Categories
Art Pintura

Tàpies: Malenconia.

La idea amb la que treballa la Fundació Antoni Tàpies per preparar les exposicions, és molt atractiva, ja que permet anar coneixent i aprofundint en l’obra de Tàpies.

El fet que seleccionin un període de la vida de l’artista o una temàtica concreta, fa que es puguin veure les obres sota un prisma diferent, on queda palès el reflex del pensament i les preocupacions o vivències del artista en un moment donat. A vegades una mateixa obra es veu en exposicions diferents, i deixa parat constatar com pot suggerir idees tan diverses i com es van trobant matisos que en altres moments havien passat desapercebuts.

L’exposició actual, Malenconia, presenta obres realitzades durant la primera meitat dels anys 90. Aquests anys van ser anys de reconeixement de l’obra de Tàpies i va obtenir un gran nombre de premis i de reconeixement internacional.

Però així i tot, coincidiren també diferents situacions que van motivar l’estat d’ànim que es reflexa en les obres d’aquesta exposició. Per un costat, estava en marxa la remodelació de l’edifici on havia d’anar la Fundació Antoni Tàpies, i li provocava neguit pensar com aniria tot. Com es ben conegut, Tàpies va ser una persona compromesa políticament, i just en aquest període es va produir l’enderrocament del mur de Berlín, amb el que comportava de finalització d’una idea política, per la que havia lluitat i que de cop es manifestava obsoleta i irrealitzable: la sensació de buidor, d’haver-se equivocat, etc., va quedar reflectida en les seves obres. Junt a això, era el moment de la guerra dels Balcans i del genocidi de Roanda que va seguir i viure com fets traumàtics. Aquest cúmul de circunstàncies, junt amb la pérdua de la seva mare i certs problemes de salud, van conformar un estat emocional que es fa palés en les obres seleccionades per aquesta exposició.

Conèixer l’embolcall ajuda a mirar i veure les obres des d’un prisma diferent.

Ens trobem dons davant d’unes obres que fan referència tot sovint al dolor i a la mort. Ara bé, no es tracta d’una visió catastrofista, sinó de coneixement i acceptació d’una realitat, per acceptar-la i superar-la. Sempre cal tenir present la filosofia budista que acompanyava a Tàpies i que impregnava les seves obres.

Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992
Antoni Tàpies. Quatre elements. 1992

Sorprèn l’actualitat de les mateixes. La situació de la pandèmia i de guerres actuals, reflecteix el dolor, la desesperança i l’horror que ens mostren els quadres de Tàpies.

Aquestes obres provoquen la sensació de petitesa, de quedar-te envoltada i submergida dins d’elles, amb el que els sentiments i emocions suren a flor de pell. Els colors, els elements i materials emprats, les dimensions dels quadres, totes aquestes coses contribueixen a crear un ambient especial que no deixa indiferent a cap persona.

Antoni Tàpies. Abans-després. 1994
Antoni Tàpies. Abans-després. 1994

Aquesta obra que s’exposa per primera vegada, provinent d’una col·lecció particular, mostra un llit com a reflex del lloc on es neix i on es mort, l’inici i el final de la vida. El diaris recullen notícies relacionades amb la mort, donant a entendre que ja des del començament de la vida cal tenir present que es camina cap aquesta fita que és la mort.

Categories
Art Arts plàstiques

Antonio López. Creadores

La Fábrica ha posat en marxa el projecte Archivo de creadores, que defineixen com:

Archivo de creadores es un proyecto documental ideado para conservar y transmitir el legado de las personas más valiosas de la cultura española. Artistas, cineastas, escritores, actores, arquitectos, cocineros o filósofos, a través de su propia imagen y con sus propias palabras.

Voldria comentar el dedicat a Antonio López. No cal fer cap presentació d’aquest pintor, escultor i dibuixant, em remeto a la seva web oficial.

En aquest documental fa un repàs de la seva trajectòria artística, molt lligada al seu entorn familiar. Està plena de petites anècdotes i tot el relat està impregnat d’una humilitat, senzillesa i bonhomia, que el fa molt proper a la gent.

Però els aspectes que més em van cridar l’atenció, van ser les seves reflexions sobre l’art. Explica que en l’antiguitat, l’art estava pensat per a tothom, per a la gent del carrer, que el gaudien directament. En part era degut a que es comprenia, no estava fet només per a un grup que el podia entendre, sinó per a tots. Ningú quedava exclòs. D’aquí la seva importància.

Amb el temps va evolucionant i passa a ser només per a un grup selecte de persones que estan disposades a pagar uns preus desorbitats, perquè és un indicador de poder i de riquesa.

Crec que val la pena aprofundir en aquests raonaments i pensar que caldria fer per aconseguir que de nou, l’art sigui per a tothom, i no només per a uns privilegiats

Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Categories
Art Escultura Feminisme Llibres

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Categories
Art Llibres

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Categories
Art

Maillol Horvat. Fundació Vila Casas. Espais Volart

L’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, recull obres de l’escultor Arístides Maillol i la visió de les mateixes del fotògraf Frank Horvat. Amb anterioritat ja s’havien vist obres d’aquest fotògraf, corresponents a l’etapa que es va dedicar a realitzar fotografies relacionades amb la moda.

Frank Horvat (1928-…) és una persona inquieta, sempre cercant formes d’expressió que li permetin mostrar tot allò que l’interessa. Si es revisa una mica la seva biografia, ens adonem que en una primera etapa i sota l’influència de Cartier-Bresson i de Capra, es va dedicar al mon de la moda.

A mitjans dels 50 va començar a utilitzar el teleobjectiu per capturar imatges de la vida real i que no es podien capturar amb les lents normals. D’aquesta manera s’allunyava de les imatges més ensucrades o romàntiques que es publicaven. Quasi immediatament va començar a utilitzar una càmera Leica per produir fotografies de moda, el que va facilitar molt la tasca en aquest sector. Posteriorment, els anys 60-70 retorna al foto-periodisme, viatjant arreu del mon i experimentant amb el cine i el vídeo. A partir dels 90 fa un altre canvi, treballant amb la fotocomposició, tant a nivell analògic com digital.

Tots aquests canvis, no son només a nivell tècnic, sinó en el temes de les seves fotografies. (Recomano molt visitar el seu web per veure les fotografies dels diferents períodes)

He volgut fer aquesta introducció sobre Horvat per ajudar a entendre quin tipus d’imatges ens trobem en l’exposició. Tal com s’explica en la web de la Fundació Vila Casas

El 2015 es va publicar un llibre amb el títol de Maillol Horvat (Gallimard – Galerie Dina Vierny) que mostrava fotografies fetes per Frank Horvat (Abbazia, 1928) de terracotes de l’escultor Aristide Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), acompanyades per pensaments del fotògraf.

Ara es poden veure 18 terracotes de Maillol, envoltades per 59 fotografies de Horvat. El contrast és gran. Les figures de mida reduïda, es veuen re-dimensionades per les gran fotografies que les acompanyen, ajudant a l’espectador a descobrir punts de vista, facetes especials, que ens poden passar desapercebudes.

Impressiona la tasca realitzada pel fotògraf d’anàlisi de cada peça, però no en un sentit només tècnic, sinó que es percep la mirada profunda, de voler extreure tot el sentit a cada peça. A vegades, tendim a observar les escultures només des d’un costat, i en aquesta ocasió, s’ens presenten de manera absoluta, visualitzem la perfecció de les peces, podem contrastar les dues propostes: la terracota i la fotografia.

Circumstàncies personals semblants (problemes en la vista) i preferències temàtiques comunes (la dona), contribueixen a crear la sensació de complicitat i compenetració entre ambdós artistes.

Les obres que fins ara havia vist de Maillol, eren de bronze o pedra i de grans dimensions, normalment situades en espais públics o en museus. El veure aquestes terracotes, de mides petites, ajuda a apreciar la habilitat i destresa que tenia l’artista, que era capaç de treballar amb materials tan diversos i sobre tot, que requerien tractaments també molt diversos.

Absolutament recomanable.