Categories
Política

Diàleg, cultura i tolerància

L’evolució de la societat en els diversos països del món, no sembla que segueixi un camí positiu, d’apertura, de respecte, d’escoltar i de debatre amb intenció d’aprendre dels altres. Al contrari: qui no pensa com jo vull que es pensi, es considerat automàticament com a enemic, sense ni tans sols amb dret a la vida.

Quanta veritat amaga la dita que la principal causa de guerres i de morts ha estat la invocació del nom de Déu. La contraposició entre creences i idees genera enfrontaments. Les creences poden tenir bases no racionals i per tant és difícil el diàleg tranquil i reposat. Però no hauria de ser imposible si es fa amb respecte i sense voler imposar.
El comentari de l’historiador Peter Watson en relació als aconteixements viscuts a França aquests darrers dies, apunta que la democràcia i la cultura son dos alternatives bàsiques per superar els problemes de la religió. Sembla fàcil, però que complicat és! I si afegim la defensa dels drets humans, encara es complica més.
M’ha vingut al cap la imatge del Parlament i les actuacions dels diputats, escridaçant, picant de peus i/o de mans les intervencions dels diputats d’altres partits. I això es fa en el recinte del Parlament, lloc on es visualitza de forma clara la democràcia de la mà dels representats dels ciutadans. S’ha anat perdent el diàleg, l’enfrontament d’idees des del respecte als criteris del oponents. No s’escolta, només es vol imposar. No existeix un exercici de dialèctica. Aquesta degeneració de la vida política, i per tant de la democràcia, penetra i s’expandeix a la resta de la societat.
L’altre puntal, la cultura, cada cop està més infravalorat. I no parlo de cultura institucional, no, em refereixo a la cultura en el sentit ampli de la paraula: diàleg, debat, confrontació dialéctica, capacitat d’anàlisi, de crítica, de raonament, de contraposició de idees i de situacions, de capacitat d’objectivitar i tot amb respecte, guardant les formes. El coneixement de la història del pensament i del saber filosófic son peces imprescindibles dins d’aquest trencaclosques. I tot això no s’improvitza, cal començar a apendre-jo des de l’infància i posar-ho en pràctica tota la vida.

Totes aquestes idees s’han d’emmarcar en la situació internacional, en la divisió d’Orient i Occident. En que és urgent prendre conciència de la manipulació a la que estem sotmesos des de tots els costats.  En la valoració  que es fa de si un mort és un europeu o un americà en contraposició a les intervencions militars d’aquests mateixos països en el mon àrab o en el continent africà. Si es porten les situacions al límit, és gairebé imposible  establir un diàleg.

Esfareix una mica haver de reconèixer que s’hatiratenrere. Que un cop més, és necessari repensar qué és la democràcia i eliminar les crostes que s’hanenganxat i que no la deixanlluir tal com es mereix.

Categories
Actualitat. Notícies curtes Política

Debat ideològic: llibertat d’expressió

Ahir vaig rebre un correu demanant-me que signés per declarar a la Carme Chacón persona non grata a Catalunya. Tots som lliures d’estar d’acord o no amb els criteris que aquesta diputada manifesta en la seva actuació política, però en democràcia, tenim la possibilitat de manifestar el nostre pensament a través de les urnes. No podem oblidar que el PSC en les  eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2012, va obtenir quasi 525.000 vots.

En lloc de declarar persones non grates a les persones corruptes que s’han enriquit amb diner públic (és a dir: de tots nosaltres), a la gent insolidària, a la gent que només busca el guany personal, a les persones sense valors ni ètica ni civisme, a qui menysprea els bens públics o en fa un ús incorrecte, a qui desprestigia les institucions democràtiques,  i un llarg etcètera,  s’està  bramant de manera indiscriminada contra els polítics, els partits i totes les institucions. Això no vol dir que hem de renunciar  a exercir el nostre dret d’opinió. Es volen imposar les idees a la força en lloc d’emprar la força de la raó.

Ja vaig comentar en algun altre moment que m’amoïna molt la situació que s’està produint a Catalunya de que només pots mantenir una postura.  Si s’opina diferent, automàticament aquesta persona es converteix en  anti-catalana o espanyolista. Preocupa veure que determinats col·lectius creuen tenir la potestat d’atorgar el certificat de catalanitat. El país s’està empobrint, no es busca el debat, el posar en comú o enfrontar idees. S’està produint un fenomen a partir del qual, les persones en segons quins àmbits, no poden expressar determinades opinions o punts de vista. La diversitat d’idees fa ric un país, la tolerància,  el intentar entendre perquè una persona pensa d’una determinada manera i no d’un altre, tot això que és el que dóna caràcter a un poble. Cal estar obert, cal escoltar altres opinions, i per descomptat, podem discrepar d’elles, però sempre amb respecte.

Si creiem important i fonamental poder-nos manifestar contra les retallades en sectors com l’educació, la sanitat, el benestar o expressar el nostre malestar per les ajudes a la banca, és perquè estem defensant el dret a discrepar. Hem de ser coherents, no podem acceptar que se’ns intenti imposar el rebutj només en una direcció. Som un país intel·ligent, obert, que hem crescut conjuntament amb totes les persones que han vingut a viure i a treballar aquí. Hem de sumar, no restar. Sembla que s’està oblidant la lluita que durant molt de temps es va mantenir a favor de la llibertat d’expressió. Aquesta es defensa en cada moment del nostre dia.  No podem fer passos enrere, sinó sempre endavant. Ja se sap, en el moment que t’atures, d’una forma o un altre, ja s’està reculant.

Categories
Política

Govern a l’ombra i democràcia

Ja es va constituir el govern de la Generalitat i ara hauria de començar a caminar i a prendre decisions. El paper del Parlament és de control al govern i d’elaboració de noves lleis en base a la discussió de les propostes preparades pel propi govern. Fins aquí el funcionament establert per les normes democràtiques.

Tots sabem que aquest govern va ser investit gràcies al pacte que van signar CiU i ERC. Ara bé, una cosa és un pacte de govern i un altre de ben diferent és que existeixi un doble govern: el que es controla al Parlament i el que actua per darrera, imposant criteris i sense que hagi de passar cap control.
Com pot ser que ERC que diu que vol vetllar pel benestar dels ciutadans i que es faci una política d’esquerres, teoritzi i ens vulgui fer empassar a tota la població de Catalunya, que es pot imposar criteris i normes, fora del Parlament? Com pot ser que s’estableixin comissions per vigilar l’estricte compliment del pacte entre els dos partits i “comissaris polítics” d’ERC que segueixin directament la tasca de cada Conseller i no es faci una campanya de denùncia d’aquesta situació? Esfaraeix veure als mitjans de comunicació les llistes dels diputats d’ERC que assumiran aquestes tasques.

Si els ciutadans no estem d’acord amb l’actuació del govern ja ho direm a les urnes. Tenim molt recents els resultats d’unes eleccions. El que volem és que durant tot el període d’una legislatura, els nostres representants, TOTS, no només uns quants, facin la seva feina al Parlament, amb transparència.

Com es pot voler desvirtuar el Parlament, fent els diputats d’ERC d’oposició i al mateix temps controlant a cada Conseller/a? A que juguen? De 9 a 3 d’oposició i de 3 a 21 de controladors?

És cert que tothom pot modificar les seves actuacions, però aquesta situació que ara es planteja em sembla música ja sentida. Quan el govern tripartit, ERC ja va actuar com oposició (viatge a Perpinyà per exemple) estan al mateix temps al govern.

Ara es podria proposar que altres partits controlin a ERC i així en lloc de fer política de debó, tindríem a tots els parlamentaris distrets, que no ocupats en la feina que realment han de fer.

Sempre hem defensat el seny català, virtut que ens ha ajudat a aconseguir fites molt importants pel nostre país. Voldria reclamar el seu ús, no només a nivell de dir-ho i de quedar bé. No ens carreguen el funcionament de les institucions, ans al contrari, donem-els-hi la categoria que tenen. La democràcia cal practicar-la cada dia i en cada acció, no només de tant en tant. La podem manllevar i perdre amb molta facilitat, cosa que no ens podem permetre.

Categories
Política

Nova legislatura al Parlament de Catalunya

Fa temps que molta gent parla de que ara és el autèntic moment de fer política, amb lletres ben grans. Crec que sempre hauria de ser el bon moment de fer política, és a dir de pensar en termes de polis, o marc on es desenvolupa tota la civilització i es posen en pràctica els drets dels ciutadans. 

Quan dies enrere es va commemorar la Constitució, vaig recordar com en el temps previ a la seva aprovació, partits polítics amb pensaments diferents, feien tots campanya a favor, recalcant els aspectes amb els que estaven en d’acord i, deixant de costat, aquells que podien ser més conflictius. Es feia èmfasi en els aspectes en els que tothom es podia sentir còmode. Ningú es sentia enganyat.  La importància de tirar endavant el país, permetia el diàleg, la negociació, el sumar. En definitiva,  aportar cadascú la seva part per a la construcció del projecte comú.

Evidentment no es tracta de pensar que el passat era millor, però si d’intentar veure si és possible aprofitar les coses positives per fer un salt encara més gran i anar més lluny. No se si vaig errada, però crec que com els partits polítics s’estrenaven en l’exercici de la política parlamentària, no estaven malmesos pel poder, i actuaven amb una gran generositat.  Ara, poc o molt, els partits estan defensant parcel·les de poder, i impedeix l’amplitud de mires i de negociació. Cal ser molt generós per  si realment es vol aconseguir un objectiu pel país, estar disposat a renunciar als petits objectius del partit.

Per un costat el partit popular, ja ha demostrat de sobres la manca de capacitat de diàleg i el seu tarannà autoritari, d’imposar les coses sense cap negociació possible. Molts dels ministres (educació, sanitat, justícia, indústria, etc.) quan convoquen reunions amb diversos agents social o econòmics, comencen explicitant quins són els punts inqüestionables: mala manera de començar el diàleg. Demostra també la seva feblesa, quan han de recórrer a amenaces, al possible ús de les prohibicions i no es plantejen en cap moment, dialogar, buscar alternatives.

A nivell de casa nostre, les coses no van gaire millor. Convocar unes eleccions abans d’hora, sempre és una demostració de feblesa i de fracàs; de no haver estat capaç de negociar, de trobar punts comuns. Per tant ja es va començar malament.

Les lectures que s’han fet del resultats, són sorprenents. Ja que es diu que es vol escoltar el que la gent va expressar a les urnes, caldria entendre que la gent no vol figures messiàniques, salvadores de la pàtria, que es necessita més que mai, tenir seny i pragmatisme, i sobre tot, on ha quedat la nostre capacitat de negociació?. I negociar amb tothom, no només amb uns quants. El pacte entre CiU i ERC no representa ni a la mitat de la població. Quantes vegades s’ha dit que CiU ha patit del defecte d’identificar el partit amb Catalunya, i ara torna a caure amb el mateix error.

Encara sorprèn més sentir a ERC, que no oblidem, està a l’oposició, parlant en primera persona del que farà o deixarà de fer el govern de la Generalitat en el cas de que el govern espanyol actuï d’una manera o d’un altre. Malament si ja abans de començar a caminar, es demostra que no saben estar al seu lloc.

És significatiu l’article del J. Ramón Gónzalez Cabezas a eldiario.es on es destaca la possible data de caducitat de la legislatura, deguda al compromís de convocatòria del referèndum. CiU es queixa de que “Madrid” no els escolta però actuen igual: un cop ja han signat un pacte, ara a corre cuita volen que els altres partits també el signin i es passa de puntetes sobre els principis d’Unió Democràtica, socis que si haguessin pogut, haurien signat amb tinta invisible.
Utilitzant el símil mariner que ha fet servir el President Más aquests dies, el vaixell fa aigües per totes bandes, i amb tants pedaços, no se si es pot pensar en anar gaire lluny. I a més, es pot engrescar al personal per remar amb força? en quina direcció? quí és el capità? en quines condicions es vol arribar?. Masses preguntes sense resposta. La única sortida: diàleg i més diàleg.

Categories
Política

Confrontació de idees

Tots som conscients de que el món, en un sentit ampli, està canviant. Les estructures polítiques, econòmiques i socials es troben en una situació de caos , amb necessitat de reinventar-se i de trobar noves formes de funcionament.

Ara bé, una cosa és estar en un moment de canvi i l’altre haver perdut els papers.

M’inquieta moltíssim el que es vagi dient i repetint en tots els mitjans, que els polítics són tots iguals, que tots fan el mateix, etc. , posant a la picota el sistema democràtic sense més ni més. Em va espantar molt quan vaig llegir que el president electe de Mèxic, Sr. Enrique Peña, es definia a si mateix com un bon gestor, però sense idees polítiques. Poc a poc tothom va caient en aquest parany, arribant-se a creure que pot haver una decisió sense ideologia política i que totes són iguals. Possiblement hem passat uns anys on s’havia delegat en els polítics tot el poder de decisió i els ciutadans ens havíem oblidat del nostre dret i deure de participació en la vida política. L’hem d’exercir amb responsabilitat, sense confondre els errors d’algunes persones amb el mal funcionament de tot el sistema democràtic i escollint mitjançant el vot, els nostres representants.

Aquesta reflexió se’m fa més evident quan veig el comportament de certs diputats i diputades, tant al Parlament de Madrid com en els Parlaments de les Comunitats Autònomes. Què significa que la gent aplaudeixi, incrimini o cridi? Sembla que s’ha devaluat el Parlament i ja no és un lloc per debatre idees, per exposar arguments i contra-arguments sinó un mer espectacle on guanya la cridòria i s’aplaudeix o crida “als actors” (demano disculpes als actors i actrius per utilitzar el nom de la seva professió en aquest context). L’art de la oratòria ha desaparegut i els parlaments són buits, mal construïts i defugint de tota responsabilitat.

Sembla però que encara no hem tocat fons. Ara s’està introduint l’insult per desqualificar al contrincant polític. Fa pocs dies s’ha viscut el cas de la Sra. Fabra i el més sorprenent va ser l’argument que va utilitzar la Sra. Cospedal per defensar que no se la podia fer fora ja que serien molts diputats i diputades els que haurien de marxar. Això implica que s’accepta l’insult dins de la dialèctica del Parlament com una eina normal per desqualificar als altres components de les Corts. Però exemples així en tenim a tot arreu, sense anar més lluny, avui mateix un Conseller del Govern de Catalunya ha utilitzat la paraula “macarra” per referir-se a un ministre.

És evident que no cal tornar a èpoques victorianes i no estic reivindicant l’ús de formes del dinou, ni molt menys; el que si que reivindico és el respecte, la tolerància, el debat d’idees, el confrontament dialèctic per part dels polítics que ens representen i, al mateix temps estic a favor d’una participació responsable de tots els ciutadans i ciutadanes

Categories
General

Tramessa massiva de correus

La facilitat en la transmissió de dades està permetent que la informació arribi de manera ràpida i massiva a tothom. No s’escapa a ningú l’aventatge que això comporta de permetre el coneixement de la informació i en igualtat de condicions. Al costat d’aquest valor innegable cal posar el deure de validar la informació, conèixer les fonts d’informació i en la mesura del pensament i les creences de cadascú, assumir-les o rebutjar-les.

Introdueixo aquesta reflexió perqué cada cop més em trobo amb la desagradable sorpresa de rebre correus electrònics, que s’emeten de forma massiva, i que quan llegeixes el seu contingut, et quedes molt sorpresa del mateix, pel seu contingut xenòfob, raciste, classista i discriminatori i, en determinats casos, fals.

La responsabilitat personal està tan en voler que la informació tingui una difusió quan més amplia millor, com en verificar el contingut.
Si fa referència a una persona i és fals, pot atemptar directament contra el seu honor. Abans de donar-ne difusió hem d’estar molt segurs de la seva veracitat i per tant, s’ha de verificar la font i, en cas de dubte, és millor no donar-li sortida. Si la ideologia que tramet és contrària al nostre pensament, no es pot difondre sense caure en la més flagrant incoherència.

Un dels grans valors del periodisme de prestigi és precisament, que cada notícia ha estat contrastada abans de ser publicada. Darrera està la responsabilitat professional del periodista i del mitjà. Això no està en contradicció amb el fet que els mitjans estan molt ideologitzats i que els usuaris coneixen l’orientació dels mateixos. La responsabilitat de les fonts que sempre s’ha exigit als mitjans, no podem permetre que tots plegats, ens la saltem amb total impunitat.

El desprestigi continuat d’institucions i principis democràtics, no és innocent. Les conseqüències poden ser nefastes per a tots nosaltres. No podem oblidar que la corrupció la comet una persona humana, no una institució i que per tant, les crítiques no poden ser generalitzades, sinó centrades en la persona que ha tingut una actuació incorrecte.