Categories
Música

Maria by Callas. Tom Volf

El documental de Tom Volf ha sigut llargament esperat pels amants de l’òpera i sobre tot pels molts seguidors de Maria Callas. Es sabia que des de feia anys, Tom Volf estava treballant en aquest projecte i que havia aconseguit molt material relacionat amb el mateix: entrevistes a personatges que havien tingut algun tipus de relació amb ella i sobre tot, fragments de la seva vida i de les seves interpretacions.

En principi, un espera que un documental ajudi a comprendre el personatge, que mostri les diferents facetes personals i professionals, i que amb un tractament el màxim d’objectiu possible, posi a l’abast del públic els elements que li han de permetre  formar-se una idea el més real possible.

Deu ser molt difícil sostreure’s al magnetisme de Maria Callas. De manera que el resultat final no deixa de ser un documental en el que predominen les lloances o la presentació de les parts més amables,  obviant o apuntant només de passada aquells aspectes més foscos o negatius de l’artista. De tant en tant, però, apareixen algunes pinzellades que ajuden a comprendre el personatge: la seva infància a Nova York ,  el paper que va jugar  la seva mare en relació a la seva carrera, la  seva vida amorosa o fins i tot la seva relació amb la professió o amb el poder. Des d’un primer moment, es percep una persona incapaç de gestionar les seves emocions i es pot pensar en algú molt feble de caràcter, que es deixa portar per la gent que l’envolta i per les circumstàncies, sense capacitat de reacció o de prendre decisions. Dona la sensació de que creu en un cert determinisme en la seva vida: segueix la corrent i no pot sostreure’s a ella. Això es detecta en la contradicció entre haver volgut tenir una família i fills (que ella reconeix en diversos moments com objectiu fallit de la seva vida a pesar de creure que és quasi el paper fonamental de les dones) i haver posat per sobre de tot la seva carrera. Ho manifesta clarament quan parla de que en ella conviuen Maria i Callas i no sempre és possible que ambdues facetes estiguin en harmonia.

Com en d’altres biòpics, un es planteja que implica el dedicar  a criatures a desenvolupar una carrera que els obliga a cremar etapes de forma ràpida: és per bé dels infants o és egoisme dels pares?

Un aspecte que es mostra de forma palesa, és la cultura de l’esforç i de la renúncia: sense aquests és gairebé impossible aconseguir l’objectiu desitjat.

En tot cas, anar veient la seva transfiguració tant física, com emocional, percebre els canvis en el caràcter, sentir la seva solitud i constatar com sempre recorre en última instància a Elvira Hidalgo, la seva mestra i segons s’ha explicat en diverses ocasions, qui realment li va donar afecte i comprensió al llarg de tota la seva vida.

La música està present, com no podia ser menys, al llarg de tot el documental i en aquest sentit, és fantàstic. És remarcable la visió de Maria Callas en relació a la importància de la interpretació posant-la al mateix nivell de la veu. És evident que mantenir aquest criteri feia que treballés molt els personatges i els feia més propers i creïbles a ulls del públic.

Crida l’atenció  el seu llenguatge corporal en els recitals, res a veure amb el de  les interpretacions operístiques. Molt sovint creua els braços sobre el pit, en una actitud d’autoprotecció i de tancament en si mateixa.

A pesar de les mancances assenyalades, i com a eina d’aproximació a aquesta persona tan complexe com va ser Maria Callas, val la pena veure el documental. Esperona la curiositat i el desig d’aprofundir més en ella i, per descomptat és quasi inevitable, el tornar a escoltar algunes de les seves interpretacions magistrals. Per començar:

Categories
Art

I, Claude Monet

El passat dia 23 de febrer es va estrenar de manera simultània en diferents cines de tot Espanya el documental: I, Claude Monet del director Phil Grabsky d’ Exhibition On Screen. . En base a la correspondència de Monet amb altres artistes, la seva esposa, marxants i coneguts, es va fent un recorregut per la vida de l’artista, acompanyat per la presentació d’obres seves que serveixen per il·lustrar el contingut de les missives.

Poder veure en pantalla gran i amb una qualitat extraordinària, una selecció de les obres del pintor, alternant amb els paisatges naturals que van servir de model de les obres, és tot un privilegi. Però el que és més interessant és poder entrar en la vida de l’artista, en el coneixement del seu dia a dia, dels sentiments que el movien en cada moment, de les penúries per les que va haver de travessar. Poder entendre la seva obsessió per la pintura, com única forma de vida, fora de la qual no existeix res més i per tant comprendre el que per a ell podia suposar la pèrdua de la vista. Intuir la seva relació amb altres pintors impressionistes contemporanis, com Degas o Renoir, tot contribueix a tenir una visió més complerta i acurada de l’artista i de la seva obra.

Impressiona conèixer les dificultat per les que va haver de passar, el que el va portar a situacions dramàtiques i en alguns moments desesperades.

Recordar ara la sèrie dels Nenúfars de l’Orangerie,  dóna una visió especial, diferent. I per descomptat,  genera un gran desitj de tornar-los a veure.

Pel meu entendre, aquest com d’altres documentals sobre artistes o aspectes concrets del mon de l’art, son un mitjà per acostar el gran públic a aquests creadors, que a pesar de ser prou coneguts, la majoria de les vegades, el públic només té una visió parcial i distorsionada.

Val molt la pena dedicar un parell d’hores a gaudir d’aquest documental.

 

 

Categories
Cultura Música

Martha Argerich. Documental

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure junt amb un grup d’amics, el documental Bloody Daughter de Stéphanie Argerich. Encara tinc al cap el munt de sensacions, reflexions i dubtes, que em va provocar.

L’objectiu d’un documental és descobrir-nos alguna part amagada o poc coneguda d’una persona o d’una situació a partir del recull de documents de diferent tipus: imatges fixes, entrevistes i documents audiovisuals de tota mena. En base a aquest recull es pot plantejar que es vol mostrar,sent la realitat que,  a priori, no es té una idea clara de quin serà el resultat. En base a aquest punt de partida, cal suposar que la filla petita de Martha Argerich (i la única que porta el seu cognom) va anar rodant, acumulant material, i al final va decidir quin i com havia de ser la línia argumental del documental.

El resultat és colpidor. No deixa indiferent. Realment Stéphanie volia mostrar-nos determinats aspectes del caràcter, la vida i les relacions familiars? Ningú dubta de la vessant artística i musical de la seva mare (val molt la pena escoltar diverses interpretacions per gaudir d’una gran intèrpret) però com diu la seva filla, és un monstre i agafa tota l’energia de la gent que l’envolta.

Cal partir de la base que no va tenir infància, o millor dit, no va ser l’habitual d’una criatura. Gràcies a haver guanyat un premi molt joveneta, la seva mare va aconseguir una entrevista amb el president d’Argentina, Juan Domingo famíliaPerón. Aquest va decidir moure mans i mànigues i va aconseguir els mitjans per poder traslladar a la família completa a Viena, on la Martha va poder seguir la seva formació de pianista. Cal imaginar el trencament, lluny de la seva casa, del seu idioma, dedicada intensament a estudiar piano. Un primer resultat de tot això pot ser el fet que ha renunciat a la seva llengua materna i només de forma molt puntual parla castellà. Una segona conseqüència va ser que als vint anys va decidir deixar de tocar, oblidar. Es pot pensar que va prendre consciència de quina havia sigut la seva joventut, que havia sigut dirigida i que en cap moment havia pogut prendre cap decisió per si mateixa. Dóna la sensació de que no sap ni qui és ella ni quin és el seu paper com a persona. Veure tot això em va fer pensar que s’entenia que s’hagués tancat totalment en el món de la música de manera que la seva forma d’expressió i de comunicació és quasi exclusivament a través d’ella. Li costa expressar-se a través de les paraules, les respostes son quasi monosíl·labs i no es capaç de verbalitzar un pensament una mica complex: es nota que no troba les paraules, intenta pensar i buscar-les per al final dir: no se.

Amb aquest marc, cal intentar posar les peces de manera més o menys ordenada. I és difícil. Costa entendre la seva actitud envers les filles, sobre tot la primera, que va viure molts anys en un orfenat o amb famílies d’acollida, sense cap relació amb la mare. O amb la pròpia Stéphanie. Com diu aquesta, a vegades creu que és la seva mare una nena petita a la que cal cuidar.

Moltes vegades s’ha parlat de la vida i característiques dels genis. Del seu caràcter complicat, de les seves excentricitats i del seu narcisisme. En el cas de la Martha Argerich  no tramet la sensació de gran diva, al contrari, et sembla més aviat una mica deixada, com de tenir sensació de que fa nosa allà on està, de no saber relacionar-se amb el seu propi cos. En una paraula: està des ubicada i només pren entitat quan seu al piano. A les hores es transforma, somriu, fa gestos d’estar gaudint, de sentir-se còmoda, mira al director o als altres músics i en ells, es reconeix a si mateixa.

Cal acceptar que el documental aconsegueix captar l’atenció, provoca el diàleg amb les altres persones Gairebé et sents obligada a veure una i un altre vegada concerts de la Martha Argerich en un intent  comprendre-la i anar una mica més lluny del que les imatges et mostren d’ella. Recomano de totes totes veure el documental, sense apriorismes.

 

 

 

Categories
Música

El complex de Stradivarius

El complex de StradivariusEl passat dimarts dia 21, vaig tenir la gran sort de poder assistir a un acte molt especial. Em refereixo a la pre-estrena del documental que s’ha fet sobre el lutier David Bagué i a l’estrena de la composició del mestre Jordi Cervelló, Prova di violino, dedicada a aquest lutier.

A l’igual que J.S. Bach va composar l’obra El Clave ben temperat, que és una col·lecció de vint-i-quatre Preludis i Fuges escrits en les vint-i-quatre tonalitats (dotze en mode major i dotze en mode menor), obra que exigeix per a ser executada, un instrument “ben afinat”; el mestre Jordi Cervelló després de que en una ocasió el lutier David Bagué li demanés que provés un violí, va pensar en escriure l’obra Prova di violino, destinada precisament a poder avaluar la qualitat del só d’un violí. Quan van explicar l’origen d’aquesta obra, vaig pensar que seria un conjunt d’exercicis i de tècniques interpretatives. La gran sorpresa va ser  sentir una peça d’extraordinària musicalitat, que certament requereix d’un elevat nivell d’interpretació, i que aconsegueix una sonoritat i una brillantor absolutament meravellosa. La va interpretar el violinista Abel Tomás, i va aconseguir emocionar-nos al anar descobrint la sonoritat del instrument.

Va ser instructiu veure “actuar” als tres components que donen vida a un instrument: el seu creador (el lutier), el compositor i l’intèrpret. La relació de cada un d’ells amb el violí és diferent, però es complementen i son necessaris tots tres.

Finalment vam poder veure el documental El complex de Stradivarius dirigit per Josep Padró. Tal com va explicar el director, te una estructura una mica atípica,  ja que van pensar a priori en un fil argumental, fet no habitual en el desenvolupament d’un documental. Això va ser degut, a que al girar entorn d’una persona concreta, van creure que havia d’ajudar a comprendre al lutier en el seu treball, però sobre tot, a la persona que lluita per aconseguir el seu somni, i més encara quan te una lluita addicional motivada per haver de conviure amb una malaltia auto-immune. Queden fora aspectes que haurien sigut interessants de conèixer (per exemple els criteris per seleccionar la fusta o la part corresponent a les cordes, de les que ni tans sols es parla, quan son part fonamental del só del instrument),  però que queda justificat per l’objectiu que es van marcar. El guió explica tot el procés creatiu d’un nou violí, a partir de l’encàrrec que li fa el músic Joan Plana.

Aquest procés, s’inicia amb la tria de la fusta que fa el propi lutier a Cremona, bressol d’Stradivarius. Es pot afirmar que és la cerca de la perfecció, la bellesa de la fusta que fa que el violí, com  objecte, es podria presentar en una vitrina per a ser contemplat. Després poc a poc, va prenent forma i amb el pas dels dies i de les hores de dedicació, prens consciència del lligam que s’estableix entre el lutier i la seva obra. El toca, el mira, l’acaricia, sent l’olor de la fusta, percep el soroll de la mateixa al prendre forma, és a dir, és una tasca creativa en la que intervenen tots els sentits. Aquí es podria enllaçar amb la discussió que a vegades es planteja de fins on arriba la tasca d’un artesà i quan podem dir que és obra d’un artista. En aquest punt hi ha diversitat d’opinions i només ho apunto com a reflexió.

És una feina en solitari, on el lutier s’enfronta tot sol a la seva idea i a la seva obra. És estar pensant i donant voltes per a poder millorar el resultat. És posar-se en la pell del músic que l’ha encarregat, en les seves característiques,  per  lliurar-li un instrument que l’ajudarà a treure el millor de la música que interpreti.

Al llarg del documental tenim ocasió de sentir a diferents músics, interpretant diverses obres, ben seleccionades i que contribueixen  a comprendre la versatilitat del violí.

És al final del documental, quan assistim amb el cor encongit, al lliurament del violí un cop acabat, deixat reposar i provat. És un moment de gran emoció per a tots: per al lutier i pel violinista. Quan sentim com arrenca les primeres notes, una mica vacil·lants, contenim la respiració i quan  van agafant força i vida, s’ens dibuixa el somriure als llavis i respirem profundament, com deixant anar tota l’emoció que ha anat creixent al llarg del documental. En aquest sentit, crec que és de justícia reconèixer la tasca del director i del muntador que ens han fet viure amb intensitat tot el procés de creació.

Afegit 2015: Després de dos anys haver escrit aquesta entrada, em va passar un fet curiós. Una tarde estava a un carrer del barri de Gràcia i de cop vaig veure venir cap a mi, a en David Bagué. Vaig fer una d’aquelles coses que no s’han de fer, però l’impacte que havia tingut en mi el visionat del documental aquí explicat, em va motivar a acostar-me i saludar-lo. Vam comentar el documental i em va dir que, just la nit anterior (22/04/2015), s’havia emès a TV3 en el programa “No serà fàcil” un episodi titulat Viure sol, en el que ell sortia.

Em va sorprendre la coincidència de trobar-lo (quan mai havíem coincidit, tot i passar pel mateix carrer en repetides ocasions cada setmana) i que s’hagués emès el programa. No cal dir que em vaig apressar a mirar-lo i deixo aquí l’enllaç per si a algú més li pica la curiositat 

Categories
Actualitat. Notícies curtes Art

Chema Madoz

Només suggerir a les persones que els hi agradi l’obra de Chema Madoz, i que estiguin aquests dies per Madrid, que es poden veure les seves darreres obres a la galeria d’Elvira González.

També recomano els articles apareguts recentment a El País semanal, La metáfora infinita de Quino Petit i Chema Madoz ante el espejo, del mateix autor. 

Per estar al dia i seguir la seva trajectòria i la seva obra, és molt recomenable veure el documental que es va passar a TV2,  a l’espai dels divendres, Imprescindibles, el passat mes de gener

Categories
Cultura

Hannah Arendt

He vist la pel·lícula dirigida per Margarethe Von Trotta sobre Hannah Arendt. En aquest cas, s’han ajuntat dos punts d’interès per a ml: la pròpia directora i la figura de la filòsofa i teòrica política, Hannah Arent.

Von Trotta, a l’igual que Hanna Schygulla, em recorden a Fassbinder. La força dels personatges s’aconseguia bàsicament per la interpretació d’aquestes grans actrius, encara que Von Trotta es va decantar més cap el terreny del guió i sobre tot, en la direcció. En aquest apartat de direcció recordo de manera especial “Heller Wahn” de l’any 1982 que aquí es va titular Locura de mujer.  L’actriu era la Hanna Schygulla. No es podia demanar més.

Sempre m’han agradat aquest perfil d’actrius, que donaven força a qualsevol personatge que interpretessin i sobre tot, els feien molt creïbles, apesar de la duresa de molts d’ells.

Crec que no ha de sorprendre  que dirigeixi els seus propis guions, ja que acostuma a triar personatges i temes relacionats amb la política i, de manera particular amb el món de la dona i amb situacions complexes.

La darrera obra seva, estava dedicada a la figura de Hildgard von Bingen, (s. XI-XII), abadessa benedictina, doctora de l’església, compositora de música i escriptora. Persona trencadora de motllos i normes existents i innovadora en tots els aspectes de la vida religiosa i civil de l’època.  “Vision” va ser estrenada al 2010.

No sorprèn que es decidís a fer una pel·lícula sobre Hannah Arendt. Com ella mateixa ha comentat en alguna ocasió, era el final d’una trilogia sobre la història d’Alemanya, que va encetar amb Rosa Luxemburgo de l’any 1986 (període d’inicis del s.XX), va seguir amb El valle de las rosas (2003) (període nazi) i conclou amb Hannah Arendt (període dels anys 60). És un d’aquests personatges que van marcar la seva època i que encara ara, no deixa indiferent a ningú que l’hagi seguit. (Recomano la biografia escrita per Laure Adler. Hannah Arendt. Editorial Destino, 2005)

Jueva exiliada a EEUU, es trasllada a Jerusalem per cobrir el judici al nazi  Adolf Eischmann, segrestat a Buenos Aires i traslladat a Israel pels serveis secrets d’aquest país. A més dels articles  al The New Yorker sobre el desenvolupament del judici, es va publicar el llibre Eischmann a Jerusalem. La banalitat del mal. 1968. Va provocar forts enfrontaments i va ser qüestionada i deixada de banda per amics i coneguts.

Com l’història és prou coneguda, o fàcil de saber, la idea que em dóna voltes pel cap, son els punts d’encontre amb el documental, ja tractat aquí, The Act of Killing.

El concepte que va introduir sobre  la banalitat del mal, entès com que el mal no parteix de l’individuu sinó de les circumstàncies. Eischmann es sent formant part d’una idea gran i que ha de complir el paper que te assignat. El tracta com un buròcrata, no com un monstre. Per mi és molt significativa la frase que diu Hannah Arendt quan a la Universitat fa una defensa de les seves idees, en que expressa que l’aspecte més negatiu d’Eischmann és que va negar la capacitat de pensar que té l’ ésser humà per quedar-se només en actuar seguint uns criteris marcats per altres.

Aquest mateix concepte, crec es pot aplicar  al personatge de Congo, que portava una vida ben normal després d’haver comés actes de tortura i violència que ens repugnen i van contra la pròpia naturalesa humana. De la mateixa manera, arrel de la petició de la justícia argentina de la detenció de torturadors espanyols, he pensat que molts d’ells deuen passar per venerables persones grans que desperten sentiments de tendresa.

Una de les acusacions que li fan a Hannah Arendt, és que converteix en un discurs filosòfic tots aquests aspectes. Crec que és necessari que hi hagi algú que sigui capaç de posar llunyania per poder pensar amb claredat, però l’ésser humà està compost de raciocini i de sentiments. No es poden separar: han d’equilibrar-se entre si.

Em va resultar molt interessant de veure, i crec que tornaré sobre ella per repensar amb calma moltes de les coses que diu. Al mateix temps comprenc quan la pròpia Margarethe von Trotta va dir en una entrevista: ” Es un milagro que la película Hannah Arendt haya tenido éxito”