Categories
General Política

Corrupció política i tolerància social

Fa uns dies, vaig llegir una entrada en el Blog TNS Demoscopia, que crec val la pena comentar. En aquest cas no es tracta de la meva opinió, sinó de destacar aspectes que allí es posen de manifest en base a dades concretes. No s’està fent volar coloms, ni tampoc es tracta de presentar idees emmarcades en una determinada opció política, es presenten resultats estadístics que per complir la llei de grans números, serveixen per il·lustrar l’estat d’opinió del país.

Sovint sents parlar a gent dels polítics i de determinades situacions, com si aquests fossin éssers d’un altre món, que no viuen les mateixes realitats que la resta de ciutadans i sobre tot, com si les normes i l’ ètica cívica hagués de aplicar-se de forma diferent que a la resta dels mortals. Per això m’ha semblat molt clarificador veure com els conceptes de pràctiques corruptes i pràctiques tolerables, s’apliquen de forma diferent a situacions iguals,  en funció de que qui ho practica sigui un/a polític/a o una persona del carrer.

En alguns dels comentaris, es parla de l’oportunitat per realitzar un tipus d’acte o no. Cert que persones amb transcendència pública tenen unes oportunitat diferents, però també tenen una responsabilitat col·lectiva més elevada (que en molts casos han adquirit a través dels vots dels seus conciutadans) que la resta. Però la societat està conformada per cadascun dels seus integrants i per tant, la moralitat civil global, està integrada per la suma de totes les parts.

Durant molt de temps s’ha justificat la defraudació, posant-la gairebé, com exemple d’una bona gestió. S’ha fomentat la imatge de l’Estat com element depredador. És com si en una escola o en una família, els nanos o els fills no veuen en els seus mestres o en els sues pares, una actitud ètica: acabaran acceptant-ho com a normal.

Una part de la societat ha anat prenent consciència del fet col·lectiu i per això fa més mal constatar la depravació de persones que han buscat el benefici individual per sobre del comú, emparança en una situació de poder que els ha estat atorgada de forma temporal.

El paper de la Justícia no sempre ha ajudat a posar les coses al seu lloc. Moltes vegades, la gent del carrer té la percepció de que la llei no és igual per a tothom o. si més no, no s’aplica de la mateixa manera.

En una situació de crisis econòmica com l’actual, la tolerància social davant determinades actuacions particulars és molt més elevada. Quan s’accepta des dels estaments públics, que el volum de l’economia submergida s’ha incrementat notòriament, i  que gràcies a ella, moltes persones poden subsistir, no es pot carregar a continuació contra aquestes persones que estan vivint situacions en molt casos, molt dures.

Per aconseguir un canvi d’actitud de la ciutadania, cal que els que han de donar exemple, realment ho facin. Fa temps que es parla d’una nova llei de transparència, però quan vas seguint el debat, constates que es deixen de costat elements primordials. Insisteixo un cop més, mentre no hi hagi una llei de finançament dels partits polítics, mentre el Tribunal de Comptes  es quedi només en verificar si quadren els resultats, i no entri a fons a analitzar les despeses i els ingressos dels partits, les persones creuran que tenen dret a mantenir els comportaments que mostra l’entrada del blog de TNS Demoscopia.

Categories
Actualitat. Notícies curtes Política

2,5 milions d’euros per commemorar els 300 anys de 1714

El passat dia 3, vaig llegir en diferents mitjans, la notícia que explicava que l’Ajuntament de Barcelona destinava 2,5 milions d’euros per commemorar la batalla de 1714 que va tenir lloc a Barcelona. Com la majoria de gent sap, en aquesta batalla es van enfrontar la tropa borbònica i la tropa austriacista, en el context de la Guerra de Successió a la Corona espanyola.

Segons vaig llegir a eldebat.cat Diari digital de Catalunya, aquests diners, a més dels que destinarà la Generalitat, s’han assignat a una empresa del germà del president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Des del retorn de CiU al Palau de la Generalitat, estem veient com l’Ajuntament de Barcelona està fent de banc de la Generalitat, amb la particularitat que no cobra interessos ni posa terminis al retorn dels diners que deixa. Molts barcelonins voldrien gaudir d’aquestes condicions per fer front a les seves necessitats bàsiques. Però en lloc d’això, es troben que es disminueixen les partides destinades a beques de menjador, que s’incrementen els preus públics de les escoles bressol, que es redueix l’aportació del municipi a l’escoles municipals de música, que decreix la suma dedicada a ajuts domiciliaris, etc. El més sorprenent és que part dels diners que deixa l’Ajuntament a la Generalitat, són diners recaptats via impositiva i  per tant, han sortit de les butxaques de les persones que viuen en aquesta ciutat. Si en lloc de deixar-los per pagar els deutes de Spanair, es deixessin per garantir l’estat del benestar, es veuria d’un altre manera.

Si l’Ajuntament de Barcelona es troba en una situació econòmica solvent i sanejada, és gràcies a que s’ha fet una gestió correcte. S’ha aplicat un equilibri pressupostari en base a la contenció de la despesa i a la redistribució entre sectors. Això no es fa en dos dies,  és el fruit que es recull ara, però que s’ha anat treballant al llarg del temps, en anteriors governs municipals. En moments d’important inversió en la construcció d’escoles bressol, en la dedicació substanciosa a la formació de joves a través de programes d’ocupació, a la remodelació de la ciutat, etc. I també coses no tant positives que van portar a la dimissió o la imputació de membres del consistori per la seva presumpta implicació en fets delictius. Però el balanç final és el que està permeten que la ciutat assumeixi despeses que no li pertoquen.

Em ve al cap debats d’anys anterior, quan l’Ajuntament reclamava una major dotació econòmica, per a fer front a despeses de capitalitat. Alguns ho veien com fruit del centralisme barceloní, i em part pot ser així, però pel que s’està veient ara, no només no es tenien aquests ingressos extres, sinó que a més es va saber redistribuir correctament.

Queda molt bé ser generós amb els diners que un s’ha trobat a la bossa. L’esforç que van fer els barcelonins no es pot menysprear. I que consti que no es tracta de ser insolidari, sinó de ser responsable. Totes les persones saben que quan es tenen pocs diners, cal prioritzar. Les coses innecessàries queden excloses o reduïdes a la mínima expressió.

Un tercer aspecte és l’ ideològic i polític. Qualsevol govern, sigui de ciutat o de país, governa per totes les persones que viuen en el seu territori. Que es programin aquests actes començant al 2013 per finalitzar el 2014, no és casual. És podrien limitar al setembre d’aquest any, però no, es vol allargar. El lema de la campanya, “Viure lliure”, com va dir l’empresari i humorista Toni Soler, “és una reivindicació que pot tenir sentit polític.  M’agrada pensar que la llibertat és una condició de la persona, i que al marge o a desgrat de circumstàncies externes, un es pot sentir absolutament lliure.

No entro a valorar si es faran 80 actes al llarg d’un any, ni qui els farà, ni qui els organitzarà. Tot això ja s’anirà veient sobre la marxa

Categories
Economia Política

Qui pagarà a finals de setembre?

El Conseller Mas-Cullell va avisar ja fa un temps, que la Generalitat no disposava de liquidés per a fer front als pagaments de finals de setembre. Per això calia rebre els diners del Fondo de Liquidez Autonómico o en defecte d’aquest, caldria un crèdit pont per poder complir amb els compromisos adquirits.
Els fets, a vegades de forma voluntària i a vegades de manera involuntària, s’ajunten i uns tapen els altres. Des de fa uns dies només es parla de independència, d’autodeterminació, del pacte fiscal si o no, però ningú fa esment de com es fa front als pagaments pendents ni de les conseqüència de les fortes retallades i de l’empobriment accelerat de la població catalana. És aclaridor llegir l’informe de la Sindicatura de Greuges que destaca que la pobresa atrapa al 24% dels menors de 16 anys com a resultat de la reforma de la Renda Mínima d’Inserció. Les xifres referides al total de la població, són esfereïdores.

Molts proveïdors de l’Administració, sobre tot petites empreses, estan passant una situació molt difícil. Catalunya que sempre ha fet gala del seu teixit de petites i mitjanes empreses, les està posant davant de les potes dels cavalls.
No oblidem que en l’actualitat el sector primari de Catalunya depèn en gran mida de les subvencions i ajudes de la Unió Europea. El sector industrial propi, està liderat per l’indústria agroalimentària, amb una forta vinculació amb el sector agrari. La indústria gasística, de fet distribueix el gas que importa i te poc marge de maniobra en relació als preus. El sector financer, amb dos representants importants: el Banc de Sabadell i La Caixa, són els que estan millor posicionats, encara que han rebut de valent com a conseqüència de la crisi financera.
La resta de grans empreses amb producció a casa nostre, o són multinacionals o tenen la seu social a Madrid, que és on es prenen les decisions.

Aquesta sitació ha de portar a enfortir les petites i mitjanes empreses amb capacitat d’innovació i de generar valor afegit. Cal aprofitar el talent de les noves generacions i el coneixement de les generacions de més edat. Cal invertir amb força en educació i en formació permanent. Les retallades o millor, la despesa eficient del diner públic, s’ha d’aplicar amb criteri selectiu, afavorint els casos que poden aportar riquesa a mij i llarg termini. Les subvencions s’han de replantejar de manera que es faci realitat la dita de que cal ensenyar a pescar i no donar el peix.

Amb tot aquest panorama no podem permetre’ns una reducció en les vendes de productes catalans, perquè propiciaría una reducció d’ingressos immediata i per tant una nova necessitat d’adaptació per reduïr el dèficit de Catalunya. Sorprèn moltíssim sentir declaracions per part del portaveu del Govern de la Generalitat, minimitzant la baixada de les exportacions a la resta d’Espanya, sobre tot si es compara amb les mesures que estan aplicant països com per exemple Alemanya, per evitar la reducció de les seves exportacions encara que sigui només d’un 5%.
És imprescindible tenir un projecte polític realista. Molts voldríem la lluna, però no pot ser. Es pot manipular la veritat, però és una mala pràctica que a la llarga es torna sempre en contra. Estem deixant de banda el sentit de lideratge, de poble que estirava sempre de la corda per tirar endevant, de país assenyat i dialogador que gràcies a aquestes virtuts va jugar un paper cabdal en la transició espanyola. Estem realment convençuts de que volem i podem tirar per la borda aquest capital, guanyat al llarg dels anys?

Categories
Política

Visió del dia 12

Estem tots amb la resaca de la manifestació d’ahir, llegint els diaris, buscant les repercussions en d’altres països, parlant i comentant el que cadascú pensa i sent.

Un sector de la població creu que amb la independència es resoldrant els problemes actuals de Catalunya. Altres van anar a la manifestació per dir que ja en tenen prou amb la situació actual i amb el tracte que rep Catalunya. Un tercer grup volien demostrar que la societat civil no està dormida, que a l’igual que el moviment del 15-M, Catalunya te moltes coses a dir. Tothom d’una forma o d’un altre desitja tirar endevant. El que canvia és el com i la manera.

Hi ha una cosa que aquest dies em balla pel cap i que crec no se n’ha parlat prou. Un dels orígens del descontent actual prové de la retallada que es va fer al Parlament de Madrid de l’Estatut d’Autonomía aprovat pel poble de Catalunya. Per això en aquell moment ja vam sortir molts al carrer, per expressar la nostra posició en contra del que s’havia aprovat a Madrid. El govern espanyol del moment va demostrar la manca de sensibilitat i de visió, i el partit que ara governa va presentar un recurs d’inconstitucionalitat del mateix. També cal dir que alguns partits catalans van tenir una resposta una mica tèbia davant d’aquesta situació, perquè va primar la política partidista, (l’Estatut va ser promogut pel govern tripartit). En resum, tothom va posar el seu granet per aconseguir que no tirés endavant amb garanties.

El model de finançament de l’Estatut no s’ha complert. De forma sistemàtica, no s’ha pagat a Catalunya el que s’havia pactat. Sense aquest incompliment tan flagrant, segur que la situació hauria sigut un altre. Ara això ho utilizen alguns partits de Catalunya per a dir que l’Estatut ja està superat quan la veritat és que no s’ha aplicat.

En qualsevol relació ha d’haver un flux en ambdós sentits. Si nomès es produeix en una direcció, s’acaba trencant. L’entrevista amb el senyor Rajoy, i la seva qualificació de “lío” a la situació de Catalunya va ser una demostració més de la seva manca de visió política.

La veritat ès que fan una mica de por (per no dir molta) les veus que s’escolten parlant de l’esgotament del model autonòmic. No parlen d’aplicar un model federal que podria resoldre diversos problemes, sinò que volen restringir drets, centralitzar competëncies.

És evident que la situació política general ha canviat des de que es va començar a avançar en el camí de la democràcia a Espanya. La globalització és també un fet sense retorn.

Per tot això crec que:

1. Cal enfortir Europa.
2. Cal revisar les institucions de Catalunya i d’Espanya.
3. Cal un projecte polític aglutinador i engrescador.
4. Calen polítics (no professionals de partits fent política) amb noves idees, amb nous models de fer les coses.
5. Calen uns partits que treballin pels ciutadans i no per a profit propi. Han de tenir una reprentació real i per això cal revisar d’una vegada per totes, el sistema de representació que tenim.
6. Cal diàleg i negociació (no imposar les coses).
7. Cal escoltar als ciutadans.
8. Cal que els ciutadans exercim els nostres drets de participació i de control de la cosa pública.

Sense una voluntat clara d’encontre, de buscar solucions sense por al canvi, no anirem en lloc.

Categories
Política

Finançament de CDC

Dies enrera vaig escriure en aquest mateix blog una reflexió sobre el tema Eurovegas i el finançament dels partits polítics. Quan aquesta setmana s’ha conegut la fiança de 3,2 milions d’€ imposada pel jutge que està investigant el cas Palau a Convergència Democràtica de Catalunya, per la seva possible implicació en el finançament a través de la Fundació del Palau, no he pogut per menys que tornar a pensar en el tema.

Ara es vol diferenciar la figura del president de la Generalitat de la de secretari general del partit per a no desacreditar a la institució, però no podem oblidar que els diners que presumiblement va rebre CDC, van ajudar a la campanya electoral, gràcies a la qual, ara, el Sr. Artur Más és President. No es sabrà mai que hauria passat si aquestes circumstàncies haguessin sigut unes altres, però si que com a ciutadans tenim el dret i l’obligació de demanar saber la veritat.

Crida l’atenció que l’actual secretari de CDC demani celeritat per presentar-se al Parlament per a donar explicacions. Tenint present que es tracta d’una investigació sobre el finançament durant els anys 2002-2008, han tingut temps suficient per explicar que és el que va passar, Queda bastant clar que si no s’hagués destapat el cas Palau, els catalans no hauríem conegut mai el possible finançament irregular d’aquesta formació política.

Sería injust quedar-nos només en el finançament de CDC, és un problema general que afecta a tots els partits. El que sorprèn i fa pensar que hi han coses que a la gent del carrer se’ns escapen, és que per molt que tothom parli d’aquesta necessitat, mai cap govern ha gosat posar fil a l’agulla i resoldre d’una vegada per totes aquest problema.

Un altre punt a remarcar és el paper dels interventors que auditen cada any els comptes dels partits. Aquest interventors no son del tot independents, sinó que estan lligats a l’estat i per tant als propis partits polítics. Si el mandat d’aquests interventors tingues una durada en el temps superior a una legislatura, ja podria actuar amb les mans més lliures. Potser cal reclamar un major control democràtic en front de la partitocràcia que impera en la nostra democràcia imperfecte.

No es pot continuar parlant de transparència i que restin aquest punts foscos en el funcionament de la vida política del nostre país. Ara es dirà que no és un tema prioritari dins de la situació que estem passant, però pel que sembla, mai és un bon moment.

Categories
Economia Política

Eurovegas i finançament dels partits

En Joan Majó va escriure un article a El País titulat

La digestión de Eurovegas

que es centra en l’especte de l’atur entre d’altres punts. Un d’ells ès la necessitat d’una gran trasparència per part del govern alhora d’explicar les negociacions.

Pels comentaris i notícies que es senten o llegeixen aquests dies, sabem que qui està darrera d’aquest projecte no te costum de pagar impostos i que participa directament en el finançament d’un partit determinat. D’aquesta segona part, per descomptat que pot donar suport a un partit amb el que s’identifiqui més, sempre i quant no es produeixin contrapartides directament beneficiosos als seus interessos.

De forma recurrent, en el nostre país es parla de casos de finançament de partits que no sempre estan clars.

Per evitar rumors, dubtes en els ciutadans, cal ser molt transparents. Em ve al cap la dita:
Parlar clar i català. Aquesta és una bona ocasió per posar-la en pràctica.