Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950). Museo Carmen Thyssen. Málaga

Fins a primers de setembre, es pot visitar l’exposició Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950) en el Museo Carmen Thyssen de Málaga.

Comença l’exposició amb l’apartat dedicat a: Bellesa maldita: Revisió moderna del mite de la femme fatale. Aquí s’explica l’aparició d’aquest model de dona a la literatura i a les arts com a reacció a l’aparició dels primers moviments reivindicatius de les dones, entorn a les sufragistes i a la reclamació del dret de vot, que van sorgir als països anglosaxons, principalment a Gran Bretanya i EEUU en la segona meitat del segle XIX. Es pot dir que és una reacció del món masculí enfront a la sensació de perill per la pèrdua de poder i que es manifesta tractant la imatge femenina de manera sofisticada, suggerent i provocadora.

El quadre de Georges Clairin. Sarah Bernhardt (1844-1923) 1871 és una bona mostra del que es diu: Postura insinuant, vestit sofisticat, la combinació dels colors blanc i negre (puresa i pecat) i la mirada directe als ulls de l’espectador, en una actitud de provocació i de no baixar la vista com corresponia a la imatge estereotipada de la dona. Aquest pintor te més quadres dedicats a l’actriu Sarah Bernhardt. Com sempre, m’agrada relacionar les obres, els artistes i les èpoques i estils, i davant d’aquest quadre em van venir al cap els cartells d’Alphonse Mucha (veure l’apunt Alphonse Mucha) que son una mica posteriors a aquest i que de fet van servir per immortalitzar a l’actriu.

Georges Clairin. Sarah Bernhardt. 1871

La segona agrupació temàtica és l’anomenada Dones de la nit i de la vida moderna. Aquí es poden veure imatges relacionades amb la prostitució i el món fosc de la nit. Moltes vegades no es tracta de representacions amables, sinó dures. El quadre de Federico Beltran ens mostra el “blau Beltran” que es considera característic de la seva obra i de la seva paleta i que el van ajudar a captar la foscor de la nit.

Federico Beltran Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona

Un cop més, venen les associacions al cap i es compara amb el blau Klein, tant diferent i tant característic.

En aquesta tasca de comparacions, no puc deixar de destacar les obres de Suzanne Valadon.

• 

  Suzanne Valadon. Desnudo en un sofá rojo. 1920. Association des Amis du Petit Palais. Ginebra

• 

  Suzanne Valadon. Mujer con medias blancas. 1924. Musée des Beaux-Arts Nancy

L’actitud de les dones és absolutament diferent de les representades pels altres artistes presents a la sala. En aquestes obres se les veu relaxades, tranquil·les, pensant en les seves coses, no pendents del que les envolta. I aquí voldria incloure una de les obres d’aquesta autora que es van exhibir a l’exposició: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum, que podria haver estat perfectament en aquesta exposició

Suzanne Valadon. Jugadores de cartes, 1912. Musée du Petit Palais de Genève

Em van cridar molt l’atenció els dos quadres de Julio Romero de Torres: El pecado del 1913 i Mujer con pistola del 1925. Les diferències entre els dos son ben notòries, no només per la imatge de la dona, sinó també pel canvi de colors i de tècnica.

• 

  Julio Romero de Torres. El pecado. 1912. Museo Julio Romero de Torres. Córdoba.

• 

  Julio Romero de Torres. Mujer con pistola. 1925. Fundación MAXAM Madrid

No es pot oblidar que El pecado va anar acompanyat amb l’obra La virtud, el 1915, d’aquesta manera volia mostrar les dues cares del paper que se li atribuïa a la dona. Per reforçar la idea de Mujer con pistola, al cap de dos anys, l’artista va pintar La copla, on veiem a la dona portant una navalla al lligacames. Ja s’ens mostra una dona que es defensa ella mateixa, sense que li calgui una protecció exterior, al contrari, el perill és el que està fora.

• 

  Julio Romero de Torres. La gracia. 1915

• 

  Julio Romero de Torres. La copla. 1927

En la part final de l’exposició dedicada a les Noves dones, la majoria de les obres son ben conegudes. Des de La máscara de Kiki de Montparnasse i la Máscara de Greta Garbo con mechón de Pablo Gargallo a Negra y blanca i El violín de Ingres de Man Ray. Però davant de les dues obres de Maruja Mallo, cal aturar-se i meravellar-se: les proporcions, el equilibri, el traç, les línies. Tot formant part dels seus estudis de les simetries.

• 

  Maruja Mallo. Oro. 1951

• 

  Maruja Mallo. Retrato de mujer negra. 1951

Convé recordar de nou les paraules de Gómez de la Serna:

Los cuadros nuevos representan el retrato estilizado con una frescura renovada, el óñeo tranquilo y luminotécnico, la posibilidad de armar una serie de cabezas de nuestro tiempo con la coqieteria nueva de las cejas muy dibujadas, y las pestañas inmensas y los labios pintados con rojos de sorpresa […] Está Maruja Mallo ante la inmensidad del retrato -ventanas de ojos hacia galerias de almas- […] como los grandes retratistas italianos medita en la soledad de la figura humana

Font: Ramón Gómez de la Serna. Maruja Mallo. Buenos Aires, Editorial Losada, 1942, pag. 14

Risc de pobresa a Catalunya, per sexe i edat.

Les dades publicades a l’Idescat: Enquesta de condicions de vida, posa en evidència un cop més, una realitat, que a pesar de ser prou coneguda, no pot deixar indiferent. Es tracta del risc de pobresa de la població de Catalunya per sexe i trams d’edat.

Taxa de risc de pobresa. Per sexe.

• Aquest gràfic posa en evidència dues coses importants:
  • Les xifres de la taxa de risc de pobresa sempre son més elevades en el cas de les dones
  • La tendència en ambdós casos és inversa: la de la població masculina és descendent i la de la població femenina és ascendent.

On totes les alarmes es disparen és en analitzar la taxa de risc de pobresa en el tram d’edat de 65 o més anys.

Les causes d’aquestes diferències son fàcils d’enumerar:

1. Mestresses de casa que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva.
2. Dones que han treballat en negocis familiars o en el sector primari i que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva..
3. Dones que han treballat en el servei domèstic, sense cotització, per tant amb pensió no contributiva.
4. Autònomes amb cotitzacions molt baixes amb pensions contributives també molt baixes.
5. Diferències salarials per sexe que s’ha traduït amb cotitzacions inferiors i per tant en pensions contributives més baixes.
6. Familiars al seu càrrec com a conseqüència de la situació econòmica actual.

Persones que viuen soles per trams d’edat. Catalunya 2018

Nota: Percentatge respecte al total de persones de cada grup d’edat.

Font: Idescat, a partir de les dades de l’Enquesta contínua de llars de l’INE

El·laboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat. Enquesta de condicions de vida

Val la pena observar aquest nou gràfic. Gairebé no cal afegir res. Amb aquest percentatge de dones que viuen soles, i en base als punts exposats amb anterioritat, es pot deduir que les possibilitats de risc de pobresa entre aquest sector de la població, és molt elevat.

Però el que és més preocupant és el salt que s’ha produït el darrer any amb un increment d’un 3,4 quan la diferència entre el 2016 al 2017 havia sigut de 0,7.

A les persones que l’any 2018 van fer els 65 anys es va calcular la seva pensió en base als darrers 15 anys cotitzats, és a dir a partir del 2003. Aquí entra de ple la crisi econòmica que va fer fora del mercat laboral de forma prioritària a les dones. Aquest fet queda reflectit en el gràfic que representa l’evolució de les diferències de la taxa de risc de pobresa entre els anys 2014 al 2018.

La població masculina de 65 anys o més, també han vist incrementar-se la taxa en 0,8 punts, el que indica que les conseqüències de la crisi van ser generals. Aquestes repercussions es fan més paleses si veiem que tot just es venia d’una millora l’any 2017.

Cal denunciar aquesta situació i sobre tot, cal posar-hi remei amb mesures positives, sense fer demagògia ni escarafalls.

National Museum of Women in the Arts

Vull compartir de forma especial amb totes les dones en aquest dia 8 de març, una web que m’agrada i que visito amb freqüència, la del National Museum of Women in the Arts. Tot va començar a rel d’un llibre que fa anys em van regalar: Susan Fisher Sterling. Mujeres artistes. National Museum of Women in the Arts. Editorial Abbeville – Cátedra. És petit, fàcil de mirar i convida a parar-se en cada pàgina i anar descobrint obres i artistes.

Aquest museu ubicat a Washington, és l’únic en tot el món, especialitzat en obres realitzades per dones. El seu fons inclou 4500 obres corresponents a més de 1000 artistes i abasta des del s. XVI fins ara.

Encara que hi ha predomini d’obres norteamericanes, tenen en la col.lecció pintures no locals, entre les que es pot destacar a Remedios Varo, Leonora Carrington, Frida Khalo, Louise Bourgeois, entre d’altres o fotografies de Lola Álvarez Bravo, Louise Dahl-Wolfe o Cindy Sherman. L’apartat dedicat a dones fotògrafs és molt important i han dedicat diverses exposicions per mostrar obres d’artistes àrabs.

Es pot consultar l’índex alfabétic d’artistes amb una amplia explicació de cada una d’elles: trets personals, formació, exposicions, etc. Per exemple el perfil corresponent a Louise Bourgeois:

El NMWA forma part del projecte Google Arts & Culture. Les eines de navegació i d’ordenació faciliten l’accés a la fitxa complerta de cada obra i de la seva creadora i també ajuda a la ubicació temporal de les mateixes.

Aquesta web convida a dedicar-li una estona tranquil·la, sense preses. Gaudiu-la!

Condemnen a violar a una noia germana del violador.

Ahir vaig llegir una notícia publicada a El Periódico, i em vaig quedar tan trasbalsada que he hagut d’esperar unes hores, abans de poder escriure. El resum dels fets es desencadena a partir de la violació d’una nena de 12 anys al Pakistà, mentre treballava al camp. El germà ho denuncia al Consell d’ancians del poble que decideixen la violació de la germana de l’agresor, una noia de 16 anys. La pena es du a terme en presència del seu pare  i dels 40 membres del Consell d’ancians. És esfereïdor constatar com els homes decideixen no només sobre el cos de les dones, sinò sobre tota la seva vida, ja que les conseqüències per ambdues noies les marcaran per sempre. Al costat d’aquesta brutalitat, les mares respectives , un cop van conèixer els fets, ho van denunciar a la policia. Prèviament, havien anat a demanar perdó i clemència i van intentar que no es portés a terme aquesta brutalitat. Un cop més, la seva opinió no es va tenir en compte i això que elles, com a dones podien entendre els efectes de tot el que habia succeït i les repercusions futures. En aquests moments les dues noies estan en un pis d’acollida per a dones. 

Evidentment la primera pregunta que ve al cap és, i el violador? El seu acte no li va reportar ni cap pena ni el rebuig del seu entorn.

No se si el fet d’haver crescut en aquest ambient pot fer que la percepció dels fets per part de les noies, sigui diferent a la nostra, ho dubto. A sobre podem pensar que dins de tot, el haver sortit la notícia als mitjans, ha permés que les joves hagin estat apartades del seu ambient i potser podran tenir una opció de vida diferent. Però immediatament cal pensar en quantes històries semblants passen cada dia, de les que no en tenim coneixement i amb finals tràgics. 

Un cop més hi haurà gent que clamin pel respecte cap a altres cultures, però crec que el fanatisme, mai es pot considerar una forma de cultura.

Dones a la ciència

Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.