Categories
Educació

Valors: és cosa de tots

Ja fa vora de 10 anys, ens va commocionar la notícia que un grup de joves de la zona alta de Barcelona, havien pres foc a una dona que dormia en un caixer automàtic. Però no va quedar aquí.

Fa pocs dies, i coincidint amb la celebració de l’obtenció de la Champions per part del Barça, es va produir un fet similar. Una colla de joves, entre 12 i 16 anys, van voler acabar “la celebració” d’una manera molt especial: agredint a un sense sostre que dormia habitualment en un punt del seu barri. Només d’escriure-ho, m’esborrono.

En aquests mateixos dies, es va fer públic un estudi de Hatento, que ha aplegat a diverses organitzacions que treballen amb la gent sense sostre, on es diu que el 47,1% d’aquestes persones han patit agressions. D’aquestes, el 28,4% els responsables van ser joves que estaven de festa. Què està passant?

Segur que ens venen al cap arguments relacionats amb la crisi econòmica, amb l’empobriment de la població, amb la frustració d’aquests joves que venen de veure als seus ídols, però es troben amb la seva dura realitat. Tots aquests components els porten a carregar contra el més dèbil. La diferència amb altres moments, és que aquests nivells de desesperança, de no veure sortida, de creure que no es te futur, cada cop es manifesta en gent més jove, que no sempre te els mecanismes necessaris per gestionar les emocions i sentiments en els que estan immersos.

Sabem que els nens son com esponges que van absorbint tot el que veuen a casa, a l’escola i en el seu entorn. Això vol dir que aquest tipus d’actituds no surten de la nit al dia, sinó que es requereix d’un procés d’aprenentatge i d’interiorització de les mateixes. Un cop més hem de parlar d’EDUCACIÓ. Si cerquem el significat d’educar, veurem que vol dir: Ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. 
 Transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura. 

Com ja he apuntat en altres ocasions, la responsabilitat bàsica i fonamental d’aquesta tasca, rau en la pròpia família. En el terrible cas que he comentat abans, alguns dels nanos, als ser menors, no se’ls va poder inculpar. D’acord. Però i les famílies? Quina actuació te prevista la justícia per aquests casos?. Si pels motius que siguin, i lluny de voler jutjar, l’entorn d’aquests nens, no tenen la capacitat, o la situació no els permet assumir aquesta responsabilitat, cal garantir que la societat, a través de les institucions de les que s’ha dotat, pot dur a terme aquest paper educador.

M’ha cridat l’atenció, i recomano la lectura, d’un article publicat avui mateix, a El Periódico, i titulat: “Primer els valors, després, el futbol”. Entre d’altres coses diu:

“Aquesta idea, que sembla tan senzilla d’argumentar, de defensar, resulta gairebé impossible de detectar en molts camps d’infantils, cadets o juvenils”, segueix explicant Alemany, “ja que, no només molts d’aquests nois es comporten de forma sorprenent i antiesportiva, sinó, fins i tot, moltíssims pares”.

“El futbol ens ha donat moltes coses, bé, l’esport en general, i nosaltres volem utilitzar tot el que té de bo el futbol per educar els nens”, explica Quer. “Hem d’aconseguir que els nens es diverteixin, creixin i, sí, aprenguin a jugar a futbol, competeixin, per descomptat, però aprenguin a guanyar i a perdre. Volem que es formin en uns valors que, no només els serviran per compartir el seu esport favorit amb els seus companys, sinó que els serà molt útil en la vida diària”.

 Per sort, ja fa uns anys que es parla amb insistència de l’educació en valors. En un moment donat, parlar d’aquest tema provocava somriures de suficiència, com si es tractés d’un tema superat o passat de moda. Ara es fa palès la transcendència del mateix. Dins d’aquesta mateixa bossa, s’ha d’incloure la diferència de gènere i l’educació en el respecte i en la convivència.

Estem davant d’un tema, els valors, que és molt ampli, però que ens acaba afectant a tots els ciutadans. La convivència en el carrer, en els mitjans de transport, en espais públics, etc. , en qualsevol lloc. la construïm entre tots. Els adults en major grau, hem de tenir present que som educadors dels joves i criatures que estan al nostre voltant, i no es tracta de criticar-los o comentar el malament que ho fan, sinó cada ú, en el seu paper, procurar donar un cop de mà.

Categories
Educació Música

20 anys de les Escoles Municipals de Música de Barcelona

 

20 anys Escoles de Música Barcelona
Programa de mà del concert dels 20 anys de les escoles de música municipals

Si tirem endarrere en el temps, veiem com científics de diversos països, han anat investigant sobre la memòria, arribant a la conclusió de que la memòria musical es manté fins al final de la vida i fins i tot es preserva encara que es pateixin malalties degeneratives o amnèsia. (Vegeu Todo se olvida, menos la música )

M’han tornat al cap aquesta idea, a rel d’haver assistit divendres passat al concert de commemoració dels 20 anys de les Escoles Municipals de Música de Barcelona.

És realment impressionant veure i sentir,   prop de 90 nois i noies, d’escoles diferents, sent capaços d’interpretar conjuntament diverses obres musicals. La tasca dels professors, que quasi passa desapercebuda, ha sigut grandiosa. Posar d’acord a tots aquests musics d’edats diferents, segur que no és fàcil. I no estic pensant només en els aspectes musicals, sinó en la convivència, el respecte, l’acceptació del propi paper dins del conjunt cedint a personalismes en favor de l’altre. És evident que el treball constant de tots aquests aspectes enriqueix i forma, i com apunta l’article Cerebro y Música de l’any 1999 de l’Asociación Pro Música de Valladolid, contribueix a la millora de l’organització del processament mental de l’ésser humà i fins i tot, intervé en l’increment de la intel·ligència (en un sentit global, de tots els factors que intervenen en la intel·ligència: emocions, coneixements, etc.)

Les escoles municipals de música són serveis que molts ajuntaments han considerat prioritaris i que els propis ciutadans han acabat assumint-los com serveis imprescindibles. Això porta a vegades a que hagi persones una mica injustes, ja que no saben apreciar l’esforç i el compromís polític i econòmic que aquest ensenyament no obligatori comporta. Els ciutadans valorem la funció social que compleixen i els hi reconeixem la seva aportació al desenvolupament personal, a l’enriquiment de la vida cultural dels municipis i el seu paper com a centres que afavoreixen la cohesió social (veure: Guía de las Escuelas Municipales de Música. FEMP, 2010)

Les escoles municipals cobreixen un espai propi que no te res a veure amb l’ensenyament de música dins dels ensenyaments reglats. És aprendre per gaudir i per créixer com a persones.

Un dia vaig trobar a Internet una frase que diu:

“El que escucha música siente que su soledad, de repente, se puebla”. Robert Browning (1812-1889) Poeta inglés.

Per tot plegat, he de reconèixer que vaig sentir una enveja sana de tots ells i que desitjo que es compleixin  aquestes dues premisses: no perdre la memòria musical i no sentir-se mai sol mentre hi hagi música  acompanyant.

Categories
General Política

Publicitat enganyosa i retrògada: que no ens facin empassar rodes de molí.

Ja sabem que el nou govern va començar les retallades per aspectes tan sensibles com l’educació i la sanitat per continuar amb benestar social. És evident que aquesta tria no és gratuita sinó que correspost a una ideologia que el govern està disposat a imposar (que no a negociar) tan si com si no.
A vegades l’aplicació d’una ideologia i d’unes creences es pot fer d’una manera molt subtil, que quasi no es nota, però que te un objectiu clar. En aquesta línia ens podem trobar amb publicitat que anys enrera cap creatiu hauria proposat, perqué cap client li hauria acceptat. A tall d’exemple ens podem referir a un anunci que fa uns mesos es passava només a la ràdio i que ara ha fet el salt a la TV: anuncien un mitjà anticonceptiu que mitjančant la detecció de determinades proteines a l’orina de la dona, indica si aquesta es troba en dies fèrtils o no. Als inicis de l’anunci s’aconsellava al home que se n’anès al bar amb els amics. Ara han eliminat aquesta part apostant per tenir relacions només els dies fèrtils de la dona. De cop hem tornat a trenta anys enrera, quan només es concebíen les relacions de parella lligades a la procreació i es rebutjaven en la seva vessant de plaer i de relació sexual.
Es dóna la imatge que, pel sot fet d’utilitzar un artilugi tecnològic (del que en cap moment es parla del seu nivell de garantia ni de fiabilitat en la predicció), ens trobem davant d’un avenç important. Estranya que un tema tan delicat, es tracti sense aconsellar en cap moment la consulta a un especialista i al contrari, es frivolitza fent dir a la dona que està farta de prendre hormones (donant a entendre que fins ara s’estava automedicant).

Si es reflexiona una mica, pot haver parelles o dones soles, que per haver fet cas d’aquest sistema, es trobin davant d’un embaràs no desitjat. En aquest punt ja caldria entrar a parlar de la reforma de la Llei d’interrupció de l’embaràs i ho deixo per un altre moment.