Rhum&Cia. El diablo cojuelo

No era la primera vegada que assistia a la representació d’una obra per part de Rhum&Cia, era la tercera. Aquest fet ja és un indicador de la confiança que em genera aquesta companyia teatral

En aquests casos no es pot dir “vaig veure un obra”, perquè el cert es que el públic forma part de l’entramat. Des de bon començament se’l convida a participar, a integrar-se, a tenir un cert protagonisme. I la veritat és que aconsegueixen involucrar al públic, o “als becaris” com ells diuen, que no cobren, sinò que paguen per ser allà.

La trama

La companyia rep l’encàrrec de representar un obra, però ha de ser “un clàssic”. Donat que a la llibreria només hi ha un exemplar i es tracta de El diablo cojuelo de Luís Vélez de Guevara, es decideixen per aquesta obra.

El seu objectiu és passar a la posteritat i que les seves netes puguin dir que van començar com a pallassos, però que van acabar fent clàssics, “que són la cultura, la dignitat i el futur”

Desenvolupament de l’obra.

La realitat és que darrera d’aquest argument ens trobem amb una crítica al que determinats sectors anomenen “Cultura”. Qué vol dir “un clàssic”? Quí otorga apuesta categoría a un obra? Te sentit que existeixi una institució dedicada a l’anomenat teatre clàssic? Son millors actors o actrius, les persones que representen aquestes obres?, etc.

El recorregut que fa el diable amb el seu acompanyant per diverses cases, ens mostra situacions, personatges i formes de vida, que encara que en teoria corresponen a una época passada (segle XVII), la veritat és que es poden portar a la época actual, ja que es troben moltes similituds. Un cop més, amb frases ingenioses i divertides, es posa de manifest la hipocresia i la manca de moral de determinades capes socials.

Les conclusions que se’n treuen del viatge son demolidores i posen el dit en la llaga. Això si, sense que el públic perdi ni un sol moment el somriure o sense deixar anar una rialla.

Al marge del contingut, voldria destacar l’ús d’instruments musicals. No en el sentit clàssic del terme, sinò en la diversitat de formes. El tram d’una escala, de cop esdevé una flauta, o un bat de béisbol que sona meravellosament bé, per no parlar de l’aro d’unes enagües . I això és només una mostra. Però el que més sorprenia eren els sons, afinats, fantàstics.

L’escenografia aparentment simple, amaga una gran complexitat resolent els canvis de manera àgil i eficient. Cal tenir present que tota l’obra es desenvolupa de cara al públic, sense talls ni tancament de llums, per tant tot és en directe.

A tall de comentari, crec que convindria anar canviant el tópic de que una companyia de pallassos fa espectacles només pel públic infantil.

Fitxa obra Rhum&Cia

Condemnen a violar a una noia germana del violador.

Ahir vaig llegir una notícia publicada a El Periódico, i em vaig quedar tan trasbalsada que he hagut d’esperar unes hores, abans de poder escriure. El resum dels fets es desencadena a partir de la violació d’una nena de 12 anys al Pakistà, mentre treballava al camp. El germà ho denuncia al Consell d’ancians del poble que decideixen la violació de la germana de l’agresor, una noia de 16 anys. La pena es du a terme en presència del seu pare  i dels 40 membres del Consell d’ancians. És esfereïdor constatar com els homes decideixen no només sobre el cos de les dones, sinò sobre tota la seva vida, ja que les conseqüències per ambdues noies les marcaran per sempre. Al costat d’aquesta brutalitat, les mares respectives , un cop van conèixer els fets, ho van denunciar a la policia. Prèviament, havien anat a demanar perdó i clemència i van intentar que no es portés a terme aquesta brutalitat. Un cop més, la seva opinió no es va tenir en compte i això que elles, com a dones podien entendre els efectes de tot el que habia succeït i les repercusions futures. En aquests moments les dues noies estan en un pis d’acollida per a dones. 

Evidentment la primera pregunta que ve al cap és, i el violador? El seu acte no li va reportar ni cap pena ni el rebuig del seu entorn.

No se si el fet d’haver crescut en aquest ambient pot fer que la percepció dels fets per part de les noies, sigui diferent a la nostra, ho dubto. A sobre podem pensar que dins de tot, el haver sortit la notícia als mitjans, ha permés que les joves hagin estat apartades del seu ambient i potser podran tenir una opció de vida diferent. Però immediatament cal pensar en quantes històries semblants passen cada dia, de les que no en tenim coneixement i amb finals tràgics. 

Un cop més hi haurà gent que clamin pel respecte cap a altres cultures, però crec que el fanatisme, mai es pot considerar una forma de cultura.

Diàleg, cultura i tolerància

L’evolució de la societat en els diversos països del món, no sembla que segueixi un camí positiu, d’apertura, de respecte, d’escoltar i de debatre amb intenció d’aprendre dels altres. Al contrari: qui no pensa com jo vull que es pensi, es considerat automàticament com a enemic, sense ni tans sols amb dret a la vida.

Quanta veritat amaga la dita que la principal causa de guerres i de morts ha estat la invocació del nom de Déu. La contraposició entre creences i idees genera enfrontaments. Les creences poden tenir bases no racionals i per tant és difícil el diàleg tranquil i reposat. Però no hauria de ser imposible si es fa amb respecte i sense voler imposar.
El comentari de l’historiador Peter Watson en relació als aconteixements viscuts a França aquests darrers dies, apunta que la democràcia i la cultura son dos alternatives bàsiques per superar els problemes de la religió. Sembla fàcil, però que complicat és! I si afegim la defensa dels drets humans, encara es complica més.
M’ha vingut al cap la imatge del Parlament i les actuacions dels diputats, escridaçant, picant de peus i/o de mans les intervencions dels diputats d’altres partits. I això es fa en el recinte del Parlament, lloc on es visualitza de forma clara la democràcia de la mà dels representats dels ciutadans. S’ha anat perdent el diàleg, l’enfrontament d’idees des del respecte als criteris del oponents. No s’escolta, només es vol imposar. No existeix un exercici de dialèctica. Aquesta degeneració de la vida política, i per tant de la democràcia, penetra i s’expandeix a la resta de la societat.
L’altre puntal, la cultura, cada cop està més infravalorat. I no parlo de cultura institucional, no, em refereixo a la cultura en el sentit ampli de la paraula: diàleg, debat, confrontació dialéctica, capacitat d’anàlisi, de crítica, de raonament, de contraposició de idees i de situacions, de capacitat d’objectivitar i tot amb respecte, guardant les formes. El coneixement de la història del pensament i del saber filosófic son peces imprescindibles dins d’aquest trencaclosques. I tot això no s’improvitza, cal començar a apendre-jo des de l’infància i posar-ho en pràctica tota la vida.

Totes aquestes idees s’han d’emmarcar en la situació internacional, en la divisió d’Orient i Occident. En que és urgent prendre conciència de la manipulació a la que estem sotmesos des de tots els costats.  En la valoració  que es fa de si un mort és un europeu o un americà en contraposició a les intervencions militars d’aquests mateixos països en el mon àrab o en el continent africà. Si es porten les situacions al límit, és gairebé imposible  establir un diàleg.

Esfareix una mica haver de reconèixer que s’hatiratenrere. Que un cop més, és necessari repensar qué és la democràcia i eliminar les crostes que s’hanenganxat i que no la deixanlluir tal com es mereix.