Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Art

Nau Gaudí. Col.lecció Bassat. 1990-1999

La visita a la Nau Gaudí de Mataró, te una doble vessant: l’espai en si mateix i les obres exposades.

La Nau Gaudí es troba en el mig d’un carrer, a un nivell més baix que aquest i es fa una mica difícil imaginar com era en els seus orígens. Aquesta nau formava part del projecte que en Salvador Pagès va encarregar al seu amic Antoni Gaudí per la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense l’any 1978. Es destaca el fet que va ser un encàrrec que no va provenir ni de part de la burgesia catalana, ni tampoc de part de l’església, sinó d’una cooperativa tèxtil. Al ser una obra primerenca de Gaudí, és important destacar com en ella ja es poden trobar elements característics de la seva obra que amb posterioritat s’aniran veient en altres obres. Destaquen els arcs com elements sustentadors. Aquesta mateixa idea es troba en les golfes de La Pedrera i sobre tot en la cripta de la Colònia Güell. És molt interessant veure un audiovisual que es passa en la mateixa Nau Gaudí, on s’explica el procés de disseny i prova de la viabilitat dels arcs. És curiós com fan una maqueta, on els arcs estan al revés i van posant saquets amb boletes de plom de diferent pes, per anar verificant la solidesa d’aquest tipus d’estructura.

En el plànol que es conserva de la nau de blanqueig a l’Arxiu Municipal de Mataró, en el projecte inicial només havia set arcs, però es va ampliar fins els tretze actuals. De tot el projecte, actualment només es conserva aquesta nau i l’edifici de les letrines a l’exterior.

El segon centre d’interès de la visita és l’exposició de obres corresponents a la Col·lecció Bassat. En els moments actuals hi ha una selecció d’obres de la dècada dels anys 90, és a dir, des de 1990 a 1999, encara que amb anterioritat ja s’havia fet un altre exposició d’aquest mateix període.

En aquesta exposició comparteixen espai tant obres pictòriques com escultures. Cal destacar també la gran presència de obres realitzades per dones.

Les obres pel sol fet d’estar fetes en un període determinat, ens parlen de la visió que tenien els artistes d’aquell moment. El text del fulletó de mà de Ricard Mas: Col·lecció Bassat. 1990-1999. Quan la modernitat esdevingué clàsica, em sembla molt aclaridor:

L’obra d’Elvira Fustero López, de l’any 1994 em va resultar molt suggerent. Des de la foscor i amb aquesta com a base, es va progressant i poc a poc entra la llum i la claror ocupa cada cop més espai. Com sempre he dit, m’agraden les obres sense títol, ja que donen llibertat per buscar i treure en cada moment, aspectes diversos

Hi ha tantes obres d’artistes que m’agraden i interessen, que no puc citar-ne només algunes. Però faig una excepció amb l’obra de Regina Giménez de l’any 1991 (i també sense títol). Aquí que cada persona inventi la seva història.

Regina Giménez. Sense títol. 1991
Categories
Art Llibres

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Categories
Art

L’ideal en el paisatge. De Meifrèn a Matisse i Gontxarova

Espai Carmen Thyssen
Espai Carmen Thyssen

En altres ocasions he comentat les exposicions del Museu Thyssen o l’Espai Carmen Thyssen fent referència a l’excel·lent preparació i tasca de difusió de les obres, dins del context polític i històric. Un cop més, a l’anar a visitar l’exposició que ara comento, m’ha sorprès la tasca de documentació que l’envolta. El cronograma existent al final, ajuda a fixar les obres en el temps i en relació als fets polítics i socials que succeïen en el moment de la creació de les obres. Però, no només això, sinó que la riquesa de dades i d’informació que hi ha al web, permet preparar-se la visita de manera que en pots treure molt més profit de la mateixa.

Les exposicions que es fan a Sant Feliu de Guíxols, mostren obres de la col·lecció particular de Carmen Thyssen. La porta blava que dóna entrada a aquest espai, ajuda a comprendre que ens endinsem en l’entorn propi de la col·lecionista d’art: és el seu món.  De la mateixa manera, haver de traspassar una porta per sortir i accedir a altres espais del Monestir, ens torna a recordar que deixen endarrere aquesta visió seva.

En l’exposició de fa dos anys, el tema era el paisatge, ara aquesta idea torna a ser-hi present. En aquest cas el lliga a tres aspectes: el paisatge vinculat al mar, el jardins i la figura humana relacionada amb aquests entorns.

Homer. Nens a la platja
Homer. Nens a la platja

En el primer bloc d’obres voldria destacar especialment  “Escena de playa. Niños en las olas del pintor americà  Winslow Homer (1836-1910). L’obra està dividida en tres franges horitzontals: la sorra mullada, les ones i el mar i el cel. Aquesta escena devia ser pintada a la posta del sol ja que les ombres de les criatures així ho indiquen. La nena ubicada en primer pla, amb la faldilla vermella, serveix per situar  la resta de figures. El conjunt traspua l’alegria del joc, de la despreocupació de si es mullen les sabates o no; només la nena de la trena a mà esquerra -que sembla oriental per la forma del barret- s’agafa la faldilla. La ratlla de l’horitzó queda tallada per dues taques blanques que corresponen a dos vaixells. Tens també la sensació de trobar-te davant d’una fotografia, està perfectament emmarcada l’acció, el punt de llum cau directament en l’escuma de les ones i tota ella te un equilibri de formes i colors extraordinari.

Dins d’aquest grup també em van agradar Escena en la Playa d’Edward Henry Potthast pintada el 1915 i Niños en la playa, de Samuel S. Carr , del 1879-1881. En totes dues, encara que tot giri entorn del mar, ni l’actitud dels personatges, ni el tractament de les figures, son similars. Crec però, que per a les persones que gaudim del mar i que és un punt fonamental de les nostres vides, aquestes obres, ens recorden escenes que hem vist o que hem viscut.

En contrast amb els blaus del mar, el quadre de Renoir, Camp de blat del 1879, provoca un efecte especial. Sembla que de cop el mar és groc i l’efecte de l’aire que provoca el moviment de les espigues, ens fa “veure” ones. El violeta com a complementari del groc tant utilitzat pels impressionistes, hi és present per marcar la diferència entre el camp i els arbres situats al fons de l’obra.

En les exposicions de l’Espai Carmen Thyssen, sempre hi son  presents de manera substancial pintors catalans. Meinfrèn és un constant  i certament en aquest cas, és un bon representant dels pintors naturalistes i impressionistes. La perfecció de les seves obres feia que a vegades, es dubtés de que les hagués pogut pintar a l’aire lliure i que no fossin obres d’estudi, però la rapidesa amb la que pintava, li permetia aconseguir aquests resultats.

Sunyer. Mediterrània 1910-11
Sunyer. Mediterrània 1910-11

Em va sorprendre molt el quadre Mediterrani de Joaquim Sunyer. Podries pensar que et trobes front a una obra de Gauguin, d’una escena d’un país llunyà. He volgut incorporar aquí la cita que he extret de la Pàgina de Ciències Socials, adreçada a alumnes de batxillerat artístic, que ho explica clarament:

“A partir de 1909, Sunyer dio comienzo en Sitges a una nueva etapa creativa, la que denominó su “segunda vida artística” caracterizada por la representación de paisajes muy sencillos en la composición, austeros, que parecen recoger esencias primitivas en la perfecta delimitación de los volúmenes y en la pureza del dibujo, y que expresan un profundo sentimiento de la realidad mediterránea.

En esta etapa, que ha sido denominada “Hacia un nuevo lenguaje 1909-1911”, realizó una de las obras consideradas como paradigma de la pintura noucentista catalana. Es la denominada “Mediterránea” de 1910-11, un óleo que ha contribuido decisivamente a difundir los rasgos que definen la estética noucentista, como la identificación de la mujer con un tipo de paisaje idílico, o la utilización de la línea, el color y la luz como instrumentos para transmitir un mensaje.”

Si passem a la modernitat he de parlar de l’Esclau agonitzant d’Yves Klein. La figura de color blau Klein intens, ens acosta al mar i al cel, però emprant un tema ben arran de terra. Vull destacar també l’obra de Torres-García, Fusta amb plans de color del 1920, que juga amb els tons terrosos de la terra, però amb el contrapunt d’un pla de color blau. És impressionant com et tramet la força d’un paisatge, fins i tot sembla que la fusta et pot fer arribar l’olor del bosc.

Ara caldrà esperar fins el proper estiu