Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Light and Hope Orchestra

Vaig llegir l’article “Y Mozart las indultó” de Jhon Carlin al País Semanal del passat dia 16 de setembre i crec val la pena fer-ne esment.

Com diu l’entradeta de l’article: “Mujeres, musulmanas, ciegas y pobres” Amb aquestes credencials es podria creure que no hi havia res a fer, però no,  han tirat endavant.

En primer lloc van haver d’aprendre a llegir i escriure. Aquest primer punt ja fa pensar en la gran importància de l’educació. En els moments de crisi, en que s’està reduint la inversió (alguns en diuen només despesa de forma equivocada) encara adquireix més valor  aquest pas. És significatiu que gairebé totes les integrants tinguin estudis superiors, que els garanteixen el seu sustent. A vegades costa comprendre la gran importància de dotar d’autonomia personal i econòmica a persones que tenen algun tipus de discapacitat. Aquestes persones demostren en el dia a dia les seves grans capacitats que compensen sobradament les mancances que puguin tenir.

L’altre punt és el valor integrador de la música. Tots portem la música dins nostre, però a vegades la quantitat d’estímuls externs, sonors i visuals, amaguen aquesta capacitat. Crec que un ensenyament bàsic hauria de ser aquest: com buscar i sentir la música. A vegades es passa directament a l’aprenentatge d’un instrument o del llenguatge musical, però si no s’ha tret el potencial interior per captar les emocions, sensacions i colors de la música, ens quedarem en una bona interpretació tècnica i res més. Un punt que vull destacar és la importància de compartir la música. Moltes vegades s’ha dit que els músics, generalment, són molt individualistes. En aquest cas veiem l’alegria de compartir, de cantar plegades, de tenir vivències semblants.

Quan toquen en un concert, aquesta orquestra ho fa sense director/a. Com expliquen, coneixen perfectament la seva partitura i la de cada membre de l’orquestra; saben el tempus, el ritme i els silencies. Alguns músics que conec i algunes experiències que he vist, van el la línia que a les orquestres no els hi cal aquesta figura. Fa pocs dies vaig veure un reportatge a la televisió sobre un estudi que s’havia fet analitzant el contacte visual que existia entre els músics d’una orquestra i el director. El resultat era molt baix. Es diu que al igual que en els esports, l’entrenador/a no participen directament en el joc, en les orquestres caldria un director/a en els assajos, però no en el moment de l’actuació. El que crec és que cal tenir oberta la ment per adaptar en cada moment el que sigui millor.

En aquest article, quan es parla de l’expressivitat de les cares de les noies que composen l’orquestra quan estan interpretant la música, és la demostració d’aquest aprenentatge complert: llenguatge i sensibilitat musical.

La part dedicada a la situació actual de la dona a Egipte i les repercussions que poden haver, de retrocés, en el cas de la islamització radical de la població, és inquietant. Caldrà seguir-ho amb atenció.

Convido a tothom a fer una cerca sobre aquesta orquestra. A la xarxa hi ha molts articles i vídeos dedicats a ella. Val la pena. A tall d’exemple: