Categories
Art

Renoir entre dones. Fundació MAPFRE

El  mes de setembre representa la tornada a la quotidianitat, és l’inici de curs escolar i tb coincideix amb l’inici de la temporada musical i artística de la ciutat. Dies enrera vaig comentar el Rèquiem de Verdi tot remarcant aquest paper de tret de sortida del curs i ara voldria escriure sobre l’exposició que es va presentar aquesta setmana a la Fundación MAPFRE de Barcelona: Renoir entre dones, De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Es podrà visitar fins el 8 de gener de 2017.
Les obres provenen dels Museus d’Orsay i de l’Orangerie de París principalment, encara que tb es poden veure algunes obres del Museu Cau Ferrat de Sitges.

L’obra de qualsevol artista cal emmarcar-la en el context històric, polític i social de la seva época si no es vol caure en un reduccionisme i en una visió parcial. És per això que cal tenir present el període que al que corresponen les obres que s’exposen. Estem parlant del tombar del segle XIX al XX i aquest tipus de canvis tenen una repercusió en el conjunt de la societat. Per tant hem de començar recordant el paper que juga París en aquests moments i el desenvolupament i consolidació del impressionisme com a corrent artística des de finals del 1830, però principalment a partir del 1869. No oblidem que ens trobem en l’adveniment de la Tercera República i amb aconteixements com la Comuna de París o la fundació de la Segona Internacional que volia dotar al moviment obrer d’un fórum de debat i de desenvolupament d’idees. Es va introduir l’electricitat i la ciutat estava en plena ebullició.

En aquest caldo de cultiu és en el que es movien i creaven els impressionistes. Van començar a utilitzar color purs, van prescindir del negre, va adquirir una importància cabdal la llum i volien captar el moment. Van sortir a pintar fora dels estudis i en definitiva, captaven millor la realitat que els envoltava.

El primer apartat de dones que podem veure a l’exposició, és el dedicat a les dones de París. En diferents circumstàncies i situacions,  en alguns moment sofisticada, però sempre una dona molt real. És a partir del 1881 que Renoir trenca amb l’impressionisme i fa un viatge a Itàlia del que torna molt Influenciat per Rafael i el Ticià. Destaca el quadre Femme nue dans un paysage del 1883, on es percep ja un canvi en el tractament del volum i sobre tot en el dibuix.

El famós quadre Bal du Moulin de la Galette és un exemple del tractament de la figura de la dona. Una persona que en l’àmbit públic es comporta amb naturalitat, alegre, riallera i compartint amb altres dones el goig de viure. Es destaca el diferent tipus de dona que pinta Renoir del que representava per exemple, Tolouse-Lautrec.

Les obres dedicades a la figura de la maternitat, en les que va utilitzar com a model la seva dona i els seus fills, o una neboda que feia tasques de mainadera a casa seva, em van sorprendre i agradar molt. En particular Maternité, l’enfant au sein ou Madame Renoir et son fils Pierre del 1885. Per a mi eren menys conegudes i denoten una sensibilitat extraordinària, sense caure en cap moment en la sensibleria. El tractament de la dona ajuda a copsar les imatges de les banyistes o els nus en general, en harmonia amb l’entorn, amb el verd boscà, les plantes i l’aigua. La dona forma part d’aquesta natura, és un element més. La seva darrera obra, finalitzada poc abans de morir, Les baigneses del 1919, a pesar d’haver-la vist en diverses ocasions, segueix impressionant-me molt. M’agrada la proporció de les figures, el tractament de la llum, els colors, càlids i al mateix temps, vius, l’equilibri en la distribució de l’espai i sobre tot, l’expressió dels cossos i de les cares.

La sèrie d’obres sobre flors, reconec que no em van agradar tant. Aquest és ja un aspecte de gust personal.

Al costat de les obres de Renoir, es poden veure escultures de Degas, pintures de Picasso, Van Gogh, Bonnard o Cezanne, entre d’altres. D’aquesta manera es poden veure les influències d’uns artistes sobre els altres.

Com es llegeix en el dossier de premsa:

La proposta que representa aquesta exposició enclou, a més, un significat català molt
especial: fa pràcticament un segle, el 23 d’abril de 1917, es va inaugurar al Palau de
Belles Arts de Barcelona una mostra que, titulada Exposició d’art francès i promoguda
per Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes catalans, va presentar a la ciutat
prop de 1.500 obres dels grans artistes francesos del moment: Cézanne, Degas,
Manet, Monet, Morisot, Pissarro, Puvis de Chavannes, Renoir i Sisley. La finalitat
d’aquest esdeveniment era mostrar la importància de l’art francès sorgit a partir del
darrer terç del segle XIX. Entre les obres de Renoir incloses a l’exposició –«tal vegada
el més ben representat dels impressionistes»– destacava «el portentós Moulin de la
Galette, que no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d’una delectança gairebé
anguniosa», comentava el periodista José Francés a La Esfera en fer-se ressò de
l’exposició.
Finalment, Casas, Rusiñol i altres artistes responsables de la mostra van ser
condecorats pel govern francès en prova de gratitud.
Cent anys després, Renoir entre dones permet que Barcelona torni a tenir l’oportunitat
de contemplar aquesta icona del moviment impressionista, i de la pintura del nostre
temps en general.
Aprofitant la tornada del Bal du Moulin de la Galette, la mostra també ret homenatge
als pintors catalans que van viure i treballar a París a finals del segle XIX, els quals
també van dur les seves teles a aquell mític indret de Montmartre i les obres dels quals
van ser, sobretot, una aportació essencial a la renovació del panorama artístic nacional
d’aquells anys. És per això que s’han inclòs obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas,
Carles Casagemas i Manuel Feliu de Lemus, cedides per altres col•leccions i que han volgut sumar-se generosament a aquest projecte, que ha estat pensat específicament per a Barcelona.

Per sort queda temps com per tornar a veure l’exposició i descobrir coses noves.

Categories
Art

Hiroshi Sugimoto a la Fundació Mapfre

 

Des de fa una setmana i fins el proper 8 de maig, es pot visitar a l’espai Garriga Nogués de la Fundació Mapfre de Barcelona, l’exposició titulada Black Box d’Hiroshi Sugimoto (1948-…)

Aquest fotògraf japonès que viu a cavall entre Tokio i  Nova York, ens presenta la seva obra, en blanc i negre i en gran format, seguint el seu costum de realitzar sèries.

Una de les primeres coses que sorprèn son els títols de les seves fotografies, que segueixen la tradició conceptual, deixant en la mirada del públic la possibilitat de concretar o no la idea suggerida, o deixar-la totalment oberta. M’ha vingut al cap en Xema Madoz, que no posa títol als seus foto-muntatges per donar  llibertat total a l’espectador. La veritat és que convida a anar més enllà de la representació de la imatge i buscar altres connotacions i altres mons.

És un exposició no gaire gran però que requereix ser mirada sense preses, entrant en les fotografies i permeten que ens envoltin.

Les paraules de Sugimoto:

Vaig descobrir que la càmera és una màquina capaç de representar el sentit del temps

recullen tota una filosofia de vida en si mateixes. Quan afirma que un objecte irreal un cop fotografiat és tan real com la vida mateixa, obre uns horitzons de reflexió importants. Planteja la idea  que la fotografia permet contrastar la vida i la mort i la realitat i la ficció.

L’exposició està estructurada en cinc apartats diferents. El primer en el temps, Diorames, la va iniciar el 1976 i va treballar en ella fins el 2012. Es tracta de fotografies dels diorames existents al Museu d’Història Natural de Nova York. Son frapants. Qui els hagi vist al natural, pot recordar que son absolutament “friquis” encara que aportin coneixement de l’habitat dels animals. Veient les fotografies, és difícil reconèixer els diorames. La quantitat de tonalitats entre el blanc i el negre, els matisos, la riquesa de detalls que es poden apreciar, et porta a mirar amb calma, buscant en cada petit racó un detall o un altre: el resultat és sorprenent. En aquestes imatges entens que encara que es tracti d’animals dissecats o de maquetes, el resultat li dona “realitat”, semblen ben bé fotografies d’imatges en el seu medi. On acaba la ficció i com es barreja amb la realitat?.

El segon grup d’imatges, en sentit cronològic, és el dedicat a les imatges de Cines. També va començar aquesta sèrie el 1976. No podem oblidar que Sugimoto és un artesà de la fotografia i que treballa exclusivament amb imatges analògiques. Va decidir provar de capturar tota una pel·licula de cine amb una càmera amb l’obturador ben obert. Va entrar en un cine i un cop va iniciar-se la sessió, va preparar la seva sàmara. Quan al vespre va poder veure el resultat, es podia apreciar la pantalla en un blanc brillant que feia de punt de llum per il·luminar l’escenari del teatre. La paradoxa era que en aquella pantalla blanca estava recollida tota la pel·lícula: tota una vida fixada en un moment que és ja la mort. Una variació en aquest tema son les fotografies de cines a l’aire lliure, on la pantalla interacciona amb el reflex d’altres llums al cel.

La tercera sala està dedicada a fotografies del mar. Millor dit del mar i de l’aire. Dos elements fonamentals de la vida, que es complementen. Per això les imatges presenten un equilibri entre l’aigua i l’aire, l’horitzó dividint en parts iguales, llum i foscor, contrast. Aquesta sèrie la va iniciar el 1980.

Fulletò de mà de l'exposició

La quarta sèrie és la de retrats. Retrats de figures de cera que representen personatges, uns històrics i altres actuals. Aquí, davant d’una fotografia de Lenin en la posició coneguda d’adreçar-se al poble amb el llibre El capital, a la mà, el fotògraf ens planteja: que és més real, aquesta imatge de la figura de cera, que tothom identifiquem i que ens porta records i històries al cap, o la mòmia de Lenin al mausoleu de la Plaça Roja de Moscou.

La darrera secció és ja la representació de la investigació, del treball que fa el fotògraf de cerca, d’innovació. Es tracta de recollir l’impacte de descàrregues elèctriques sobre negatius fotogràfics, sense la intervenció de cap càmera. La bellesa de les imatges és extraordinària. Tota aquesta tasca investigadora la ha realitzat en homenatge a William Henry Fox Talbot, pioner de la fotografia i inventor del calotip, del que va adquirir un seguit de negatius rars.

La fotografia no és l’únic camp de dedicació de Sugimoto,  també ha intervingut en el terreny de l’arquitectura.

És molt interessant que arribi aquesta exposició que permet conèixer directament el treball d’aquest fotògraf artista.

(Un cop més voldria remarcar que a vegades l’estètica està renyida amb la funcionalitat. Per aquesta exposició les parets s’han pintat de color gris, dons bé, les etiquetes dels quadres son del mateix color. No cal dir res més sobre la dificultat per llegir-les. En tota la planta superior no hi ha ni una sola cadira; és veritat que l’exposició no és molt gran, però no podrien posar un banquet per poder descansar i gaudir de les fotografies?. Segueixo sense entendre perquè s’ha clausurat la sortida al pati de mançana, típic de l’eixample, de grans dimensions i que ajuda a entendre l’estructuració de la ciutat en el moment en que es va construir aquest palauet. M’abstinc de comentar la barana que han afegit a la barana de marbre)

Categories
Art

La Fundacio Mapfre a Barcelona. Exposició sobre fons del Museé d’Orsay

Demà dia 9 d’octubre s’obrirà al públic la visita a l’exposició que representa l’aterratge a Barcelona de la Fundació Mapfre que ocuparà l’edifici Garriga-Nogués,  anteriorment seu de la Fundació Godia.

L’expectació és gran i de ben segur originarà molts comentaris. Esperem poder gaudir de extraordinàries mostres, tal com ens te acostumats aquesta Fundació.

Vull incloure aquí l’article de Roberta Bosco, aparegut a El País el passat 14 de juliol, i que serveix d’introducció a l’exposició:

Entre MNAC y Macba… la Fundación Mapfre

Tras muchos años acariciando el sueño de tener un espacio en Barcelona, la Fundación Mapfre lo ha conseguido y el 10 de octubre lo inaugurará por todo lo alto con una exposición excepcional, de las que marcan hitos. El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse, Colecciones del Museo d’Orsay, reunirá en la flamante sede de la Casa Garriga-Nogués, 72 obras de los pintores que, tras décadas de supremacía de la línea, protagonizaron la gran revolución del color: de Cézanne, Van Gogh y Toulouse-Lautrec, pasando por Seurat, Signac y la Escuela de Pont-Aven, encabezada por Gauguin, hasta Sérusier, Bonnard y el grupo de los Nabis, Renoir, Matisse, el último Monet y Picasso. Con este cartel de primeras figuras el nuevo centro se coloca ideal y cronológicamente entre los programas del MNAC y el Macba.

La programación abordará obras de finales del XIX a mediados del XX
La buena nueva la anuncia Pablo Jiménez Burillo, director del área cultural de la Fundación Mapfre y de la nueva sede barcelonesa, que se suma a las dos que ya tienen en Madrid. Acompañado por Isabel Cahn, conservadora jefe del Museo d’Orsay de París y comisaria de la muestra inaugural, Jiménez se ha tomado el gusto de colgar, en las salas que acogieron la Fundación Godia, las reproducciones fotográficas de las obras que este museo y su asociado, el Museo de la Orangerie, han prestado de forma excepcional durante tres meses, hasta el 10 de enero. “Algunas exposiciones se presentarán también en Madrid, pero en cada temporada habrá una como esta, pensada especialmente para Barcelona”, asegura Jiménez.

Como subraya Cahn, se trata de pinturas que viajan en contadas ocasiones, como los autorretratos de Van Gogh y Cézanne y el Picasso que cierra la muestra, Desnudo sobre fondo rojo, de 1906. Extraordinario también el préstamo de tres telas de Paul Sérusier que sintetizan la ideología de los Nabis, la vanguardia parisina de finales del XIX, que propugnaba el carácter íntimo, simbólico y espiritual del arte, tras la corriente puntillista que aplicaba teorías de corte científico al uso del color. “El recorrido arranca con la llegada de Van Gogh a París y su descubrimiento de la pintura moderna”, indica Cahn.

La muestra se puede considerar también una declaración de intenciones por parte de una fundación que proyecta integrarse en el ecosistema artístico barcelonés entre el Macba y el MNAC, así como en Madrid se situaron idealmente entre el Prado y el Reina Sofía. “Nuestra programación abarca desde finales del XIX hasta mediados del XX. También trabajaremos con artistas vivos de media carrera, pero sólo en el ámbito de la fotografía”, explica Jiménez, que ya prepara la segunda muestra para Barcelona, dedicada al fotógrafo japonés Hiroshi Sugimoto.

Jiménez, que presentará la temporada el próximo otoño, prevé organizar cuatro muestras al año y dedicar a la sede barcelonesa un presupuesto de cuatro millones de euros. Por lo que se refiere al precio de la entrada, un antiguo contencioso entre las fundaciones y los museos que las acusan de competencia desleal, Jiménez manifiesta su intención de ofrecer gratuitamente por lo menos la primera muestra, para la que prevé una afluencia de 150.000 visitantes. “No queremos crear conflictos, así que si finalmente se decidiera poner un precio de entrada, lo que se recaude se destinará a programas sociales”, asegura el director.

Desde su creación en 1988, la Fundación Mapfre ha organizado 515 muestras que han recibido casi 13 millones de visitantes. También ha reunido una importante colección de obras sobre papel, que atesora 1.670 originales de artistas de las vanguardias internacionales, incluida un amplia sección de catalanes, desde Casas, Rusiñol y Nonell hasta Miró, Dalí y Tàpies. La colección de fotografía, que se inició en 2006 y reúne 762 piezas, se presentará por primera vez en Ciudad de México, en otoño. “Tratándose de obras muy frágiles, cuya normas de conservación requieren por cada día de exposición tres de oscuridad total, nunca nos hemos planteado la posibilidad de exponerlas de forma permanente”, concluye.