Categories
Òpera Música

Così fan tutte. W.A. Mozart. Òpera de Sabadell

Aquesta setmana ha començat la temporada 2017-2018 de l’Òpera de Sabadell que es representa en el Teatre de La Faràndula d’aquesta ciutat. L’obra amb que s’ha obert aquesta temporada ha estat Così fan tutte de Mozart. Es tracta d’una òpera bufa o “drama giocoso” del 1770, sent per tant una de les darreres òperes que va escriure Mozart.

L’argument es de sobres conegut. Don Alfonso (baríton baix), personatge que va teixint tota la trama, qüestiona a Guglielmo (baríton) i a Ferrando (Tenor) la fidelitat de les seves promeses, Fiordiligi (Soprano) i Dorabella (Mezzosoprano), adduint que son dones i no deesses i com a tals, volubles i infidels per naturalesa. Els joves accepten la juguesca que Don Alfonso els proposa, convençuts que la guanyaran.  Aquell es val de la criada de les joves, Despina (Soprano lleugera) per aconseguir els seus propòsits.

Sempre s’ha destacat d’aquesta òpera, la simetria de personatges i d’àries: tres personatges masculins i tres femenins. I és cert que així com a partir del s.XIX s’ha considerat que els personatges interpretats per la soprano i el tenor  constitueixen la parella protagonista, els que representen els caràcters més romàntics, en el cas de Così fan tutte, ambdues parelles comparteixen aquest rol. És cert que Fiordiligi en les seves àries Come scoglio immoto resta i sobre tot en Per pietà, ben mio, perdona,   expressa els seus sentiments de forma més pura i contundent i aquí es pot pensar que s’ha mantingut el paper tradicional de la soprano, però no és comparable amb altres heroïnes operístiques. El tenor també comparteix el paper protagonista  amb el baríton. I no podem oblidar el pes que la tercera parella formada per Don Alfonso i Despina, te en el desenvolupament de la trama.

Conseqüència del  comentat en l’apartat anterior, en aquesta òpera cal destacar el gran nombre de parts corals.

Tercet: La mia Dorabella capace non è

Duo Fiordiligi i Dorabella: ah guarda sorella 

Quintet: Sento, oh, Dio, ce hac questo piede

Quintet: Di scrivermi ogni giorno

Sextet: Alla bella Despinetta

Quartet: La mano a medate, movetevi un po

Duo Guglielmo i Dorabella: Il core vi dono

Duo Fiordiligi i Ferrando: Fra gli amplessi

Final: Fate presto, o cari amici

Font: Viquipèdia

Podem recordar com també a Les noces de Figaro es dóna aquesta mateixa estructura, arribant fins a set veus  en el final del segon acte: Esci omai garzon malnato

D’aquí la gran importància de totes les veus i no d’una sola. Per això voldria entrar ara en la representació que fa Òpera de Catalunya. Crec que cal destacar l’equilibri entre les sis veus amb un resultat extraordinari. I no és només les veus, sinó la part escènica,  d’assumir el paper i de fer-lo creïble per al públic. D’entrada la presència de Núria Vilà com a Fiordiligi, Anna Tobella en el paper de Dorabella i Elisa Vélez com Despina, ja feia preveure que ens trobaríem davant d’una nit d’èxit. Si afegim la presència d’Enric Martínez-Castignani com Don Alfonso, al que es va veure molt còmode en el seu paper, interpretant amb autoritat el personatge. La versatilitat de la seva veu li permet assumir  papers que requereixen un registre ampli. Els personatges de Guglielmo i Ferrando, interpretats per Carlos Pachón i Joan Francesc Folqué, van ser una sorpresa per a mi. No només no van desmerèixer al costat dels altres cantants, sinó que van reeixir sobradament en la part vocal i interpretativa. Serà fonamental per a la seva carrera que sàpiguen seleccionar els papers que en cada moment els vagi bé, sense forçar la veu.

Cal esperar que els problemes econòmics pels que està passant l’entitat es resolguin ben aviat i puguin continuar  la tasca de difusió de l’òpera i de formació de nous cantants. I els aficionat a l’òpera seguim tenint l’oportunitat de gaudir d’interpretacions com la que ara he comentat.

 

Categories
Òpera Música

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Categories
Música

Life Victória 2015. Ángeles Blancas

Diumenge passat vaig tenir oportunitat d’assistir al concert de cloenda del Festival Life Victória, que per tercer any consecutiu s’ha celebrat a la nostra ciutat.

Va ser una nit màgica, d’aquelles que recordes ja sempre més, que et van fer sentir les emocions a flor de pell, que aconsegueix que et sentis com si el concert anés adreçat només per a tu.

He cregut convenient fer referència aquí al comentari que va publicar en el seu bloc en Joaquim (In fernem Land) i que segueixo dia a dia. Els seus coneixement poden ajudar a comprendre la importància del concert.

El Festival LIFE Victòria està dedicat al Lied com homenatge a Victòria dels Àngels. Un aspecte a remarcar és la triple vessant del festival: els concerts, amb primeres figures; la part educativa i de formació, amb màster class, conferències i taules rodones, i per últim, però menys important d’impuls a noves figures. En tots els concerts es fa que puguin intervenir algun dels joves valors, no només per donar-los a conèixes, sinó també com a part de la seva formació a l’haver d’actuar en públic, amb el que això comporta.

El gènere del Lied fins ara s’havia pogut sentir en algun concert, o de forma més específica a les Shubertíades de Vilabertran (Girona)veure es celebran cada estiu. Un cop finalitzada aquesta edició, es pot dir que ja està plenament consolidat i que podrem seguir gaudint de noves edicions. La Fundació Victòria dels Àngels va saber respondre al repte que persones com el tenor Enric Martínez-Castignani li van posar. Moltes vegades calen aquests grans somnis d’unes persones per aconseguir dur a la pràctica manifestacions culturals d’aquesta importància.

És complicat voler sintetitzar tot el que va saber trametre l’Àngeles Blancas. A més dels aspectes musicals que ja ha explicat en Ximo, a mí em va impressionar la personalitat de la soprano. Va ser un recital de contrastos, la primera part dedicada als Lieds i la segona al Cabaret. Es sentia la força, la passió, la seducció, la vulnerabilitat,la dolçor,  l’empatia amb els músics i amb el públic, emplenava l’espai amb els seus moviments i amb l’energia i sensibilitat que tranpuava. Com sempre passa en aquests casos, et quedes amb moltes ganes de tornar-la a sentir.