M’hauria agradat finalitzar l’any amb un comentari més optimista sobre la política espanyola, però els fets depassen els meus desitjos. Vull escriure un cop més sobre l’avant-projecte de llei de regulació de l’avortament aprovat en el darrer consell de ministres (potser seria més positiu per a tothom que es dediquessin a jugar a les dames o als escacs en lloc de legislar).
Per començar, em sembla prou significatiu el canvi en el nom de la llei. Es passa de Regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, a llei d’avortament. Ja no és un acte voluntari sinó tutelat per dos metges psiquiatres i un parell d’informes més d’un metge de capçalera o d’un ginecòleg i un altre que certifiqui que ha rebut la informació pertinent. Sembla estrany que els informes hagin de ser emesos en primer lloc per psiquiatres. Dóna la sensació de que la persona que ha decidit avortar no tingui criteri suficient com per prendre aquesta decisió i ha de ser conduïda. Un psiquiatre amb una visita de com a màxim una hora, pot entrar a fons a conèixer les motivacions i repercussions psíquiques que un acte d’aquesta categoria pot suposar a una dona? Si és un pur tràmit, es convertirà en un mer acte protocol·lari que , això si, posarà en les mans d’aquests professionals la vida futura de les dones.
Aquests dies s’ha escrit i parlat molt sobre aquest tema, i en la majoria dels casos, s’han pogut sentir opinions d’experts legals o en medecina. Per tant l’únic que vull apuntar és la meva indignació, dolor i neguit.
Opino que el tenir majoria parlamentària no ha d’eximir al partit que la té de legislar per tot el país. Han de ser el govern de tots i no només de qui els va votar. Emprar la majoria de forma absolutista, comporta que quan es produeixi una modificació en les urnes, es canviïn automàticament les lleis. Un país no pot anar derogant i canviant lleis en cada legislatura. Per desgràcia, el govern del PP actua d’aquesta manera, sense buscar el consens ni la negociació. En tenim bona prova amb la malament dita Llei Orgànica per la Millora de la Qualitat Educativa (que ha nascut amb data de caducitat incorporada), en la Llei Orgànica per la Protecció de la Seguretat ciutadana i en l’avantprojecte de Llei d’avortament. Des de la instauració de la democràcia, hi ha hagut altres situacions de majoria parlamentària i mai es va donar una situació com l’actual. Com a governants, haurien de tenir un profund sentiment de frustració per no haver estat capaços de convèncer a ningú, ni tans sols als seus propis militants.
S’omplen la boca parlant de democràcia i a l’hora de la veritat demostren tenir un concepte molt reduït del que és realment la democràcia. És insostenible que el ministre Gallardón addueixi que els militants del PP que van acceptar un càrrec públic, obligatòriament han d’estar d’acord amb la “seva” llei. Sembla oblidar que en primer lloc són persones, amb intel·ligència i criteri propi per damunt del criteri dels partits, reconegut aquest en la Constitució a la que tant sovint acudeixen pel que els interessa. En segon lloc, aquestes persones no coneixien el contingut de la llei, per tant, malament podien estar d’acord amb una cosa inexistent. En tercer lloc està la consciència individual que cal respectar en tot moment. Em sembla un criteri molt brut, l’amenaça de les multes o que hauran d’abandonar el càrrec si voten de manera diferent al que el partit decideix (aquest criteri el faig extensiu a tots els partits del parlament). Aquestes situacions venen motivades per la manca de neutralitat i per l’implicació partidista.
La meva indignació ve de sentir al ministre Gallardón parlant com si fos un capellà de la vella guàrdia, que vetlla per totes les dones que som unes ximpletes i que avortem com si anéssim de compres. No tinc res a dir sobre que ell si que acceptaria tenir un fill amb greus deficiències, és la seva decisió personal. El que no pot pretendre és imposar-nos a tots el seu criteri personal, només faltaria. El que tampoc tinc clar, és que pugui imposar al seu fill o filla, el sofriments que en molts casos porten incorporades aquestes deficiències. També afegiria que quan es tenen mitjans econòmics, aquestes coses es veuen de manera diferent. Que preguntin a famílies que per culpa de les retallades s’han quedat sense ajudes a la dependència i que a més estan a l’atur, que en pensen de tot això. Un cop més insisteixo en que s’ha de legislar per a tothom i no només per a uns quants.
Em preocupa que digui que és la llei més progressista que ha fet. Com deuen ser les altres! O ha perdut el nord i ja no sap discernir el que vol dir progressista (segons el diccionari: “Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat”) o ens està enredant a tots i s’en riu de forma descarada. La veritat és que cap de les dues alternatives és bona. Quan el partit de Marine Le Pen és l’únic d’Europa que està d’acord, crec que s’haurien d’encendre totes les alarmes.
La discriminació que s’introdueix entre les persones amb mitjans econòmics (que podran anar a avortar a l’estranger) i les que no en tenen, incrementa encara més el ventall de les diferències socials i genera un país amb més fractura.
Per tot això estic trista i una mica frustrada. Creia que havíem avançat en el camí de la consecució de drets i que deixàvem un món una mica millor a les generacions posteriors. Ara de cop, percebeixo que no és així, que cal tornar a parlar i manifestar-se on calgui. Ja ho deia l’altre dia la periodista Maruja Torres: als seus setanta anys haurà de tornar a lluitar pel reconeixement dels drets de la dona. M’afegeixo a aquesta lluita.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Des de Collserola 