González Torné. Una selección de los diarios de Virginia Woolf

La resenya bibliogràfica complerta del llibre és: Virginia Woolf. Escenas de una vida: matrimonio, amigos y escritura. Selecció y traducción de los diarios a cargo de Gonzalo Torné. Prólogo de Lucía Lijtmaer. Censo de personajes y cronologías de Itziar Hernández Rodilla. Ed. Clave Intelectual, 2021.

Després de tans anys de llegir les obres de Virginia Wolf o les referides a ella, tens la sensació de que et queda poc marge de sorpresa, però una i un altre vegada, aquesta creença es veu superada.

La part central d’aquesta obra, la forma una selecció dels diaris de l’escriptora i està estructura en quatre parts diferents. La primera està dedicada a les anotacions fetes en relació als seus amics. La segona, recull un seguit de pensaments sobre temàtiques diverses. La tercera fa relació a les seves novel·les, tant pel que fa al procés d’escriptura, com els neguits i angoixes que li provocava la publicació d’elles, a més trobem unes pàgines amb pensament de l’escriptora relacionars exclusivament amb La darrera es centra en el seu matrimoni i la malaltia mental que patia.

He trobat a faltar les dates de les entrades en els diaris dels diferents aspectes dels recollits en el llibre. Per exemple, si agafem les anotacions relacionades amb una persona amiga, a vegades hi ha grans diferències entre una i la següent, però al no saber si ha passat un mes, un any o el temps que sigui, entre la primera referència i l’altre, es fa difícil entendre algunes de les opinions. En l’apartat dedicat als pensaments, a aquesta absència de data, s’afegeix que no sabem en quin context van ser expressats.

Els pensaments recollits, es poden classificar en dos grans grups: els que fan referència a la seva vida quotidiana i les reflexions sobre aspectes generals. És important no oblidar l’època i l’entorn social i polític, en el que es va desenvolupar la vida de Virginia Woolf, però algunes de les opinions recollides, al no saber quan i perquè van ser escrites, provoquen una certa perplexitat. Traspuen un sentiment de superioritat de classe, i sobre tot de valoració d’aspectes intel·lectuals, en detriment de les persones de classe treballadora o sense formació. Per exemple:

Personas sin un solo rasgo hermoso o definido. Cuesta imaginar un motivo por el que la naturaleza fabrique tantas así.

o

Cuando nos relacionamos con personas de segunda categoria el mundo parece de mentirijilla

També es troben molts pensament relacionats amb el pas del temps i l’edat. Clarament era un tema molt present.

Relatos de música y músicos. De Voltaire a Ishiguro (1766-2013)

L’estiu permet moltes vegades, poder disposar de temps suficient com per seure tranquil·lament i fer una lectura reposada d’alguns dels llibres que s’ens amonteguen en el prestatge on col·loquem els “llibres pendents”. A vegades la raó de deixar-ne algún és de tipus físic: el volum i pes. És el cas del que es cita en el títol. Les seves més de set-centes pàgines, requereixen d’unes condicions especials de lectura, no es pot anar traginant amunt i avall.

Al tractar-se d’una selecció de 44 relats de diferents autors, ens permet triar moltes formes de lectura: de manera seqüencial, per èpoques, estils, països, etc. Vint-i cinc relats corresponen a escriptors del segle XX. En aquest cas es pot parlar quasi exclusivament en masculí, perquè només han estat seleccionats sis relats escrits per dones, un minso 14% !. El període de temps que abasten és prou ampli com per mostrar aconteixements, pensament i fets històrics molt diversos. A l’inici de cada relat, hi ha un resum sobre l’autor o autora, el que permet tenir una visió general de la seva obra i no només de la que està recollida en aquest volum.

Les formes d’escriptura son tan variades, que només intentar comprendre aquesta diversitat, exigeix una lectura pausada. Es descobreixen autors dels que es te un coneixement superficial. Els salts per comparar i per complementar, allarguen més el procés, però en definitiva, el coneixement que s’adquireix deixa una sensació de riquesa que val la pena.

Per arrodonir el tema, han afegit una llista amb les pistes de les obres més important citades en els relats, que es poden anar escoltant a mesura que apareixen en l’obra.

Ref: Relatos de música y músicos. De Voltaire a Ishiguro (1766-2013). Selección y presentación Marta Salis. Alba Editorial. Barcelona, 2018.

Preparada por Marta Salís, esta antología de Relatos de música y músicos reúne 44 cuentos y nouvellesprotagonizados por músicos o con la música como eje principal. Cubre más de dos siglos de literatura (con especial atención al siglo xx) y una gran variedad de géneros musicales (de la música popular y la clásica hasta el jazz, el blues, el rock y la electrónica) así como literarios (de la fábula al cuento realista, del cuento de terror al retrato psicológico). Los temas del genio y la inspiración, de la disciplina y el trabajo, de la emoción, e incluso transformación, que puede generar la música serán temas recurrentes en ellos, de la mano de una nómina variadísima de autores que va de Voltaire a Kazuo Ishiguro, de Balzac a Julian Barnes, de Tolstói a James Baldwin, de Katherine Mansfield a Dorothy Parker, de Machado de Assis a Pirandello.

Autores recogidos en esta antología: Voltaire, Jacob y Wilhem Grimm, E.T.A. Hoffmann, Gérard de Nerval, Honoré de Balzac, Hermann Melville, Lev N. Tolstói, Gustavo Adolfo Bécquer, Anthony Trollope, Henryk Sienkewicz, Iván S. Turguénev, Guy de Maupassant, Joaquim Maria Machado de Assis, Herman Bang, Thomas Hardy, Antón P. Chéjov, Mary Angela Dickens, Thomas Mann, Robert Walser, Willa Cather, Luigi Pirandello, James Joyce, Seumas O’Kelly, Katherine Mansfield, H. P. Lovecraft, Jean Rhys, Vladimir Nabókov, Dorothy Parker, Langston Hughes, Carson McCullers, Frank O’Connor, James Baldwin, Dino Buzzati, Alejo Carpentier, Roald Dahl, Kim Herzinger, Pascal Quignard, Suzzy Roche, Eugene McCabe, Julian Barnes, Kazuo Ishiguro, Horacio Warpola.

Font: Alba Editorial

Alguns apunts sobre Aurora Bertana

L’any 2017 va ser declarat Any Bertrana , per a commemorar els 125 i 150 anys del naixement d’Aurora i Prudenci Bertrana. En general, el coneixement i valoració de Prudenci Bertrana, era molt superior al de la seva filla, per això la reedició de Paradisos oceànics per part de :Rata_, va ajudar a descobrir o retrobar a Aurora Bertrana. Val a dir que aquest llibre permet gaudir no només de l’obra literària de l’autora, sinó que l’edició és una meravella. Les fotografies, els documents incorporats o els escrits de diferents experts aportant i descobrint aspectes de l’escriptora, mostren la cura que s’ha posat en aquest llibre i el fan absolutament recomanable.

Aurora Bertrana va néixer a Girona el 1892. Va disfrutar d’una educació que no era l’habitual en l’època per a les noies. Per començar va assistir a l’acadèmia d’en Josep Dalmau Carles, mestre i pedagog que va participar en la renovació pedagògica a Catalunya en els primers anys del segle XX. Molta gent encara te present en la memòria, els llibres de text de Dalmau Carles. A més, l’Aurora anava a aprendre Francès com demostrava facilitat i tirada per la música, va decantar-se per la pràctica del violoncel. Per a poder estudiar música amb el mestre Sobrequés a Barcelona, es traslladava des de Girona, en tren, varis dies a la setmana. Avui no sorprendria a ningú, però si es pensa que estem parlant de la primeria del segle XX, una noia jove, amb el violoncel, anant i venint en tren amunt i a vall, de seguida ens adonem, de la singularitat de la situació. Va seguir els estudis de música a Ginebra, on va participar en conjunts que actuaven en cafès i va fundar el primer quartet femení de jazz. Al poc es va casar i va abandonar  el món de la música. Cal situar-se en el context i en el moment per comprendre l’afirmació:

“Casar-me em permetria continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida, des dels sis anys, havia desitjat”

Font: Palma, Victòria. Femení i singulars (en català). Primera edició: abril del 2016. Barcelona: Huygens, 7 d’abril del 2017, p. 187-200.

formulada per la mateixa Aurora, que sembla entrar en contradicció amb les seves convinccions i comportaments.

Es trasllada amb el seu marit a Tahití, on viuen durant tres anys. D’aquesta estada es fruit el llibre ja esmentat, Paradisos oceànics. Va causar sensació per molts motius. En primer lloc, no era habitual llibres de viatges escrits per dones. Un altre aspecte va ser l’enfoc i la temàtica. Va entrar en les formes de vida i en la cultura de la gent de Papeete, descrivint tots els aspectes de la mateixa, amb total naturalitat. La paraula descrivint és important, perquè implica objectivitat, no emetre judicis, manifestar-se com a observadora d’una realitat que valora i aprecia.

Un altre llibre que és molt significatiu per a mi, dins de l’obra d’Aurora Bertrana, és Entre dos silencis. Després del seu retorn i exili a Ginebra durant la guerra mundial, va participar en una missió d’ajut a països devastats. D’aquesta manera va arribar a un poble que havia patit una situació molt dramàtica: l’afusellament de tots els homes. La seva convivència i tracte amb les persones del llogaret, van fer que conegués de primera ma, els testimonis i històries de totes les famílies i el que havia comportat per a elles, la tragèdia de la mort i l’ocupació posterior del municipi per part de les tropes alemanyes.  Amb aquesta base real va construir Entre dos silencis. És una obra molt rica i polièdrica. Va mostrant les diferents vessants: la natura que envolte el poble i com es va transformant en cada estació de l’any, la descripció dels diferents personatges: el carter, el capellà, l’alcalde, etc., el paper de la resistència, la vida de les dones i l’actuació de cada una d’elles, la visió de les tropes d’ocupació, per finalitzar amb unes pinzellades del final de l’ocupació. A l’igual que en Paradisos oceànics, crida l’atenció la descripció objectiva, que no vol dir freda, de les situacions. Son interessants les reflexions del tinent que està al càrrec de les forces d’ocupació, com en el moment que ha de marxar del poble, és conscient  que abandona el temps que ha passat en ell i del canvi de vencedor a vençut.

La lectura de les seves memòries editades en dos volums, Memòries fins a 1935 i Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya,  son una bona manera de posar punt final a aquests apunts.

Nota: Versió en castellà de Los paraísos oceánicos. Ed. La Tempestad, 2003.

Entre dos silencios, Ed. Planeta, 1988

Emma Reyes: artista universal

Emma Reyes va ser una artista colombiana nascuda el 1919 a Bogotà i que va morir l’any 2003 a Bordeus, França, on va desenvolupar bona part de la seva producció.

És possible que moltes persones hagin tingut coneixement de la seva existència i de la seva obra, a partir de la publicació de Memoria por correspondencia, l’any 2012. Aquesta obra recull vint-i-tres cartes que va enviar al seu gran amic Germán Arciniegas, en les que explica els primers anys de la seva vida. Anys de maltracte i abandó. En l’edició publicada per Libros del Asteroide, s’inclou l’article ¿Qué pasó con Emma Reyes?, escrit per Diego Garzón i publicat en la revista Soho de Colòmbia al gener de 2013. L’autor explica com després de llegir el llibre d’Emma Reyes, va voler aprofundir més en la seva vida i va cercar la confirmació d’alguns dels fets que ella descriu. De bona part d’ells no en va trobar informació o més ben dit, sembla que no van existir mai. És per això que en certes esferes s’ha presentat tota l’obra com ficció o si més no, com a veritat ficcionada. El que si que tothom coincideix és en valorar l’estil literari, tenint present que Emma Reyes no va aprendre a llegir i escriure fins molt gran i que mai va anar a escola ni per descomptat a la Universitat. L’altre aspecte rellevant és que la narració està feta des de la visió d’una nena de cinc anys i va evolucionant fins prop dels vint, sense que hagi cap rastre d’amargor ni rancúnia. És evident que qui no ha viscut un altre cosa, aquestes situacions les pot presentar i viure com a normals. Si algun record ha quedat alterat amb el pas del temps, quina importància té?

Al marge d’aquest llibre, la vida posterior d’Emma Reyes va ser molt interessant. Es poden trobar diferents relats, com l’article de Carlos-Enrique Ruiz. Reportajes de Aleph (En: Revista Aleph No. 110, julio/sept. 1999; pp. 17-33) , en la que ella explica aspectes importants de la seva vida i de la seva obra. Molt recomanable .

En aquest entrevista ella es defineix com a persona “disponible”. Segurament aquesta actitud d’obertura, de voler aprendre de les persones i de l’entorn, de no posar barreres, van contribuir a que la seva obra sigui tan universal. Tal com ella diu, va anar del particular a la visió universal. Quan recull escenes del folklor d’Amèrica Llatina, els transforma de manera que esdevenen generals i es poden confondre amb aspectes africans o de qualsevol altre lloc.

Quan gràcies a una beca es trasllada a París per rebre classes a l’acadèmia d’André Lothe, ell mateix en un moment donat li recomana deixar sortir el que ella porta dins i no seguir la via academicista (s’explica l’anèctota que havia de dibuixar un model i ella era incapaç de fer-ho perquè la seva imaginació la portava a crear altres coses, al veure-ho va ser quan Lothe li recomana buscar un altre camí). Lothe la va ajudar a presentar la seva primera exposició individual a París, l’any 1949.

La seva trajectòria artística va ser rica i variada i la seva “disponibilité” la va ajudar a entrar en contacte amb artistes de diferents paisos i gèneres diversos: literats, pintors, filòsofs, etc. El seu apropament a la natura com a font d’inspiració i els retrats, son el que la caracteritzen de forma primordial. No es poden menystenir els seus dibuixos. Els darrers anys de la seva vida, va tornar a escriure relats curts.

Qui vulgui apropar-se a la seva obra pot visitar el Museé Perigueux. També val la pena acostar-se a la Biblioteca Municipal per veure el mural pintat per ella. Cal recordar que durant els seus anys a Mèxic va treballar amb Diego Ribera, del que va poder aprendre aquest art.

Un altre lloc imprescindible per a conèixer en directe la seva vida i obra, és la Fundación Arte Vivo Ortega Herrera de Málaga. En aquesta Fundació tenen més de 300 obre d’ella a més de fons documental i arxivístic.

Emma Reyes. Sin título. 1947

Emma Reyes. Mural Biblioteca Pública Perigueux

Emma Reyes.

Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia. Maria Belmonte

Aquest és el primer llibre que publica la seva autora, Maria Belmonte. Llicenciada en Història i Antropologia, s’ha donat a conèixer en aquesta obra pel seu coneixement, estudi i dedicació al mòn helènic.

A partir de diversos personatges del camp de la literatura, de la ciència i de les arts en general (poetes, fotògrafs, escriptors, investigadors, etc.), ha investigat en la part de les seves vides que van dedicar al coneixement de Grècia, en totes les seves etapes (clàssic i bizantí) o d’Itàlia i dels vestigis clàssics que es troben en ella. Tan en un cas com en l’altre posa especial atenció en illes, on per la dificultat d’arribar, es van preservar millors formes de vida y de cultura, a més de restes arqueològics. Els personatges seleccionats, ens situen entre els segles XVIII i primera meitat del segle XX.

És novedosa la forma de presentar a cada personatge. Primer fa una aproximació a la seva biografía, passant tot seguit a presentar el seu lligam amb Itàlia o Grècia per finalitzar amb la descripció del que ha pogut veure l’autora quan s’ha desplaçat als diferents llocs on van viure cada un d’ells.

Les motivacions que van portar a “l’ennamorament” i identificació de tots ells per aquest mon son diverses. Tal com s’explica en la contraportada del llibre, a partir del s. XVIII, Itàlia i Grècia es van convertir en llocs de culte obligat dels aristòcrates joves per completar la seva educació, però també pel clima que es considerava molt saludable per a guarir malalties respiratòries. Això vol dir que per alguns no va ser una idea premeditada el voler aprofundir en aspectes concrets de la cultura d’aquests països, però per contra, els escriptors de finals del XIX i principis del XX, ja tenien un coneixement previ que els va portar a voler viure directament aquesta experiència. Els escriptors ubicats a Grècia per exemple, van viure de primera mà l’experiència de les guerres mundials, marcant de forma especial la seva visió del mon helènic. En aquest apartat inclou a : Henry Miller (escriptor), Patrick Leigh Fermors (escriptor), Kevin Andrews (arqueòleg) i Lawrence Durrel (escriptor). Els que van anar a Itàlia foren: J. Winckelmann (bibliotecari i antiquari papal), Wilhelm bon Gloeden (fotògraf), Àxel Munthe (metge), D.H. Lawrence (escriptor) i Norman Lewis (poeta).

En aquest punt voldria fer un incís, no ha hagut cap dona escriptora, periodista, artista, poeta, etc. contemporània de tots ells, amb experiències similars?

Torno a agafar el fil. Tots els personatges analitzats per l’autora, han deixat llibres que han estat reconeguts per la seva vàlua històrica o literària.  En aquest sentit, llegir aquest llibre desperta l’interés per llegir algunes de les obres citades i aprofundir més en cada un dels autors presentats. Potser en algun moment, l’obra dóna la sensació de ser una mica superficial, d’aportar pinzellades sense entrar a fons del tema. Però son prou interessants com per motivar al lector a voler anar més enllà.

Accidente nocturno. Patrick Modiano

Accident nocturn, va ser publicada l’any 2003. La primera obra d’aquest autor francés, premi Novel de Literatura l’any 2014, va veure la llum el 1968. Per tant ens trobem davant d’una obra de maduresa.

En aquest llibre es compleixen les dues característiques fonamentals de tots els seus relats: la sol.litud i cerca de la identitat i el rol del pare.

Si es revisa la seva biografia, es percep la importància del seu pare,  comerciant jueu que va canviar el seu nom per evitar haver de portar l’estrella groga identificativa dels jueus durant la II Guerra Mundial, i que a més de viatjar contínuament, va protagonitzar algun episodi fosc, que va contribuir a que el seu fill s’allunyés d’ell fins el punt de deconèixer on està enterrat.

Patrick Modiano no va seguir estudis superiors, però de ben jove es va dedicar a escriure i ha sigut reconegut amb premis tan importants com el Goungurt (1978) i el Premi Nacional  de Novel.la de l’Acadèmia Francesa (1972). Es coneguda també la seva incursió en el mon del cine, de la mà de Louis Malle.

L’obra gira entorn a la figura d’un jove de 17 anys, que viu sol a París, i que és protagonista d’un accident nocturn. A partir d’aquí es desenvolupa la trama de cerca de la persona que conduía el cotxe que el va atropellar, amb incursions a records de la seva infantesa i l’aparició esporàdica del pare.

Com sempre, Modiano aconsegueix enxampar deseguida al lector, de manera que participes activament en la cerca de la persona i en les cabòries que va relatant. És un llibre que es fa curt i al mateix temps, és rodó: no sobra res ni tampoc et falta ni informació ni més trama de la història.

El recomano si es vol gaudir d’un llibre ben escrit, ben estructurat i amb un desenvolupament i final perfectes.