Categories
Art Escultura Fotografia Pintura

En tres actes. Vint rostres i tres multituds. Fundació Suñol.

Tothom tenim uns llocs de referència, que ens inspiren confiança i credibilitat, i amb els que compartim afinitats. La Fundació Suñol, és per a mi, un d’aquests llocs. Aquesta bona sintonia s’ha anat generant al llarg dels anys, a força de veure moltes de les seves exposicions, participar en visites guiades, assistir a algunes presentacions, etc. Una veritat inqüestionable és la riquesa de la col·lecció, però hi ha un factor afegit importantíssim, que és la selecció de les obres per cada exposició. En base a aquest factor es podria parlar de la figura dels col·leccionistes i el paper del comissariat d’una exposició. És inevitable pensar sempre en en el procés que ha seguit el o la comissària des del moment que li han encarregat l’exposició, fins que està oberta al públic. De la tria de les peces i de la ordenació de les mateixes, depèn en gran part que el públic, puguem anar seguint el fil argumental de la història que s’ens vol fer arribar. Pot optar per una presentació seqüencial, o per la confrontació o contrast temàtic o de tècniques. Crec que es podria considerar un fracàs si algú, després d’haver visitat una exposició, no sortís havent aprés alguna cosa i sobre tot, no s’hagués emocionat o sentit culpit per alguna obra.

“El/La comissari/ària és responsable d’elaborar el discurs teòric i conceptual d’una exposició. És especialista en la temàtica que tracta l’exposició, coneix les obres que s’hi exhibiran i, per tant, és capaç de dotar el discurs expositiu d’un contingut científic.”

L’ exposició que es pot veure a l Fundació Suñol, és la darrera d’una trilogia que es va iniciar amb l’exposició Obres mestres conegudes , va seguir amb Tot el que és sòlid s’esvaeix i finalitza en l’actual.

El conjunt de totes aquests exposicions és un recorregut a través de la Col·lecció Suñol Soler i contribueix a entendre una mica els criteris artístics que l’ han anat conformant.

En el títol de l’exposició es parla de ROSTRES i no de retrats, encara que en algunes obres no es cenyeix només al rostre. Per citar-ne un, el quadre d’Antoni Miralda: Éssais d’amélioration (1978), és d’una força increïble. Els rostres poden semblar tranquils, encara que manifesten una certa tristor, però el detall dels soldats com a motiu que es repeteix en la roba de les criatures, és el que ens fa comprendre l’expressió.

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Robert Mapplethorpe. Fernando Vijande, 1984. Fotografia

Aquestes fotografies ja van ser exposades en l’exposició mpnogràfica que la Fundació Suñol va dedicar a Fernando Vijande i que ja es va recollir en aquests blog. Considerant que va ser ell el que va apostar per Mapplethorpe, abans que aquest fos tan conegut, aquestes fotografies em porten al cap la idea de que el considerava la clau, que posada al pany, li va obrir portes. A l’igual que la segona que sembla obrir un forat per on poden entrar noves idees i formes d’art.

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976

Luis Gordillo. Trio gris y vinagre, 1976.

Dues mirades confrontades entre si, sota la mirada atenta de un tercer rostre, que mira directament a qui està observant el quadre. Tal com consta en l’escrit al costat del quadre, dona la sensació d’interpel·lar-nos, de demanar-nos el nostre parer sobre la conversa a la que estem assistint. És una d’aquelles obres que et deixen clavada al seu davant, no pots marxar

Joan Pons. La mosca, 1949

Joan Ponç. La mosca, 1948.

Una obra que requereix temps, Està plena de detalls, de petites figures i objectes. En molts d’ells es nota la relació amb Joan Miró

Juan Genovés. 125, 1971

Juan Genovés. 125, 1971.

A qui no calen rostres. és un carrusel infinit on les persones fan el doble paper de perseguidors i perseguits. A més del contingut social de l’obra, la incorporació d’un element tan cinematogràfic, és sorprenent

No comentar les obres de Picasso, Julio González, Andy Warhol, Eduardo Arroyo, Muntadas, Rosa Amorós, etc. és quasi imperdonable. Així que el millor, és anar a visitar l’exposició i gaudir en directe de totes aquestes obres. Els fulls explicatius que es troben a l’entrada de la sala aporten informació per comprendre les obres i l’objectiu de l’exposició. I si és possible fer una visita guiada, encara millor.

Categories
Art

JOAN PONÇ. Diàbolo. La Pedrera

L’exposició de La Pedrera dedicada a Joan Ponç,  que es pot veure fins el 4 de febrer del 2018, és molt interessant i atractiva. Per molt que havia vist diferents obres d’aquest artista en museus, com per exemple el Reina Sofia de Madrid, només coneixia quatre trets bàsics, com la seva implicació en la direcció de la revista Dau al Set i cofundador del moviment artístic que es va aplegar darrera  d’aquest nom. D’aquí l’interès en poder fer una visita guiada (sempre recomano que si es pot, es faci així), i en llegir i consultar diferents obres de referència, abans de poder escriure una nota sobre la mateixa. Recomano de forma especial l’Autobiografia seva.

No sempre s’ha reconegut la gran importància d’aquest artista, quedant algunes vegades en segon terme degut a la notorietat d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart o del seu referent, Joan Miró. És curiós com explica l’Antoni Tàpies com van fer coneixença amb en Miró:

De seguida demanàrem a Prats que ens posés en contacte amb Miró, i recordo que ho va preparar amb molta cura. Ens hi va portar a diversos amics entre els quals recordo en Brossa, en Ponç, l’Arnau Puig, en Lluís Riera…(sic) Tots ens vam reunir a la botiga i amb gran emoció i solemnitat vam pujar al taller d’en Miró. 

Font: Antoni Tàpies. Memòria personal. Editorial Empúries, 1993, pàg. 210

 

Possiblement una de les causes d’aquest coneixement parcial, és degut a que en l’evolució del grup Dau al Set cap al Informalisme, ell va ser l’únic que es va mantenir en els principis estètics que havien originat el grup, diferenciant-se de la resta.

En les primeres sales de l’exposició es poden veure alguns dels “Dibuixos podrits”, obres producte de l’associació lliure d’imatges i de la forma automàtica de pintar. Aquí ja veiem una de les característiques de Ponç que va ser treballar en Suites entorn de temes diversos.

No vaig poder evitar anotar unes paraules de Foix del 1946 presents en l’exposició:

De quin formulari inèdit es valen aquests minyons per a expressar en símbols nous l’ordre i el desordre, aparents i permanents?

que crec expressen de forma clara el reconeixement cap a la capacitat innovadora i creadora d’aquests artistes.

Si s’ha llegit l’Autobiografia es pot comprendre el perquè primen els quadres pintats en colors foscos.  Les hores que va passar de nano tancat a les golfes o al soterrani de la casa, sense llum, van produir en el seu imaginari formes, imatges i colors lligats a aquest entorn. Si afegim l’impromptu que va deixar en ell la malaltia de la seva germana, no sorprèn en absolut la proliferació de monstres i éssers fantàstics. S’entén que pintava com una necessitat física i no tant com un acte intel·lectual. En aquest punt la contemplació del seu Autoretrat, en el que es representa vomitant, és prou significatiu amb aquesta necessitat de treure, d’abocar a l’exterior, tot allò que habitava en el seu interior. Aquest aspecte de la seva obra, com a fet no intel·lectual, possiblement va ser un punt de conflicte entre els artistes i poetes que van integrar el col·lectiu de Dau al Set. Alguns d’ells estaven més relacionat i implicats en aspectes polítics i socials i altres, com el mateix Ponç, marcaven certa distància, al posar l’art en un punt aïllat o separat de tota connotació política.

Tenen una gran influència en ell pintors com Velázquez i sobre tot Goya, al que retorna en moltes ocasions. Però si es parla d’influències, no es pot deixar de citar a Cezane, i es pot veure a l’inici de l’exposició la comparativa entre dues obres d’ambdós pintors,

La seva etapa a Brasil no li va aportar el que ell esperava. Per subsistir,  va fundar una acadèmia d’art. Aquesta insatisfacció el va portar a destruir més de cent obres seves.

En els anys seixanta, la diabetis que petía, li va originar serioses dificultats en la visió i al final de la seva vida, era pràcticament cec. Poc a poc la seva obra va canviant, és més serena. El que si que cal destacar és com segueix cercant noves formes d’expressió, com va incorporant nous materials, com creix l’ús de formes geomètriques, el tractament dels volums i la importància de la llum. És entre els anys 1968 i 1969 quan treballa en les suites  Metafísica geomètrica, Personatges metafísics, Quadrada gran i Quadrada petita. Expressa una gran preocupació per assolir una dimensió científica de l’ésser humà i en aquestes obres es veu que no son tan viscerals com les dels seus inicis, sinó que han passat a ser més intel·lectuals.

Les obres corresponents a la seva darrera època son olis de gran format que contrasten amb la Suite Capses secretes, que elabora mentre esperava a l’hospital les visites al metge.

Em va cridar l’atenció la seva signatura, absolutament suggerent. Destaquen les línies rectes, les diagonals ascendents que donen lloc a formes geomètriques. A més dels punts que marquen el final de les línies expressant contundència. Em va sobtar perquè la idea de Joan Ponç pintor de la màgia, del món irreal i fantàstic contrasta amb la manera com ell es presentava.  Signatura Joan Ponç

 

La web de l’Associació Joan Ponç és de gran riquesa. Es pot accedir en línia al Catàleg raonat, a més d’altre informació sobre l’artista. Recomano una visita tranquil·la a la mateixa i per descomptat, anar a l’exposició a La Pedrera