenir una població formada i preparada. No ens enganyem.