Categories
Educació Política

Espayolitzar Catalunya o catalanitzadar Espanya

Crec que el ministre Wert és un infiltrat de CDC al PP (o a la inversa) i ningú ho sap (ni tans sols ell). Cada cop que obre la boca dóna vots a CDC i incrementa els partidaris del soberanisme català. Seguint amb aquesta fabulació, es podria pensar que existeix un acord secret entre ambdos partits i que ja han pactat com es farà el retorn del favor.

Dolenteries a part, crec que com a ministre d’educació d’Espanya, hauria de voler incrementar el nivell de coneixements de tot el territori. No voldria que ens diguesin egoistes als catalans, sino que amb molt de gust voldriem poder explicar la nostre història i la nostre cultura a la resta de pobles. De la mateixa manera, fora molt positiu disposar d’assignatures als instituts que permetèsin aprendre el basc o el galleg, a més d’Història, cultura i tradicions d’Euskadi o Galitzia. I per descomptat també ens interessa conèixer l’Història d’Espanya. Abans es deia que el saber no ocupa lugar i hi estic totalment d’acord.

Potser el Sr. Wert vol aplicar una dita diferent: la letra con sangre entra, i no recorda que només cal que et vulguin imposar alguna cosa, com perquè automàticament es tingui la tentació de fer el contrari.
El sentiment de pertanyensa a un país entra dins del terreny privat de cada persona i no es pot ensenyar en cap escola. Per poder-se sentir orgullós d’algú o d’algún projecte, cal compartir els objectius i poder fer coses plegats sota el principi del respecte, de la tolerància i de la igualtat. Si algú vol actuar a base d’imposicions, els altres li poden tenir por, menyspreu o temor, però mai respecte i apreci.

Els principis asimètrics que manté el Sr. Wert, no deixen de ser reflex d’un nacionalisme excloent i mai poden servir com a base de relació.

Categories
Política

El bloqueig estratègic del PSC

Un bon amic i company, en Marés, m’ha fet arribar la seva reflexió arrel de la sessió viscuda aquesta setmana al Parlament de Catalunya. La publico, amb el seu coneixement, per si pot servir a més persones. Estic convençuda de que així serà. 

En el debat al Parlament de Catalunya sobre la resolució sobre el dret a l’autodeterminació, es van posar en total evidència les contradiccions internes dels socialistes, col·locant-los en un punt que els impedeix avançar, sense fer una trencadissa interna.

La situació de col·lapse del grup parlamentari, es va fer més evident, quan es va abstenir, no sols en la votació de la resolució, sinó el que ja els desnaturalitza com a referent de l’esquerra, quan es van abstenir en la reprovació de la gestió del govern, en la crítica a les retallades concretades en la sanitat i en la denúncia de la corrupció, cas Palau.

Tot això, és conseqüència d’una acumulació de fets que ens duen cap al que diem en el títol, els socialistes i més aguditzadament els socialistes catalans, han arribat a un punt, en que la realitat s’imposa i destrossa una estratègia anunciada però ambiguament definida i mai aplicada. Ens referim a la estratègia de caminar cap a un estat federal.

Anem primer pels fets. Els socialistes han fet diversos cops manifestacions d’estar a favor d’aquesta estratègia, però mai han pogut avançar un sol pas en aquest sentit.

El Sr. Rodríguez Zapatero al accedir al poder, es va acostar als catalans, que l’havien votat de manera amplament, fent-los un senyal de complicitat a les aspiracions de més poder autonòmic.

El president Pasqual Maragall, va engegar la via de reforma de l’Estatut de Catalunya, amb la finalitat de poder completar competències, que en el primer Estatut varen tenir que aparcar-se, i  millorar l’endèmic problema del finançament de Catalunya. El finançament tal com regia,   li treia clares possibilitats i pèrdua de pes dins l’estat espanyol. Una via molt intel·ligent al nostre entendre, que ens hauria evitat molts problemes futurs, com ara estem constatant.

Però els dos trens van xocar. ZP es va trobar amb la resistència del nacionalisme espanyol dins del vot socialista i no li va quedar cap mes remei que escollir entre uns i altres; el resultat ja el sabem, va sacrificar als catalans i ho va personalitzar carregant-se en Pasqual Maragall.

ZP i recordem-ho, el cap de la oposició de Catalunya, l’avui  Molt Honorable Sr. Artur Mas, varen truncar les aspiracions de Catalunya expressades pel Parlament i van descafeïnar importants parts del contingut de l’Estatut. Més tard el Tribunal Constitucional, va encarregar-se de desnaturalitzar un altre part. I un cop més, es va aplicar la política de “cafè para todos”, deixant de banda les nacionalitats reals a l’Estat espanyol i consolidant l’artificialitat de l’actual estat de les autonomies.

El nacionalisme espanyol, amb el suport de CiU, van tancar la porta a les aspiracions de Catalunya de més govern, incloent  de capacitat recaptadora, col·locant  Catalunya en una via morta. Ara, truncada la via de l’enteniment, donen tots als arguments a una via que fins llavors havia sigut minoritària i aspiracional a  Catalunya, la via cap a la independència.

Però també es va trencar, l’estratègia del PSOE i del PSC, i el van deixar sense sortida,  fent  inviable la seva recuperació.

Si el PSOE es declara federalista de fet (no de paraula buida), el federalisme cal aplicar-lo a les veritables nacionalitats. Si et declares federalista, has d’acceptar el dret a l’auto-determinació del poble que se’n senti. Si es declara orgànicament partit federalista, ha d’acceptar que el PSC es un partit amb entitat pròpia, en totes les seves conseqüències. I si tots aquests principis son vàlids pel PSOE, també ho son pel PSC. Ser federalista i ser constitucional, vol dir acceptar la Constitució i lluitar per modificar-la.

Però quin es el problema? Que la base del PSOE i part del PSC, no son federalistes, sinó nacionalistes espanyols que no accepten altre nacionalitat que no sigui l’espanyola per a tots. I això te suficient pes electoral per dificultar la construcció d’una alternativa real.

El PSOE sols pot guanyar unes eleccions amb els vots dels catalans i el PSC només pot guanyar a Catalunya, aconseguint un ampli recolzament de la població catalana.

En aquesta situació, el principal partit de la oposició i de l’esquerra no pot exercir.

Davant d’una imprudent i inviable política engegada i impulsada per Convergència, en que ha obert un procés d’elevats riscos i de gran inviabilitat política i econòmica, més enllà d’uns rèdits electorals a curt termini, no existeix un potencial polític suficient per fer-hi front, més allà de la posició tancada des del nacionalisme espanyol,  del immobilisme constitucional o de la via del boicot legal, econòmic o de la fractura social, en la consumició dels fets. Negre escenari. A qui hem de votar?

Categories
Política

Finançament de CDC

Dies enrera vaig escriure en aquest mateix blog una reflexió sobre el tema Eurovegas i el finançament dels partits polítics. Quan aquesta setmana s’ha conegut la fiança de 3,2 milions d’€ imposada pel jutge que està investigant el cas Palau a Convergència Democràtica de Catalunya, per la seva possible implicació en el finançament a través de la Fundació del Palau, no he pogut per menys que tornar a pensar en el tema.

Ara es vol diferenciar la figura del president de la Generalitat de la de secretari general del partit per a no desacreditar a la institució, però no podem oblidar que els diners que presumiblement va rebre CDC, van ajudar a la campanya electoral, gràcies a la qual, ara, el Sr. Artur Más és President. No es sabrà mai que hauria passat si aquestes circumstàncies haguessin sigut unes altres, però si que com a ciutadans tenim el dret i l’obligació de demanar saber la veritat.

Crida l’atenció que l’actual secretari de CDC demani celeritat per presentar-se al Parlament per a donar explicacions. Tenint present que es tracta d’una investigació sobre el finançament durant els anys 2002-2008, han tingut temps suficient per explicar que és el que va passar, Queda bastant clar que si no s’hagués destapat el cas Palau, els catalans no hauríem conegut mai el possible finançament irregular d’aquesta formació política.

Sería injust quedar-nos només en el finançament de CDC, és un problema general que afecta a tots els partits. El que sorprèn i fa pensar que hi han coses que a la gent del carrer se’ns escapen, és que per molt que tothom parli d’aquesta necessitat, mai cap govern ha gosat posar fil a l’agulla i resoldre d’una vegada per totes aquest problema.

Un altre punt a remarcar és el paper dels interventors que auditen cada any els comptes dels partits. Aquest interventors no son del tot independents, sinó que estan lligats a l’estat i per tant als propis partits polítics. Si el mandat d’aquests interventors tingues una durada en el temps superior a una legislatura, ja podria actuar amb les mans més lliures. Potser cal reclamar un major control democràtic en front de la partitocràcia que impera en la nostra democràcia imperfecte.

No es pot continuar parlant de transparència i que restin aquest punts foscos en el funcionament de la vida política del nostre país. Ara es dirà que no és un tema prioritari dins de la situació que estem passant, però pel que sembla, mai és un bon moment.