Un cop més, l’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, és de gran interès. Aquest cop es tracta de l’exposició antològica del pintor Lluís Claramunt (1951 – 2000).
La gran quantitat d’obres provinents de diversos museus (MACBA, Reina Sofia,…), galeries (Senda, Juana Aizpuru), col·leccions particulars o de la pròpia família, ha permès reunir obres de les diverses etapes de l’artista. La particular trajectòria vital de Claramunt, ha pogut provocar que hagi sigut més conegut per aquesta, que no pas per la seva obra, així que aquesta exposició permet tenir una visió general i poder anar veient l’evolució de l’artista.
No crec equivocar-me massa, i després de sentir els comentaris de les persones que estaven visitant l’exposició, encara menys, si dic que es nota una sensació de sorpresa, de descobriment, de pensar: com m’havia perdut això!
En l’etapa considerada de formació, entre 1970-1985, s’agrupen les obres pintades a Barcelona. Una part important tenen com a temàtica la pròpia ciutat. cal tenir en compte que Claramunt va ser autodidàcte, no va voler anar mai a una acadèmia o estudiar Belles Arts, perquè no volia tenir cap influència externa. De totes maneres, son evidents les influències d’altres pintors. Les pintures poden ser considerades figuratives, encara que no en el sentit clàssic del terme.
Posteriorment es trasllada a Sevilla on viu des del 1985 al 1989. Aquí ja hi ha un canvi important en la paleta de colors. Son pintures realitzades a la llum del dia i per tant, la llum juga un paper important.
En aquest mateix període, realitza diversos viatges a Marràqueix, on s’està temporades. La simplificació en les teles, en el traç, en els colors, per deixar només l’essencial, és una mostra més de l’evolució de la seva obra. Aconsegueix dotar de moviment a les figures, no son figures estàtiques. Te les pots imaginar caminant o estan a la plaça venent qualsevol cosa.
En el catàleg de l’exposició podem llegir:
…Una de les seves etapes creatives més pletòriques. Passa d’una etapa d’anàlisi a una de síntesi: allà s’enfronta als motius prescindint de l’esquema paisatgístic, superposant plans, valent-se de nou del color, el clarobscur i uns canvis d’escala sorprenents, i alhora retornant tot el protagonisme a la figura …
És molt eloqüent i ajuda a comprendre l’obra de Claramunt, l’escrit de Sílvia Martínez Palou. La pintura com a relat. La idea del pintor de que volia que les seves obres fossin contemplades en conjunts, no de forma individual. Aquesta idea es veia reflectida en el seu mètode de treball. Primer reflexió fins a donar amb la idea i després posar papers o teles blanques cobrint les parets de l’estudi. Quan ja ho tenia clar, començava a pintar totes les teles simultàniament.
Tenint aquesta idea al cap, és interessant anar veient totes les sèries exposades, fins arribar a la darrera, que és la que dona títol a l’exposició: Naufragis i tempestes, que va abordar els darrers mesos de la seva vida. Reempren el tema del mar, però amb un color absolutament diferent. És la simplificació màxima en el traç, el blanc i la llum que dona sentit a cada obra, és l’abstracció, deixant de banda totes les influències, per centrar-se en ell mateix.
Aquesta exposició es pot visitar fins el dia 1 de maig d’aquest any.
Des de Collserola 