El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?

Aquests dies ha estat notícia de capçalera de tots els mitjans, l’arribada amb èxit a Mart del Robot Perceverance. Gràcies a ell, s’han pogut veure algunes imatges del planeta anomenat roig.

De retruc, hem pogut saber que Diana Trujillo és la directora del vol Mart 2021. L’entrevista de la BBC News Mundo, apareguda el passat 18 de febrer i signada per Alejandra Martins:

Perceverance llega a Marte: Diana Trujillo, la colombiana detrás de la misión espacial de la NASA que busca vida en el planeta rojo

Ens mostra alguns aspectes molt interessants. En quant a la missió, voldria destacar la importància del treball en equip. Quan fa referència al fet que la posada en comú de les diverses idees dels diferents grups, és el que permet trobar solucions i tirar endavant, no deixa de fer-nos pensar en la importància del treball col·laboratiu. El tenir un objectiu comú, fa que cada persona, deixi de banda els seus afanys individuals, i posi a l’abast de tothom els seus coneixements. Les imatges de com totes les persones presents a la sala de control, celebraven de forma conjunta, l’èxit de la missió, va ser una bona prova d’aquest treball conjunt.

És eloqüent el comentari que fa Diana Trujillo en relació a la seva decisió d’anar a EEUU, perquè no estava d’acord amb les expectatives que s’esperaven d’ella:

Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència

El passat 11 de febrer, vaig seguir el debat organitzat per la Fundació La Caixa : Mujeres en la ciencia, superando estereotipos y desigualdades, que van organitzar en ocasió del Dia Internacional de la dona i la nena en la ciència.

Avui dia 22, és el Dia de la igualtat Salarial i m’ha fet venir al cap de nou, algunes de les idees que en va suggerir el debat abans esmentat.

Primer aspecte a destacar: totes les dones que van intervenir eren científiques i investigadores en el sector biosanitari i havien realitzat estudis de medecina, farmàcia o biologia, que com ellles mateixes van admetre, la població estudiantil és majoritàriament femenina. Cap del mon de l’enginyeria, física, tecnologia, matemàtica, etc. Davant d’aquesta realitat, una es planteja si la les pròpies entitats que consideren que estan fent accions en favor de la no discriminació, no son les primeres que presenten una panorama esbiaixat, que estan perpetuant els tòpics de les professions més aptes per a ser desenvolupades per dones.

En relació a aquest primer punt, va ser sorprenent que les dones més joves, consideraven que com en el seu sector eren majoritàries les dones, no havien sentit mai que haguessin estat discriminades. Va ser curiós com una dona de més experiència, va començar a posar exemples on ens constatava la discriminació real, encara que fos subtil i no barroera. Deia: quantes vegades en una reunió una persona es refereix al Dr. Fulanito i la Joana. Perquè s’avantposa el títol en el cas masculí i directament el nom per anomenar a una dona que és igualment doctora? Quina reacció tenen les dones presents a la reunió? Moltes vegades s’accepta i el més greu és que ni tans sols perceben aquesta discriminació.

El 50% de la població s’obre pas

En els darrers temps, en diverses ocasions i amb diferents persones que treballen en l’àmbit de la cultura, hem comentat l’eclosió d’activitats relacionades amb el mon artístic de les dones. Es va notant una progressió en la seva presència i al començament, no es sabia si eren fets puntuals o havien vingut per quedar-se. La realitat ha anat demostrant que es va consolidant aquesta tendència i incrementant-se.

L’article d’Isabel Gómez Melenchón: Les dones artistes ocupen els museus, aparegut al suplement de La Vanguardia, Cultura|s del passat dissabte, 22 de setembre del 2018 , corrobora els fets, tot anunciant properes exposicions d’obra realitzada per dones artistes, que es podran veure aquesta nova temporada en diferents museus i centres d’art. (Per gaudir una estoneta: Women Artist in Paris)

En paral·lel, es constata la progressió de cursos i/o seminaris que s’imparteixen i que giren entorn al mon de les dones. A títol d’exemple es poden citar: Dones artistes. Història social de l’art. Redefinir la història de l’art; Art i història de les dones artistes dels segles XX i XXI; Filòsofes del s.XX ; Històries mediterrànies: un mar de dones, experiències femenines a la Mediterrània; Amb veu de dona. Participació femenina i dissidència a l’Edat Mitjana o Les dones del 27; tots ells impartits a la Universitat de Barcelona en els darrers anys.

Res de tot això és gratuït, no succeeix perquè de cop els astres s’hagin alineat. No. La realitat és molt més tossuda i es construeix a base de la repetició de fets, de la insistència d’algunes persones en voler anar més lluny, en la necessitat d’una part de la població (tant de dones com d’homes) de recuperar la història, de tenir una visió completa i no retallada o parcial de la realitat social, econòmica, política i cultural. I un cop més cal parlar de la importància de la investigació, de la recerca. Perquè aquesta abasta tots els camps, tant els científics i tècnics com els humanístics. Les persones que es dediquen a la investigació ancoren les seves arrels en el passat per anar al futur, i la manca d’aquesta visió del passat, del paper que les dones van desenvolupar i el desconeixement de les característiques que els hi son pròpies, dificulta la projecció cap al futur.

És absolutament aclaridor l’apunt publicat a el Blog de l’Associació de Dones Pal·las Atena basat en l’article de Rosa Montero, publicat al País semanal del 16 de setembre de 2018, amb el títol Dos veces dolorides. En ell s’exposa com el fet que les investigacions s’hagin realitzat sempre en poblacions d’animals mascles, ha portat a l’aplicació de models erronis per tractar a les dones. No deix de ser sorprenent quan el percentatge de dones dedicades a la recerca és elevada i posa de manifest, per tant, la dificultat de trencar models establerts. Però aquests paradigmes es van superant i es van incorporant noves mirades que, al repercutir sobre la mitat de la població, acabarà beneficiant al 100% de la mateixa.

 

 

 

 

 

 

Dones a la ciència

Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.

D’Alexandria a l’era nuclear. Santiago Riera

La fitxa complerta del llibre que vull recomanar és:

Santiago Riera i Tuèbols. D’Alexandria a l’era nuclear. Cinc dones de ciència: Hipàtia, Kovalèvskaia, Curie, Noether i Meitner. Ed. L’ Albí. 2009. Col.lecció Idees. Pròleg de Susana Tavera. 185 pàg.

Cal avisar a qui cregui que trobarà una biografia clàssica d’aquestes dones, que no és així. El perquè el recomano és perqué en les situa en el context polític, econòmic i social en el que van viure. Les relaciona amb altres investigadors de la seva época i permet ubicar les seves investigacions dins del marc general del seu moment. D’aquesta manera s’entén millor la importància i el valor dels seus treballs i les repercusions que van tenir a nivell global.

Hipàtia d’Alexandria és la que queda més allunyada en el temps de la resta, donat que les altres quatre dones son totes elles nascudes en la segona meitat del s XIX:

• Sofia Kovalèvskaia del 1850 (Matemàtica)
• Lise Meitner del 1878 (Física)
• Emmy Noether del 1882  (Matemàtica) i
• Irene Curie del 1897 (Físico-Química). Nobel 1935

En el cas d’ Hipàtia s’ens ubica primer en l’Imperi d’Alexandre  i en el paper del Liceu d’Aristòtil i sobre tot en el Museu d’Alexandria. Es tracta de trencar la idea de l’inexistència en aquells moments d’investigació aplicada. Així parla del gran protagonisme dels enginyers grecs i cita un en concret: Ctesibi (c. 285 aC-c. 222aC) que va inventar una màquina que produïa sons i que és el precedent de l’orgue. O que també va inventar un rellotge d’aigua. Em va cridar l’atenció el cas d’Heró d’Alexandria que va inventar un canti que servia indistintament aigua o vi.

Com a científics matemàtics de l’época ens parla d’Euclides, Arquímedes i Apol.loni, els postulats dels quals han arribat fins els nostres dies.

És en aquest entorn on Hipàtia desenvolupa els seus coneixements matemàtics i d’astrònoma. Va tenir una gran influència en la vida política, social i cultural d’Alexandria encara que va viure un final tràgic. En Santiago Riera apunta quatre factors que la van abocar a aquest final: aparició d’un cristianisme fanàtic, cristianisme contrari a la ciència ja que la consideraven màgia, raons de tipus polític ja que es va decantar cal als conqueridors, i per últim, el fet que fos dona, sàvia, independent, mestra i amb autoritat sobre els deixebles .

En l’apartat dedicat a Sofia Kovalèvskaia, per ubicar-nos en el moment, és molt interessant la descripció que fa del munt d’entrebancs que les dones van haver de superar per accedir al mon educatiu i sobre tot, al mon universitari. I no es limita a fer una pinzellada del que passava a Rússia, sinó dels diferents països europeus: Alemanya, Anglaterra, Holanda, etc. Però aquesta situació no va aparèixer perquè si, sinò degut als canvis en la producció industrial, com a consequència dels quals, productes que elaboraven les dones a casa, van passar a ser fets en fàbriques. Al disposar de més temps van tenir l’oportunitat de buscar més enllà de les parets de casa seva.

L’arribada de la Kovalèvskaia a la Universitat i que pogués presentar la tesi, cal emmarcar-ho com una gran fita, encara que curiosament, no la va defensar ella directament, sinó que el tribunal, sense la seva presència, la van avaluar. Els temes que va presentar van ser: Teoria sobre les equacions diferencials en derivades parcials; la configuració dels anells de Saturn  i el tercer determinava les condicions que ha de verificar una funció algebraica perquè la integral pugui expressar-se mitjançant integrals que només continguin arrels quadrades de polígon is de tercer i quart grau en les variables (😳🤔😰)

Lise Meitner, nascuda a Àustria, de pares jueus que la van educar en el protestantisme, va aportar a la ciència el descobriment de la fissió nuclear, seguint els treballs realitzats per Marie Curie i Bequerel.

Aquest capítol dóna peu a l’explicació de la situació política a Europa, durant el període de les guerres mundials.

Meitner va ser valorada per Einsten o per Heisenberg o per altres científics que no van comprendre com no se li va otorgar el Premi Nobel juntament amb Otto Hahn. Entre les raons es destaca el fet que fos dona, jueva i que com no va voler emigrar a EEUU i es va quedar a Estocolm, la Universitat on va anar a raure, era de segon ordre.

No deixen de ser rellevants les dades que aporta el llibre en relació als premis Nobel. Al llarg de la seva història (des del 1901 fins el 2009), i tenint en compte que poden ser compartits fins a tres persones, només l’han rebut 12 dones, és a dir un 5%. Impactant, no?

Emmy Noether va viure entre 1882-1935. Va nèixer a Alemanya. Una de les aportacions més importants que va fer en el camp de la matemàtica, va ser la formulació de les lleis de conservació de la naturalesa i les lleis de la simetria.

Aquest capítol parla abastament de la situació d’Alemanya fins l’arribada el 1933 de Hitler. Destaca el gran desenvolupament econòmic  sobre tot pel que fa als mitjans de transport, línies fèrries, i marina mercant. Però també el increment  de les màquines de vapor i de la producció de ferro i acer. Aquest millora econòmica es va traduir de forma immediata en  l’elevació de les taxes demogràfiques. Però no es pot deixar de costat la vida cultural, amb grans pensadors que van influir, cas de Nietzsche o de moviments artístics, com el liderat per Kandinski -Der Blane Reiter- o dels escriptors Thomas Mann (Nobel 1929) i Hermann Hesse (Nobel 1946).

Si s’analitza el període de la república de Weimar, ens trobem amb moviments com Bauhaus, el sorgiment del surrealisme amb Max Ernst, escriptors com Rilke, Josep Roth o Kafka o grans pensadors com Jaspers o Martín Heidegger.

Amb l’arribada de Hitler, un dels primers llocs que es va atacar va ser la Universitat de Göttingen, bressol d’idees, de cultura i de ciència i investigació. Emmy Noether va emigrar a EEUU on va morir al cap de dos anys.

La darrera dona, en sentit cronològic, és Irene Curie, Ella, juntament amb la seva mare, van ser guardonades amb el premi Nobel.

Des de molt petita va estar al costat de la seva mare i durant la Primera Guerra, van compartir l’activitat d’ajut, implicant-se i participant en tasques humanitàries, en les que els seus coneixements científics van ser de vital importància.

El llibre ens situa perfectament en la França d’entre guerres. Els canvis tecnològics que es van donar en aquests anys, van repercutir directament sobre la societat: la llum, l’aviò, la radio i de retruc la incorporació d’electrodomèstics a les llars. No es pot deixar de citar la gran rellevància de la indústria del automóvil, amb Renault, Citröen i Peugot.

En aquest ambient, i amb la base de Marie Curie, no ens pot sorprendre que Irene, fent tàndem amb el seu marit Joliot, descobrisint la radioactivitat provocada.

En el context internacional del moment, Curie-Joliot, van viure el naixement de l’ética dels científics. És a dir, quina és la responsabilitat dels científics davant de la societat qua estan fent la seva tasca investigadora.

No podem oblidar que van treballar i dirigir un projecte per a la creació d’una bomba atòmica, que va fallar a més de per motius tècnics, per la nova situació en que es va veure immersa França, a rel de la invasió per part d’Alemanya.

Irene, a l’igual que la seva mare va morir com a consequència a l’exposició continuada a les radiacions.

Queda clar que aconsello la lectura d’aquest llibre per molts i variats motius. En primer lloc perquè permet acostar-se amb coneixement de causa a aquestes dones, que no eren éssers estranys, sinó implicades política i ideològicament en el seu temps, i que van lluitar per derribar les barreres que els impedien el seu desenvolupament com a persones. En segon lloc, perquè la visió històrica, política, econòmica i cultural de cada moment, obre portes i fa veure les coses en un marc més ampli, ja que relaciona els fets d’Alemanya amb el que passava a França o a Àustria. I en darrer lloc, perquè ajuda a reflexionar sobre la ciència.