Categories
General

Un futur sense memòria històrica?

Al llarg d’aquest mes de març, he vist i he llegit articles i notícies que m’han fet pensar.

Primer va ser un reportatge publicat al diari El País, el dia 1 de març, escrit per Miguel Ángel Criado i titulat. “No dejaremos rastro”. En aquest cas,  plantejava la conservació d’informació digital.  Degut a l’evolució de suports i de la pròpia tecnologia, fa que en poques dècades, ja s’hagi perdut molta informació. Molts de nosaltres potser encara tenim disquets de 3″5, o fins i tot de 5″ 1/4. Evidentment, ara no serveixen de res, i si no es va tenir la precaució de traspassar les dades a nous suports, per exemple discs durs, el que contenien aquests disquets, ha desaparegut per sempre. A nivell de centres de dades d’empreses o institucions, ja va passar que dades emmagatzemades en cintes i en determinats sistemes, en les següents generacions d’ordinadors, ja no es podien llegir. I això ha succeït amb informació que “volia ser guardada”, que d’una forma o altre, s’havia emprat “la darrera tecnologia” per preservar-la.

Dins del món digital, no es pot deixar de costat tota la informació que circula a través de les xarxes socials. Part d’ella escrita en un nou llenguatge, del que no hi ha normes escrites, però absolutament viu. Aquí es podrien destacar dos aspectes, un el de la volatilitat d’aquesta informació (pensem en missatges instantanis a través del mòbil o piulades) i l’altre el de traducció o comprensió, que per aquesta manca de regles, serà més complexe o fins i tot, impossible.

La segona notícia que em va fer reflexionar sobre el risc de perdre la memòria de part del segle XX, i del XXI?, va ser un reportatge a la televisió 8tv, relacionat amb la desaparició de les cintes de cel·luloide a partir d’aquest any, per passar de forma exclusiva al format digital. Actualment queda un gran magatzem a Austràlia, però es desconeix quin pot ser el seu futur. Aquesta notícia és preocupant, no només pels amants del cinema, sinó per tots en general. És evident que en aquestes pel·lícules queda reflectida una forma de vida, uns costums, una cultura, uns objectes, uns paisatges, i sense elles, serà complicat reconstruir tota aquesta època. En positiu, cal recordar la gran tasca de les filmoteques en la preservació i conservació d’aquest tipus de material. De nou però, ens trobem front a informació guardada exclusivament en format digital. L’any 1999 es va fer per primer cop una pel·lícula exclusivament en aquest format, sense còpia en cel·luloide. Això implica que ja uns quants anys i per tants, molts films, que només estan en aquest format. Relacionat amb aquest aspecte de la preservació d’aquest material, recomano la lectura de l’article, escrit per Rossella Catanesse: La restauració digital de les pel·lícules

Un darrer punt de reflexió va ser l’aparició de la notícia als mitjans, que Finlàndia, paradigma de l’excel·lència en l’educació, deixaria d’impartir ensenyaments de cal·ligrafia donant pas a l’ús del teclat. Immediatament va aparèixer l’aclariment de la notícia per part de la directora de l’Institut d’Educació finlandès, passant a dir que es continuaria escrivint a mà, però amb lletra d’impremta i no amb caligrafia tradicional. S’argumentava que totes les tradicions canvien i que cal mirar-ho en sentit positiu. És evident que aquesta norma facilitarà la comprensió futura dels escrits que pervisquin (un altre tema és la qualitat del paper, però no pretenc entrar en ell).

Semblen aspectes molt diferents però que ens posen davant dels ulls, una realitat i una evolució imparable. En els tres temes que hem apuntat, cal una voluntat política i una dotació econòmica important, per preservar tots aquests materials que contenen la nostra història. Si es perd, els historiadors del futur, ho tindran molt difícil.

 

Categories
General Política

Noticies de dones

Aquests darrers dies han anat apareixent en diversos mitjans de comunicació, notícies i/o opinions que d’una manera o altre parlen de dones o tenen connexió amb elles.

Ja em vaig fer ressò de la notícia sobre les ciutats industrials per a dones a l’Aràbia Saudita, però ara voldria referir-me a altres notícies.

1. Comentari de l’Alejandra Agudo aparegut al blog Mujeres del País amb el títol:
Empezar la casa por el baño
Quan diu que en època de crisi, cal posar molta imaginació i iniciativa per a resoldre problemes, i que per regla general, les dones són molt bones per tirar endevant nous projectes, està posant negre sobre blanc una realitat per tothom coneguda. Ella explica l’experiència de l’arquitecta xilena Joan MacDonald que ha col.laborat en diversos projectes de transformació d’àrees desfavorides d’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica. Els criteris mantinguts per les dones per a la transformació del seu entorn, podien semblar poc ambiciosos a primera vista, però esdevenien focus de canvi per tota la comunitat.
En aquesta línia es pot recordar també, els projectes que es van realitzar, i encara segueixen fent-se, a la Índia i d’altres països, gràcies a la concessió de microcrèdits a les dones.

2. La segona notícia a comentar és la condemna de la dona de Bo Xilai, destacat dirigent del Partit Comunista de la Xina. Diversos comentaristes han parlat de la lluita de poder que s’està duent a terme de forma soterrada a la Xina i en la que està directament implicat en Bo Xilai. La manca de proves, donat que es va incinerar ràpidament el cos de l’agent britànic mort, sorprèn amb la rapidesa del judici a Gu Kalai, fonamentat en la declaració d’una persona que es va refugiar a l’ambaixada dels EEUU. La ràpida acceptació de culpabilitat per part de la pròpia Gu Kailai sorprèn una mica i no acaba de quedar clar si està assumint una culpa que no és seva per així ajudar a altres persones.

3. La mort de l’atleta de Somàlia Samia Yusuf quan intentava arribar a Itàlia en un cayuco és la tercera notícia. Aquesta expressa una realitat que per desgràcia ens és ben coneguda. Persones deixant la seva casa, els pares, germans, amics, en definitiva el seu món, amb l’esperança d’arribar a un lloc on creuen que podran tenir més alternatives vitals. Al final els sommis trencats d’una dona lluitant pel seu futur.

4. Les declaracions del republicà Todd Akin parlant de les violacions legítimes, que han tornat a posar sobre la taula el tema de l’avortament i els drets de les dones. D’aquesta notícia s’han dit moltes coses i pot ser un punt important de cara a les properes eleccions del president dels EEUU. No deixa de ser un reflex d’una part de la societat americana. M’indigna tant aquesta notícia que crec que no soc capaç de fer un comentari mínimament tranquil.

5. Condemna d’una dona més del Sudan, Layla Ibrahim Issa Jumut, a morir lapidada per haver sigut declarada adúltera. En aquests moments està esperant a la presó l’execució de la sentència, juntament amb el seu fill de sis mesos. Evidentment l’home que va tenir relacions amb ella, no està condemnat.

6. La relació de les 100 dones més poderoses del món publicada a Forbes

L’altre cara de la moneda: dones triomfadores.

7. Onada d’agressions sexuals a dones a Egypte, després del Ramadà. Problema que per la seva virulència, les autoritats ja no poden fer veure que no existeix i han d’actuar ràpidament. Aquestes actituds són una manera més de dir a les dones que no poden anar soles pel carrer, que necessiten “la protecció” d’un home. Si no segueixen aquesta norma, ja saben les conseqüències. Crec en el respecte com a premissa fonamental de la vida de les persones.

8. La mort d’una periodista japonesa quan estaba cobrint la guerra de Síria. Professional valuosa i de reconegut prestigi.

Aquí no s’acaba la relació de notícies, podria seguir. La meva pretensió no és ser exhaustiva, sinó compartir el que m’han fet pensar totes elles.

A. En temps de crisi i de guerres, s’acostumen a radicalitzar les posicions relacionades amb les dones. Per un costat són imprescindibles en l’economía de guerra i participen de forma activa, utilitzant totes les seves dots organitzatives per resoldre aspectes d’intendència o lluitant en primera fila. Davant de la crisi o en situacions límits, desenvolupen iniciatives molt valuoses aplicables en diversos camps. Per desgràcia, si es dóna un canvi de situació , s’obliden les seves aportacions i es tendeix a que tornin a ocupar llocs irrellevants o directament han de tornar a recloure’s a casa. La frustració que genera aquest pas enrere, repercuteix en la vida personal i col.lectiva.

B. Radicalització de posicions religioses. Aquí incloc tan les derivades de creences musulmanes (el cas de la Layla de Sudan) com catòliques ( Todd Akin). No em puc resistir a citar la frase:”quants disbarats s’han comès en nom de Déu”

C. La normalització de la presència de les dones en sectors que només uns anys enrera es consideraven exclusivament masculins: periodista de guerra, empresàries o dirigents polítiques. El camí recorregut no sempre ha estat fàcil i fins i tot, en certs casos, dubto que sigui un bon exemple.

D. La manca de respecte i de valoració de les dones que poden ser considerades com objectes de satisfacció sexual de forma unilateral o que poden ser utilitzades com a moneda de canvi per aconseguir el poder. No em cansaré de dir que sense respecte no es pot crear cap relació, tant de tipus personal com col.lectiva.

E. La globalització de la informació que permet la difusió d’ aquestes o altres notícies. Els mitjans ajuden a crear opinió i cal per tant, contrastar les notícies per arribar cada un de nosaltres, a formar la pròpia opinió.

La normalització de les notícies en les que intervenen dones, no ens pot fer creure que ja estem al final del camí. És evident que no.


Hem d’aconseguir un món més respectuós i igualitari, on tots, dones i homes puguem conviure i ser tractats com a persones, i això, encara està una mica lluny.

</

Categories
General

Informació, Coneixement, Saviesa

No em deixa de sorprendre la manca de reflexió i d’anàlisi de la informació. Recordo una conferència impartida per en Joan Majó ja fa més de vuit anys, que va explicar com es construïa la següent piràmide: a la base estava la Informació; al centre el Coneixement (que es construïa a partir de la informació) i a l’extrem superior la Saviesa (que era el compendi del coneixement i la reflexió).

Sense ell saber-ho, em va quedar molt gravada la seva exposició  i he intentat tenir-la sempre present. Cada dia rebo  correus electrònics i els llegeixo per extreure’n informació a partir de la qual pugui elaborar coneixement. El primer problema amb el que em trobo, és constatar que moltes vegades no contenen cap informació, només xafarderies (sense cap interès), o dades mal girbades.

Tothom parla d’economia però resulta que quasi ningú aplica els principis més elementals d’aquesta ciència. Per començar un bé econòmic és un bé escàs i com a tal no es pot manllevar. El temps és un bé escàs (no només el nostre sinó el de tothom) i per tant cal administrar-ho amb delicadesa i respecte. Per continuar hem de ser concients que la informació necessita uns canals físics de transmissió que cada vegada han de ser més amples per permetre que circuli aquest flux de dades tan gran. Les comunicacions no són gratuites, i val la pena valorar si les informacions que volem enviar  realment poden ajudar a tenir més coneixement o no.

A vegades tinc la sensació de que ens estem tornant més infantils, en l’aspecte de no poder pensar abans d’actuar: re-enviem coses sense pensar i fins i tot sense haver llegit el contingut. La necessitat d’immediatesa ens porta a prémer el botó de re-enviar sense haver respirat abans 10 cops, o millor dit, sense haver dedicat ni tans sols un minut a analitzar els continguts.

La saviesa ens la hem de treballar.