Biografia de Mark Rothko. Annie Cohen-Solal

La biografia escrita per Annie Cohen-Solal sobre Mark Rothko, porta com a subtítol: Buscando la luz de la capilla. L’ autora és ben coneguda per les seves biografies sobre Sartre o sobre Picasso, a més de la que comentem aquí.

Una primera cosa a destacar és la gran quantitat de documentació i bibliografia que aporta, a més de les notes incorporades al llarg del llibre. Ens trobem dons davant d’un obra extensa, molt treballada i que ajuda a conèixer a l’artista, el seu entorn i ens endinsa en un període important de l’art americà i també en l’europeu.

Dedica una part important a explicar la seva infantesa, perquè, sens dubte marcarà a la persona i a la seva obra.

Mark Rothko emigra a EEUU amb 10 anys, i la seva joventut la viurà en un entorn d’emigrants, profundament jueu i molt religiós.

Les seves arrels europees seran fonamentals en la primera part de la seva vida als EEUU i en la seva obra. I encara que passi a ser reconegut com a artista americà, sempre reivindicarà el llegat dels pintors del Renaixement italià, dels artistes centro-europeus o la influència de Joan Miró, o Picasso, per exemple.

No és casualitat que els murals que va pintar amb la idea inicial d’ocupar les parets del restaurant Four Season del gratacels Seagram, es trobin actualment a la Tate Gallery.

La seva obra està està present en molts museus, com per exemple, el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu Nacional Reina Sofía, el Museu Guggenheim de Bilbao o al MOCO de Barcelona, a més de la Tate Modern de Londres o el Museu Pompidou de París; això per citar només els més propers.

Aquesta biografia, es centra de forma prioritària en la vessant artística. La part personal, només serveix per emmarcar o realçar l’evolució del pensament i de l’obra de Rothko. Els enfrontament o picabaralles amb d’altres artistes, ens van marcant les diverses etapes de la seva obra. És important destacar la seva cerca contínua de noves tècniques i formes d’expressió, però sempre seguint les seves idees, amb un grau de coherència, no sempre fàcil.

La dedicació a la docència, i per tant el contacte amb noves generacions que aportaven noves visions, va fer que pogués anar revisant i contrastant la seva concepció tant de l’art com del propi artista. El seu llibre, La realitat de l’artista, presenta les seves reflexions de l’art, des del Renaixement fins l’època moderna però també de quin és el paper de l’art i de l’artista en la societat, els reptes amb els que s’ha d’enfrontar, etc.

És per tant no només un pintor i gravador, sinó un pensador i filòsof. En aquest sentit el llibre publicat per Paidòs l’any 2007. Escritos sobre arte (1934-1969), recull articles, assajos, notes que va anar escrivint al llarg de tota la seva vida i que ha recopilat Miguel López-Remiro, és una mostra més de les reflexions i de la importància i de la preocupació que ell sentia pel que havia d’aportar l’art.

La biografia ens acosta a les contradiccions de Rothko. Per un costat l’art ha de ser proper i abastable per a totes les persones, però a mesura que creixia el seu reconeixement i el valor de les mateixes en el mercat, s’aguditzaven els seus dubtes sobre el paper de l’artista.

La idea de que les persones havien de formar part de les obres, que per això les feia tan grans i volia que es pengessin quasi a ran de terra, perquè qui s’acostés a elles, es sentís envoltat, com formant part d’elles, de manera que es propiciés una transferència d’emocions.

L’ altre aspecte fonamental de la seva obra, és la llum, en un sentit ampli. La llum que desprenien els colors, els matisos que aporta la llum natural tot això lligat amb els materials que utilitzava. Tal com indica el subtítol d’aquesta biografia, la cerca de la llum, és una de les grans preocupacions d’aquest artista. És molt interessant una cita d’un article escrit per Carol Mancusi-Ungaro sobre els frescos de la Capella Rothko, en que recollint informació de Ray Kelly, un dels darrers assistents del pintor diu:

Demostró como Rothko imprimaba lienzos de algodón con pigmentos secos diluidos en gelatina de cola de conejo y luego moderaba el color con pinturas acrílicas.(…) Rothko preparaba a diario una mezcla de cantidades sin medir de pintura al óleo, huevo entero, resina de Damar y aguarrás, y procedía primero a pintar rectángulos con pintura al óleo en tubo sobre los fondos de color y luego aplicaba encima pinceladas con la emulsión de huevo y óleo

No s’arriba a aquest tipus de combinació a la lleugera, implica moltes hores de proves. No és tampoc casual, cal recordar el coneixement que tenia sobre el Renaixement i com havia estudiat els materials que s’utilitzaven en aquella època i amb aquesta base, ell va anar cercant aquestes noves fórmules.

És tan apassionant i rica aquesta bibliografia, que cal llegir-la poc a poc. Comparant aspectes concrets amb altres artistes i amb altres tendències. I tal com s’ha dit a l’inici, val la pena revisar les notes, la biografia o consultar les webs incloses al final del llibre.

Deixo aquí un vídeo, que a més de mostrar l’obra de Rothko, ho fa acompanyada de la música que va composar Morton Feldman, dedicada a la Capella Rothko. Les imatges no son d’una gran qualitat, però es pot veure l’evolució de l’obra.

Red de John Logan

Lou Andreas-Salomé

Fa un parell de mesos ha arribat a les pantalles del cine, el biopic sobre Lou Andreas-Salomé, realitzat per Cordula Kablitz-Post. És de lloar la recuperació de figures femenines de caràcter científic, artístic o filosòfic que fins ara han estat oblidades o molt poc estudiades, a pesar de la importància de les seves aportacions.

És aquest el cas de Lou Andreas-Salomé (1861-1937), escriptora, pensadora i psicoanalista rusa, poc coneguda o coneguda en part,  pel seu comportament  anòmal per l’ època que va viure.  Bàsicament, el que ha arribat d’ella, són aspectes relacionats amb els seus costums i no amb el seu pensament i els seus escrits. La pel·lícula que s’ha estrenat, cau en aquest mateix parany. Es presenten les seves relacions personals amb Nietzsche, Rilke, Paul Reé, Friedrich Carl Andreas o Sigmund Freud, però passa de puntetes sobre aspectes del seu pensament que van marcar, per exemple, diversos posicionaments del mateix Freud relacionats amb la sexualitat femenina o amb la definició del narcisisme positiu. Es considera que va ser la primera dona que va escriure des del punt de vista psicoanalític sobre la sexualitat femenina.

Els estudis que va emprendre de ben jove sobre Teologia, Filosofia, Història de les religions i dels clàssics, la van abocar a uns plantejaments racionalistes i a qüestionar-se els ensenyaments i pràctiques religioses que en les que havia crescut. És important remarcar el seu pas per la Universitat suïssa de Zurich, que era  l’únic país on es permetia l’accés de les dones  a la universitat. A títol d’anècdota, però que serveix per entendre l’ambient de l’època, s’ha d’explicar que per obtenir el passaport per poder viatjar a Suïssa, era imprescindible estar confirmada. S’entén dons que amb un pes tant gran de la religió , el que algú, i a sobre una dona jove, es qüestionés determinats principis, suposava un escàndol.

Posteriorment va viatjar amb la seva mare a Roma on va fer coneixença amb Paul Reé i Nietzsche per medi de Malwida von Meysenbug (feminista alemanya que havia participat en la revolució del 1848 al costat dels socialistes i que es relacionava amb tots els intel·lectuals de l’època). Lou tenia moltes ganes de conèixer-la ja que també s’havía hagut d’enfrentar a les normes de l’època. Però així com Malwida no feia res que cregués podia afectar negativament a altres persones, Lou actuava sense tenir mai presents els sentiments de les altres persones. A la llarga, aquesta diferència d’actituds va portar al distanciament entre ambdues dones i a la no acceptació per part de Malwida von Meysenbug, de la forma de vida de Lou.

La pel·lícula gira principalment sobre la relació de de Lou amb Paul Reé i Friederich Nietzsche, però d’una manera un tant superficial.

La primera obra de Lou Andreas-Salomé, Im Kampf um Gott va tenir un gran éxit, encara que la va escriure sota el pseudònim d’Henry Lou. Presentava les seves reflexions sobre Déu. Per la trascendència de la mateixa cal citar Friederich Nietzsche  en sus obras, on analitza el pensament del filòsof, detallant els punts més febles i les contradiccions en les que cau.

La seva relació amb Freud la va portar a estudiar al seu costat, passant a formar part del seu cercle més proper en el que ella va aportar noves visions sobre les dones.

Les seves memòries, Mirada retrospectiva, editada per primer cop l’any 1951 en alemany, (en castellà va ser publicada l’any 1989 per Alianza Editorial) van servir per conèixer a aquesta autora. No es pot passar per alt el fet de que tota la seva biblioteca i bona part dels seus escrits, es van perdre per l’actuació de la Gestapo, pel fet de ser jueva. Posteriorment, la pel·lícula de Liliana Cavani de l’any 1977 Beyond Good and Evil, va recuperar de nou a Lou Andreas-Salomé i l’any 1979, el compositor i director Giuseppe Sinopoli, va estrenar una òpera, Lou Salomé, encara que no va tenir gaire éxit.

Una pel·licula com la que comentem, amb una valoració no gaire bona per part dels crítics, pot ajudar a despertar l’interès del personatge i, en aquest sentit ja es pot considerar positiva la seva realització.

Dies de cine rtve

Immediatesa: nova forma de vida i d’educació

A l’entrevista de Borja Hermoso que va fer a George Steiner i publicada a Babelia el passat 2 de juliol, el periodista pregunta al filòsof:

El ruido y la prisa… ¿No cree que vivimos demasiado deprisa? Como si la vida fuera una carrera de velocidad y no una prueba de fondo… ¿No estamos educando a nuestros hijos demasiado deprisa?

Steiner: Déjeme ensanchar esta cuestión y decirle algo: estamos matando los sueños de nuestros niños.

L’ús compulsiu de les TIC i la filosofia

Darrerament i per motius ben diferents, es parla de l’ús de programes de missatgeria instantània i de la supressió de la Filosofia del currículum educatiu .

Donant voltes als dos temes, crec que estan intímament relacionats. És inqüestionable que estem vivint en un moment en que les TIC formen part de la nostre quotidianitat. A nivell educatiu s’ha volgut introduir el terme TAC, Tecnologies d’Accés al Coneixement,  en contraposició el conegut TIC, Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Personalment opino que totes dues  estan estretament lligades i que no es poden separar en compartiments estancs.  La informació elaborada ens aporta coneixement i per tant no es pot menystenir, sinó donar eines d’anàlisi per poder-la avaluar.

Alguns articles que he anat llegint, fan èmfasi en els aspectes negatius que aquest ús pot portar als joves. És veritat que aquest segment de la societat és qui en fa més ús, però no podem perdre de vista als adults. En ambdós grups, el fet de la immediatesa en els resultats, la manca de reflexió, pot contribuir a la pèrdua de la capacitat cognitiva. Els darrers anys s’han  popularitzat jocs per fer treballar el cervell i per contra, com tenim les dades de les persones conegudes guardades en el mòbil, ja no fem l’esforç per recordar-les. Tampoc cal saber-los tots, però intentar ser més coherents. És com qui va al gimnàs i fa quatre hores d’exercici i desprès s’atipa com un lladre.

Estar acostumats a la resposta ràpida a través dels missatges, si aquesta triga més de 3 segons, ja comença a provocar neguit, angoixa i estrès. De la mateixa manera que ja han començat a aparèixer problemes musculars en els dits grossos de  les mans pel fet de xatejar molta estona seguida, el nostre cervell reacciona davant d’aquests estímuls, arribant a situacions problemàtiques si s’en fa un abús.

Totes aquestes Tecnologies son eines que en ajuden a aconseguir o a fer quelcom que prèviament hem hagut de pensar. Aquesta frase que fa molts anys que repeteixo, penso que és molt bàsica i precisament per això, a vegades crec que no s’aplica. El procés mental ha de ser primer pensar que vull o necessito fer, i tot seguit buscar i aplicar l’eina més adient i més eficient.  A vegades cal enviar deu missatges per aclarir una cosa que amb una trucada de un minut, s’hauria resolt. En aquest cas, és evident que no hem utilitzat l’eina més eficient per arribar a bon port. Ningú utilitzaria una destral per obrir una ampolla, sinó que buscaria un tirabuixó, dons passa exactament igual amb les TIC. Pensaments com: si envio un missatge ara, puc destorbar a l’altres persona? puc interrompre o millor que no ho faci? és realment urgent o puc esperar-me una estona? puc esbrinar el que necessito, buscant o emprant altres vies? puc ajuntar varies qüestions i resoldre-les totes juntes, en lloc de preguntar d’una en una? la persona a la que vaig a enviar el missatge, és la persona adient o n’hi ha un altre millor? L’aturada que comporta pensar abans d’actuar, és tan beneficiosa com fer una respiració a fons, abans de fer un esforç.

Persones d’una certa edat, a vegades diuen que els hi va molt bé poder enviar un missatge en el moment que els ve al cap una cosa, perquè així els ajuda a no oblidar-se. Algú altre esmenta l’aspecte de trencar  la sol·litut, ja que al obtenir resposta, es tranquil·litzen. És un punt de vista diferent del sector dels joves, però que crec s’ha de començar a tenir també en compte.

Em preocupa molt veure que cada cop es parla més del Dèficit d’Atenció dels adolescents i dels joves i de com s’ha incrementat el nombre de persones diagnosticades amb aquest tipus de trastorn, i al mateix temps s’elimina la Filosofia del currículum. Quan parlo de Filosofia, no entenc com a tal el saber de memòria noms i teories diferents, no, em refereixo a ensenyar als nens i joves, a pensar. A plantejar-se preguntes que poden tenir respostes diferents o que no en tenen cap. Cal ensenyar des de molt aviat, que les coses no son blanques o negres, i que els fets, no son exclusivament bons o dolents, sinó que pel mig, hi ha un ventall immens de possibilitats i de raonaments. Aquest és un bagatge imprescindible per a tots els éssers humans, i sent una acèrrima defensora de la tecnologia, advoco per no deixar renqueixant  la nostre ment.

Hannah Arendt

He vist la pel·lícula dirigida per Margarethe Von Trotta sobre Hannah Arendt. En aquest cas, s’han ajuntat dos punts d’interès per a ml: la pròpia directora i la figura de la filòsofa i teòrica política, Hannah Arent.

Von Trotta, a l’igual que Hanna Schygulla, em recorden a Fassbinder. La força dels personatges s’aconseguia bàsicament per la interpretació d’aquestes grans actrius, encara que Von Trotta es va decantar més cap el terreny del guió i sobre tot, en la direcció. En aquest apartat de direcció recordo de manera especial “Heller Wahn” de l’any 1982 que aquí es va titular Locura de mujer.  L’actriu era la Hanna Schygulla. No es podia demanar més.

Sempre m’han agradat aquest perfil d’actrius, que donaven força a qualsevol personatge que interpretessin i sobre tot, els feien molt creïbles, apesar de la duresa de molts d’ells.

Crec que no ha de sorprendre  que dirigeixi els seus propis guions, ja que acostuma a triar personatges i temes relacionats amb la política i, de manera particular amb el món de la dona i amb situacions complexes.

La darrera obra seva, estava dedicada a la figura de Hildgard von Bingen, (s. XI-XII), abadessa benedictina, doctora de l’església, compositora de música i escriptora. Persona trencadora de motllos i normes existents i innovadora en tots els aspectes de la vida religiosa i civil de l’època.  “Vision” va ser estrenada al 2010.

No sorprèn que es decidís a fer una pel·lícula sobre Hannah Arendt. Com ella mateixa ha comentat en alguna ocasió, era el final d’una trilogia sobre la història d’Alemanya, que va encetar amb Rosa Luxemburgo de l’any 1986 (període d’inicis del s.XX), va seguir amb El valle de las rosas (2003) (període nazi) i conclou amb Hannah Arendt (període dels anys 60). És un d’aquests personatges que van marcar la seva època i que encara ara, no deixa indiferent a ningú que l’hagi seguit. (Recomano la biografia escrita per Laure Adler. Hannah Arendt. Editorial Destino, 2005)

Jueva exiliada a EEUU, es trasllada a Jerusalem per cobrir el judici al nazi  Adolf Eischmann, segrestat a Buenos Aires i traslladat a Israel pels serveis secrets d’aquest país. A més dels articles  al The New Yorker sobre el desenvolupament del judici, es va publicar el llibre Eischmann a Jerusalem. La banalitat del mal. 1968. Va provocar forts enfrontaments i va ser qüestionada i deixada de banda per amics i coneguts.

Com l’història és prou coneguda, o fàcil de saber, la idea que em dóna voltes pel cap, son els punts d’encontre amb el documental, ja tractat aquí, The Act of Killing.

El concepte que va introduir sobre  la banalitat del mal, entès com que el mal no parteix de l’individuu sinó de les circumstàncies. Eischmann es sent formant part d’una idea gran i que ha de complir el paper que te assignat. El tracta com un buròcrata, no com un monstre. Per mi és molt significativa la frase que diu Hannah Arendt quan a la Universitat fa una defensa de les seves idees, en que expressa que l’aspecte més negatiu d’Eischmann és que va negar la capacitat de pensar que té l’ ésser humà per quedar-se només en actuar seguint uns criteris marcats per altres.

Aquest mateix concepte, crec es pot aplicar  al personatge de Congo, que portava una vida ben normal després d’haver comés actes de tortura i violència que ens repugnen i van contra la pròpia naturalesa humana. De la mateixa manera, arrel de la petició de la justícia argentina de la detenció de torturadors espanyols, he pensat que molts d’ells deuen passar per venerables persones grans que desperten sentiments de tendresa.

Una de les acusacions que li fan a Hannah Arendt, és que converteix en un discurs filosòfic tots aquests aspectes. Crec que és necessari que hi hagi algú que sigui capaç de posar llunyania per poder pensar amb claredat, però l’ésser humà està compost de raciocini i de sentiments. No es poden separar: han d’equilibrar-se entre si.

Em va resultar molt interessant de veure, i crec que tornaré sobre ella per repensar amb calma moltes de les coses que diu. Al mateix temps comprenc quan la pròpia Margarethe von Trotta va dir en una entrevista: ” Es un milagro que la película Hannah Arendt haya tenido éxito”