Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Art

Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987. Fundació Suñol

Amb pocs mesos de diferència s’han inaugurat dues exposicions d’art dedicades a galeristes. Colección Soledad Lorenzo  al Museu Nacional Reina Sofia i la que es pot veure actualment i fins el proper mes d’abril, a la Fundació Suñol: Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987.

Ambdós van coincidir durant la dècada dels vuitanta i cal remarcar la seva coincidència en artistes com Luís Gordillo. Hauria sigut molt interessant haver pogut seguir les dues trajectòries al llarg del temps, ja que sens dubte, tots dos van jugar un paper molt important en el desenvolupament del mercat de l’art i en el descobriment de nous valors que, amb el pas dels anys han aconseguit el reconeixement no només a nivell nacional, sinó també a nivell internacional.

Centrant-nos en l’exposició de la Fundació Suñol, per aquesta ocasió utilitza la totalitat del seu espai expositiu per mostrar obres que pertanyen a col·leccions privades, a fons de la pròpia fundació o als hereters de Fernando Vijande. Per tant, la majoria d’elles son obres que no es veuen amb facilitat i encara la fa més atractiva. El criteri que s’ha seguit per a la  selecció dels artistes, ha sigut aquells als que Fernando Vijande va dedicar exposicions individuals i es presenten ordenats de forma cronològica. Un altre aspecte que afegeix valor és el que d’alguns d’aquests artistes es mostre una obra actual al costat de la que va ser exhibida en l’exposició de l’època. És interessant constatar l’evolució tant pel que fa a temàtica com a materials emprats. Al mateix temps serveix per constatar que el criteri de Fernando Vijande de selecció d’artistes, va ser encertat ja en el seu moment.

A priori sorprèn que un galerista que va tenir la seu de les seves galeries, primer la Galeria Vandrés i després la que va portar el seu nom, a Madrid, se li faci una exposició com aquesta a Barcelona. Un aspecte que ho explica i justifica, és que va assessorar a Josep Suñol en la formació de la seva col·lecció, a més de que va néixer en aquesta ciutat l’any 1930.

Els anys d’activitat de les seves dues galeries, coincideix amb una època de canvis important en la societat espanyola: finals de la dictadura i primers anys de la transició. El seu paper no es va limitar a fer exposicions, sinó que les galeries feien de pol d’atracció de pintors, actors i polítics, esdevenint un lloc d’encontre i de creació a tots els nivells. Eros y el arte actual en España va ser una exposició que es va presentar a la Galeria Vandrés el primer any de funcionament de la mateixa. Va tenir una gran repercussió.  L’ acció de la censura fent retirar diverses obres dia darrera dia, i la seva reacció posant un lletrero en el lloc de cada quadre retirat explicant que s’havia fet per ordre governativa, va contribuir a donar més notorietat a l’exposició.

El que tothom destaca és la capacitat que va demostrar per desenvolupar-se en aquest sector del que desconeixia  tot quan va començar. Es va saber envoltar-se de persones que el van orientar en els seus primers passos com la que va ser la directora de la Galeria Vandrés, Marisa Torrente i sobre tot l’aliança amb Gloria Kirby, li va proporcionar estabilitat econòmica en els inicis de la seva carrera.

Molta gent recorda a Fernando Vijande com el galerista que va portar per primer cop a Espanya a Andy Warhol. Aquest posava com a condició que el galerista s’havia de quedar amb totes les obres presents a l’exhibició, i la realitat va ser que durant la mateixa, no es va vendre ni un sol quadre. Ara ens pot sorprendre, però pensar en el risc que va assumir Vijande en aquell moment i la visió de futur que va demostrar, és ben lloable.

És impossible esmentar totes les obres i els artistes. Noms avui imprescindibles en el panorama artístic, com l’esmentat Luís Gordillo (exposició Galeria Vandrés 1972,1975 i 1977, exposició Galeria Fernando Vijande 1981), Antoni Muntadas, Robert Llimós (exposició Galeria Vandrés 1973 i 1980), Claudio Bravo (exposició Galeria Vandrés 1974), Arranz-Bravo, Dario Villalba (exposicions Galeria Vandrés 1974 i 1976), Zush, Josep Guinovart, Hernández-Pijoan, Ráfols-Casamada, Carmen Calvo (exposició Galeria Vandrés 1977), Teresa Gancedo (exposició Galeria Vandrés 1977), Susana Solano (exposició Galeria Fernando Vijande 1986), Andy Warhol, Mapplethorpe, i  d’altres fins arribar als 51 artistes presents en l’exposició que recomano no perdres per entendre una mica més el paper de Fernando Vijande.